dilluns, 27 de desembre del 2010

Malalties noves

Estan apareixen noves malalties associades a la tecnologia.

Si abans eren les dels esports, com el colze de tennista, ara el desencadenant són tots els gadgets electrònics que sorgeixen al mercat.

La llista és espectacular i força descriptiva:

  • ull sec de tan mirar la pantalla de l'ordinador
  • dèficit auditiu per l'excés de decibelis per iPod i MP3. Ja coneguts pels antics walkman
  • polze de Blackberry
  • colze de mòbil
  • alteracions maxilofacials per mastgear xiclets o pipes
  • fractures dentals i alteracions a les genives per piercings metal·lics
I les de caire més psicològic com la síndrome de la pantalla o la wiitis.

Tampoc cal ser alarmistes perquè es desconeix l'impacte real en la salut de la població a curt termini. Però, podria fer-se un mal ús de tanta nova tecnologia?

divendres, 24 de desembre del 2010

Nadala

La nadala d'enguany és diferent.

És casolana, amb mitjans; allunyada dels corrents mercantilistes; amb lletra i música original; realitzada amb molt de carinyo... i que em transporta a una escapada liverpoolenca.

Disfruteu-la !!!

Gràcies Joan.

Molt Bon Nadal a tots !!!


dijous, 23 de desembre del 2010

Dopatge

Ara que s'ha desencadenat l'Operación Galgo amb atletes espanyols d'elit implicats seria bo recordar què entenem per dopatge i quines conseqüències té més enllà de la millora de les prestacions físiques.

És per això que l'article que hipervinclo és especialment il·lustratiu. L'autor en sap i sap explicar-se de manera molt acurada. No cal perdre's el reguitzell de comentaris d'on es pot ampliar molt tot aquest tema.

A disfrutar-lo; tot i que és una autèntica lacra a l'esport, és interesantíssim !!!

dimarts, 21 de desembre del 2010

Fred


Ara que s'acosta Nadali el fred (sembla que no podem entendre aquest concepte sense anar lligat a l'altre) i les TV emetran els seu recull d'imatges curioses, no podien deixar-se pel camí les dels russos amarats de vodka llençant-se a un riu a on han fet un forat per no deixar-s'hi les dents. O els típics finalndesos que surten de la seva sauna a 40º, o més, lliscant nus sobre un trineu.

Cito aquest dos exemples dels moltíssims que deuen haver a totes les contrades del Món. I enguany s'hi han afegit el xinesos.

Com sempre tot molt esperpèntic. I amb ganes de quota de protagonisme sense mereixer-la. Potser en algun diari local?

dijous, 16 de desembre del 2010

Exorcisme

Hi ha moments que necessito un exorcisme. Aparentment el dimoni no s'hi ha instal·lat... si més no en la seva forma tradiconal; aquella forma roja, banyuda, cuada i amb un trident a le mans. Tampoc em cal la presència d'un mossèn amb poders.

Quan "necessito", entre cometes perquè és molt relatiu, exocitar-me és que tinc un neguit un dins meu que m'impedeix que flueixi com correspon. Em coacciona la meva manera natural de ser. I és clar, cal posar-hi remei.

Descartada l'opció del clergue, la del professional del divan, també, només resten els amics. Que hi són, i tant que hi són !!! Però l'efecte immediatesa no sempre és viable. Per tant, què ens queda? L'autoexorcisme. Potser no prou satisfactori o pràctic o insuficent per alliberar-ho del tot, però prou íntim com per quedar ben net, ben descarregat, ben alliberat.

En aquest cas, i en versió castellana, les meves dues eines són:

Loquillo y Los Trogloditas, "La mataré".

Joaquín Sabina, "Pacto entre caballeros".

En anglès n'hi ha un grapat més; però potser serà en una entrada futura

dissabte, 11 de desembre del 2010

Futur

"The past is a foreign country: they do things differently there".

("El passat és un pais estranger: allí les coses es fan diferent").


Aquest és l'inici de la novel·la "The Go-Between", 1953, d'en L.P.Hartley.

No la conec, ni tampoc la pel·lícula d'en Joseph Losey basada en la novel·la, "El mensajero".

Suposo que sí, que el passat es regeix per unes normes que no tenim perquè acceptar de cara el futur i en absolut és fruit de la nostra imaginació.

És fàcil dir que a partir d'un moment serem les brides del què ens succeixi... i també una mica utòpic, però em sembla un bon punt de partida. No obstant no cal oblidar la memòria, sobre la qual vessem el coneixement i la continuïtat del passat al present.

A més, amb el temps, la memòria, que podria ser un ens estàtic s'esdevé dinàmic i no sempre recordem els fets tal com van passar-nos. Els detalls es tornen difosos i ens quedem amb l'essència.

Brindo pel futur !!!

I per aquest brindis em quedo amb la frase que sempre deia el director de cinema John Huston, "per l'empenta".



divendres, 10 de desembre del 2010

La crònica

Donostiako maratoia 2010 o com oblidar un volcà erupcionant:

El diumenge vaig ser egoïsta. Em vaig deixar emportar per la misèria de la Marató, aquesta misèria que idolatrem i que de tant en quan es transforma en magnetisme positiu i ens atrau.

Vaig ser-ne perquè el resultat global del grup va passar a un segon terme. Només em va preocupar el meu estat... el meu mal estat, físic i anímic. És per això que les meves encaixades de felicitació cap a vosaltres deurien semblar fredes i distants. No ho nego. Us en dec una a cadascun de vosaltres; una de sincera que cobrareu en escreix.

Tot va començar, o plegar, segons es miri, a partir del km 24-25. En Dani va continuar al seu ritme, mentre el meu decreixia per culpa dels problemes musculars. I allí va començar una lluita interna que quasi vaig perdre. Restaven uns 12 km i una veueta (al més pur estil Magnum) em deia que plegués que el sacrifici no valia la pena veient el calvari que s’apropava. Quasi li faig cas, però no !!! Aquest diuemenge tocava lluitar, tocava deixar-s’hi els ous i assaborir el magnestisme de la Marató (sempre en majúscules).

I ho vaig aconseguir.

Malgrat quedar el tram més feixug per córrer aquests km equivalien a un entrenament normalet... per tant, assequible.
I així vaig procurar encarar-lo. Quantes vegades he sortit a rodar una hora !!! No importava el què duia a les cames. Importava el què mancava.

Vaig acoblar-me a diferents grups que m’avançaven, amb més o menys gràcia, procurant no defallir massa en el ritme. Crec que va ser una bona estratègia

Em reconfortava veure-us quan ens creuàvem. Éreu una empenta. M’estimulava... tot i que la líbido la tenia glaçadeta, glaçadeta.

Van anar caient els km, però la trencadissa muscular augmentava. Durant uns minuts vaig tenir un moment màgic, com una revifalla momentània, efímera, que em va permetre arribar al 40è amb certa dignitat atlètica... la física feia estona que m’havia abandonat. I tot xino-xano vaig acabar-la .

