Esbotzant traves... fins ara.

Calor

2011-11-11T10:47:00.002+01:00

Davant les adversitats cal demostrar els sentiments d'estima i amistat.

Saber escoltar i aconsellar i ajudar està molt bé, però no hi ha res que recomforti com saber que els "teus" hi són. Potser no cal parlar del tema en qüestió, però la presència, el calor humà que es desprèn és fonamental per ajudar a anar endavant.

Potser no cal res més... bé, sí, que els fets siguin favorables.

Una abraçada et pot arribar a transmetre tant que sóc incapaç de descriure-ho. No importa... érem allí. I això sí importa.

Teoria de les capituacions periòdiques

2011-11-08T11:47:00.002+01:00

Aviso. Aquesta teoria no és meva. L'he llegida i l'he adoptada. És aquesta que diu que periòdicamet cal cedir una mica el sedaç per evitar que aquest es tensi innecesàriament.

Mai l'hauria titulada així, però és molt escaient. És un tipus de tàctica que més o menys l'apliquem tots, i el que no, pobre d'ell; la de garrotades s'haurà endut.

És molt estratègica i ahora perversa. Procurar donar peixet per un futur poder apretar. Genial.

Només cal aplicar-la degudament... i això és un altre art que no tots sabem aplicar de manera adequada.

Carter

2011-11-02T17:36:00.004+01:00

Ahir va ser l'aniversari del meu Carter preferit.

És impressionant com reparateix i a quina velocitat; un autèntic estilista. I això que de jove van dir-li que no tenia nivell suficient. La qual cosa va ser un estímul per aprendre i millorar la seva tècnica per assolir que ens mostra en aquest vídeo.

Senzillament espectacular.

Seb Montaz

2011-10-29T10:39:00.007+02:00

Us presento aquest vídeo, que és una mica llarg, d'uns pirats. Ho adverteixo, perquè avui en dia si a la xarxa no els penges que ratllin la definició de curt o curtíssim no els considerem.

Seb Montaz és el que filma i suposo que l'alma mater del projecte. Reconec que en prou feines sé què diuen perquè em quedo garrativat mirant les imatges i ignoro la informació, tot i estar subtitulat en anglès i parlat en francès. En aquest cas aplico el tòpic de les imatges i les mil paraules.

Es dediquen a activitats de risc, però amb una naturalitat esfereïdora. Sembla que ho simplifiquin, que no els doni importància, més enllà de fer-ho per disfrutar.

Dóna la sensació que per a ells és una manera de viure.

Els paisatges, els angles, les textures, els colors,... són fascinants.

Disfruteu-lo !!! Ho he fet.

Flamencs

2011-10-24T14:11:00.003+02:00

Flamencs al llac Natron de Kenia, amb el volcà tanzanès Ol Donyio Lengai rere.

Impactant imatge !!!

Un "all black" a Vigo

2011-10-14T09:39:00.004+02:00

L'Informe Robinson és un programa de reportatges d'esport del Canal+ però des d'una vessant més enllà de l'esportiva. No es basa en els resultats, ni les marques, ni el número de victòries. Una òptica més humana.

Més d'una vegada he mirat el dedicat a en Haile Gbreselassie, font d'inspiració i alhora un magnífic entreteniment.

El que us penjo a continuació és una història de rugby, justament quan manca poc per acabar el Mundial. Història preciosa, que m'ha tocat la fibra i que em mostren uns sentiments que comparteixo quan estic immers en la preparació d'una Marató.

Disfruteu-lo.

Sofia !!!

2011-10-10T17:03:00.005+02:00

La Sofia Coppola, arran de "Lost in traslation" i "Maria Antonieta", havia entrat en una dinàmica de dibuixar personatges solitaris. No recordo la seva primera pel·lícula, "Les verges suïcides" tot i haver-la vista, però és possible que fos els fonament a la continuació de la seva filmografia.

A "Somewhere" continua en aquesta línia, retrata un saldo. Un actor perdut en una espiral d'avorriment que passa les hores entre alcohol, volts en Ferrari, streap-tease en barra i casolà, i dormint. Res més. I a sobre en una roda de premsa de presentació d'una pel·lícula demostra que és un autèntic cateto social davant de les preguntes dels periodistes.

Es pot omplir 90 minuts amb aquesta base? No !!! S'ha d'introduir la filla reconeguda en l'argument per donar una mica d'alè i vida a la... no-vida del protagonista.

Cal conèixer la història d'un individu tan buit en tots els aspectes? No... la resposta és immediata i no l'he de pensar massa. Si com a mínim tingués un cert interés, no sé, alguna adicció o un tret de la seva personalitat interessant, la pel·lícula tindria una mica de gràcia.

Sofia, què ens vols mostrar? Un persona analfabeta socialment i cultural? En veig moltes cada dia, no em cal anar al cinema. Ignoro si el teu cognom pesa massa en la indústria del cinema i vols demostrar-los que pots fer pel·lícules del no res, però la relliscada és gran.

Una llàstima. Però reconec que no se'm va fer gens pesada, ni mirava el rellotge cada dos per tres. I això que venia de mirar dos partits de rugby per la TV que sí tenien ritme. Sort que ha dirigit "Lost in traslation" i sempre és agradable de veure-la. I ara encara més !!!

La fitxa de la pel·lícula.

Mireia Miró

2011-10-08T09:11:00.003+02:00

Per norma prenc la iniciativa de les entrades del bloc. Procuro vessar-hi els diferents aspectes que em motiven o em criden l'atenció. Però en aquest cas prenc prestada una entrevista a la Mireia Miró que l'he trobada extraordinària, tot i que reconec que el títol és massa sensacionalista.

L'entrevista.

Prescripció

2011-09-29T13:52:00.004+02:00

En ocasions em vénen prescripcions mèdiques que et deixen garrativat, descol·locat i fora de joc per un caligrafia pèssima, feta amb desgana i sense pensar que aquella lletra l'ha de llegir una altra persona.

Ahir va ser un d'aquests casos. Lletra flipant i quasi bé surrealista. Més que escrit en el nostre alfabet semblava una reproducció de l'escriptura cuneïforme. Un bon és professional i després d'investigar una mica tot interrogant el pacient i usant els coneixements i eines que tinc a l'abast en vaig treure l'entrellat.

Una simple anècdota. Una futesa. Però m'ha recordat que havia vist un monòleg d'en Berto Romero que descriu molt bé els motius d'aquesta lamentable caligrafia. És una probable hipòtesi del què transcorre a la consulta.

A partir del minut 4.20 és el fragment que justifica aquesta entrada. No obstant la resta del monòleg es deixa veure i té gràcia.

Fa 20 anys...

2011-09-23T00:56:00.002+02:00

... que es va reunir, probablement, el millor reguitzell de jugador en un mateix equip de qualsevol esport. No sé si ho tronarem a veure-ho mai és, tot i que aquestes afirmacions són massa gratuïtes.

Fa 20 anys que USA Basketball, la federació americana de bàsquet, anunciava que els següents Jocs Olímpics, els 25ens, els de Barcelona, es seleccionaries jugadors professionals de la NBA.

Quatre anys abans van perdre la semi-final contra la Unió Soviètica i van haver de conformar-se amb la medalla de bronze, ells que sempre havien guanyat l'or, sempre... excepte la final dels Jocs de Múnich, després d'una decisió de la taula i també contra els sociètics, que els van "regalar" tres segons més quan el temps s'havia exhaurit. Tres segons que es van aprofitar per encistellar i guanyar d'un punt. Avui en dia la medalla de plata "guanyada" pels jugadors americans resta a les dependències de la seu del Comité Olímpic a Lausanne, després de negar-se any rere any a anar a buscar-la.

Amb aqusts antecedents era més que previsibles que els dirigents americans estessin escaldats de dur als Jocs equips bons però no excel·lents; equips que patien alguna derrota contra seleccions europees. Podríem dir que per atacs de supèrbia, ells que havien inventat aquest esport. És per això que van donar un cop de puny a la taula i van seleccionar als millors... deu mesos abans !!! Deu noms mítics. Cal recordar-vos els seus noms? No, no cal. No els citaré; estic segur que més o menys tots els que vam viure i gaudir dels Jocs de Barcelona els anomenaríem en un esglai. Eren els millors i ho van demostrar en escreix.

I això que es van quedar a casa jugadors com Isaiah Thomas o Dominique Wilkins.

Els dos restants van ser un universitari, Christian Laettner, i una altra "perla" professional, en Clyde Drexler. S'especulava que hi aniria en Shaquille O'Neal, el millor universitari, però no.

Eren els millors i així ho van demostrar en cada partit. Victòries de pallissa, la menor de 32 punts, la final contra Croàcia; oferint un joc vistós i espectacular. Una diferència de qualitat i intensitat contra tots els rivals.

D'anècdotes n'hi ha un munt; el comentari d'en Charles Barkley amb un esperit de xuleria i sinceritat, n'és un exemple. Quan li van preguntar què coneixia del primer rival, Angola, va respondre que res, però sabia que tindrien un problema.

Vint anys després continuem somiant amb el Dream team.

83-7 i 19.26

2011-09-17T17:07:00.005+02:00

Dia de xifres el d'ahir.

Els 83 punts dels All blacks als japonesos és, de moment, la major pallissa del Mundial. Suposo que deuria ser un festival de try rere try. Un partit sense història si no és per imposar respecte als propers rivals.

Però el 19.26 sí que tenen història. Segona millor marca dels 200m, només a 7 centèssimes del rècord del Món. I no va ser en Bolt, va ser el Yohan Blake... el company d'entrenaments a Jamaica.

Amb un físic encara per arribar a la seu màxim, només té vint-i-un anys, amb una estètica de més velocista de 100m que no de 200, i amb una sortida a on va "regalar" una dècima va fer una cursa sensacional al Memorial Ivo Van Damme.

La gambada va ser prodigiosa sobretot als darrers 50 metres. Es genolls ben alts, per tal d'aprofita la palanca del peu, com unes urpes sobre la pista sintètica, un tors inamovible i una braços descomunals.

S'han realitzat uns estudis comparatius entre aquesta cursa i les anteriors d'en Michael Johnson i Usain Bolt i la recta final d'en Blake va ser la més ràpida de les quatre. Probablement el tram més ràpid d'un ésser humà.

Potser el duel per l'any vinent està servit en la velocitat. Bolt i Blake, No oblido en Gay, que els estimularà el suficient per donar el màxim... si abans no es trenca de nou.

London '12. Caldrà reserva butaca... no cadira.

Ulls

2011-09-14T08:48:00.003+02:00

No vull anar al tòpic de que els ulls són el reflexe de l'ànima. No, em sembla superflu, i es poden tenir uns ulls preciosos i ser mala persona alhora.

Però, caram, quin ulls !!!

Enigmàtics, encisadors, penetrants, misteriosos. No sé si la mirada es correspon amb la capacitat de satisfer la curiositat del Món, però si en aquest cas no és així, malaguanyats. Han de ser ulls cosmopolites, amb ganes de veure i recórrer terres llunyanes. Inclús amb un punt d'aventura i que s'adaptin tant a la foscor, com la boira o la pols.

Uns ulls, per anar pel segle XXI i més enllà. Eterns.

I els ulls poden riure?

La culpa va ser d'en Ronaldinho

2011-09-09T10:22:00.002+02:00

Vaig avorrir el futbol per culpa d'en Van Gaal. Continuava sent del Barça, tampoc penso renunciar-hi, però no entenia com es podia jugar tan malament, quan són jugadors, entrenadors i competició de gama tan alta.

Van passar uns anys i vaig topar-me amb un jugador, un equip i un entrenador que novament em va fer despertar l'entusiasme. Era en Ronaldinho. Veure'l era espectacle pur; un autèntic gaudi per la vista i les ensacions. En pocs anys, malgrat ser cridat a l'Olimp de les llegendes, es va anar apagant. Mala vida, deien. No entenia com un talent era desperdiciat. No entenia com un professional, amb el sentit més ampli de la paraula, es podia passar tot el partit caminant per la gespa; i tampoc entenia com jugava sempre sent un llast per l'equip i una deseperació pels aficionats.

Però mentre s'anava diluint vaig descobrir el Mundial de Rugby de 2007. Coneixia el rugby, havia vist algun partit de les 5 0 6 Nacions, però no els prestava massa atenció.

