Un "all black" a Vigo

L'Informe Robinson és un programa de reportatges d'esport del Canal+ però des d'una vessant més enllà de l'esportiva. No es basa en els resultats, ni les marques, ni el número de victòries. Una òptica més humana.

Més d'una vegada he mirat el dedicat a en Haile Gbreselassie, font d'inspiració i alhora un magnífic entreteniment.

El que us penjo a continuació és una història de rugby, justament quan manca poc per acabar el Mundial. Història preciosa, que m'ha tocat la fibra i que em mostren uns sentiments que comparteixo quan estic immers en la preparació d'una Marató.

Disfruteu-lo.

83-7 i 19.26

Dia de xifres el d'ahir.

Els 83 punts dels All blacks als japonesos és, de moment, la major pallissa del Mundial. Suposo que deuria ser un festival de try rere try. Un partit sense història si no és per imposar respecte als propers rivals.

Però el 19.26 sí que tenen història. Segona millor marca dels 200m, només a 7 centèssimes del rècord del Món. I no va ser en Bolt, va ser el Yohan Blake... el company d'entrenaments a Jamaica.

Amb un físic encara per arribar a la seu màxim, només té vint-i-un anys, amb una estètica de més velocista de 100m que no de 200, i amb una sortida a on va "regalar" una dècima va fer una cursa sensacional al Memorial Ivo Van Damme.

La gambada va ser prodigiosa sobretot als darrers 50 metres. Es genolls ben alts, per tal d'aprofita la palanca del peu, com unes urpes sobre la pista sintètica, un tors inamovible i una braços descomunals.

S'han realitzat uns estudis comparatius entre aquesta cursa i les anteriors d'en Michael Johnson i Usain Bolt i la recta final d'en Blake va ser la més ràpida de les quatre. Probablement el tram més ràpid d'un ésser humà.

Potser el duel per l'any vinent està servit en la velocitat. Bolt i Blake, No oblido en Gay, que els estimularà el suficient per donar el màxim... si abans no es trenca de nou.

London '12. Caldrà reserva butaca... no cadira.

La culpa va ser d'en Ronaldinho

Vaig avorrir el futbol per culpa d'en Van Gaal. Continuava sent del Barça, tampoc penso renunciar-hi, però no entenia com es podia jugar tan malament, quan són jugadors, entrenadors i competició de gama tan alta.

Van passar uns anys i vaig topar-me amb un jugador, un equip i un entrenador que novament em va fer despertar l'entusiasme. Era en Ronaldinho. Veure'l era espectacle pur; un autèntic gaudi per la vista i les ensacions. En pocs anys, malgrat ser cridat a l'Olimp de les llegendes, es va anar apagant. Mala vida, deien. No entenia com un talent era desperdiciat. No entenia com un professional, amb el sentit més ampli de la paraula, es podia passar tot el partit caminant per la gespa; i tampoc entenia com jugava sempre sent un llast per l'equip i una deseperació pels aficionats.

Però mentre s'anava diluint vaig descobrir el Mundial de Rugby de 2007. Coneixia el rugby, havia vist algun partit de les 5 0 6 Nacions, però no els prestava massa atenció.

I aquell 2007 m'hi vaig fixar arran d'algun resultat de pallissa. Mare meva !!! "Alló" sí era espectacle i solidaritat dins el camp i esforç continu. Quina manera de suar i lluitar. Quina manera de saber comportar-se en una competició i "sentir els colors" !!! Veure com quinze juagdors escombren tot el camp, de dalt a baix, de costat a costat, ajudant-se els uns als altres, perquè només que falli un, aquella estructura defalleix, em va captivar. I aquí estem, esperant els primers resultats del Mundial que avui comença. Tot procurant quadrar els horaris per veure algun partit, i perquè no, quedar amb algú per gaudir-lo plegats.

Gràcies Ronaldinho per un jeta !!!