La valoració que faig ara és diferent a la d’un cop creuada la línia d’arribada. Allí eren laments i frustració. Ara començo a veure-ho com que de nou sóc atleta i per extensió, maratonià... que durant una temporada havia deixat de ser-ho i em vaig transformar en un que vestia samarreta de tirants taronja i calçava espardenyes.

De pas he descobert en mi facetes que creia que ja no tenia. Facetes de lliuta i esforç que vull aplicar en un futur immediat.

No sé si tornaré a Donostia per la Marató, però el record romandrà a la neurona atlètica per sempre.

Gran cap de setmana que mica en mica aniré valorant amb un punt àlgid de germanor i companyerisme durant un escalfament inoblidable.

dijous, 9 de desembre del 2010

dimarts, 30 de novembre del 2010

Escalfament

L'escalfament és la part que menys m'agrada, ja sigui en cursa o entrenament.

Desitjaria que en breus instants estar a punt per córrer al ritme que correspon.

No obstant sé de la seva importància i procuro seguir-lo al peu de la lletra, fent-lo progressiu amb uns sprints finals.

Però la prèvia de la Marató de Donostia va ser excepcional. No va ser un escalfament típic. No. Va ser un intercanvi d'energia en forma de caliu humà difícil d'explicar. Bé, impossible; no tinc les paraules... o les desconec.

Aquella estona es va convertir en un munt d'abraçades, encaixades, picades de mans infinites. Màgic. Maquíssim. Preciós.

I com a complement, la música que punxava l'organització pels altaveus a un volum, diem-ne, de concert ajuda a la trempera. Escalfar amb peces com aquesta, o aquesta o aquesta altra a tot drap només fa que surtis endollat des del primer metre. I així va ser !!!

dilluns, 29 de novembre del 2010

Titular

Mai hagués pensat que un titular d'en Fernando Alonso, un personatge que em resulta entre indiferent i fred, resumís el meu estat d'ànim actual.

"La tristeza por perder se ha convertido en más ganas de ganar en 2011".

Ell referint-se a la seva temporada de Fòrmula 1 i jo a la Marató d'ahir a Donostia.

Podria resumir-ho com:

il·lusió, ganes i motivació, excel·lents.

prestacions, insuficients.

circumstàncies, adverses.

capacitat de lluita, notable.

I per acabar tres frases que em van acompanyar durant els moments més difícils. "Lluita-la, lluita-la !!!", "Dels covards no se'n parla mai". La tercera me la guardo.


divendres, 12 de novembre del 2010

La "Behobia"




Empassar-me les cinc hores i mitja de cotxe amb il·lusió.

La parafernàlia d'anar a cercar el pitrall al Kursaal i recollir la samarreta amb el logo de la inscripció d'enguany.

Continuar la inacabada ruta de pintxos per sopar al Casco Viejo de Donostia... malgrat la llista selecte de que disposo, sempre en resten de pendents.

Anar a dormir cansat d'un dia intens però que sempre considero un premi.

Empapar-me de l'ambient i la massificació de corredors que hi ha al tren que ens condueix a Hendaya.

El neguit dels moments previs d'una prova que tens ganes de disputar a ritme maco.

Vestir-te amb una samarreta que llençaràs abans de la sortida un cop deixes la bossa al camió de l'organització i que et permetrà estar una mica abrigat de la meteorologia euskera. Segur que mai més la enyoraràs aquesta semarreta?

Lluir la samarreta de tirants quatribarrada.

Comprovar com de fàcil "surt" el primer km.

Gaudir dels aplaudiments dels primers km de la quantitat de gent avessada als marges del recorregut. Per ells també és una festa !!!

Començar a panteinxar amb les primeres rampes sortint d'Irún.

Veure que s'apropa el pont sota l'autopista, inici de port de Gaintxurizketa.

Notar que s'eternitzen les rampes del port i que ja tens ganes d'arribar al cim. I quan hi arribes desitges que no s'acabi mai doncs l'alè del públic supera el cansament que acumules.

Admirar el paisatge d'un grapat de tobogans al més pur estil de la Mitja de Granollers i retrobar-me amb el pàjaru de la "furgoneta rock" amb la música a tot drap. Ell no ho sap, però l'espero.

Retrobar-me amb els abertzales a l'entrada de Lezo que reinvindiquen que els presos d'ETA tornin a Euskadi. Aquella rotonda em posa els pèls de punta.

Entrar a la zona portuària de Pasajes i la seva olor a mar i ferro; un paisatge àrid i paralitzat de les drassanes.

Encarar la infernal rampa de 300m on cal apretar les dents per no perdre massa temps: I quan s'acaba... ufffffffffffffff... esglaiar-me amb una quantitat de gent que anima !!! Trempes encara que no vulguis.

Saber que ja estàs al km 17 i que "només" t'en queden 3 de gaudi.

A la rotonda del 18è mirar de reüll el restaurant Arzak, que algun dia tindria ganes de menjar-hi.

Entrar al barri de Gros ensumant l'arribada, mentre continues disfrutant de l'ambient.

Notar com et ve tot el vent a la cara que bufa a la platja de Zurriola al moment que prens la recta final al Bulevard Alameda.

Creuar el riu Urumea tot veient l'arc d'arribada.

Deixar les darreres forces als metres finals i comprovar que la cridòria et confirma un cop més que les hores invertides per ser allí i la il·lusió abocada és gratificant.

Espero tornar-hi l'any vinent.

dissabte, 6 de novembre del 2010

Calypso nigth

Que les llegendes estan per sobre de tots els prejudicis ho vaig comprovar el passat dimecres. Si l'aparença física fos significativa no hauria donat ni un cèntim per l'ésser que va entrar a l'escenari a rebre el premi que atorga l'organització del Festival de jazz de Barcelona abans del concert.

Un senyor de 80 anys, encorbat, una lleugera coixesa, amb un pèl afro canós, la camisa roja immensa que el feia cama-curt, i més baix del què a les fotos semblava... podien no ser bons auguris. Però, rai; és una llegenda i aquestes poden decebre, però no aquesta nit.

Va entrar de nou a l'escenari quan els músics de la seva banda ja estaven col·locats al seu lloc tot donant un tomb per darrere d'aquests, com si volgués marcar el territori, i un, dos, tres,... som-hi !!! A partir de llavors, festassa.

Per començar un peça inèdita, Patanjali, llarga i intensa, amb un diàleg excel·lent amb el percussionista Sammy Figueroa, un conguero de gama molt alta (sempre m'he preguntat com de callosos han de tenir els dits per poder tocar com toquen). I és clar, es va entrar una espiral de calor músico-emocional que va durar ben bé una hora i mitja.