I aquell 2007 m'hi vaig fixar arran d'algun resultat de pallissa. Mare meva !!! "Alló" sí era espectacle i solidaritat dins el camp i esforç continu. Quina manera de suar i lluitar. Quina manera de saber comportar-se en una competició i "sentir els colors" !!! Veure com quinze juagdors escombren tot el camp, de dalt a baix, de costat a costat, ajudant-se els uns als altres, perquè només que falli un, aquella estructura defalleix, em va captivar. I aquí estem, esperant els primers resultats del Mundial que avui comença. Tot procurant quadrar els horaris per veure algun partit, i perquè no, quedar amb algú per gaudir-lo plegats.

Gràcies Ronaldinho per un jeta !!!

Les dents

2011-09-05T00:57:00.005+02:00

L'excel·lent article d'en Carlos Arribas a El País (si alguns dels lectors del bloc em dóna a conèixer altres periodistes o blocs sobre atletisme li estaré molt agraït) sobre la victòria de l'Usain Bolt als 200m del Mundial de Daegu'11 reflexe la importància de mostrar les dents durant un esforç. També aplicable a en Bernard Lagat, plata als 5000m.

Encara que les en fotos penjades no queda prou clar existeix una relació inversa entre la superfície dentària mostrada i la intensitat de l'exercici. Apretar les dents, mostrar la seva blancor, les galtes tenses cap enrere, ganyotes de patiment són paràmetres que es poden avaluar i indiquen el grau de dedicació.

Em sembla que tots els que correm ho hem posat de manifest en més d'una ocasió. Llàstima que de vídeos no ens tenim, però segur que recordem la sensació de manca d'aire als pulmons tot apretant mandíbula amb maxilar amb cara desencaixada tot cercant una rebaixa d'un temps que passa lent i en ocasions sembla que s'aturi. Que no sigui dit que no ens esforcem suficient !!!

Per tant, tot i ser usuari d'aquesta expressió facial, intentaré mostrar les dents més blanques possibles. Segur que el meu farmacèutic predilecte sabrà aconsellar-me sobre un bon dentifrici blanquejador compatible amb l'esforç atlètic.

Què es pot fer amb 250 càmeres?

2011-08-02T18:14:00.006+02:00

Un exemple de creativiat visual... que no musical. La cançó és un pet majúscul, i no cal ser cap visionari o crític per saber que no passarà a la Història. Però a nivell visual i per originalitat podria ser que sí.

A mi m'ha fet gràcia perquè el model de càmera usada és la que tinc... i sé de moltes de les seves prestacions, però no aquesta. Ignoro fins quin punt el vídeo està procesat a l'estudi, suposo que en part sí. Però la idea és excel·lent.

A disfrutar-lo !!!

El making of.

Timelapse de Barcelona

2011-07-31T01:30:00.001+02:00

TimeLapse Barcelona from Loyam on Vimeo.

Estava "anunciat"

2011-07-25T17:12:00.005+02:00

Però no per aquest motiu en va deixar sorprès. No.

La mort de l'Amy Winehouse.

El seu web està inactiu, suposo que com a forma d'homentage, per tant si voleu conèixer una pinzellada de la seva biografia millor anar a la viquipèdia.

De fet existia des de fa temps una adreça on podies "jugar" a encertar el dia de la seva mort. Tot molt melodramàtic, molt funest, molt cínic,... molt modern, perquè quantes persones tenen un lloc com aquest?

Una autèntica llàstima !!! El "Back to black" va ser una descoberta magnífica. Un soul amb tocs de rythm'n'blues que em va seduir completament. Una petita joia. Amb una veu ben empapada d'alcohol i castigada pel tabac li donava aquell caire negroide que el seu aspecte no li permetia. És un CD que val la pena anar escoltant amb asiduïtat... fins que et facis addicte... no tant com ella amb les diverses substàncies que es fotia.

No selecciono cap peça. És millor descobrir-les, inclús la coneguda "Rehab" (tota una indicació del què hauria d'haver fet i no va fer) cal donar-li segones opcions d'audició malgrat l'excessiva radiació per les emisores de ràdio.

Una llàstima. Una autèntica llàstima.

Ara passarà a formar part dels ídols difunts de la Història de la Música, o no, sobretot dels que van morir a l'edat dels 27 anys com en Jimmy Hendrix, la Janis Joplin o en Jim Morrison.

Els corriols els vaig gaudir !!!

2011-05-11T00:14:00.005+02:00

Va ser diumenge, i va ser un autèntic plaer.

Poc després de llevar-me ja estava canviat i em dirigia a Collserola. Sense esmorzar, al més pur estil kenià. Matí fresquet i amb el cel enterenyinat de núvols, condicions quasi triades. I silenci, molt de silenci; només esquitzat per alguna bicicleta.

Reconec que necessitava una sortida com aquesta. Per retrobar-me amb les ganes d'entrenar i de cercar un objectiu. Aquests corriols mai deceben, mai. En aquest aspecte recomforten i estimulen. No necessitava res més.

I au, ara m'he engrescat per preparar un 10mil !!! Podria semblar una contradicció, que la muntanya sigui el detonant d'una cursa d'asfalt, però com que és amiga, sempre em perdona les heretgies.

Ara cal entrenar fort per no tenir la sensació d'haver perdut el temps. En tinc ganes. Caldrà que no s'esvaeixin. Procuraré que no passi.

Ossama

2011-05-06T11:00:00.003+02:00

Ossama o Ussama, que també ho he vist escrit, és el protagonista d'aquesta entrada. Poques vegades escriuré sobre política i actualitat internacional; no én sé, però sí hi ha notícies o fets que em fascinen... i aquest personatge i tot el què l'envolta n'és.

Fins ara tenia dubtes de que existís. Semblava que era una llegenda això de que vivia a les muntanyes de l'Afganistan i Pakistan. Els vídeos xerrant sobre la lluita contra la societat occidental i publicats amb mesos de retard, la quantitat d'informació disfosa i contradictòria que circulava, la llegenda que es començava a conrear arran d'ell.

I de cop i volta el titular de la seva mort. Sorprenent i esfereïdor llegir els diaris i veure la manifestació lúdica, al més pur estil Canaletes, de la societat ianqui. Alhora, "apassionant" amb quina sigilositat i eficàcia es mouen aquests escamots especials en tota mena de situacions.

Sembla ser que sí és mort, malgrat el reguitzell de qüestions sense resposta que se'n deriven. Com és que les autoritats paquistanese no s'estaven al corrent d'on vivia; no era més útil viu que mort; per què s'ha llançat el cos al mar.

I la darrera qüestió, s'ha avaluat si és millor un líder o un màrtir?

Els corriols em criden !!!

2011-05-04T11:50:00.000+02:00

Viena m'espera

2011-04-15T18:08:00.002+02:00

Està clar que els de la imatge ni els ensumaré... però per darrere els seguiré el rastre.

Viena m'espera amb il·lusió i ganes; i també amb algun incertesa. Però què hi ha d'incert en situar una cama davant l'altre durant un bon grapat de minuts? Doncs, res. Cal desdramatitzar la Marató i inclús riure'ns d'ella. No obstant continua tenint una dosi d'èpica i molt d'esforç per afrontar-la.

Viena. Ciutat que anirà lligada per sempre al meu historial maratonià. Vam unir destins l'any passat i ara comprovaré si som amics.

Sembla mentida però ni havent seguit el pla d'entrenament en un 90 i escaig % em dóna la seguretat de res. Jo no ho sé, però des de fa uns quants dies el meu cos ja sap de quin peu calçarà el proper diumenge. Que curiós és això de la Marató !!!

Gotes

2011-04-06T14:11:00.004+02:00

Més que gotes les podríem anomenar gotícules. No és fotografia microscòpica, però quasi.

Aviso, la fotografia no és meva... m'agradaria.

Són gotícules de pluja sobre una fulla realitzades amb un objectiu macro. En tinc un de macro, però l'uso poc. I no pas amb aquest resultat; més aviat a l'inrevés, decebador. No obstant aquesta fotografia m'ha despertat la "necessitat" d'usar-lo més sovint. Tinc ganes de fotografiar !!!

És curiós com a vegades un senzill estímul és suficient per despertar algun desig o ganes que teníem hivernant. O una activitat contemporitzada pel tarannà diari.

A més, és d'una bellesa austera. No hi ha simetria, però sí moviment; ens el dóna les dues gotícules que semblen surant sobra la fulla, a punt d'impactar. Segurament, pura casualitat, que no resta la vessant gràfica de la imatge. Sempre m'ha resultat sorprenent que una instantània ens mostri moviment. Sembla un contrasentit, i n'és, però si és l'excepcionalitat.

Sensacions

2011-03-26T10:19:00.005+01:00

L'estètica és definida com la doctrina sobre la bellesa, l'art i, més en general, les sensacions.

Bell, en valor absolut, no sé si n'és aquesta fotografia. Art? Em considero incapaç de catalogar-lo o no amb aqust terme. Però sí que em dóna sensacions. Sensacions de simetria i puresa que em suministren una tranquilitat ambigua i fictícia.

De manera que l'estètica no deixa de ser una comprensió individual dels inputs que rebem. Si la sensació és plaent crea un benestar i, probablement, en voldrem més. Si la sensació és visual es podria caure en l'opció de voyeur. És clar que podríem iniciar un debat de si es crea o es neix com a tal.

Però aquestes sensacions que ens beneficien poden venir dels elements més quotidians i comuns com el de la foto. És una gota d'aigua que cau a un cassola de fons roig. No és imprescindible el glamour o l'exotisme. Som així de versàtils. És clar que sempre podem especialitzar-nos i tornar-nos fetitxistes.

Millor anar per la vida amb els sentits ben oberts i desperts. Que caminar amb els ulls clucs pots ensopegar i, alhora, perdre't sensacions inesperades.

Quasi seduït

2011-03-19T09:47:00.003+01:00

Doncs sí, quasi seduït per la Katie Melua.

Fa un any em vaig deixar "enredar" per en Joan; va comprar les entrades peò no sabia gaire qui era aquesta cantant més enllà d'un parell de cançons i una versió del"Just like heaven" de The Cure. El concert hauria d'haver-se celebrat el passat Octubre, però les cordes vocals de la Katie van decidir prendre's un descans.

Encara que tard he tingut el plaer d'escoltar-la i veure-la en directe. Sona bé. Molt bé, diria. Té una veu fantàstica. I encara que d'entrada se la relacioni amb cançons força nues d'arranjaments i de caire acústic per guitarra, té un repertori ampli d'estils. Suposo que per alguns sera eclecticisme, per d'altres que encara no ha trobat el nord. Es mou des la faceta de cantautor més pur, fins el blues i passant per peces més rockeres i inclús amb tocs electrònics. Un ventall ampli.

Tot i coneìxer-la poc a nivell musical, i encara menys en el personal, el concert se'm va fer molt amè. L'acústica de l'Auditori i la sonorització de les veus i instruments van ser excel·lent. Ella és guapa, amb un somriure encisador, simpàtica i introduïa les cançons amb unes paraules per tal de que el públic hi interaccionés... però no. Ignoro si la fredor de l'Auditori és el responsable (no és el primer concert allí que hi tinc aquesta sensació) o ella és massa tímida; tot i que en algun moment es desmelenava amb les extremitats a ritme de la seva música. És per això que quasi vaig ser seduït... no obstant, ens trobarem de nou.

Podré tornar enrera

2011-03-14T16:48:00.002+01:00

Anit, mentre aparcava el cotxe, per la ràdio va sonar aquesta cançó de Sopa de Cabra... ara que són notícia pel seu concert de reunificació pel Setembre d'enguany i per haver venut tot l'aforament del Palau Sant Jordi en cinc hores.

Feia anys que no l'escoltava i em va tornar a semblar una lletra extraordinària que em va deixar amb cara de badoc rere el volant escoltant-la. Aquest matí l'he cercada per la xarxa i l'anava cantant amb les imatges d'un concert a youtube.

M'hi sento reflexat com maratonià imminent. Trobo que la podem extrapolar, encara que alguna estrofa grinyola una mica, a l'àmbit de les curses o per qualsevol objectiu que ens marquem. Sí, la considero colpidora i m'ha agradat com recuperar-la pel meu món musical de cada dia.

No sé si podré tornar enrere... però sí intentaré anar endavant.

Rius de gent
malferida corren sols
escopint el seu fracàs.

Ja vençuts,
esperaran com sempre han fet,
l'aventura d'una nit.

