Carter

Ahir va ser l'aniversari del meu Carter preferit.

És impressionant com reparateix i a quina velocitat; un autèntic estilista. I això que de jove van dir-li que no tenia nivell suficient. La qual cosa va ser un estímul per aprendre i millorar la seva tècnica per assolir que ens mostra en aquest vídeo.

Senzillament espectacular.

Què es pot fer amb 250 càmeres?

Un exemple de creativiat visual... que no musical. La cançó és un pet majúscul, i no cal ser cap visionari o crític per saber que no passarà a la Història. Però a nivell visual i per originalitat podria ser que sí.

A mi m'ha fet gràcia perquè el model de càmera usada és la que tinc... i sé de moltes de les seves prestacions, però no aquesta. Ignoro fins quin punt el vídeo està procesat a l'estudi, suposo que en part sí. Però la idea és excel·lent.

A disfrutar-lo !!!


El making of.

Estava "anunciat"

Però no per aquest motiu en va deixar sorprès. No.

La mort de l'Amy Winehouse.

El seu web està inactiu, suposo que com a forma d'homentage, per tant si voleu conèixer una pinzellada de la seva biografia millor anar a la viquipèdia.

De fet existia des de fa temps una adreça on podies "jugar" a encertar el dia de la seva mort. Tot molt melodramàtic, molt funest, molt cínic,... molt modern, perquè quantes persones tenen un lloc com aquest?

Una autèntica llàstima !!! El "Back to black" va ser una descoberta magnífica. Un soul amb tocs de rythm'n'blues que em va seduir completament. Una petita joia. Amb una veu ben empapada d'alcohol i castigada pel tabac li donava aquell caire negroide que el seu aspecte no li permetia. És un CD que val la pena anar escoltant amb asiduïtat... fins que et facis addicte... no tant com ella amb les diverses substàncies que es fotia.

No selecciono cap peça. És millor descobrir-les, inclús la coneguda "Rehab" (tota una indicació del què hauria d'haver fet i no va fer) cal donar-li segones opcions d'audició malgrat l'excessiva radiació per les emisores de ràdio.

Una llàstima. Una autèntica llàstima.

Ara passarà a formar part dels ídols difunts de la Història de la Música, o no, sobretot dels que van morir a l'edat dels 27 anys com en Jimmy Hendrix, la Janis Joplin o en Jim Morrison.

La Julieta i el FIB

FIB: Festival internacional de Benicàssim.

Sí; per tant, música rock, de tendència indie i alternativa. A part d'algun grup consagrat i de cert pedigrí, molt d'altres poc coneguts amb ganes de riffs de guitarres estripades i ritme contundent.

És un festival amb renom a l'escena internacional, sobretot Europa, que inclús se'n deriva un substantiu, els fibers, els que van al FIB. No només hi van sino que comparteixen un estil de vida, una manera de fer les coses, un way of life.

Són 4 dies de concerts, més de 100 actuacions i pernoctant (o dormint de dia més ben dit) en càmping. Certes incomoditats que es veuen compensades per la música, i les substàncies, que et motiven i et fan trempar.

Grups com Artic Monkeys, Arcade Fire o Mumford and sons hi són convidats a l'edició d'enguany.

I una sorpresa; els organitzadors tenen previst que hi actui la Julieta Venegas, la mexicana que toca l'acordió i canta... un estil molt allunyat de l'essència del festival. Potser aspiren que se'ls anomeni eclèctics, vanguardistes o visionaris? S'han begut l'enteniment o més aviat és una qüestió mercantilista.

Si més no la Julieta comenta, "La verdad entiendo que haya polémica porque voy. Solo espero dar un show a la altura del festival, que es lo importante".

Companyia

Darrerament surto no surto sol a entrenar. Cosa molt estranya en mi; malgrat no defujo que m'acompanyin, qui realment està al meu costat són l'ombra, el Sol, els ritmes, els panteixos,...

Però ara no; ara, gràcies a la meva neurona musical, vaig amb el coet de l'Allyson.

És clar que m'agradaria anar amb l'altre Allyson, la Felix, la velocista, amb la seva gràcil i fràgil figura, a punt d'esquerdar-se, i tan allunyada de les musculoses sprinters de l'actualitat... amb igualtat de prestacions. I espero que no canviï la seva estètica

L'Allyson Goldfrapp, en canvi, sí ha canviat. Després d'anteriors CD plens de pop electrònic de difícil digestió ara s'ha passat a la comercialitat més absoluta, amb una sonoritat vanheliana en els seu acopmpanyament de teclats. Però continua igual d'enigmàtica i encisadora.

De moment m'acompanya... i això ja és molt.