dijous, 29 de setembre del 2011

Prescripció

En ocasions em vénen prescripcions mèdiques que et deixen garrativat, descol·locat i fora de joc per un caligrafia pèssima, feta amb desgana i sense pensar que aquella lletra l'ha de llegir una altra persona.

Ahir va ser un d'aquests casos. Lletra flipant i quasi bé surrealista. Més que escrit en el nostre alfabet semblava una reproducció de l'escriptura cuneïforme. Un bon és professional i després d'investigar una mica tot interrogant el pacient i usant els coneixements i eines que tinc a l'abast en vaig treure l'entrellat.

Una simple anècdota. Una futesa. Però m'ha recordat que havia vist un monòleg d'en Berto Romero que descriu molt bé els motius d'aquesta lamentable caligrafia. És una probable hipòtesi del què transcorre a la consulta.

A partir del minut 4.20 és el fragment que justifica aquesta entrada. No obstant la resta del monòleg es deixa veure i té gràcia.


divendres, 23 de setembre del 2011

Fa 20 anys...

... que es va reunir, probablement, el millor reguitzell de jugador en un mateix equip de qualsevol esport. No sé si ho tronarem a veure-ho mai és, tot i que aquestes afirmacions són massa gratuïtes.

Fa 20 anys que USA Basketball, la federació americana de bàsquet, anunciava que els següents Jocs Olímpics, els 25ens, els de Barcelona, es seleccionaries jugadors professionals de la NBA.

Quatre anys abans van perdre la semi-final contra la Unió Soviètica i van haver de conformar-se amb la medalla de bronze, ells que sempre havien guanyat l'or, sempre... excepte la final dels Jocs de Múnich, després d'una decisió de la taula i també contra els sociètics, que els van "regalar" tres segons més quan el temps s'havia exhaurit. Tres segons que es van aprofitar per encistellar i guanyar d'un punt. Avui en dia la medalla de plata "guanyada" pels jugadors americans resta a les dependències de la seu del Comité Olímpic a Lausanne, després de negar-se any rere any a anar a buscar-la.

Amb aqusts antecedents era més que previsibles que els dirigents americans estessin escaldats de dur als Jocs equips bons però no excel·lents; equips que patien alguna derrota contra seleccions europees. Podríem dir que per atacs de supèrbia, ells que havien inventat aquest esport. És per això que van donar un cop de puny a la taula i van seleccionar als millors... deu mesos abans !!! Deu noms mítics. Cal recordar-vos els seus noms? No, no cal. No els citaré; estic segur que més o menys tots els que vam viure i gaudir dels Jocs de Barcelona els anomenaríem en un esglai. Eren els millors i ho van demostrar en escreix.

I això que es van quedar a casa jugadors com Isaiah Thomas o Dominique Wilkins.

Els dos restants van ser un universitari, Christian Laettner, i una altra "perla" professional, en Clyde Drexler. S'especulava que hi aniria en Shaquille O'Neal, el millor universitari, però no.

Eren els millors i així ho van demostrar en cada partit. Victòries de pallissa, la menor de 32 punts, la final contra Croàcia; oferint un joc vistós i espectacular. Una diferència de qualitat i intensitat contra tots els rivals.

D'anècdotes n'hi ha un munt; el comentari d'en Charles Barkley amb un esperit de xuleria i sinceritat, n'és un exemple. Quan li van preguntar què coneixia del primer rival, Angola, va respondre que res, però sabia que tindrien un problema.

Vint anys després continuem somiant amb el Dream team.


dissabte, 17 de setembre del 2011

83-7 i 19.26



Dia de xifres el d'ahir.

Els 83 punts dels All blacks als japonesos és, de moment, la major pallissa del Mundial. Suposo que deuria ser un festival de try rere try. Un partit sense història si no és per imposar respecte als propers rivals.

Però el 19.26 sí que tenen història. Segona millor marca dels 200m, només a 7 centèssimes del rècord del Món. I no va ser en Bolt, va ser el Yohan Blake... el company d'entrenaments a Jamaica.

Amb un físic encara per arribar a la seu màxim, només té vint-i-un anys, amb una estètica de més velocista de 100m que no de 200, i amb una sortida a on va "regalar" una dècima va fer una cursa sensacional al Memorial Ivo Van Damme.

La gambada va ser prodigiosa sobretot als darrers 50 metres. Es genolls ben alts, per tal d'aprofita la palanca del peu, com unes urpes sobre la pista sintètica, un tors inamovible i una braços descomunals.