Mentre ploren
de ràbia i per amor
a un nom inexistent.

Mentre riuen
dins núvols passatgers
cada dia més distants.

Corren sols,
seguint pistes per trobar
el refugi de l'acció.

Un amic
que no estigui massa vist,
o una ofrena de la carn.

Que a vegades,
quan s'apaga el primer foc,
pot fer encara més mal.

I així acaben,
quan ja tot ha passat,
cremats per la veritat i cridant.

Podré tornar enrera
quan estigui massa lluny.
Podré tornar enrera
quan sigui massa tard.

Podré tornar enrera
quan estigui massa lluny.
Podré tornar enrera
quan sigui massa tard.

Són germans
d'un camí que no ha tingut
mai sortida ni final.

Saben bé
que el futur és la foscor
i que el negre és el color.

D'una bandera,
bruta i plena de sang,
que els hi han possat a les mans.

Però no es rendeixen,
somien il.lusions fent imnes de cançons
i criden.

Podré tornar enrera
quan estigui massa lluny.
Podré tornar enrera
quan sigui massa tard.

Dia de Marató... o de picor?

2011-03-08T23:48:00.003+01:00

Tot i estar inscrit a la Marató de Barcelona d'enguany no tenia pas la intenció de disputar-la sencera. Al contrari, només un bocí. He volgut convertir-la en un entrenament llarg i de qualitat.

No ho he aconseguit del tot, el refredat que he patit a principi de setmana m'ha condicionat les prestacions. Aquesta és l'explicació que trobo més coherent i que em complau i relaxa... perquè si el motiu és de mala planificació em sembla que ja he begut oli; no crec que tingui prou temps per adreçar-la.

Tot i que duc en aquest món un grapadet d'anys encara tinc comportaments absurds; el vespre del dissabte previ a la Marató em "vaig fer" les cames. Malgrat hidratar-me bé el dia següent el recordaré com el de la picor. Entre la calor i la suor corria amb les natges ben encetades i una picor força molesta. Vaig procurar aïllar-me d'aquest fet, ignorar els incovenients i deixar-me empapar per l'ambient i procurar fer la meva.

Encara que em recorregut no em motiva prou sempre penso que algun any m'agradria entrenar-la com correspon i substituir els records un pèl amargs que m'ha deixat algunes de les edicions.

Potser sí, algun dia.

Aurora polar

2011-02-22T17:42:00.004+01:00

L'aurora polar és un dels fenòmens atmosfèrics que em té fascinat.

La de la fotografia és una del passat vint-i-un de febrer a la població noruega de Ersfjordbotn.

Suposo que ha de ser tot un event veure-la. És per quedar-ne enbadalit una bona estona. Si un cel estelat et captiva, l'espectacle que ha de ser poder contemplar-la et deixa garrativat. Formes efímeres, canviants, capricioses i encisadores. Podria passar-m'hi hores... bé, l'estona que em deixés el fred.

L'aurora juntament amb una erupció volcànica i un tornado formen un terna que desitjaria algun dia poder viure-les en directe. A certa distància prudencial... que si encara prendria mal !!!

Dotze !!!

2011-02-07T19:27:00.003+01:00

No m'agrada el número dos. Ni el dotze; ni en encara menys el vint-i-dos o el dos cents vint-i-dos i diferents combinacions d'aquest número.

Tot va venir de la meva època de futbolista. Jugava de defensa i preferentment pel mig, així lluïa el número preferit, el cinc. Però com bon comodí, avui se li diu versàtil o polivalent, em situaven de lateral dret, cosa que no m'agradava ni mica. I és clar, m'havia de vestir amb la samarreta del número dos. A partir d'aquí, abomino del dos.

Però com que sovint els números et fan la guitza en forma d'atzar ahir vaig participar per dotzena vegada consecutiva a la Mitja de Granollers; la Mitja que em va veure debutar en la distància i, alhora, la que més m'agrada, la que més espero, la que més em motiva. M'encanta !!!

Hi he passat grans moments, alguna decepció i també alguna emprenyada. He pogut compartir cursa amb en Haile Gebrselassie i en Samuel Wanjiru, tenint un record ben gravat a la neurona quan em vaig creuar amb aquest darrer; era ben bé un sprint de vint-i-un quilòmetres per baixar de l'hora. Espectacular.

Enguany, Granollers m'ha servit per realitzar el primer entrenament llarg tot preparant la Marató de Viena. Sota un sol que estavellava, impropi del Vallès un febrer, em va sortir un rodatge prou maco i esperançador després d'una setmana de força volum, encara que a ritmes fàcils.

Com si fos diumenge

2011-02-05T19:28:00.003+01:00

Només en escasses ocasions surto a entrenar amb música. No m'agrada. Considero que si et deixes dur per aquesta vas al ritme que escoltes i pots esbotzar l'entrenament previst.

Avui tocava un rodatge suau. Sense massa més pretensions que la d'inciar l'acumulació de quilòmetres. Per tant una mica avorrit. Si com a mínim tingués l'opció d'estrenar recorregut els dies que toquen aquests rodatges... però no. La meva zona habitual. Preveient que se'm faria feixug m'he endut l'mp3. I com que l'atzar és una variable constant al dia a dia i inesperada avui m'ha anat a favor. Un petit premi en forma de cançó. Feia molt de temps que no l'escoltava i m'ha vingut tan de gust cantar-la que el rodatge l'he convertit en un karaoke.

Ben bé com si fos diumenge. Un obsequi per un entrenament avorrit.

M'han llegit el pensament !!!

2011-02-04T17:01:00.004+01:00

Més o menys tots els seguidors d'aquest bloc saben que m'agrada la cuina i tota la parafernàlia que l'envolta; el vi, les delicatessen, les estrelles Michelin, excursions gastronòmiques,...

I també m'han sentit dir la collonada de que m'agrada sopar el dia després. Trobo que d'aquesta manera s'acompleixen tots els requisits d'una gran vetllada.

La preparació del sopar a la cuina a un ritme pausat tot bevent una copa de vi mentre elaborem les viandes comjugat amb una bona tertúlia; l'àpat amb calma i gaudint dels plats i la beguda i una llarga sobretaula farcida de bon ambient.

Doncs bé, aquesta màxima que t'ant m'agrada explotar i a alguns dels comensals els irrita el jejú me l'ha copiada en Ferran Adrià.

Ara que El Bulli tancarà les portes i es trasnformarà en una nova proposta culinària i més enllà, en uns termes, que tot i definits en la roda de premsa efectuada, que no acabo de concebre i ja de per si irreals. L'Adrià se la juga amb elBullifoundation... així, sense espais entre les paraules. Una heretgia a les llengües llatines o un elogi a les germàniques?

El nou concepte es defineix com un espai sense horaris, ni reserves ni rutines. Tal com sempre he concebut la vetllada ideal. Realment m'han llegit el pensament !!! Amb què? Amb l'aparell aquell que esterifica l'aliment, l'infusiona, li dóna la volta i el desconstrueix?

Llarga vida al sopar del dia després !!!

Fem nosa

2011-02-02T09:35:00.003+01:00

Sí, fem nosa. Aquesta és la conclusió. Els corredors fem nosa a la ciutat de Barcelona. Així de categòric. És que no m'hi entra al cap cap altre opció.

A més, és un contrasentit. Ara que l'activitat, l'exercici, el fitness a l'aire lliure té una acceptació ben àmplia a nivell social i urbanístic, amb un nombre creixent de practicants asidus; ara que Barcelona és més cosmopolita, un balcó a la Mediterrània, una projecció internacional. Malgrat tots aquests condicionants positius els corredors continuem fent nosa.

La Mitja de Barcelona del passat 30 de Gener així m'ho fa creure.

Un horari abominable, un circuit molt poc turístic, publicitat escadussera, recorregut amb colls d'ampolla per prendre mal.

Continuo amb el contrasentit. Si hi ha interés pels participants i aparador internacional, com és que la presència d'espectadors és tan minsa? Llevat dels acompanyants, en prou feines vaig topar-me amb quatre que anaven a comprar el diari, uns quants que tornaven de festa i els guiris amb cara de badoc cercant la pensió o el monument corresponent, no hi havia ningú pels carrers.

Avui en dia organitzar una cursa és un negoci. Però és possible que el plaer de córrer el podem satisfer en qualsevol dia i hora, i no ens caldran algunes curses.

El pastor afganès

2011-01-29T09:49:00.003+01:00

És Mara, al sud de l'Afganistan, però podria ser quasi qualsevol lloc arreu del planeta... i quasi bé qualsevol altra moment de la Història.

La imatge d'un pastor, ramat i ovelles és molt cosmopolita. No fa massa anys, inclús, rutinària. Encara avui, en algun entrenament, em topo amb una imatge com aquesta.

El blanc-i-negre li dóna molt de realisme, i malgrat ser una instantània (denominació que no m'agrada gens ni mica per una fotografia) està dotada de moviment; n'és una de ben viva !!!

El contrast dels colors és magnífic. Ignoro si està processada, però si és així, l'han encertada.

És d'aquelles imatges que m'hagués desitjat fotografiar-la. La dita aquella d'estar al lloc i moment oportú... i no hi era.

La Julieta i el FIB

2011-01-22T16:07:00.006+01:00

FIB: Festival internacional de Benicàssim.

Sí; per tant, música rock, de tendència indie i alternativa. A part d'algun grup consagrat i de cert pedigrí, molt d'altres poc coneguts amb ganes de riffs de guitarres estripades i ritme contundent.

És un festival amb renom a l'escena internacional, sobretot Europa, que inclús se'n deriva un substantiu, els fibers, els que van al FIB. No només hi van sino que comparteixen un estil de vida, una manera de fer les coses, un way of life.

Són 4 dies de concerts, més de 100 actuacions i pernoctant (o dormint de dia més ben dit) en càmping. Certes incomoditats que es veuen compensades per la música, i les substàncies, que et motiven i et fan trempar.

Grups com Artic Monkeys, Arcade Fire o Mumford and sons hi són convidats a l'edició d'enguany.

I una sorpresa; els organitzadors tenen previst que hi actui la Julieta Venegas, la mexicana que toca l'acordió i canta... un estil molt allunyat de l'essència del festival. Potser aspiren que se'ls anomeni eclèctics, vanguardistes o visionaris? S'han begut l'enteniment o més aviat és una qüestió mercantilista.

Si més no la Julieta comenta, "La verdad entiendo que haya polémica porque voy. Solo espero dar un show a la altura del festival, que es lo importante".

Dos en un dia

2011-01-19T18:16:00.009+01:00

Sí, dos regals en un dia !!!

I quins !!!

la inscripció a la Marató de Viena

la càmera Canon eos 60D

Caldrà estar a l'açada perquè els reptes són majúsculs.

El primer,millorar la marca en Marató. Després del desencís que em va provocar no anar-hi a l'edició de l'any passat per de l'erupció del volcà islandès Eyjafjallajokull espero fer-ho. Vull fer-ho. A més li afegeixo la motivació de seguir uns entrenaments que em planificaré. Tinc, crec, un mínim criteri per adequar-me als meus gustos i necessitats. Tot i així tindré un àngel de la guarda que m'ho supervisarà. Però no tindrà forma de musa rossa ni vesteix cuir.

El 17 d'Abril serà la fita.

El segon, intentar dominar la càmera i treure'n tot el suc de les seves prestacions. No serà fàcil; costarà. Però després de repensar-m'ho força he decidit passar a un estadi superior en l'apartat fotogràfic; és considerada una càmera de gama mitja/alta, l'esglaó inferior a la professional. No sóc, ni tan sols, un fotògraf decent, però m'agrada. I com que un és exigent amb el material...
És una activitat que em relaxa... molt més que mirar les fotografies, que sovint és frustrant. procuraré que no em frustri massa, per això n'aprendrem !!!

Torna el negre

2011-01-14T02:14:00.005+01:00

Ignoro si és una apreciació meva o bé em deixo dur pel marketing musical, aquell pel qual es decideix que un tipus de música soni a tothora més enllà de les gustos de la massa.

Ja m'agradaria anar contracorrent o bé tenir la capacitat de descobrir noves tendències musicals, però estic segur d'estar immers en aquest mainstream musical.

Així és, torna el "negre". El soul, el rythm'n'blues, la música dels anys 60', en definitiva.

