Que el millor del concert fos la trobada amb una espontània que em va magrejar l'esquena i amb la qual vam riure una estona diu molt poc a favor de la
performance de Coldplay.
Els entesos periodistes musicals els declaren els hereus d'U2; no hi entraré... però si és així puc afirmar que, a Barcelona, van actuar d'igual manera. Va ser el segon
umplugged de la temporada... i un error de vaticini per part meva quan vaig anunciar que anirien com un rellotge.
La manca d'intensitat sonora va ser un llast massa gran per poder connectar amb el públic. Les cançons sonaven sense força, desangelades. El so és l'únic víncul que tenia amb ells, perquè la visió era més aviat escadussera. Com a molt veia alguna corredissa d'en Chris Martin i poca cosa més; això sí, beneïdes siguin les pantalles de video i el seu inventor !!! Sense aquest estri els concerts es convertirien en un calvari... per un que és petitonet, diria, que és la salvació.
I si a la manca incomprenssible de
punch sonor li sumem uns talls durant els primers minuts del concert es pot afirmar que tenen un problema... com Houston? No justificaré la incomprenssibilitat de la qualitat de so citant el preu de l'entrada, malgrat la dificultat de sonoritzar un espai tan gran i a l'aire lliure, però que canviïn de tècnics de so o d'equips perquè a ple segle XXI no entenc aquest dèficit. I si concerts, com l'Springsteen o els Stones, ho han aconseguit ja no tenen excusa.
El repertori, bé; tampoc és un grup que faci grans canvis de cançons d'un concert a un altre. Més aviat al contrari, pocs canvis i tiren d'una estructura central de cançons ben consolidada.
Potser el lector pensarà que em vaig avorrir. No !!! Al contrari, vaig disfrutar molt. A més vaig tenir l'oportunitat de veure com de freds es mostren en la distància curta... ni un
gimme five i una cara de professional-pomes agres; van passar davant nostre quan es dirigien a un mini-escenari a mitjan del concert. Està molt bé aquest desplaçament del grup per tal de que tots els podem tenir més propers, però la moguda que representa això, els
segurates creant un corriol entre el públic, al més pur estil de Moisés i les aigües del Mar Roig, provoca un trencament en la dinàmica del concert. O així m'ho va semblar, perquè durant una estona vaig estar més pendent del corriol que de l'escenari.
Els havia vist l'any passat a Liverpool i allí em van semblar un grup molt més potent que el mostrat anit. No sé si els espais a l'aire lliure els van grans o potser va ser l'efecte Pequerul (*). No obstant intentaré disfrutar-los en directe en un futur.
(*) Nuria Pequerul, la mussa de Liverpool.