Pel mig una versió de In a sentimental mood una mica ensopida, no sé què en deuria pensar l'Ellington, però com a ballad ja em va anar bé per distreure la meva neurona; i relaxar-la... potser una mica massa.

Però de les prestacions d'en Sonny em quedo amb les peces d'origen antillà, bell reflex de les seves arrels, en forma de calypso. Extraordinàries !!! Fins els punt que l'Auditori, un local maco, neutre, polit i fred, es va començar a escaldar amb la claca dels espectadors, com si fos un garito underground, amb la darrera peça de la nit, Don't stop the carnival, títol significatiu i molt addient.

Una autèntica calypso nigth amb un Sonny sensacional, que no sé si va sentar càtedra o lliçó com diuen alguns crítics, però amb el qual vaig disfrutar moltíssim. I això que em va deixar buit dels seus hits; no va tocar ni St. Thomas ni Airegin. I què?

Tinc la sensació que ha estat la darrera oportunitat que he tingut de veure'l. És per això que el regust encara és més intens.

Un darrer apunt, vaig anar a dormir taral·lejant un calypso; estaré canviant els meus gustos musicals?

dimecres, 3 de novembre del 2010

Sonny

Avui toca cita amb una llegenda, amb en Sonny Rollins.

Un dels pocs músics que resta en peu de l'època daurada del jazz dels anys 60'.

Un referent per als saxofonistes.

Recordo el seu concert de fa tres o quatre anys; es va marcar un solo com mai havia pogut escoltar. Uffffffffffffffff... si avui toca amb les mateixes prestacions i a sobre interpreta "St. Thomas"... ja podrem plegar.

La llàstima és que no toca ni al Palau de la Música, ni a una sala tipus Jamboree. Tocarà amb la fredor de l'Auditori. Mala tria. Espero que no condicioni.


dissabte, 30 d’octubre del 2010

Noooooooooooooooooo...


En Phil Collins ha tret un nou àlbum al mercat. No és material nou, al contrari, és un recull de peces, 18 en concret, de la Motown dels anys '60, titolat "Going Back", ple de soul i de rythm'n'blues. No les he pogut escoltar totes, però he de dir que sona de maravella, amb una banda fantàstica, una secció de vent fabulosa i unes segones veus femenines espectaculars.

Però... quan el Sr. Collins connecta la seva veu els grans auguris dels primers compassos de la peça se'n van en orris. Em crea una destrempada total; és la veu menys negre, menys soul, menys funky que pugui haver en el mercat discogràfic.

Una autèntica llàstima, Phil. Però la teva veu no hi encaixa !!!

Com a mostra, el "Heatwave".

Millor repescar els originals.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Fa 2500 anys...

Podria semblar que vaig a narrar-vos una rondalla, però no. Les meves gràcies no són pas narratives.

És només un petit apunt d'una efemèride que més o menys coneguda per a tots.

El proper diumenge, 31 d'Octubre, serà el 2500è aniversari de la gesta d'en Filípedes; sí, aquell que va recórrer 30 i tants quilòmetres abans de caure a terra mig difunt per donar la notícia de que els grecs havien derrotats els perses.

I aquest va ser el punt de partida del què avui coneixem com a Marató.

Em sembla que la millor manera de retre homentage a aquest fet és organitzar una nit canalla, la de diumenge a dilluns.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

La cançó de l'estiu 2010

Ara que ja estem en plena tardor i el concepte de la "cançó d'estiu" és caduc he decidit que l'escullo jo mateix.

Aquests darrers mesos han sonat peces com "Hey, soul sister" de Train o "All that lovers" de la Kylie Minogue (el vídeo original està vetat a youtube per les seves escenes de nudesa) fins la sacietat, esdevenint-se ritmes "avorrits" i massa predibles. En aquest sac també hi col·locaria alguna de l'Alicia Keys.

Però la sorpresa ha estat el hit de la Macy Gray, "Beauty in the world". Cançó molt oportunista de fraternitat amb tocs molt folk i d'ambientació hippy, amb un estil molt love power com si ens transmutés als anys 70' a California. La trobo simpàtica. Em dóna bon rollete.


dissabte, 16 d’octubre del 2010

- 42


Si no vaig errat i el ditet sobre el calendari no s'ha equivocat resten 42 dies per la Marató de Donostia.

Serà el gran objectiu per acabar l'any.

Quinze dies abans hi pujaré per córrer la "Behobia", la millor cursa que mai he participat. Aquest cap de setmana serà un premi. Hi aniré a disfrutar; el recorregut, l'ambient del públic, la gastronomia, la ciutat,... Però quan toca Marató, caldrà estar concentrat, seré i sobretot amb ganes de menjar-se l'asfalt.

Serà el 28 de Novembre. Sí, el mateix dia de les eleccions al Parlament de Catalunya i del Barça-Madrid. Del primer esdeveniment ja he fet les maniobres oportunes per poder votar per correu... que suposo que serà suficient per eviat ser elegit per participar en una mesa electoral. I pel segon, com a espectador,... que li tinc ganes al Mourinho i tota la parantela que l'acompanya.

Podria ser un cap de setmana sonat. Procurarem que així sigui !!!

dijous, 14 d’octubre del 2010

Katie

Avui tenia una cita, nocturna, amb la Katie. Però se n'ha anat a pastar fang... la cita, no ella.

Ella està cansada del ritme que duia, stress li diuen, i el metge li ha recomanat descans. Des de finals d'Agost n'està i per afegiduria ha ajornat totes les dates dels concerts; tot i que ja s'està refent la gira de cara a la Primavera de 2011.

Em refereixo a la Katie Melua, georgiana de naixament i francesa d'adopció. Un pop elegant amb certs tocs de jazz. La conec poc, però m'agrada.

De fet, l'anul·lació de la gira és l'excusa perfecte per recuperrar la seva discografia.


dimecres, 13 d’octubre del 2010

Marató de Chicago

És tan espectacular el vídeo que sobren les paraules. No té desperdici.

Tots els que correm sabem com de difícil és lluitar per uns segons quan les forces són escadusseres.

La conversa que mantens entre la teva neurona i les cames.

Agonia pura. Espectacle al 100% !!!


Track and Field Videos on Flotrack

dijous, 7 d’octubre del 2010

Tardor

Ja fa uns dies que ha arribat la tardor... encara que per les temperatures actuals no ho sembli.

Ara començarà el llarg declivi climàtic cap el fred, dies més curts i poca activitat heliotèrmica.

No obstant, la melangia que ens pot embolcallar sempre li podrem contraposar la calidesa d'una bona dosi de jazz., amb una saxo o trompeta que t'abraci i una secció rítmica marcant-te el pols. Cadència sensual per fer-nos mantenir dempeus.

Un bon exemple seria aquesta maravellosa peça, l'"Autumn leaves"; originalment francesa, composta per en Joseph Kosma, però que en aquesta versió jazzística pren una dimensió espectacular. És de l'àlbum "Somethin' else", amb un combo de gama molt alta.