Em sincero dient que les meves fonts musicals són minses, no procuro abarcar una gran part de la informació que corre per la xarxa o les ràdios, escolto sobre segur. I és per això que l'objectivitat podria ser irrellevant.

Us deixo uns quants exemples que amb una mica de sort els escoltareu de manera fortuïta per les emisores de ràdio o voluntàriament per la xarxa, spotify o quaslevol altra plataforma musical.

Reconec que aquest revival em té captivat i celebro que així sigui. Després de moltíssimes setmanes, per no dir anys, de txumba-txumba i hip-hop barat m'agrada sentir aquesta frescor negre... ni que sigui amb olor a clàssic.

Noisettes, "Never forget you".

Asa, "Be my man".

Elize Doolittle, "Pack up".

Raphael Saadiq, "Love that girl".

Eli "Paperboy" Reed, "Take my love with you".

Per finalitzar un parell de recomanacions. Una de l'actor Jack Black, un poca-solta i sovint barroer, però que a la magnífica pel·lícula "High fidelity" canta una peça... de trempera sensual.

La segona, cerqueu en Howard Tate.

Als meus amics

2011-01-04T23:31:00.006+01:00

Quan un cicle es tanca et treus un pes de sobre. Et sents més lleuger i la neurona descansa. I, inclús, el bocí que t'havien pres comença a regenerar-se.

L'entorn es recol·loca, la rutina s'esdevé amiga, el positivisme envaeix l'estat d'ànim; tot en la seva mesura justa, lenta però segura.

Cal procurar que el canvi sigui sempre per millorar. I si cal reinventar-se, et reinventes.

Defallir no serveix, ni està en el diccionari.

Empenta.

Però com sempre, en tota adversitat, es manifesten efectes colaterals; i els meus amics, lectors d'aquest bloc, encara en són més... si és que es pot quantificar... i si es pot anomenar "efecte colateral" a aquesta sort.

"Valora les coses que valen la pena.... i la resta... no mereixen la teva atenció!!! Has de guardar forces per a qui et valora.. i deixar de fer "l'imbècil" (amb carinyo) amb qui no sap apreciar una bona amistat..."

Malalties noves

2010-12-27T17:51:00.002+01:00

Estan apareixen noves malalties associades a la tecnologia.

Si abans eren les dels esports, com el colze de tennista, ara el desencadenant són tots els gadgets electrònics que sorgeixen al mercat.

La llista és espectacular i força descriptiva:

ull sec de tan mirar la pantalla de l'ordinador
dèficit auditiu per l'excés de decibelis per iPod i MP3. Ja coneguts pels antics walkman
polze de Blackberry
colze de mòbil
alteracions maxilofacials per mastgear xiclets o pipes
fractures dentals i alteracions a les genives per piercings metal·lics

I les de caire més psicològic com la síndrome de la pantalla o la wiitis.

Tampoc cal ser alarmistes perquè es desconeix l'impacte real en la salut de la població a curt termini. Però, podria fer-se un mal ús de tanta nova tecnologia?

Nadala

2010-12-24T09:10:00.002+01:00

La nadala d'enguany és diferent.

És casolana, amb mitjans; allunyada dels corrents mercantilistes; amb lletra i música original; realitzada amb molt de carinyo... i que em transporta a una escapada liverpoolenca.

Disfruteu-la !!!

Gràcies Joan.

Molt Bon Nadal a tots !!!

Dopatge

2010-12-23T17:07:00.002+01:00

Ara que s'ha desencadenat l'Operación Galgo amb atletes espanyols d'elit implicats seria bo recordar què entenem per dopatge i quines conseqüències té més enllà de la millora de les prestacions físiques.

És per això que l'article que hipervinclo és especialment il·lustratiu. L'autor en sap i sap explicar-se de manera molt acurada. No cal perdre's el reguitzell de comentaris d'on es pot ampliar molt tot aquest tema.

A disfrutar-lo; tot i que és una autèntica lacra a l'esport, és interesantíssim !!!

Fred

2010-12-21T10:48:00.003+01:00

Ara que s'acosta Nadali el fred (sembla que no podem entendre aquest concepte sense anar lligat a l'altre) i les TV emetran els seu recull d'imatges curioses, no podien deixar-se pel camí les dels russos amarats de vodka llençant-se a un riu a on han fet un forat per no deixar-s'hi les dents. O els típics finalndesos que surten de la seva sauna a 40º, o més, lliscant nus sobre un trineu.

Cito aquest dos exemples dels moltíssims que deuen haver a totes les contrades del Món. I enguany s'hi han afegit el xinesos.

Com sempre tot molt esperpèntic. I amb ganes de quota de protagonisme sense mereixer-la. Potser en algun diari local?

Exorcisme

2010-12-16T19:45:00.004+01:00

Hi ha moments que necessito un exorcisme. Aparentment el dimoni no s'hi ha instal·lat... si més no en la seva forma tradiconal; aquella forma roja, banyuda, cuada i amb un trident a le mans. Tampoc em cal la presència d'un mossèn amb poders.

Quan "necessito", entre cometes perquè és molt relatiu, exocitar-me és que tinc un neguit un dins meu que m'impedeix que flueixi com correspon. Em coacciona la meva manera natural de ser. I és clar, cal posar-hi remei.

Descartada l'opció del clergue, la del professional del divan, també, només resten els amics. Que hi són, i tant que hi són !!! Però l'efecte immediatesa no sempre és viable. Per tant, què ens queda? L'autoexorcisme. Potser no prou satisfactori o pràctic o insuficent per alliberar-ho del tot, però prou íntim com per quedar ben net, ben descarregat, ben alliberat.

En aquest cas, i en versió castellana, les meves dues eines són:

Loquillo y Los Trogloditas, "La mataré".

Joaquín Sabina, "Pacto entre caballeros".

En anglès n'hi ha un grapat més; però potser serà en una entrada futura

Futur

2010-12-11T09:17:00.003+01:00

"The past is a foreign country: they do things differently there".

("El passat és un pais estranger: allí les coses es fan diferent").

Aquest és l'inici de la novel·la "The Go-Between", 1953, d'en L.P.Hartley.

No la conec, ni tampoc la pel·lícula d'en Joseph Losey basada en la novel·la, "El mensajero".

Suposo que sí, que el passat es regeix per unes normes que no tenim perquè acceptar de cara el futur i en absolut és fruit de la nostra imaginació.

És fàcil dir que a partir d'un moment serem les brides del què ens succeixi... i també una mica utòpic, però em sembla un bon punt de partida. No obstant no cal oblidar la memòria, sobre la qual vessem el coneixement i la continuïtat del passat al present.

A més, amb el temps, la memòria, que podria ser un ens estàtic s'esdevé dinàmic i no sempre recordem els fets tal com van passar-nos. Els detalls es tornen difosos i ens quedem amb l'essència.

Brindo pel futur !!!

I per aquest brindis em quedo amb la frase que sempre deia el director de cinema John Huston, "per l'empenta".

La crònica

2010-12-10T10:47:00.000+01:00

Donostiako maratoia 2010 o com oblidar un volcà erupcionant:

El diumenge vaig ser egoïsta. Em vaig deixar emportar per la misèria de la Marató, aquesta misèria que idolatrem i que de tant en quan es transforma en magnetisme positiu i ens atrau.

Vaig ser-ne perquè el resultat global del grup va passar a un segon terme. Només em va preocupar el meu estat... el meu mal estat, físic i anímic. És per això que les meves encaixades de felicitació cap a vosaltres deurien semblar fredes i distants. No ho nego. Us en dec una a cadascun de vosaltres; una de sincera que cobrareu en escreix.

Tot va començar, o plegar, segons es miri, a partir del km 24-25. En Dani va continuar al seu ritme, mentre el meu decreixia per culpa dels problemes musculars. I allí va començar una lluita interna que quasi vaig perdre. Restaven uns 12 km i una veueta (al més pur estil Magnum) em deia que plegués que el sacrifici no valia la pena veient el calvari que s’apropava. Quasi li faig cas, però no !!! Aquest diuemenge tocava lluitar, tocava deixar-s’hi els ous i assaborir el magnestisme de la Marató (sempre en majúscules).

I ho vaig aconseguir.

Malgrat quedar el tram més feixug per córrer aquests km equivalien a un entrenament normalet... per tant, assequible. I així vaig procurar encarar-lo. Quantes vegades he sortit a rodar una hora !!! No importava el què duia a les cames. Importava el què mancava.

Vaig acoblar-me a diferents grups que m’avançaven, amb més o menys gràcia, procurant no defallir massa en el ritme. Crec que va ser una bona estratègia

Em reconfortava veure-us quan ens creuàvem. Éreu una empenta. M’estimulava... tot i que la líbido la tenia glaçadeta, glaçadeta.

Van anar caient els km, però la trencadissa muscular augmentava. Durant uns minuts vaig tenir un moment màgic, com una revifalla momentània, efímera, que em va permetre arribar al 40è amb certa dignitat atlètica... la física feia estona que m’havia abandonat. I tot xino-xano vaig acabar-la .

La valoració que faig ara és diferent a la d’un cop creuada la línia d’arribada. Allí eren laments i frustració. Ara començo a veure-ho com que de nou sóc atleta i per extensió, maratonià... que durant una temporada havia deixat de ser-ho i em vaig transformar en un que vestia samarreta de tirants taronja i calçava espardenyes.

De pas he descobert en mi facetes que creia que ja no tenia. Facetes de lliuta i esforç que vull aplicar en un futur immediat.

No sé si tornaré a Donostia per la Marató, però el record romandrà a la neurona atlètica per sempre.

Gran cap de setmana que mica en mica aniré valorant amb un punt àlgid de germanor i companyerisme durant un escalfament inoblidable.

Fotos de la Donostiako Maratoia 2010

2010-12-09T11:21:00.009+01:00

Escalfament

2010-11-30T16:42:00.002+01:00

L'escalfament és la part que menys m'agrada, ja sigui en cursa o entrenament.

Desitjaria que en breus instants estar a punt per córrer al ritme que correspon.

No obstant sé de la seva importància i procuro seguir-lo al peu de la lletra, fent-lo progressiu amb uns sprints finals.

Però la prèvia de la Marató de Donostia va ser excepcional. No va ser un escalfament típic. No. Va ser un intercanvi d'energia en forma de caliu humà difícil d'explicar. Bé, impossible; no tinc les paraules... o les desconec.

Aquella estona es va convertir en un munt d'abraçades, encaixades, picades de mans infinites. Màgic. Maquíssim. Preciós.

I com a complement, la música que punxava l'organització pels altaveus a un volum, diem-ne, de concert ajuda a la trempera. Escalfar amb peces com aquesta, o aquesta o aquesta altra a tot drap només fa que surtis endollat des del primer metre. I així va ser !!!

Titular

2010-11-29T11:00:00.004+01:00

Mai hagués pensat que un titular d'en Fernando Alonso, un personatge que em resulta entre indiferent i fred, resumís el meu estat d'ànim actual.

"La tristeza por perder se ha convertido en más ganas de ganar en 2011".

Ell referint-se a la seva temporada de Fòrmula 1 i jo a la Marató d'ahir a Donostia.

Podria resumir-ho com:

il·lusió, ganes i motivació, excel·lents.

prestacions, insuficients.

circumstàncies, adverses.

capacitat de lluita, notable.

I per acabar tres frases que em van acompanyar durant els moments més difícils. "Lluita-la, lluita-la !!!", "Dels covards no se'n parla mai". La tercera me la guardo.

La "Behobia"

2010-11-12T05:53:00.004+01:00

Empassar-me les cinc hores i mitja de cotxe amb il·lusió.

La parafernàlia d'anar a cercar el pitrall al Kursaal i recollir la samarreta amb el logo de la inscripció d'enguany.

Continuar la inacabada ruta de pintxos per sopar al Casco Viejo de Donostia... malgrat la llista selecte de que disposo, sempre en resten de pendents.

Anar a dormir cansat d'un dia intens però que sempre considero un premi.

Empapar-me de l'ambient i la massificació de corredors que hi ha al tren que ens condueix a Hendaya.

El neguit dels moments previs d'una prova que tens ganes de disputar a ritme maco.

Vestir-te amb una samarreta que llençaràs abans de la sortida un cop deixes la bossa al camió de l'organització i que et permetrà estar una mica abrigat de la meteorologia euskera. Segur que mai més la enyoraràs aquesta semarreta?

Lluir la samarreta de tirants quatribarrada.

