Camins

Per un 2010 ple de camins, objectius, idees, anhels, desitjos, emocions,... que s'acompleixin.

Mitjons

Aquest matí amb les presses de preparar la bossa m'he oblidat els mitjons. Quan m'he canviat per sortir a entrenar calia decidir si anava sense o amb els de carrer.

La decisió ha estat amb els de carrer. I per fer penitència del meu oblit me'ls he alçat fins sota genoll i n'he fet ostentació durant l'entrenament. Ara tinc la marca de la goma... queda poc estètic... com entrenar amb mitjons de carrer estil ejecutivo.

Per cert, l'entrenament, prou bo. He anat un pèl més lent del què tocava en un tram durant el rodatge intervàlic d'avui... conseqüències de les sèries a tot drap d'ahir. Potser haurà estat l'efecte dels mitjons?

Porc sun-glasses

A l'hora de l'aperitiu he sortit a entrenar.

Tot i que el programa "deia" sèries de 2000m em venia de gust sortir pels meus corriols de Collserola. I amb el Sol que feia !!! I la temperatura agradable !!! A més la tralla me la guardo per diumenge a Lloret.

Així doncs he aparcat el kit d'hivern i m'he vestit de curt... i acompanyat de les ulleres de sol, que feia massa dies que no les calçava, massa pluja, he sortit a rodar. Sense pretensions, xino-xano, anar fent.

Tenia ganes de rodar per muntanya i de les ulleres; dos elements dels quals no en puc prescindir, tot i que alguns pretenen posar en dubte la meva capacitat porc sun-glasses.

L'any passat vaig fer el mateix recorregut i també a ritme suau. Hauré establert una tradició?

Vuitena entrada, Fenway Park

La identificació entre música i esport la trobo fascinant. Com una música és capaç de donar-te una empenta infinita mentre corres... indescriptible. Encara recordo el subidón moments abans de la Cursa dels Bombers 2007 amb aquesta.

I de la litúrgia d'Anfield Road amb el You'll never walk alone? (No us perdeu la pancarta que surt al minut i quinze segons). Pell de gallina !!!

Anticipo que el besibol és un esport que em deixa del tot fred; no, li tinc una mica de grima. Però hi ha moments que aquesta barrera es trenca. Estadi dels Red Sox, Boston, amb la vuitena entrada de cada partit tot el públic canta un clàssic... novament, flipant.

Per acabar, com deuen quedar els rivals, en aquest cas els Migthy Ducks d'Anaheim, després de sentir a tots cantant? Miedo escénico, que diria en Valdano, comprovant les ganes que hi posa el senyor al segon 57 del vídeo. Ufffffffffffffffffff... no tinc paraules.

Nadala

No sóc massa entusiasta del Nadal; més aviat, gens. Malgrat les bones intencions concentrades en aquests dies trobo que és una època plena d'hipocresia i exageradament mercantilista.

Puc desitjar els millors auguris a tots el del meu entorn cada dia de l'any? Oi tant... no em cal el Nadal. Vull amistat, estima i complicitat per a tots vosaltres.

Però el Nadal es torna patètic quan entrem en el camp de les nadales. N'hi ha d'esperpèntiques, la castellana de "los peces en el río" n'és un exemple. De tradicionals ridícules com el "Fum, fum, fum". I de maques però carrinclones com "Desembre congelat" o "Santa nit".

I per mantenir aquest punt d'iconoclasta una mica d'irreverència musical en el camp de les nadales.

Disfruteu-la. Va per tots vosaltres.

Creia que...

... el món del córrer ho havia vist quasi bé tot.

Un ja porta uns quants anys en això de voltar per anar a curses però el què succeï el passat diumenge no m'ho esperava. La cursa "escollida" va ser la de Santa Bàrbara, a Súria.

Iberpotash, l'empresa que organitzava aquesta cursa gratuïta, està immersa en un ERE, de manera que els treballadors afectats es van mobilitzar i boicotejar la cursa, situant-se sota l'arc de sortida per impedir el pas dels corredors.

Sembla inconcebible que una empresa en aquestes condicions finaceres organitzi una cursa gratuïta. La imatge penosa que donen als seus treballadors !!!

Ara bé, reivindica, protesta, crida, fes vaga,... però no molestis als altres. Sempre explico el mateix exemple; durant una moguda en els meus anys universitaris per fer-nos veure i no molestar vam anar des de la facultat fins la Plaça Universitat mediant la Diagonal, primer, i el carrer Balmes, després. Els conductors ens aplaudien i ens preguntaven el motiu. Es va crear una mena de complicitat, ens fèiem veure, però no trencàvem la dinàmica de la ciutat. Aquest ha de ser el camí.

Reivindica, protesta, crida, fes vaga,... però no emprinyis als altres.

Live and let live.

Comença l'estiu !!!