No té desperdici.


dilluns, 27 de setembre del 2010

Xuleria

Semi-final del passat British Open de squash a Manchester.

Probablement, després del Mundial, el torneig amb més pedigrí del circuit de la PSA.

Us mostro un petit fragment del partit que van jugar en Ramy Ashour (blau), egipci i nº 1 del Món, i Greg Gaultier (roig), francès i nº4.

Mireu el vídeo i jutgeu la xuleria de n'Ashour. Suposo que el què fa és de les poques vegades que ha passat. No obstant, sense opinar, és d'aquells cops que si l'erres quedes de pena. I em costa d'entendre com en una final pot executar-lo; no una, si no dues vegades !!!


divendres, 24 de setembre del 2010

Simetria



M'agrada l'estètica. No sé se'm pot catalogar d'esteta, però si algú té un do, una habilitat i aquesta no resulta estètica, per molt efectiva que sigui considero que hi manca alguna cosa.

La simetria és de les les manifestacions més estètiques que conec. Tot i que en l'asimetria, el caos, el desordre, l'entropia,... també hi ha màgia.

La fotografia que us presento és encisadora i enigmàtica. És l'escala interior d'un edifici cubista a Praga, i regalima simetria per tots costats.

És per mirar-la i admirar-la una bona estona.

divendres, 10 de setembre del 2010

Espectador


Aquest és l'espectacular aspecte que ofereix el tren que va de Dakha, capital de Bangladesh, a l'aeroport.

La veritat és entre ganes d'estar-hi ni que sigui uns minuts, dins d'un dels vagons per notar el caliu humà; després passar al sostre una estona, per ventilar-se. I quan el caliu humà ja no sigui el paràmetre que vulguis copsar, cap a la via !!!

No sé, ben mirat potser he exagerat una mica les ganes de ser-hi. Però ser espectador...

dijous, 2 de setembre del 2010

Corredores evanescentes


Aquest el títol de la fotografia que us presento, "Corredores evanescentes". La trobo preciosa. Em captiva. Tota ella. No té desperdici.

M'agrada la temàtica, m'agrada l'originalitat de l'enquadrament, m'agrada l'elegància del blanc i negre, m'agrada el contrast.

Sensacional.

L'autor és l'Eugenio García i aquest és el seu bloc.

M'he topat amb aquesta fotografia, i amb moltes d'altres, al web "Cómo la hice". Web molt interessant de fotògrafs no professionals, majoritàriament, amb comentaris i explicacions.

I sí voleu saber què diu l'autor sobre els aspectes tècnics i artístics ho podeu llegir.

És d'aquelles fotos que m'agradaria haver fet. Potser que deixi de córrer i em transformi en espectador amb càmera?

dijous, 19 d’agost del 2010

The Legendary Shots

The Legendary Shots és un grup de nois que intenten aconseguir les canastes més inversemblants.

Són ianquis i es deuen avorrir força durant l'estiu, però la veritat és que tenen una mena de manera de passar-s'ho bé molt curiosa. Jo m'hi apuntaria...

Han acosneguit tres canastes des de més de 40 metres. Us mostro les dues més "properes".

La primera és des del Vulcan Monument i el llançament és en estàtic. És espectacular tot i que van estar-hio tot el dia per aconseguir-la.




La segona és en moviment des d'una atracció de l'Alabama Adventure. Ignoro quants intents els van caldre, però també és bestial.




La darrera és des de 104 metres, des de la nòria aturada, també a l'Alabama Adventure.




No cal dir que els vídeos deuen estar més que editats, però tenen la seva gràcia.

Per més informació és pot consultar aquest bloc sobre bàsquet universitari i d'institut.

divendres, 13 d’agost del 2010

Nokia 2690


Fa 48 hores que gaudeixo d'aquest nou mòbil, el Nokia 2690. Feia dies que tocava jubilar l'anterior i més després del no ús durant aquest estiu per manca de tecnologia actual que no de funcions. Avui en dia les funcions, independentment del model i marca, són molt similars; agenda, alarma, calculadora, ràdio, MP3, càmera,... I moltes d'aquestes les gaudia en l'anterior artilugi. I moltes més que mai usaré. I, encara, unes quantes que desconec.

Però malgrat aquest maremàgnum de prestacions i opcions n'hi ha una que m'ha fet una il·lusió immensa, i això que en el fons és fins i tot prescindible. Perquè "com fer-lo anar" és força intuïtiu, els menús segueixen un "ordre natural" i hi ha certa experiència en usar-lo. Però poder gaudir del català al meu mòbil m'omple. I no per desconeixement d'altres llengües, precisament.

A partir d'ara els verbs com desar, arxivar, trucar,... i noms com rellotge, aniversari i reunió,... em seran comuns.

Una il·lusió immensa !!!

dilluns, 19 de juliol del 2010

Ironia

De la recent escapada a Copenhaguen em quedo amb aquesta imatge, a més d'alguns sabors que em va generar la Marató.

És l'entrada de la comuna de Christiania, un barri autogovernat d'uns 850 residents i creat a principis dels anys '70. Es troba a Christianhavn, un dels districtes de la capital danesa.

Funcionen sota una legislació pròpia, sense pagar impostos, amb bandera i no es consideren membres de la Unió Europea.

No deixa de ser l'antic somni hippy de viure al marge de la societat de consum creant-ne una de nova i esquitxat de drogues. Una utopia duta a la pràctica en un petit reducte d'un país capitalista.

Avui en dia no deixa de ser una atracció turística més de la ciutat. L'entrada és lliure i pots xafardejar amb discreció.

La foto és irònica. Davant la comuna hi ha un dels símbols burgesos, un taxi. I a més de la marca Mercedes !!! Potser esperava a un christinià... els temps canvien.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Paul


En Paul és el nom del pop que s'ha agenciat la imatge del Mundial de futbol d'enguany. És el nou heroi, la icona del planeta... i alhora el rídicul més gran de mitjans de comunicació titllats de "seriosos". Esperpèntic !!!

Sembla ser que aquest pop escull el musclo d'una de les dues capsetes identificades amb la bandera del pais del partit del dia. Musclo que es menja, selecció que guanya. És així de simple. I de moment porta tots els partits encertats.

No cal conèixer aquest esport, ni saber de tàctiques, ni tan sols la qualitat dels jugadors. Només has de tenir accés a la intencionalitat d'en Paul per encertar qui guanyarà el partit. Tots els analistes de futbol que inunden amb tesis els diaris ja poden anar a l'atur. No importen les seves anàlisis. El vídeo d'en Paul menjant el corresponent musclo ja desvetllarà el vencedor. Podria ser l'enfonsament definitiu de les cases d'apostes.

Sembla ser que és portada de diaris com El Mundo o Daily Telegraph; i que han retransmès en directe l'esdeveniment. Esperpèntic.