Comprovar com de fàcil "surt" el primer km.

Gaudir dels aplaudiments dels primers km de la quantitat de gent avessada als marges del recorregut. Per ells també és una festa !!!

Començar a panteinxar amb les primeres rampes sortint d'Irún.

Veure que s'apropa el pont sota l'autopista, inici de port de Gaintxurizketa.

Notar que s'eternitzen les rampes del port i que ja tens ganes d'arribar al cim. I quan hi arribes desitges que no s'acabi mai doncs l'alè del públic supera el cansament que acumules.

Admirar el paisatge d'un grapat de tobogans al més pur estil de la Mitja de Granollers i retrobar-me amb el pàjaru de la "furgoneta rock" amb la música a tot drap. Ell no ho sap, però l'espero.

Retrobar-me amb els abertzales a l'entrada de Lezo que reinvindiquen que els presos d'ETA tornin a Euskadi. Aquella rotonda em posa els pèls de punta.

Entrar a la zona portuària de Pasajes i la seva olor a mar i ferro; un paisatge àrid i paralitzat de les drassanes.

Encarar la infernal rampa de 300m on cal apretar les dents per no perdre massa temps: I quan s'acaba... ufffffffffffffff... esglaiar-me amb una quantitat de gent que anima !!! Trempes encara que no vulguis.

Saber que ja estàs al km 17 i que "només" t'en queden 3 de gaudi.

A la rotonda del 18è mirar de reüll el restaurant Arzak, que algun dia tindria ganes de menjar-hi.

Entrar al barri de Gros ensumant l'arribada, mentre continues disfrutant de l'ambient.

Notar com et ve tot el vent a la cara que bufa a la platja de Zurriola al moment que prens la recta final al Bulevard Alameda.

Creuar el riu Urumea tot veient l'arc d'arribada.

Deixar les darreres forces als metres finals i comprovar que la cridòria et confirma un cop més que les hores invertides per ser allí i la il·lusió abocada és gratificant.

Espero tornar-hi l'any vinent.

Calypso nigth

2010-11-06T09:25:00.003+01:00

Que les llegendes estan per sobre de tots els prejudicis ho vaig comprovar el passat dimecres. Si l'aparença física fos significativa no hauria donat ni un cèntim per l'ésser que va entrar a l'escenari a rebre el premi que atorga l'organització del Festival de jazz de Barcelona abans del concert.

Un senyor de 80 anys, encorbat, una lleugera coixesa, amb un pèl afro canós, la camisa roja immensa que el feia cama-curt, i més baix del què a les fotos semblava... podien no ser bons auguris. Però, rai; és una llegenda i aquestes poden decebre, però no aquesta nit.

Va entrar de nou a l'escenari quan els músics de la seva banda ja estaven col·locats al seu lloc tot donant un tomb per darrere d'aquests, com si volgués marcar el territori, i un, dos, tres,... som-hi !!! A partir de llavors, festassa.

Per començar un peça inèdita, Patanjali, llarga i intensa, amb un diàleg excel·lent amb el percussionista Sammy Figueroa, un conguero de gama molt alta (sempre m'he preguntat com de callosos han de tenir els dits per poder tocar com toquen). I és clar, es va entrar una espiral de calor músico-emocional que va durar ben bé una hora i mitja.

Pel mig una versió de In a sentimental mood una mica ensopida, no sé què en deuria pensar l'Ellington, però com a ballad ja em va anar bé per distreure la meva neurona; i relaxar-la... potser una mica massa.

Però de les prestacions d'en Sonny em quedo amb les peces d'origen antillà, bell reflex de les seves arrels, en forma de calypso. Extraordinàries !!! Fins els punt que l'Auditori, un local maco, neutre, polit i fred, es va començar a escaldar amb la claca dels espectadors, com si fos un garito underground, amb la darrera peça de la nit, Don't stop the carnival, títol significatiu i molt addient.

Una autèntica calypso nigth amb un Sonny sensacional, que no sé si va sentar càtedra o lliçó com diuen alguns crítics, però amb el qual vaig disfrutar moltíssim. I això que em va deixar buit dels seus hits; no va tocar ni St. Thomas ni Airegin. I què?

Tinc la sensació que ha estat la darrera oportunitat que he tingut de veure'l. És per això que el regust encara és més intens.

Un darrer apunt, vaig anar a dormir taral·lejant un calypso; estaré canviant els meus gustos musicals?

Sonny

2010-11-03T09:28:00.002+01:00

Avui toca cita amb una llegenda, amb en Sonny Rollins.

Un dels pocs músics que resta en peu de l'època daurada del jazz dels anys 60'.

Un referent per als saxofonistes.

Recordo el seu concert de fa tres o quatre anys; es va marcar un solo com mai havia pogut escoltar. Uffffffffffffffff... si avui toca amb les mateixes prestacions i a sobre interpreta "St. Thomas"... ja podrem plegar.

La llàstima és que no toca ni al Palau de la Música, ni a una sala tipus Jamboree. Tocarà amb la fredor de l'Auditori. Mala tria. Espero que no condicioni.

Noooooooooooooooooo...

2010-10-30T09:50:00.003+02:00

En Phil Collins ha tret un nou àlbum al mercat. No és material nou, al contrari, és un recull de peces, 18 en concret, de la Motown dels anys '60, titolat "Going Back", ple de soul i de rythm'n'blues. No les he pogut escoltar totes, però he de dir que sona de maravella, amb una banda fantàstica, una secció de vent fabulosa i unes segones veus femenines espectaculars.

Però... quan el Sr. Collins connecta la seva veu els grans auguris dels primers compassos de la peça se'n van en orris. Em crea una destrempada total; és la veu menys negre, menys soul, menys funky que pugui haver en el mercat discogràfic.

Una autèntica llàstima, Phil. Però la teva veu no hi encaixa !!!

Com a mostra, el "Heatwave".

Millor repescar els originals.

Fa 2500 anys...

2010-10-26T17:18:00.003+02:00

Podria semblar que vaig a narrar-vos una rondalla, però no. Les meves gràcies no són pas narratives.

És només un petit apunt d'una efemèride que més o menys coneguda per a tots.

El proper diumenge, 31 d'Octubre, serà el 2500è aniversari de la gesta d'en Filípedes; sí, aquell que va recórrer 30 i tants quilòmetres abans de caure a terra mig difunt per donar la notícia de que els grecs havien derrotats els perses.

I aquest va ser el punt de partida del què avui coneixem com a Marató.

Em sembla que la millor manera de retre homentage a aquest fet és organitzar una nit canalla, la de diumenge a dilluns.

La cançó de l'estiu 2010

2010-10-20T09:36:00.002+02:00

Ara que ja estem en plena tardor i el concepte de la "cançó d'estiu" és caduc he decidit que l'escullo jo mateix.

Aquests darrers mesos han sonat peces com "Hey, soul sister" de Train o "All that lovers" de la Kylie Minogue (el vídeo original està vetat a youtube per les seves escenes de nudesa) fins la sacietat, esdevenint-se ritmes "avorrits" i massa predibles. En aquest sac també hi col·locaria alguna de l'Alicia Keys.

Però la sorpresa ha estat el hit de la Macy Gray, "Beauty in the world". Cançó molt oportunista de fraternitat amb tocs molt folk i d'ambientació hippy, amb un estil molt love power com si ens transmutés als anys 70' a California. La trobo simpàtica. Em dóna bon rollete.

- 42

2010-10-16T18:56:00.003+02:00

Si no vaig errat i el ditet sobre el calendari no s'ha equivocat resten 42 dies per la Marató de Donostia.

Serà el gran objectiu per acabar l'any.

Quinze dies abans hi pujaré per córrer la "Behobia", la millor cursa que mai he participat. Aquest cap de setmana serà un premi. Hi aniré a disfrutar; el recorregut, l'ambient del públic, la gastronomia, la ciutat,... Però quan toca Marató, caldrà estar concentrat, seré i sobretot amb ganes de menjar-se l'asfalt.

Serà el 28 de Novembre. Sí, el mateix dia de les eleccions al Parlament de Catalunya i del Barça-Madrid. Del primer esdeveniment ja he fet les maniobres oportunes per poder votar per correu... que suposo que serà suficient per eviat ser elegit per participar en una mesa electoral. I pel segon, com a espectador,... que li tinc ganes al Mourinho i tota la parantela que l'acompanya.

Podria ser un cap de setmana sonat. Procurarem que així sigui !!!

Katie

2010-10-14T11:18:00.003+02:00

Avui tenia una cita, nocturna, amb la Katie. Però se n'ha anat a pastar fang... la cita, no ella.

Ella està cansada del ritme que duia, stress li diuen, i el metge li ha recomanat descans. Des de finals d'Agost n'està i per afegiduria ha ajornat totes les dates dels concerts; tot i que ja s'està refent la gira de cara a la Primavera de 2011.

Em refereixo a la Katie Melua, georgiana de naixament i francesa d'adopció. Un pop elegant amb certs tocs de jazz. La conec poc, però m'agrada.

De fet, l'anul·lació de la gira és l'excusa perfecte per recuperrar la seva discografia.

Marató de Chicago

2010-10-13T13:29:00.003+02:00

És tan espectacular el vídeo que sobren les paraules. No té desperdici.

Tots els que correm sabem com de difícil és lluitar per uns segons quan les forces són escadusseres.

La conversa que mantens entre la teva neurona i les cames.

Agonia pura. Espectacle al 100% !!!

Track and Field Videos on Flotrack

Tardor

2010-10-07T02:12:00.003+02:00

Ja fa uns dies que ha arribat la tardor... encara que per les temperatures actuals no ho sembli.

Ara començarà el llarg declivi climàtic cap el fred, dies més curts i poca activitat heliotèrmica.

No obstant, la melangia que ens pot embolcallar sempre li podrem contraposar la calidesa d'una bona dosi de jazz., amb una saxo o trompeta que t'abraci i una secció rítmica marcant-te el pols. Cadència sensual per fer-nos mantenir dempeus.

Un bon exemple seria aquesta maravellosa peça, l'"Autumn leaves"; originalment francesa, composta per en Joseph Kosma, però que en aquesta versió jazzística pren una dimensió espectacular. És de l'àlbum "Somethin' else", amb un combo de gama molt alta.

No té desperdici.

Xuleria

2010-09-27T23:55:00.005+02:00

Semi-final del passat British Open de squash a Manchester.

Probablement, després del Mundial, el torneig amb més pedigrí del circuit de la PSA.

Us mostro un petit fragment del partit que van jugar en Ramy Ashour (blau), egipci i nº 1 del Món, i Greg Gaultier (roig), francès i nº4.

Mireu el vídeo i jutgeu la xuleria de n'Ashour. Suposo que el què fa és de les poques vegades que ha passat. No obstant, sense opinar, és d'aquells cops que si l'erres quedes de pena. I em costa d'entendre com en una final pot executar-lo; no una, si no dues vegades !!!

Simetria

2010-09-24T16:23:00.003+02:00

M'agrada l'estètica. No sé se'm pot catalogar d'esteta, però si algú té un do, una habilitat i aquesta no resulta estètica, per molt efectiva que sigui considero que hi manca alguna cosa.

La simetria és de les les manifestacions més estètiques que conec. Tot i que en l'asimetria, el caos, el desordre, l'entropia,... també hi ha màgia.

La fotografia que us presento és encisadora i enigmàtica. És l'escala interior d'un edifici cubista a Praga, i regalima simetria per tots costats.

És per mirar-la i admirar-la una bona estona.

Espectador

2010-09-10T09:07:00.002+02:00

Aquest és l'espectacular aspecte que ofereix el tren que va de Dakha, capital de Bangladesh, a l'aeroport.

La veritat és entre ganes d'estar-hi ni que sigui uns minuts, dins d'un dels vagons per notar el caliu humà; després passar al sostre una estona, per ventilar-se. I quan el caliu humà ja no sigui el paràmetre que vulguis copsar, cap a la via !!!

No sé, ben mirat potser he exagerat una mica les ganes de ser-hi. Però ser espectador...

Corredores evanescentes

2010-09-02T16:42:00.006+02:00

Aquest el títol de la fotografia que us presento, "Corredores evanescentes". La trobo preciosa. Em captiva. Tota ella. No té desperdici.

M'agrada la temàtica, m'agrada l'originalitat de l'enquadrament, m'agrada l'elegància del blanc i negre, m'agrada el contrast.