21 de Desembre, solstici d'hivern; el dia en què la durada del Sol per sobre l'horitzó és la més curta de l'any. Per tant a partir de demà ja guanyarem temps a la foscor i ens encaminem cap la primavera i l'estiu.

Estic segur que les properes setmanes, conceptualment, no notarem cap canvi, però a nivell intern l'espurna de l'alegria que comporta aquest fet es manifestarà.

From New Zealand...

... m'ha arribat un paquet !!! M'ha fet gràcia que vingui de les antípodes, però l'important és el contingut, una samarreta dels All Blacks !!!

Aquests, juntament amb els cards escocesos, són "els meus equips" de rugby. Un esport que l'entenc poquet però que m'apassiona. Pel 2011, el Mundial.

Del rugby m'agrada tot... com espectador, perquè ni boig em ficava entre aquelles tones de múscul. El companyerisme, la tradició, l'educació, el tercer temps,...

Fascinant !!!

Sumes, restes, divisions,...

Tot i la petita maravella tecnològica que duc al canell mentre entreno continuo intentant fer càlculs de ritmes, parcials, distàncies,...

Acostumo a entrenar per trams que conec i ajustant aquests a la planificació que segueixo. Per tant prescindeixo de la funció de marcar automàticament el temps emprat cada quilòmetre que em permet el rellotge. Ho calculo mentalment tot corrent... i l'erro molt sovint. Ja no sé si és per la hipòxia a la que estic sotmés o a la manca de pràctica per l'ús de calculadores.

I al recollir les dades del rellotge em puc endur sorpreses o decepcions... ; o aprenc a calcular en marxa o optimitzo les funcions del cronòmetre. O continuo com ara... que en el fons em distreu.

El que sí no faré serà programar tots els entrenaments de la setmana en el rellotge i seguir-los al segon o milímetre, segons sigui el cas. No, això mai !!! És més maco tenir un punt de rebelia i prostituir l'entrenament tot modificant-lo segons l'antull.

Norah, ja era hora !!!

Després d'un quants anys avorrint-me la Norah Jones sembla que ha canviat l'estil.

Tampoc ha estat un canvi dràstic, però ha introduit alguna guitarra i una mica més de vidilla a les peces, abandonat aquelles ensucrades i una mica carrinclones. Tampoc és una radicalització de la seva música, ni molt menys !!! Però és un gir. I a sobre està més guapa, tot i que continua igual de guenya.

Sembla ser que aquesta evolució ha estat la conseqüència dels canvis en matèria personal.

La Norah sempre havia tingut molt bona premsa, tot el què publica Blue Note en té, però no podia amb la seva música. Amb dues o tres peces ja en tenia prou. Em passa el mateix amb la Diana Krall. Interessant, però avorrida.

Espero que duri.

I la mostra d'aquest canvi és la peça que està sonant cada dia arreu, "Chasing pirates".

Sensacions

M'he inscrit al Repte d'en Roger Roca per preparar la Mitja de Gavà.

I el dimecres vam "tocar" sèries de 300m... però no m'indicava al ritme; resulta que s'havien de córrer per sensacions.

Mai m'havia trobat front unes sèries sense saber com enfocar-les, per tant vaig decidir córrer-les ràpides i en progressió.

Porto uns quant anys en això de "córrer" i sèries per sensacions és un concepte nou. Sempre havia pensat que per aprofitar aquest tipus d'entrenament era millor que et marquessin una pauta. Comprovo que no.
Veurem els resultats...o no, però va ser divertit; que és del quèes tracta.

Mai és tard...

La senyora de la foto va tenir el rècord mundial en salt d'alçada als anys '30, Gretel Bergmann.

El "problema" va ser que era alemanya... jueva.

La seva història està molt ben narrada en aquest article excel·lent per part d'un dels millors periodistes esportius.

I una vegada més constato que tot el que va relacionat amb el nazisme em fascina. Quin periode més abominable de la nostra Història recent !!!

Tretze i una

Tretze missatges i una trucada.

Aquesta va ser la "distància" entre Florència i jo. Per tant, distància nul·la... quasi, quasi, quasi hi era.

Moltes gràcies !!!

6.24

6.24 de la matinada i hora d'inici de l'entrenament.

Com que a quarts de sis ja m'he desvetllat i no hi ha hagut manera de reprendre la son he decidit canviar-me i sortir a entrenar. Això sí, abans he mirat el termòmetre, 7.2ºC !!! Per tant, dues capes, guants, mocador al front i malles pirata (que em queden tan bé). Zero mandra i... endavant.

Reconec que m'ho he passat de conya. El temps ha volat, sensació inequívoca de gaudir, i a sobre he estat premiat amb una visió d'una lluna plena preciosa i grogosa abans de pondre's rere les muntanyes... mentre a les meves esquenes començava a clarejar.

Extraordinari.