Afortunadament encara hi ha professionals del futbol que estan al marge d'aquest pitoniso i de tota la colla de pseudo-periodistes en nòmina. Professionals en forma d'entrenadors i jugadors que suaran i correran pel camp tot sabent que malgrat existeixi un favorit el resultat final pot ser advers a les intencions inicials.

S'equivocarà en Paul?

dijous, 8 de juliol del 2010

Festassa







Festassa, així és com ho va definir en Jim. Trobo que més ben definit en una única paraula és difícil.

Ja es parteix que quan vas a un restaurant de la categoria de Can Jubany les menges estaran a nivell alt. Les menges i els beures, és clar. Perquè compartir un Priorat, com "Les Terrasses", un Costers del Segre, com "Cèrvoles", un "Berdejo" de Rueda i un Gewürtztraminer és rascar la gama mitja-alta.

Però l'equació quedaria coixa si el factor humà no estés present. I aquest va ser-hi i en abundància. Primer perquè nou comensals ja quasi són el límits per considerar-ho petit comitè, i després per la predisposició a compartir conversa per part de tots.

Així doncs, només puc catalogar-ho d'excel·lent. Jornada per recordar !!!

No citaré els temes tractats, ni el munt d'anècdotes, potser seria feixug, però intentaré detallar alguns aspectes del menjar que em van agradar... el què no vol dir que la resta em desagradessin.

Partim de que Can Jubany té una posada en escena rústica, la masia a on s'ubica el restaurant es troba a les afores de Vic, i tradicional. És per això que m va sobtar l'aperitiu d'entrada. Un exemple de tecno-cuina, el gin-tònic congelat en nitrogen líquid... fantàstica manera, i trencadora, d'iniciar la trobada.

El canaló va ser extarordinari !!! Però només un... amb el canalonaire que sóc jo. Sort que tot seguit va venir l'arrós sec amb espardenyes. Si ja era bo amb el gasteròpode, sense, només l'arrós i el sofregit que tenia de base, era per tremolar de cames. Excels.

Què dir de la coca de foie? Una base fina, a sobre tomàquet confitat (o així crec recordar-ho) i uns encenalls del fetge de l'ànec. Sublim. M'entusiasme aquesta víscera... maleït colesterol !!!

I per acabar, tot i que era un entrant, els gnochis de carbassa. Quan explotaven dins la boca hagués desitjat que la llengua fos d'una altra, perquè l'instant era realment libidinós.

Només he comentat, i per sobre, aquests plats; són els que més em van frepar.

Però si cal ressaltar un aspecte és el global de l'acte. Personal, teca i beure. Un gran trinomi.

Per acabar cito els noms dels integrants d'aquesta festassa-gastronòmica: Enric, Jim, Roland, Andreu, Mar, Susanna, Mario, Sílvia i jo mateix (citats en clock-wise asseguts a taula)

diumenge, 4 de juliol del 2010

Me'n vaig a Los Angeles !!!


Efectivament, cap L.A. !!!

No en persona però si en esperit.

El documental "42.195m , la distància incerta" ha estat seleccionada pel jurat de l'"All sports Los Angeles Festival", i el dissabte 10 de Juliol s'emetrà.

Ignoro si aquest festival és de renom dins aquest camp cinematogràfic, però puc dir que ens trobem una mica més propers a Hollywood que fa uns dies.

Puc considerar-me un professional del ram? Penseu que pagaran 10$ per l'entrada. Scarlett, en breu vinc !!!

M'alegro molt per en Sergi. Les moltíssimes hores que hi ha dedicat comencen a donar els seus fruits en forma de reconeixement. Felicitats !!!

dijous, 3 de juny del 2010

Noma




Noma és la contracció de nordik mad, menjar nòrdic en danès. I és el nom del restaurant que, segons aquesta llista, a desbancat a El Bulli com a millor restaurant del món.

Bé, no deixa de ser un llista com moltes d'altres que podríem fer qualsevol de nosaltres; l'únic que indica és que s'hi menja molt bé.

Ignoro quant... no hi he estat, però aprofitant l'escapada a Copenhaguen a córrer la Marató m'hi vaig deixar caure. Només un matí per comprovar la ubicació... i aquesta és decebadora. Es troba a l'extrem d'una nau industrial immensa en un moll una mica destartalat. A través de la finestra, un és tafaner, vaig veure un mobiliari hortera, molt allunyat de l'estil mediterrànic o modern que ens trobem per aquestes latituds.

La carta no la vaig llegir; no acostumo a fer-ho fins que estic entaulat. Per tant no jutjo. Valoro la impressió general... i no em va agradar. Però no descarto en un futur reservar-hi... tot i que ara per ara sembla un fantasmada i una entelèquia.

dilluns, 31 de maig del 2010

De com els darrers km...

... de la Marató de Copenhaguen s'esdevinguerem el primer rodatge regeneratiu posterior.

Aquesta podria ser la síntesi de l'aventura danesa.

Un fracàs.

Però d'aquestes vivències s'aprenen nous conceptes que espero poder aplicar en un futur. No sempre m'he de fotre contra les circumstàncies i menjar-me-les. Arribarà el dia que seran un obstacle nimi. I sortirà cara !!!

divendres, 21 de maig del 2010

Als que...

... m'aconsellen adequadament.

... m'animen amb energia.

... pregunten pels entrenaments.

... qüestionen la capacitat del meu cap.

... m'escolten les cabòries que destil·lo.

... cuiden els meus músculs.

... formen part dels meus dits.

Moltes gràcies a tots !!!

Part de l'esforç és responsabilitat vostre.

dijous, 20 de maig del 2010

La memòria de les cames


Després d'una preparació atípica per la Marató de Copenhaguen ara que només resten 3 dies, i un entrenament, espero que aquestes cames tinguin prou memòria rítmica per afrontar-la amb garanties.

Això de la memòria de les cames és un concepte que desconeixia i que he après aquesta setmana. Me l'han ensenyat persones que de córrer i preparar Maratons en saben. Els he escoltat i hi confio amb el què m'han dit.

Per tant apel·lo a tot l'entrenament que duc a sobre, als coneixements que he adquirit, al descans que m'he autoimposat i a la motivació creixent dels darrers dies. Només resta que el meu dubtós cap no faci de les seves... però com que penso vigilar-lo...

dissabte, 15 de maig del 2010

Oblidant Viena...


A l'igual que l'Eliud Kiptanui estic intentant oblidar Viena, i també el volcà islandès de nom impronunicable.

L'Eliud havia de córrer la Marató de la capital d'Àustria i davant la impossibilitat va optar per la de Praga tres setmanes després. No només la va córrer, sino que el seu registre va ser millor marca personal, la va guanyar i amb 2h5'39" es situa en els primers del rànquing d'enguany.

Fàcil. Només cal allargar unes setmanes més l'entrenament.

Serà un presagi?