Sensacional.

L'autor és l'Eugenio García i aquest és el seu bloc.

M'he topat amb aquesta fotografia, i amb moltes d'altres, al web "Cómo la hice". Web molt interessant de fotògrafs no professionals, majoritàriament, amb comentaris i explicacions.

I sí voleu saber què diu l'autor sobre els aspectes tècnics i artístics ho podeu llegir.

És d'aquelles fotos que m'agradaria haver fet. Potser que deixi de córrer i em transformi en espectador amb càmera?

The Legendary Shots

2010-08-19T11:44:00.003+02:00

The Legendary Shots és un grup de nois que intenten aconseguir les canastes més inversemblants.

Són ianquis i es deuen avorrir força durant l'estiu, però la veritat és que tenen una mena de manera de passar-s'ho bé molt curiosa. Jo m'hi apuntaria...

Han acosneguit tres canastes des de més de 40 metres. Us mostro les dues més "properes".

La primera és des del Vulcan Monument i el llançament és en estàtic. És espectacular tot i que van estar-hio tot el dia per aconseguir-la.

La segona és en moviment des d'una atracció de l'Alabama Adventure. Ignoro quants intents els van caldre, però també és bestial.

La darrera és des de 104 metres, des de la nòria aturada, també a l'Alabama Adventure.

No cal dir que els vídeos deuen estar més que editats, però tenen la seva gràcia.

Per més informació és pot consultar aquest bloc sobre bàsquet universitari i d'institut.

Nokia 2690

2010-08-13T16:52:00.005+02:00

Fa 48 hores que gaudeixo d'aquest nou mòbil, el Nokia 2690. Feia dies que tocava jubilar l'anterior i més després del no ús durant aquest estiu per manca de tecnologia actual que no de funcions. Avui en dia les funcions, independentment del model i marca, són molt similars; agenda, alarma, calculadora, ràdio, MP3, càmera,... I moltes d'aquestes les gaudia en l'anterior artilugi. I moltes més que mai usaré. I, encara, unes quantes que desconec.

Però malgrat aquest maremàgnum de prestacions i opcions n'hi ha una que m'ha fet una il·lusió immensa, i això que en el fons és fins i tot prescindible. Perquè "com fer-lo anar" és força intuïtiu, els menús segueixen un "ordre natural" i hi ha certa experiència en usar-lo. Però poder gaudir del català al meu mòbil m'omple. I no per desconeixement d'altres llengües, precisament.

A partir d'ara els verbs com desar, arxivar, trucar,... i noms com rellotge, aniversari i reunió,... em seran comuns.

Una il·lusió immensa !!!

Ironia

2010-07-19T12:59:00.003+02:00

De la recent escapada a Copenhaguen em quedo amb aquesta imatge, a més d'alguns sabors que em va generar la Marató.

És l'entrada de la comuna de Christiania, un barri autogovernat d'uns 850 residents i creat a principis dels anys '70. Es troba a Christianhavn, un dels districtes de la capital danesa.

Funcionen sota una legislació pròpia, sense pagar impostos, amb bandera i no es consideren membres de la Unió Europea.

No deixa de ser l'antic somni hippy de viure al marge de la societat de consum creant-ne una de nova i esquitxat de drogues. Una utopia duta a la pràctica en un petit reducte d'un país capitalista.

Avui en dia no deixa de ser una atracció turística més de la ciutat. L'entrada és lliure i pots xafardejar amb discreció.

La foto és irònica. Davant la comuna hi ha un dels símbols burgesos, un taxi. I a més de la marca Mercedes !!! Potser esperava a un christinià... els temps canvien.

Paul

2010-07-10T11:19:00.005+02:00

En Paul és el nom del pop que s'ha agenciat la imatge del Mundial de futbol d'enguany. És el nou heroi, la icona del planeta... i alhora el rídicul més gran de mitjans de comunicació titllats de "seriosos". Esperpèntic !!!

Sembla ser que aquest pop escull el musclo d'una de les dues capsetes identificades amb la bandera del pais del partit del dia. Musclo que es menja, selecció que guanya. És així de simple. I de moment porta tots els partits encertats.

No cal conèixer aquest esport, ni saber de tàctiques, ni tan sols la qualitat dels jugadors. Només has de tenir accés a la intencionalitat d'en Paul per encertar qui guanyarà el partit. Tots els analistes de futbol que inunden amb tesis els diaris ja poden anar a l'atur. No importen les seves anàlisis. El vídeo d'en Paul menjant el corresponent musclo ja desvetllarà el vencedor. Podria ser l'enfonsament definitiu de les cases d'apostes.

Sembla ser que és portada de diaris com El Mundo o Daily Telegraph; i que han retransmès en directe l'esdeveniment. Esperpèntic.

Afortunadament encara hi ha professionals del futbol que estan al marge d'aquest pitoniso i de tota la colla de pseudo-periodistes en nòmina. Professionals en forma d'entrenadors i jugadors que suaran i correran pel camp tot sabent que malgrat existeixi un favorit el resultat final pot ser advers a les intencions inicials.

S'equivocarà en Paul?

Festassa

2010-07-08T11:12:00.010+02:00

Festassa, així és com ho va definir en Jim. Trobo que més ben definit en una única paraula és difícil.

Ja es parteix que quan vas a un restaurant de la categoria de Can Jubany les menges estaran a nivell alt. Les menges i els beures, és clar. Perquè compartir un Priorat, com "Les Terrasses", un Costers del Segre, com "Cèrvoles", un "Berdejo" de Rueda i un Gewürtztraminer és rascar la gama mitja-alta.

Però l'equació quedaria coixa si el factor humà no estés present. I aquest va ser-hi i en abundància. Primer perquè nou comensals ja quasi són el límits per considerar-ho petit comitè, i després per la predisposició a compartir conversa per part de tots.

Així doncs, només puc catalogar-ho d'excel·lent. Jornada per recordar !!!

No citaré els temes tractats, ni el munt d'anècdotes, potser seria feixug, però intentaré detallar alguns aspectes del menjar que em van agradar... el què no vol dir que la resta em desagradessin.

Partim de que Can Jubany té una posada en escena rústica, la masia a on s'ubica el restaurant es troba a les afores de Vic, i tradicional. És per això que m va sobtar l'aperitiu d'entrada. Un exemple de tecno-cuina, el gin-tònic congelat en nitrogen líquid... fantàstica manera, i trencadora, d'iniciar la trobada.

El canaló va ser extarordinari !!! Però només un... amb el canalonaire que sóc jo. Sort que tot seguit va venir l'arrós sec amb espardenyes. Si ja era bo amb el gasteròpode, sense, només l'arrós i el sofregit que tenia de base, era per tremolar de cames. Excels.

Què dir de la coca de foie? Una base fina, a sobre tomàquet confitat (o així crec recordar-ho) i uns encenalls del fetge de l'ànec. Sublim. M'entusiasme aquesta víscera... maleït colesterol !!!

I per acabar, tot i que era un entrant, els gnochis de carbassa. Quan explotaven dins la boca hagués desitjat que la llengua fos d'una altra, perquè l'instant era realment libidinós.

Només he comentat, i per sobre, aquests plats; són els que més em van frepar.

Però si cal ressaltar un aspecte és el global de l'acte. Personal, teca i beure. Un gran trinomi.

Per acabar cito els noms dels integrants d'aquesta festassa-gastronòmica: Enric, Jim, Roland, Andreu, Mar, Susanna, Mario, Sílvia i jo mateix (citats en clock-wise asseguts a taula)

Me'n vaig a Los Angeles !!!

2010-07-04T21:45:00.006+02:00

Efectivament, cap L.A. !!!

No en persona però si en esperit.

El documental "42.195m , la distància incerta" ha estat seleccionada pel jurat de l'"All sports Los Angeles Festival", i el dissabte 10 de Juliol s'emetrà.

Ignoro si aquest festival és de renom dins aquest camp cinematogràfic, però puc dir que ens trobem una mica més propers a Hollywood que fa uns dies.

Puc considerar-me un professional del ram? Penseu que pagaran 10$ per l'entrada. Scarlett, en breu vinc !!!

M'alegro molt per en Sergi. Les moltíssimes hores que hi ha dedicat comencen a donar els seus fruits en forma de reconeixement. Felicitats !!!

Noma

2010-06-03T16:47:00.005+02:00

Noma és la contracció de nordik mad, menjar nòrdic en danès. I és el nom del restaurant que, segons aquesta llista, a desbancat a El Bulli com a millor restaurant del món.

Bé, no deixa de ser un llista com moltes d'altres que podríem fer qualsevol de nosaltres; l'únic que indica és que s'hi menja molt bé.

Ignoro quant... no hi he estat, però aprofitant l'escapada a Copenhaguen a córrer la Marató m'hi vaig deixar caure. Només un matí per comprovar la ubicació... i aquesta és decebadora. Es troba a l'extrem d'una nau industrial immensa en un moll una mica destartalat. A través de la finestra, un és tafaner, vaig veure un mobiliari hortera, molt allunyat de l'estil mediterrànic o modern que ens trobem per aquestes latituds.

La carta no la vaig llegir; no acostumo a fer-ho fins que estic entaulat. Per tant no jutjo. Valoro la impressió general... i no em va agradar. Però no descarto en un futur reservar-hi... tot i que ara per ara sembla un fantasmada i una entelèquia.

De com els darrers km...

2010-05-31T17:02:00.003+02:00

... de la Marató de Copenhaguen s'esdevinguerem el primer rodatge regeneratiu posterior.

Aquesta podria ser la síntesi de l'aventura danesa.

Un fracàs.

Però d'aquestes vivències s'aprenen nous conceptes que espero poder aplicar en un futur. No sempre m'he de fotre contra les circumstàncies i menjar-me-les. Arribarà el dia que seran un obstacle nimi. I sortirà cara !!!

Als que...

2010-05-21T10:53:00.002+02:00

... m'aconsellen adequadament.

... m'animen amb energia.

... pregunten pels entrenaments.

... qüestionen la capacitat del meu cap.

... m'escolten les cabòries que destil·lo.

... cuiden els meus músculs.

... formen part dels meus dits.

Moltes gràcies a tots !!!

Part de l'esforç és responsabilitat vostre.

La memòria de les cames

2010-05-20T09:56:00.005+02:00

Després d'una preparació atípica per la Marató de Copenhaguen ara que només resten 3 dies, i un entrenament, espero que aquestes cames tinguin prou memòria rítmica per afrontar-la amb garanties.

Això de la memòria de les cames és un concepte que desconeixia i que he après aquesta setmana. Me l'han ensenyat persones que de córrer i preparar Maratons en saben. Els he escoltat i hi confio amb el què m'han dit.

Per tant apel·lo a tot l'entrenament que duc a sobre, als coneixements que he adquirit, al descans que m'he autoimposat i a la motivació creixent dels darrers dies. Només resta que el meu dubtós cap no faci de les seves... però com que penso vigilar-lo...

Oblidant Viena...

2010-05-15T18:48:00.002+02:00

A l'igual que l'Eliud Kiptanui estic intentant oblidar Viena, i també el volcà islandès de nom impronunicable.

L'Eliud havia de córrer la Marató de la capital d'Àustria i davant la impossibilitat va optar per la de Praga tres setmanes després. No només la va córrer, sino que el seu registre va ser millor marca personal, la va guanyar i amb 2h5'39" es situa en els primers del rànquing d'enguany.

Fàcil. Només cal allargar unes setmanes més l'entrenament.

Serà un presagi?

Copenhaguen m'espera !!!

Companyia

2010-05-12T12:44:00.005+02:00

Darrerament surto no surto sol a entrenar. Cosa molt estranya en mi; malgrat no defujo que m'acompanyin, qui realment està al meu costat són l'ombra, el Sol, els ritmes, els panteixos,...

Però ara no; ara, gràcies a la meva neurona musical, vaig amb el coet de l'Allyson.

És clar que m'agradaria anar amb l'altre Allyson, la Felix, la velocista, amb la seva gràcil i fràgil figura, a punt d'esquerdar-se, i tan allunyada de les musculoses sprinters de l'actualitat... amb igualtat de prestacions. I espero que no canviï la seva estètica

L'Allyson Goldfrapp, en canvi, sí ha canviat. Després d'anteriors CD plens de pop electrònic de difícil digestió ara s'ha passat a la comercialitat més absoluta, amb una sonoritat vanheliana en els seu acopmpanyament de teclats. Però continua igual d'enigmàtica i encisadora.