S'han realitzat uns estudis comparatius entre aquesta cursa i les anteriors d'en Michael Johnson i Usain Bolt i la recta final d'en Blake va ser la més ràpida de les quatre. Probablement el tram més ràpid d'un ésser humà.

Potser el duel per l'any vinent està servit en la velocitat. Bolt i Blake, No oblido en Gay, que els estimularà el suficient per donar el màxim... si abans no es trenca de nou.

London '12. Caldrà reserva butaca... no cadira.

dimecres, 14 de setembre del 2011

Ulls


No vull anar al tòpic de que els ulls són el reflexe de l'ànima. No, em sembla superflu, i es poden tenir uns ulls preciosos i ser mala persona alhora.

Però, caram, quin ulls !!!

Enigmàtics, encisadors, penetrants, misteriosos. No sé si la mirada es correspon amb la capacitat de satisfer la curiositat del Món, però si en aquest cas no és així, malaguanyats. Han de ser ulls cosmopolites, amb ganes de veure i recórrer terres llunyanes. Inclús amb un punt d'aventura i que s'adaptin tant a la foscor, com la boira o la pols.

Uns ulls, per anar pel segle XXI i més enllà. Eterns.

I els ulls poden riure?

divendres, 9 de setembre del 2011

La culpa va ser d'en Ronaldinho

Vaig avorrir el futbol per culpa d'en Van Gaal. Continuava sent del Barça, tampoc penso renunciar-hi, però no entenia com es podia jugar tan malament, quan són jugadors, entrenadors i competició de gama tan alta.

Van passar uns anys i vaig topar-me amb un jugador, un equip i un entrenador que novament em va fer despertar l'entusiasme. Era en Ronaldinho. Veure'l era espectacle pur; un autèntic gaudi per la vista i les ensacions. En pocs anys, malgrat ser cridat a l'Olimp de les llegendes, es va anar apagant. Mala vida, deien. No entenia com un talent era desperdiciat. No entenia com un professional, amb el sentit més ampli de la paraula, es podia passar tot el partit caminant per la gespa; i tampoc entenia com jugava sempre sent un llast per l'equip i una deseperació pels aficionats.

Però mentre s'anava diluint vaig descobrir el Mundial de Rugby de 2007. Coneixia el rugby, havia vist algun partit de les 5 0 6 Nacions, però no els prestava massa atenció.

I aquell 2007 m'hi vaig fixar arran d'algun resultat de pallissa. Mare meva !!! "Alló" sí era espectacle i solidaritat dins el camp i esforç continu. Quina manera de suar i lluitar. Quina manera de saber comportar-se en una competició i "sentir els colors" !!! Veure com quinze juagdors escombren tot el camp, de dalt a baix, de costat a costat, ajudant-se els uns als altres, perquè només que falli un, aquella estructura defalleix, em va captivar. I aquí estem, esperant els primers resultats del Mundial que avui comença. Tot procurant quadrar els horaris per veure algun partit, i perquè no, quedar amb algú per gaudir-lo plegats.

Gràcies Ronaldinho per un jeta !!!

dilluns, 5 de setembre del 2011

Les dents



L'excel·lent article d'en Carlos Arribas a El País (si alguns dels lectors del bloc em dóna a conèixer altres periodistes o blocs sobre atletisme li estaré molt agraït) sobre la victòria de l'Usain Bolt als 200m del Mundial de Daegu'11 reflexe la importància de mostrar les dents durant un esforç. També aplicable a en Bernard Lagat, plata als 5000m.

Encara que les en fotos penjades no queda prou clar existeix una relació inversa entre la superfície dentària mostrada i la intensitat de l'exercici. Apretar les dents, mostrar la seva blancor, les galtes tenses cap enrere, ganyotes de patiment són paràmetres que es poden avaluar i indiquen el grau de dedicació.

Em sembla que tots els que correm ho hem posat de manifest en més d'una ocasió. Llàstima que de vídeos no ens tenim, però segur que recordem la sensació de manca d'aire als pulmons tot apretant mandíbula amb maxilar amb cara desencaixada tot cercant una rebaixa d'un temps que passa lent i en ocasions sembla que s'aturi. Que no sigui dit que no ens esforcem suficient !!!

Per tant, tot i ser usuari d'aquesta expressió facial, intentaré mostrar les dents més blanques possibles. Segur que el meu farmacèutic predilecte sabrà aconsellar-me sobre un bon dentifrici blanquejador compatible amb l'esforç atlètic.