Copenhaguen m'espera !!!

dimecres, 12 de maig del 2010

Companyia

Darrerament surto no surto sol a entrenar. Cosa molt estranya en mi; malgrat no defujo que m'acompanyin, qui realment està al meu costat són l'ombra, el Sol, els ritmes, els panteixos,...

Però ara no; ara, gràcies a la meva neurona musical, vaig amb el coet de l'Allyson.

És clar que m'agradaria anar amb l'altre Allyson, la Felix, la velocista, amb la seva gràcil i fràgil figura, a punt d'esquerdar-se, i tan allunyada de les musculoses sprinters de l'actualitat... amb igualtat de prestacions. I espero que no canviï la seva estètica

L'Allyson Goldfrapp, en canvi, sí ha canviat. Després d'anteriors CD plens de pop electrònic de difícil digestió ara s'ha passat a la comercialitat més absoluta, amb una sonoritat vanheliana en els seu acopmpanyament de teclats. Però continua igual d'enigmàtica i encisadora.

De moment m'acompanya... i això ja és molt.

dimarts, 11 de maig del 2010

Porters

Sempre m'ha sembla fascinant com la moda pren un camí i no un altre. De perquè es ven més un disseny durant la temporada, o un color.

De fet, trobo que els que marquen tendències són autèntics "genis" perquè mouen l'estètica de milions de persones arreu del món.

Quina gran capacitat !!!

Però pensava, i anava errat, que eren les marques les que condicionaven el mercat, o algun gurú de la moda o inclús proveïdors; inclús els trend hunters. I no.


dijous, 6 de maig del 2010

Ja era hora !!!



Després de dos intents previs, esbotzats per situacions surrealistes i inversamblants, per fi he pogut estrenar en competició la samarreta de CEAC.

Aquests dos intents van ser a Súria, la Santa Bàrbara Race, i a Viena, la Marató.

Una samarreta que em cau bé i és petit homentage merescut als CEAC... que darrerament sembla que els estigui lloant molt. Massa?

Ja era hora que l'estrenés !!! I aquesta va ser al Cros d'Artés; una cursa que es celebra cada primer de Maig per camins de bosc, no massa dura ni tècnica. Molt agradable i amb una baixada final espectacular per poder anar a tot drap !!!

Tenia ganes de disputar-la, sobretot després de les bones referències de l'Anna i l'Edu. I no he estat ni mica defraudat. Tot i ser de muntanya és un traçat prou ràpid.

Per l'any vinent tinc un alicient més, a banda de repetir i gaudir. Sembla que s'han picat amb mi, per saber qui és més ràpid els tres darrers km, els de baixada. Se'n recordarà la reptadora o farà l'orni?

dimecres, 28 d’abril del 2010

Vallhonesta 2010


La Pujada a Vallhonesta és la cursa que cada any organitzen els CEAC.

Des d'aquesta temporada m'he associat, per tant també és la meva cursa. Encara que el meu grau d'implicació s'allunya força dels CEAC amb pedigrí, he pogut donar un cop de mà en l'edició d'enguany... al meu càrrec estaven les fotografies de l'arribada amb la presència del principal patrocinador. Tots contents perquè per l'atleta, la foto de l'arribada, és un record formidable.

Aquesta és una cursa de les d'abans; petita en número de participants (encara que 350 no és una xifre menyspreable) però gran en quant a la cura que tenen per l'inscrit.

A més he viscut algunes viscissituts del muntatge i organització, i inclús he col·laborat, amb el meu paladar, a la selecció de la coca que se'ls serveix als arribats.

En definitiva una cursa amb carinyo pels qui ho saben valorar... i no, no hi ha com a regal una samarreta tècnica Nike o Adidas.

El valor de Vallhonesta és més emocional que mercantilista.

I per arrodonir-ho s'inclouen curses infantils. Per tant són també promotors de l'atletisme de base !!!

Imprescindible en el calendari. Creieu-me.

dimarts, 27 d’abril del 2010

Estiu

S'apropa l'estiu, l'època de vacances i caldrà decidir quin serà el destí.

Estic considerant unes quantes opcions. M'ajudeu?

Islàndia.

Bangkok.


Afganistan.

divendres, 23 d’abril del 2010

Aquesta !!!


Com sempre passa, amb la una selecció pots estar d'acord en major o menor grau. Sempre faries algun canvi, algun retoc per tal d'ajustar-ho al teu gust. Per tant tptaselecció és discutible.

En aquest cas faig referència a una selecció per part del diari Guardian.

Són les considerades millors fotografies de natura sempre. Discutible, oi? Perquè n'hi ha alguna, opinió personal, que tècnicament és millorable.

No obstant em quedo amb la que he penjat per la seva composició, originalitat i saber captar l'instant. Podria semblar fàcil, però no n'és.

Una autèntica maravella.

dimecres, 21 d’abril del 2010

Eyjafjallajokull



Aquest és el volcà que m'ha donatel gran mal de cap vienès.

Com que el topònim és quasi bé impronunciable, apreneu-ne.

Recordeu que la ella es pronuncia aspirada i seguida de te.

dilluns, 19 d’abril del 2010

Dempeus

Com que la Marató de Viena es va esbotzar calia cercar una activitat alternativa que estés dempeus moltes hores, que m'omplís, amb la qual disfrutés i si a sobre podia ser útil, millor que millor.

Per tant, em van deixar una cuina i... a cuinar !!!

Una seixantena de canalons.

Un arrós d'espàrrecs.

Unes braves ben catxondes.

Jornada fantàstica i tant o més cansada que una Marató; al final 5h33'21" cuinant.

divendres, 16 d’abril del 2010

Bastos

De moment el nostre vol cap a Viena està cancelat i l'espai aeri austríac tancat.

Demà farem acte de presència a l'aeroport per tal de tenir les informacions el més fresques possibles, però pinten bastos. A part de l'emprenyamenta que duc a sobre el desencí és immens.

Suposo que per passar el mal tràngol m'inflaré de patates fregides fins regalimar oli pels meus porus.

Cendres


Sempre hi ha hagut dos fenòmens mteorològics-geològics que m'han fascinat. Una erupció volcànica i els tornado. M'encantaria poder veure'ls en viu, tot flairant sofre, en un cas, i despentinant-me, per l'altre.

Aquesta preciosa imatge és la del volcà sota la glacera Eyjafjälla, a Islàndia. Les cendres despreses són les responsables de que la majoria dels vols cap Europa del Nord estiguin anul·lats.

Viena la considerem Europa Central... i faig una crida als lectors d'aquest bloc per a què bufin amb ganes i desviïn les cendres.

Collons !!! Que seria molt trist no poder córrer per unes miserables cendres.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Tics previs

Aquests dies previs a la Marató ja he iniciat la rutina:

  • tallada d'ungles dels peus.
  • cames afaitades i hidratades.
  • llista a endur-me.
  • visualització de diferents aspectes del cap de setmana.
  • impressió del resguard de la insripció.
  • increment de la "cagalera"

En definitiva, els tics previs.