De moment m'acompanya... i això ja és molt.

Porters

2010-05-11T09:27:00.003+02:00

Sempre m'ha sembla fascinant com la moda pren un camí i no un altre. De perquè es ven més un disseny durant la temporada, o un color.

De fet, trobo que els que marquen tendències són autèntics "genis" perquè mouen l'estètica de milions de persones arreu del món.

Quina gran capacitat !!!

Però pensava, i anava errat, que eren les marques les que condicionaven el mercat, o algun gurú de la moda o inclús proveïdors; inclús els trend hunters. I no.

Ja era hora !!!

2010-05-06T12:50:00.006+02:00

Després de dos intents previs, esbotzats per situacions surrealistes i inversamblants, per fi he pogut estrenar en competició la samarreta de CEAC.

Aquests dos intents van ser a Súria, la Santa Bàrbara Race, i a Viena, la Marató.

Una samarreta que em cau bé i és petit homentage merescut als CEAC... que darrerament sembla que els estigui lloant molt. Massa?

Ja era hora que l'estrenés !!! I aquesta va ser al Cros d'Artés; una cursa que es celebra cada primer de Maig per camins de bosc, no massa dura ni tècnica. Molt agradable i amb una baixada final espectacular per poder anar a tot drap !!!

Tenia ganes de disputar-la, sobretot després de les bones referències de l'Anna i l'Edu. I no he estat ni mica defraudat. Tot i ser de muntanya és un traçat prou ràpid.

Per l'any vinent tinc un alicient més, a banda de repetir i gaudir. Sembla que s'han picat amb mi, per saber qui és més ràpid els tres darrers km, els de baixada. Se'n recordarà la reptadora o farà l'orni?

Vallhonesta 2010

2010-04-28T16:59:00.004+02:00

La Pujada a Vallhonesta és la cursa que cada any organitzen els CEAC.

Des d'aquesta temporada m'he associat, per tant també és la meva cursa. Encara que el meu grau d'implicació s'allunya força dels CEAC amb pedigrí, he pogut donar un cop de mà en l'edició d'enguany... al meu càrrec estaven les fotografies de l'arribada amb la presència del principal patrocinador. Tots contents perquè per l'atleta, la foto de l'arribada, és un record formidable.

Aquesta és una cursa de les d'abans; petita en número de participants (encara que 350 no és una xifre menyspreable) però gran en quant a la cura que tenen per l'inscrit.

A més he viscut algunes viscissituts del muntatge i organització, i inclús he col·laborat, amb el meu paladar, a la selecció de la coca que se'ls serveix als arribats.

En definitiva una cursa amb carinyo pels qui ho saben valorar... i no, no hi ha com a regal una samarreta tècnica Nike o Adidas.

El valor de Vallhonesta és més emocional que mercantilista.

I per arrodonir-ho s'inclouen curses infantils. Per tant són també promotors de l'atletisme de base !!!

Imprescindible en el calendari. Creieu-me.

Estiu

2010-04-27T18:19:00.002+02:00

S'apropa l'estiu, l'època de vacances i caldrà decidir quin serà el destí.

Estic considerant unes quantes opcions. M'ajudeu?

Islàndia.

Bangkok.

Afganistan.

Aquesta !!!

2010-04-23T18:18:00.003+02:00

Com sempre passa, amb la una selecció pots estar d'acord en major o menor grau. Sempre faries algun canvi, algun retoc per tal d'ajustar-ho al teu gust. Per tant tptaselecció és discutible.

En aquest cas faig referència a una selecció per part del diari Guardian.

Són les considerades millors fotografies de natura sempre. Discutible, oi? Perquè n'hi ha alguna, opinió personal, que tècnicament és millorable.

No obstant em quedo amb la que he penjat per la seva composició, originalitat i saber captar l'instant. Podria semblar fàcil, però no n'és.

Una autèntica maravella.

Eyjafjallajokull

2010-04-21T17:02:00.003+02:00

Aquest és el volcà que m'ha donatel gran mal de cap vienès.

Com que el topònim és quasi bé impronunciable, apreneu-ne.

Recordeu que la ella es pronuncia aspirada i seguida de te.

Dempeus

2010-04-19T09:28:00.002+02:00

Com que la Marató de Viena es va esbotzar calia cercar una activitat alternativa que estés dempeus moltes hores, que m'omplís, amb la qual disfrutés i si a sobre podia ser útil, millor que millor.

Per tant, em van deixar una cuina i... a cuinar !!!

Una seixantena de canalons.

Un arrós d'espàrrecs.

Unes braves ben catxondes.

Jornada fantàstica i tant o més cansada que una Marató; al final 5h33'21" cuinant.

Bastos

2010-04-16T21:30:00.003+02:00

De moment el nostre vol cap a Viena està cancelat i l'espai aeri austríac tancat.

Demà farem acte de presència a l'aeroport per tal de tenir les informacions el més fresques possibles, però pinten bastos. A part de l'emprenyamenta que duc a sobre el desencí és immens.

Suposo que per passar el mal tràngol m'inflaré de patates fregides fins regalimar oli pels meus porus.

Cendres

2010-04-16T11:28:00.003+02:00

Sempre hi ha hagut dos fenòmens mteorològics-geològics que m'han fascinat. Una erupció volcànica i els tornado. M'encantaria poder veure'ls en viu, tot flairant sofre, en un cas, i despentinant-me, per l'altre.

Aquesta preciosa imatge és la del volcà sota la glacera Eyjafjälla, a Islàndia. Les cendres despreses són les responsables de que la majoria dels vols cap Europa del Nord estiguin anul·lats.

Viena la considerem Europa Central... i faig una crida als lectors d'aquest bloc per a què bufin amb ganes i desviïn les cendres.

Collons !!! Que seria molt trist no poder córrer per unes miserables cendres.

Tics previs

2010-04-14T12:23:00.003+02:00

Aquests dies previs a la Marató ja he iniciat la rutina:

tallada d'ungles dels peus.
cames afaitades i hidratades.
llista a endur-me.
visualització de diferents aspectes del cap de setmana.
impressió del resguard de la insripció.
increment de la "cagalera"

En definitiva, els tics previs.

Bon senyal !!!

Cal...

2010-04-10T01:46:00.005+02:00

... una justificació musical?

Això dels gustos és tan hetereogeni que rarament s'escau una explicació lògica. I referent al món de la música, tampoc.

Horace Ott és l'arranjador d'una peça musical que tots hem sentit en més d'una ocasió, i segur que cantat. "Don't let me misunderstood", de The Animals. Per tant podríem assegurar que té un racó a la Història de la música de segle XX com a mínim. Reconec que fins fa poquet era un autèntic desconegut per a mi.

Però se li han de reconèixer altres mèrits a l'Horace. També és l'arranjador de "Satin doll" d'en Duke Ellington, per exemple.

Ara ja comença a ser injusta la seva desconeixença. Però per ampliar el seu ventall d'opcions musicals també cito a "Tonigth's the nigth", de The Shirelles (el més pur soul ianqui dels 60'); la canço reinvindicativa, "Ain't got no (I got life)" de la Nina Simone; i la música més petarda-funky dels 70', "The best disco in town" de The Ritchie Family.

Amb aquest bagatge no podia sino anar a petar a arranjar a la peça disco per excel·lència. Una que tots hem tarla·lejat... i fet les lletres !!!

Aquesta.

I ara, cal la justificació? A tot drap és un subidón total !!!

Em sincero, la idea d'aquesta entrada no és meva, però no desvetllo la font. Disfruteu-lo !!!

Cursa de Canovelles

2010-04-08T13:06:00.002+02:00

Aquesta cursa és atípica, es celebra un dilluns... és clar que és el de Pasqua i per tant, festiu.

N'és una que m'agrada molt, la disfruto. És mixta asfalt-terra i amb l'ingredient sorpresa de fang com la d'enguany.

Van ser 15 km que vaig disfrutar-los molt. Moltíssim. Potser és la cursa d'aquesta temporada que més he gaudit. Reconec que és un bagatge escadusser... no sé si m'estaré tornant exigent o toca-pilotes.

Circuit Anna, St Vicenç de Castellet, divendres 2 d'Abril

2010-04-05T21:54:00.006+02:00

Menú de la sessió:

20' escalfament + 16x(60" 4.00/Km + 60" 4.30/Km) + 10'

Entrenamenmt atractiu, exigent, per un circuit irregular i poc pla però amb companyia de la bona, l'Edu i en Carles, parcialment. I és clar, el resultat del tot satisfactori. Un pèl més ràpid del marcat... que és el què passa quan t'ajuntes amb gent de nivell.

Un autèntic plaer i moltes gràcies !!!

I Montserrat al fons !!!

I l'Anna fent fotos !!! És el primer cop que tinc fotos d'un entrenament... i ella que prenia una càmera réflex.

Incerteses

2010-03-31T17:36:00.003+02:00

Duia uns dies amb les típiques incerteses prèvies a la Marató. Típiques per a mi...

Dies que em qüestionava si els volums que he fet són suficients, si la qualitat m'ajudarà a mantenir el ritme, si la planificació ha estat l'adequada, si..., si..., si... En fi, dubtes, dubtes i més dubtes.

Però avui m'ha sortit un entrenament que m'ha esvaït les incògnites. No, no sóc endeví del què passarà el 18 d'Abril, però sí he retrobat la confiança. Quan després de l'entrenament he recuperat les dades he tingut un subidón. Bons ritmes !!! I jo pensant que anava més lent.

Malgrat tot, continuo sent voluble. En caldrà un altre subidón?

Potser sí que els 42195metres són la distància incerta, però el maratonià, també.

Gel extraviat

2010-03-30T18:11:00.004+02:00

Avituallament del km 11 a la Mitja de Montonés. Tocava la primera dosi de gel per anar testant-los de cara a la Marató alhora que no em volia quedar sense energia per la resta d'entrenament.

Ja deuria començar a trobar-me fluix perquè no va haver-hi manera de desenroscar el tap. Un, dos, tres intents, i res. No el desprecintava. Un intent amb més ganes i... au revoir !!! Vaig veure com el gel volava,el perdia, queia al terra entre cames de corredors i em quedava sense.

"I ara, què?". Vaig procurar no fer cas de si la manca d'aliment em condicionaria els darrers quilòmetres. No me'ls va condicionar; no vaig tenir cap davallada física, tot i un breu moment de fam, mantenint el ritme fins l'arribada.

Malgrat que l'"experiment" va sortir bé, continuo amb la meva estratègica gèlica de cara a la Marató, mig gel cada 5 km a partir del 15è.

Setmana centenària

2010-03-29T18:48:00.002+02:00

Així com l'anterior em vaig quedar a pocs metres de la centena, aquesta l'he superat.

No és un fet remarcable, però sí anecdòtic. Tampoc superar aquesta xifra és indicatiu d'estar entrenant amb criteri o bé de conèixer en quin estat de forma et trobes. No deixa de ser un valor més o menys mític que em feia gràcia superar.

I com a complement, i estranyament en mi, detallo els entrenaments de la "setmana centenària":

Dilluns: 80 minuts progressius, 16.10km

Dimarts: descans

Dimecres: 2x6000m, 18.36km

Dijous: 60 minuts, 12.20km

Divendres: 10x(500m 4-4.10/km+500m 4.30-4.4o/km), 13.88km

Dissabte: 50 minuts, 9.82km

Diumenge: 32 km progressius, 31.57km

Això sí són unes cuixes !!!

2010-03-26T11:23:00.003+01:00

És en Thierry Lincou, actual número 8 del món en la PSA (Professional Squash Association).

Jugador sobri, sense destacar en un faceta concreta del joc, que falla poquíssim i sempre pren bones decissions i amb un físic impressionant.

Altos de Chavón

2010-03-25T09:30:00.005+01:00

Aquesta és una localitat de la República Dominicana, bressol d'en Michel Camilo, que té un anfiteatre d'estil grec clàssic a l'aire lliure a les afores, sobre un turó. Va ser inagurat amb un concert d'en Frank Sinatra i la big band d'en Buddy Rich... una autèntica delicatessen.

El 3 de Desembre de 1994 en Michel va celebrar un concert que amb el temps s'ha esdevingut memorable. Ara, per fi, s'ha editat.

Entre els intregrants de la banda hi ha en Lou Marini un dels Blues Brothers originals.

És una autèntica perla musical. Si ja la música em deixa bocabadat, mirar com van el dits d'en Michel sobre les tecles del piano em deixa garratibat del tot. Impressionant.

I com anècdota, en aquest indret en Coppola hi va rodar algunes escenes d'"Apocalypse Now".

Si s'està interessat en la música d'en Michel Camilo en un vessant diferent a la seva big band us recomano el "Rendezvous" en format de trio... extraordinari !!!

99,730

2010-03-23T14:20:00.002+01:00

Quasi centenari !!!

Per pooooooooooooooooc...

M'han faltat 270 metres per arribar als 100 quilòmetres en una setmana, la passada.

Sense ser una fixació em feia gràcia arribar a la centena... que en el fons no implica res en concret, perquè el què cal és la combinació de qualitat amb volum. I si aquesta és òptima, per l'objectiu que es proposi, és el més indicat.

Encara resta una setmana de força volum, la present. Potser els assoliré, potser no. No importa. Però no deixa de ser una xifra, més o menys màgica. I com sempre, un número és fred per si sol, sino va acompanyat d'unes circumstàncies.

Tadese

2010-03-22T11:04:00.003+01:00

Zersenay Tadese, l'eritreu que ha aconseguit millorar l'estratosfèrica marca d'en Wanjiru com a millor registre en una Mitja Marató. Va ser a Lisboa, corrent-la en 58.23, una mitjana de 2.46"/km !!! Quina animalada !!!

Fa uns anys aquesta mateixa Mitja era igual de ràpida però no estava homologada. Calia que rectifiquessim el desnivell.

Com que no sé quina és la sensació d'anar a aquesta velocitat, ni la sabré mai, m'he de guiar per la fredor dels números. I en comparació trobo que en ruta van "més ràpids" que en pista... tot i que corren moltíssim.

En Tadese és un atleta de ritme, no té el reprís dels etiops. És per això que quan es passi de ple a la Marató pot fondre un quants registres. Estarem per mirar-ho i disfrutar-ho.

Torre del Bisbe

2010-03-21T18:24:00.004+01:00

Volia entrenar 10-12 quilòmetres suaus per muntanya i vaig anar per Collserola fins el camí de la Torre del Bisbe, masia edificada sobre una antiga torre de defensa que va pertànyer al bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, al segle XIII, d'aquí aquesta sensació de construcció massisa.

És un dels meus recorreguts clàssics de la zona, que de tant en quan m'hi deixo caure, i escenari de la topada amb un senglar... que explicaré un altre dia.

De pas volia comprovar com de malmès havia quedat el bosc des de la darrera nevada. I sí, hi havia força arbres trencats i branques esquinçades, però els guardes del Parc ja ho havien arranjat força. El què vaig trobar preocupant van ser moltes branquetes, branquillons i fragments d'escorça pel camí que si no ho recollen en breu, quan s'assequi, serà aliment si es desencadena un foc. Que no hàgim de lamentar-ho, tot i ser una zona humida i ombrívola.

Jonah Lomu

2010-03-17T09:06:00.002+01:00

Jonah Lomu, una de les llegendes dels all blacks, va estar present a Barcelona la setmana passada oferint un clinic a nens.

Pensava que després dels seus problemes de ronyó, necessitava un transplantament i no trobava donant, s'havia retirat, però continua en actiu jugant a la lliga francesa.

Ha estat la primera autèntica llegenda del rugby de l'era professional. Jugador de quasi 2 metres i 120 kg, corria els 100m en 10.8 segons; fort i ràpid, quasi bé no el podien parar les defenses rivals. Per aquest motiu ha rebut unes quantes propostes per fitxar-lo d'equips de la lliga ianqui de futbol americà... però es va mantenir en el seu esport. Millor així !!!

Marató de Barcelona 2010

2010-03-10T10:11:00.006+01:00

L'edició d'enguany de la Marató ha estat un èxit en xifres de participants i en públic. Es confirma que la feina dels responsables està sent ben encertada. I una altra dada significativa, aproximadament la meitat eren estrangers.
Si es suma que el temps del vencedor ha estat espectacular, ja tenim un alicient més pel futur.

Com que l'objectiu maratonià de la temporada és a Viena vaig decidir fer un entrenament llarg "dins" la Marató. No es podia deixar escapar l'ocasió de córrer amb amics, de participar en aquesta festa i aprofitar la logística.

La idea era afegir-me al grup (Carlos, Chris i Jordi) que volia cercar la marca de 3h05' a partir de la Gran Via (km 13) i fins l'arribada. No només per entrenar, sino per donar un cop de mà en els avituallaments i crits d'alè en els moments difícils.
Alhora volia ser espectador d'aquest circ. Per tant vaig estar escalfant al llarg de la Gran Via, amb ànims per part del públic, car anava documentat amb el pitrall, i veient els primers participants. Impressionant veure el grup, d'una vintena, de kenians i etiops corrent per sota de 3'/km !!!

Em vaig trobar molt bé al llarg del recorregut; només un xic carregat de cames, com era d'esperar, després de ser una setmana dura d'entrenaments.

Vaig disfrutar força. L'ambient als carrers era maco. Pel què recordo vaig trobar més gent, però més desperdigada. Els dos punts més calents d'anys anteriors, l'Arc de Triomf i la Plaça de les Glòries, enguany eren una mica més freds... o potser estava massa concentrat en el ritme, no ho sé.

Al final, doble èxit; el grup va assolir ser sub3h05' (la foto de l'abraçada n'és testimoni) i per part meva vaig entrenar mantenint un ritme molt bo... el de la Marató?

Veurem.

Un cop vaig poder constatar com d'emocionant és un Marató. A part de la qüestió purament atlètica, que es suposa, la sentimental és molt forta. He de dir que m'encanta !!!

"42,195m, la distància incerta"

2010-03-09T22:39:00.004+01:00

Tardor de 2008.

Vaig quedar amb en Sergi per parlar del seu projecte. Ell havia corregut dues Maratons i volia fer un reportatge que es mostrés el què significa preparar-la i combinar-ho amb les tasques diàries. Volia intentar explicar i captar "alló" que ens subjuga i en ocasions ens fa perdre, a vegades, l'oremus i el sentit comú. Una "cosa" tan tonta com col·locar una cama davant d'una altra, sense parar i recórrer aquest distància mítica.

La seva idea era cercar tres perfils diferents de corredors i fer un seguiment de la preparació així com també del dia de la Marató, la de Barcelona de 2009.

Vaig acceptar la seva proposta, condicionant-la només a que fos compatible la gravació amb els entrenaments i el dia a dia.

I així va ser !!!

Gravacions d'entrenaments, alguns a hores atípiques, com les 8 del matí del dia de Nadal, curses i en el lloc de treball. La idea situar el maratonià en el seu àmbit per tal de que tingués sentit la lluita contra el rellotge de les vint-i-quatre hores del dia per poder encabir tot el què representa la preparació.

Crec que ha sortit un documental que ho reflexa molt bé. Ara ens ajudarà a explicar el què justifica la Marató. Les il·lusions, anhels, motivacions, emocions i també, perquè no citar-ho, frustracions que comporta.

El documental va ser presentat pel C33 el dia abans de la Marató d'enguany.

Sergi, excel·lent tasca.

Lluís, gràcies per recordar-m'ho. Quin oblit !!!

Els tràilers:

El factor humà

2010-03-04T17:51:00.005+01:00

Tot i que per la portada podria semblar molt explícit, no és un llibre d'esports. Més aviat polític i emocional. En el fons és una biografia d'en Nelson Mandela immersa en el procés de refundació de Sud-Àfrica. I el Campionat del Món de Rugby de 1995 n'és el detonant.

L'autor, en John Carlin, s'ha documentat ampliament; és espectacular la quantitat d'informació que ha aconseguit recopilar i ordenar. Hi ha motíssims personatges i tots amb el seu petit pes específic dins la Història. És un llibre coral.

Es llegeix bé, és interessant i amè. I n'aprens.

Parteixo de la base de que tot l'explicat és verídic, però és que quadra tot tan bé que sembla un conte de fades. I no sé fins quin punt si una de les peces d'aquest trenca-closques polític no hagués encaixat tot s'hagués anat a pastar fang. Costa de creure.

En resum, un bon llibre, m'ha agradat però que no cal que em repeteixin que Mandela és l'home i que la pau i l'estabilitat només s'esdevindrà si coexisteixen civilitzadament blancs i negres tantes vegades. Que ja ho entenem.

Ara cal anar al cinema a veure l'adaptació titulada "Invictus"... és clar que l'original del llibre és "Playing the enemy".

Retorn als orígens

2010-03-03T09:09:00.003+01:00

La Mitja de Cambrils va ser un bon entrenament, però sobretot un revival. Vaig tenir la sensació de retrocedir en el temps, llavors quan les curses no eren mutitudinàries, ni les inscripcions estancaven amb mesos d'antelació, i no coneixia a quasi ningú, ni practicava la sessió tècnica. Simplement anava a córrer, a intentar disfrutar de la cursa i tornar. Explicat així sona com si parctiqués l'ostracisme... i no. Però avui les cuses són quasi un acte social... i no em queixo, al contrari.

Finalment va ser un entrenament de quasi 27km, amb bones sensacions i aun ritme més o menys viu. Llàstima que el recorregut era avorrit i lleig, bufava força vent (no ploro, constato un fet) i va condicionar les prestacions.

Cambrils, durant l'hivern, és més aviat una ciutat fantasma... i que em disculpi si ho llegeix algú d'allí. Moltíssims comerços enfocat a l'oci tancats i molts apartament "abandonats".

En definitiva, un bon entrenament !!!

-8

2010-02-27T09:06:00.002+01:00

Resten 8 setmanes per la Marató de Viena.

Pot ser una poca-soltada però la planificació fins arribar aquest dia és en número negatius decreixents. Suposo que així faig més ènfasi (no sé si cal) de que s'apropa l'esdeveniment.

Aquesta setmana he descansat dos dies, però com diu en Lluís, ja esten on the road again. I ara la planificació es basarà en incrementar km i aparcar una mica les sèries curtes a ritmes alegres, per unes altres més llargues i a ritme més ràpid que el de la Marató.

De moment aquest cap de setmana baixaré a terres de Tarragona, a Cambrils, on es celebra la primera edició de la Mitja d'aquesta localitat. La intenció és realitzar un primer entrenament llarg; arrancar uns 30 minuts abans de la prova i rodar un 27-28 km.

De moment, l'objectiu d'atacar la millora de la marca en Mitja queda aparcat... però no descartat, crec.

Mitja de Gavà

2010-02-23T23:54:00.007+01:00

Era un dels grans objectius de la temporada... i ha quedat en un no res.

Objectiu per intentar millorar la marca i també perquè per primer cop prepararia una Mitja de manera específica. És per això que em vaig apuntar amb en Roger Roca.

I sí, he aconseguit completar l'entrenament, però en lloc de fer-ho de manera progressiva i assolir un estat òptim ho he invertit. He acabat passat de forma i per tant incapaç de mantenir el ritme pel qual havia entrenat, 4 minuts/km i per tant ser sub1h25'. Durant les primeres setmanes vaig voler adquirir un punt de velocitat en base a sèries a tot drap, quan hauria d'haver estat més conservador, i que al final m'ha resultat contraproduent.

En fi, una lliçó, i un cop més la màxima aquella que "per anar ràpid, primer cal anar lent", s'acompleix. He volgut anar ràpid molt d'hora, massa i el resultat ha estat decebador. M'ho havien advertit (oi Manolo?), "dosifica't que és un entrenament bo, però amb molta tralla... no et passis".

El punt de vista positiu de tot plegat és que he gaudit de l'entrenament, m'han fet descobrir una nova planificació i m'he engrescat de nou després d'una temporada passada fluixa.

I ara comença la segona etapa !!! La preparació de la Marató de Viena. Crec que si descanso uns dies i no em precipito, tota l'acumulació de qualitat que porto sobre em serà beneficiosa.

Ho espero, ho desitjo i... ho necessito !!!

Després de la Mitja estava fotut, perquè negar-ho. Força fotut. Abatut, diria. Però sempre hi ha una espurna, un gest o un comentari pel qual espavilar. Aquest cop una abraçada. En silenci. Res més... sembla nimi, i no; va ser el millor d'una jornada per quasi oblidar.