Bon senyal !!!

dissabte, 10 d’abril del 2010

Cal...

... una justificació musical?

Això dels gustos és tan hetereogeni que rarament s'escau una explicació lògica. I referent al món de la música, tampoc.

Horace Ott és l'arranjador d'una peça musical que tots hem sentit en més d'una ocasió, i segur que cantat. "Don't let me misunderstood", de The Animals. Per tant podríem assegurar que té un racó a la Història de la música de segle XX com a mínim. Reconec que fins fa poquet era un autèntic desconegut per a mi.

Però se li han de reconèixer altres mèrits a l'Horace. També és l'arranjador de "Satin doll" d'en Duke Ellington, per exemple.

Ara ja comença a ser injusta la seva desconeixença. Però per ampliar el seu ventall d'opcions musicals també cito a "Tonigth's the nigth", de The Shirelles (el més pur soul ianqui dels 60'); la canço reinvindicativa, "Ain't got no (I got life)" de la Nina Simone; i la música més petarda-funky dels 70', "The best disco in town" de The Ritchie Family.

Amb aquest bagatge no podia sino anar a petar a arranjar a la peça disco per excel·lència. Una que tots hem tarla·lejat... i fet les lletres !!!

Aquesta.

I ara, cal la justificació? A tot drap és un subidón total !!!

Em sincero, la idea d'aquesta entrada no és meva, però no desvetllo la font. Disfruteu-lo !!!

dijous, 8 d’abril del 2010

Cursa de Canovelles


Aquesta cursa és atípica, es celebra un dilluns... és clar que és el de Pasqua i per tant, festiu.

N'és una que m'agrada molt, la disfruto. És mixta asfalt-terra i amb l'ingredient sorpresa de fang com la d'enguany.

Van ser 15 km que vaig disfrutar-los molt. Moltíssim. Potser és la cursa d'aquesta temporada que més he gaudit. Reconec que és un bagatge escadusser... no sé si m'estaré tornant exigent o toca-pilotes.

dilluns, 5 d’abril del 2010

Circuit Anna, St Vicenç de Castellet, divendres 2 d'Abril




Menú de la sessió:

20' escalfament + 16x(60" 4.00/Km + 60" 4.30/Km) + 10'

Entrenamenmt atractiu, exigent, per un circuit irregular i poc pla però amb companyia de la bona, l'Edu i en Carles, parcialment. I és clar, el resultat del tot satisfactori. Un pèl més ràpid del marcat... que és el què passa quan t'ajuntes amb gent de nivell.

Un autèntic plaer i moltes gràcies !!!

I Montserrat al fons !!!

I l'Anna fent fotos !!! És el primer cop que tinc fotos d'un entrenament... i ella que prenia una càmera réflex.

dimecres, 31 de març del 2010

Incerteses


Duia uns dies amb les típiques incerteses prèvies a la Marató. Típiques per a mi...

Dies que em qüestionava si els volums que he fet són suficients, si la qualitat m'ajudarà a mantenir el ritme, si la planificació ha estat l'adequada, si..., si..., si... En fi, dubtes, dubtes i més dubtes.

Però avui m'ha sortit un entrenament que m'ha esvaït les incògnites. No, no sóc endeví del què passarà el 18 d'Abril, però sí he retrobat la confiança. Quan després de l'entrenament he recuperat les dades he tingut un subidón. Bons ritmes !!! I jo pensant que anava més lent.

Malgrat tot, continuo sent voluble. En caldrà un altre subidón?

Potser sí que els 42195metres són la distància incerta, però el maratonià, també.

dimarts, 30 de març del 2010

Gel extraviat


Avituallament del km 11 a la Mitja de Montonés. Tocava la primera dosi de gel per anar testant-los de cara a la Marató alhora que no em volia quedar sense energia per la resta d'entrenament.

Ja deuria començar a trobar-me fluix perquè no va haver-hi manera de desenroscar el tap. Un, dos, tres intents, i res. No el desprecintava. Un intent amb més ganes i... au revoir !!! Vaig veure com el gel volava,el perdia, queia al terra entre cames de corredors i em quedava sense.

"I ara, què?". Vaig procurar no fer cas de si la manca d'aliment em condicionaria els darrers quilòmetres. No me'ls va condicionar; no vaig tenir cap davallada física, tot i un breu moment de fam, mantenint el ritme fins l'arribada.

Malgrat que l'"experiment" va sortir bé, continuo amb la meva estratègica gèlica de cara a la Marató, mig gel cada 5 km a partir del 15è.

dilluns, 29 de març del 2010

Setmana centenària

Així com l'anterior em vaig quedar a pocs metres de la centena, aquesta l'he superat.

No és un fet remarcable, però sí anecdòtic. Tampoc superar aquesta xifra és indicatiu d'estar entrenant amb criteri o bé de conèixer en quin estat de forma et trobes. No deixa de ser un valor més o menys mític que em feia gràcia superar.

I com a complement, i estranyament en mi, detallo els entrenaments de la "setmana centenària":

Dilluns: 80 minuts progressius, 16.10km

Dimarts: descans

Dimecres: 2x6000m, 18.36km

Dijous: 60 minuts, 12.20km

Divendres: 10x(500m 4-4.10/km+500m 4.30-4.4o/km), 13.88km

Dissabte: 50 minuts, 9.82km

Diumenge: 32 km progressius, 31.57km

divendres, 26 de març del 2010

Això sí són unes cuixes !!!


És en Thierry Lincou, actual número 8 del món en la PSA (Professional Squash Association).

Jugador sobri, sense destacar en un faceta concreta del joc, que falla poquíssim i sempre pren bones decissions i amb un físic impressionant.

dijous, 25 de març del 2010

Altos de Chavón

Aquesta és una localitat de la República Dominicana, bressol d'en Michel Camilo, que té un anfiteatre d'estil grec clàssic a l'aire lliure a les afores, sobre un turó. Va ser inagurat amb un concert d'en Frank Sinatra i la big band d'en Buddy Rich... una autèntica delicatessen.

El 3 de Desembre de 1994 en Michel va celebrar un concert que amb el temps s'ha esdevingut memorable. Ara, per fi, s'ha editat.

Entre els intregrants de la banda hi ha en Lou Marini un dels Blues Brothers originals.

És una autèntica perla musical. Si ja la música em deixa bocabadat, mirar com van el dits d'en Michel sobre les tecles del piano em deixa garratibat del tot. Impressionant.

I com anècdota, en aquest indret en Coppola hi va rodar algunes escenes d'"Apocalypse Now".

Si s'està interessat en la música d'en Michel Camilo en un vessant diferent a la seva big band us recomano el "Rendezvous" en format de trio... extraordinari !!!


dimarts, 23 de març del 2010

99,730

Quasi centenari !!!

Per pooooooooooooooooc...

M'han faltat 270 metres per arribar als 100 quilòmetres en una setmana, la passada.

Sense ser una fixació em feia gràcia arribar a la centena... que en el fons no implica res en concret, perquè el què cal és la combinació de qualitat amb volum. I si aquesta és òptima, per l'objectiu que es proposi, és el més indicat.

Encara resta una setmana de força volum, la present. Potser els assoliré, potser no. No importa. Però no deixa de ser una xifra, més o menys màgica. I com sempre, un número és fred per si sol, sino va acompanyat d'unes circumstàncies.

dilluns, 22 de març del 2010

Tadese


Zersenay Tadese, l'eritreu que ha aconseguit millorar l'estratosfèrica marca d'en Wanjiru com a millor registre en una Mitja Marató. Va ser a Lisboa, corrent-la en 58.23, una mitjana de 2.46"/km !!! Quina animalada !!!

Fa uns anys aquesta mateixa Mitja era igual de ràpida però no estava homologada. Calia que rectifiquessim el desnivell.

Com que no sé quina és la sensació d'anar a aquesta velocitat, ni la sabré mai, m'he de guiar per la fredor dels números. I en comparació trobo que en ruta van "més ràpids" que en pista... tot i que corren moltíssim.

En Tadese és un atleta de ritme, no té el reprís dels etiops. És per això que quan es passi de ple a la Marató pot fondre un quants registres. Estarem per mirar-ho i disfrutar-ho.

diumenge, 21 de març del 2010

Torre del Bisbe


Volia entrenar 10-12 quilòmetres suaus per muntanya i vaig anar per Collserola fins el camí de la Torre del Bisbe, masia edificada sobre una antiga torre de defensa que va pertànyer al bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, al segle XIII, d'aquí aquesta sensació de construcció massisa.

És un dels meus recorreguts clàssics de la zona, que de tant en quan m'hi deixo caure, i escenari de la topada amb un senglar... que explicaré un altre dia.

De pas volia comprovar com de malmès havia quedat el bosc des de la darrera nevada. I sí, hi havia força arbres trencats i branques esquinçades, però els guardes del Parc ja ho havien arranjat força. El què vaig trobar preocupant van ser moltes branquetes, branquillons i fragments d'escorça pel camí que si no ho recollen en breu, quan s'assequi, serà aliment si es desencadena un foc. Que no hàgim de lamentar-ho, tot i ser una zona humida i ombrívola.

dimecres, 17 de març del 2010

Jonah Lomu

Jonah Lomu, una de les llegendes dels all blacks, va estar present a Barcelona la setmana passada oferint un clinic a nens.

Pensava que després dels seus problemes de ronyó, necessitava un transplantament i no trobava donant, s'havia retirat, però continua en actiu jugant a la lliga francesa.

Ha estat la primera autèntica llegenda del rugby de l'era professional. Jugador de quasi 2 metres i 120 kg, corria els 100m en 10.8 segons; fort i ràpid, quasi bé no el podien parar les defenses rivals. Per aquest motiu ha rebut unes quantes propostes per fitxar-lo d'equips de la lliga ianqui de futbol americà... però es va mantenir en el seu esport. Millor així !!!


dimecres, 10 de març del 2010

Marató de Barcelona 2010



L'edició d'enguany de la Marató ha estat un èxit en xifres de participants i en públic. Es confirma que la feina dels responsables està sent ben encertada. I una altra dada significativa, aproximadament la meitat eren estrangers.
Si es suma que el temps del vencedor ha estat espectacular, ja tenim un alicient més pel futur.

Com que l'objectiu maratonià de la temporada és a Viena vaig decidir fer un entrenament llarg "dins" la Marató. No es podia deixar escapar l'ocasió de córrer amb amics, de participar en aquesta festa i aprofitar la logística.

La idea era afegir-me al grup (Carlos, Chris i Jordi) que volia cercar la marca de 3h05' a partir de la Gran Via (km 13) i fins l'arribada. No només per entrenar, sino per donar un cop de mà en els avituallaments i crits d'alè en els moments difícils.
Alhora volia ser espectador d'aquest circ. Per tant vaig estar escalfant al llarg de la Gran Via, amb ànims per part del públic, car anava documentat amb el pitrall, i veient els primers participants. Impressionant veure el grup, d'una vintena, de kenians i etiops corrent per sota de 3'/km !!!

Em vaig trobar molt bé al llarg del recorregut; només un xic carregat de cames, com era d'esperar, després de ser una setmana dura d'entrenaments.

Vaig disfrutar força. L'ambient als carrers era maco. Pel què recordo vaig trobar més gent, però més desperdigada. Els dos punts més calents d'anys anteriors, l'Arc de Triomf i la Plaça de les Glòries, enguany eren una mica més freds... o potser estava massa concentrat en el ritme, no ho sé.

Al final, doble èxit; el grup va assolir ser sub3h05' (la foto de l'abraçada n'és testimoni) i per part meva vaig entrenar mantenint un ritme molt bo... el de la Marató?

Veurem.

Un cop vaig poder constatar com d'emocionant és un Marató. A part de la qüestió purament atlètica, que es suposa, la sentimental és molt forta. He de dir que m'encanta !!!

dimarts, 9 de març del 2010

"42,195m, la distància incerta"

Tardor de 2008.

Vaig quedar amb en Sergi per parlar del seu projecte. Ell havia corregut dues Maratons i volia fer un reportatge que es mostrés el què significa preparar-la i combinar-ho amb les tasques diàries. Volia intentar explicar i captar "alló" que ens subjuga i en ocasions ens fa perdre, a vegades, l'oremus i el sentit comú. Una "cosa" tan tonta com col·locar una cama davant d'una altra, sense parar i recórrer aquest distància mítica.

La seva idea era cercar tres perfils diferents de corredors i fer un seguiment de la preparació així com també del dia de la Marató, la de Barcelona de 2009.

Vaig acceptar la seva proposta, condicionant-la només a que fos compatible la gravació amb els entrenaments i el dia a dia.

I així va ser !!!

Gravacions d'entrenaments, alguns a hores atípiques, com les 8 del matí del dia de Nadal, curses i en el lloc de treball. La idea situar el maratonià en el seu àmbit per tal de que tingués sentit la lluita contra el rellotge de les vint-i-quatre hores del dia per poder encabir tot el què representa la preparació.

Crec que ha sortit un documental que ho reflexa molt bé. Ara ens ajudarà a explicar el què justifica la Marató. Les il·lusions, anhels, motivacions, emocions i també, perquè no citar-ho, frustracions que comporta.

El documental va ser presentat pel C33 el dia abans de la Marató d'enguany.

Sergi, excel·lent tasca.

Lluís, gràcies per recordar-m'ho. Quin oblit !!!

Els tràilers: