Escalfament

L'escalfament és la part que menys m'agrada, ja sigui en cursa o entrenament.

Desitjaria que en breus instants estar a punt per córrer al ritme que correspon.

No obstant sé de la seva importància i procuro seguir-lo al peu de la lletra, fent-lo progressiu amb uns sprints finals.

Però la prèvia de la Marató de Donostia va ser excepcional. No va ser un escalfament típic. No. Va ser un intercanvi d'energia en forma de caliu humà difícil d'explicar. Bé, impossible; no tinc les paraules... o les desconec.

Aquella estona es va convertir en un munt d'abraçades, encaixades, picades de mans infinites. Màgic. Maquíssim. Preciós.

I com a complement, la música que punxava l'organització pels altaveus a un volum, diem-ne, de concert ajuda a la trempera. Escalfar amb peces com aquesta, o aquesta o aquesta altra a tot drap només fa que surtis endollat des del primer metre. I així va ser !!!

Titular

Mai hagués pensat que un titular d'en Fernando Alonso, un personatge que em resulta entre indiferent i fred, resumís el meu estat d'ànim actual.

"La tristeza por perder se ha convertido en más ganas de ganar en 2011".

Ell referint-se a la seva temporada de Fòrmula 1 i jo a la Marató d'ahir a Donostia.

Podria resumir-ho com:

il·lusió, ganes i motivació, excel·lents.

prestacions, insuficients.

circumstàncies, adverses.

capacitat de lluita, notable.

I per acabar tres frases que em van acompanyar durant els moments més difícils. "Lluita-la, lluita-la !!!", "Dels covards no se'n parla mai". La tercera me la guardo.

La "Behobia"

Empassar-me les cinc hores i mitja de cotxe amb il·lusió.

La parafernàlia d'anar a cercar el pitrall al Kursaal i recollir la samarreta amb el logo de la inscripció d'enguany.

Continuar la inacabada ruta de pintxos per sopar al Casco Viejo de Donostia... malgrat la llista selecte de que disposo, sempre en resten de pendents.

Anar a dormir cansat d'un dia intens però que sempre considero un premi.

Empapar-me de l'ambient i la massificació de corredors que hi ha al tren que ens condueix a Hendaya.

El neguit dels moments previs d'una prova que tens ganes de disputar a ritme maco.

Vestir-te amb una samarreta que llençaràs abans de la sortida un cop deixes la bossa al camió de l'organització i que et permetrà estar una mica abrigat de la meteorologia euskera. Segur que mai més la enyoraràs aquesta semarreta?

Lluir la samarreta de tirants quatribarrada.

Comprovar com de fàcil "surt" el primer km.

Gaudir dels aplaudiments dels primers km de la quantitat de gent avessada als marges del recorregut. Per ells també és una festa !!!

Començar a panteinxar amb les primeres rampes sortint d'Irún.

Veure que s'apropa el pont sota l'autopista, inici de port de Gaintxurizketa.

Notar que s'eternitzen les rampes del port i que ja tens ganes d'arribar al cim. I quan hi arribes desitges que no s'acabi mai doncs l'alè del públic supera el cansament que acumules.

Admirar el paisatge d'un grapat de tobogans al més pur estil de la Mitja de Granollers i retrobar-me amb el pàjaru de la "furgoneta rock" amb la música a tot drap. Ell no ho sap, però l'espero.

Retrobar-me amb els abertzales a l'entrada de Lezo que reinvindiquen que els presos d'ETA tornin a Euskadi. Aquella rotonda em posa els pèls de punta.

Entrar a la zona portuària de Pasajes i la seva olor a mar i ferro; un paisatge àrid i paralitzat de les drassanes.

Encarar la infernal rampa de 300m on cal apretar les dents per no perdre massa temps: I quan s'acaba... ufffffffffffffff... esglaiar-me amb una quantitat de gent que anima !!! Trempes encara que no vulguis.

Saber que ja estàs al km 17 i que "només" t'en queden 3 de gaudi.

A la rotonda del 18è mirar de reüll el restaurant Arzak, que algun dia tindria ganes de menjar-hi.

Entrar al barri de Gros ensumant l'arribada, mentre continues disfrutant de l'ambient.

Notar com et ve tot el vent a la cara que bufa a la platja de Zurriola al moment que prens la recta final al Bulevard Alameda.

Creuar el riu Urumea tot veient l'arc d'arribada.

Deixar les darreres forces als metres finals i comprovar que la cridòria et confirma un cop més que les hores invertides per ser allí i la il·lusió abocada és gratificant.

Espero tornar-hi l'any vinent.

Calypso nigth

Que les llegendes estan per sobre de tots els prejudicis ho vaig comprovar el passat dimecres. Si l'aparença física fos significativa no hauria donat ni un cèntim per l'ésser que va entrar a l'escenari a rebre el premi que atorga l'organització del Festival de jazz de Barcelona abans del concert.

Un senyor de 80 anys, encorbat, una lleugera coixesa, amb un pèl afro canós, la camisa roja immensa que el feia cama-curt, i més baix del què a les fotos semblava... podien no ser bons auguris. Però, rai; és una llegenda i aquestes poden decebre, però no aquesta nit.

Va entrar de nou a l'escenari quan els músics de la seva banda ja estaven col·locats al seu lloc tot donant un tomb per darrere d'aquests, com si volgués marcar el territori, i un, dos, tres,... som-hi !!! A partir de llavors, festassa.

Per començar un peça inèdita, Patanjali, llarga i intensa, amb un diàleg excel·lent amb el percussionista Sammy Figueroa, un conguero de gama molt alta (sempre m'he preguntat com de callosos han de tenir els dits per poder tocar com toquen). I és clar, es va entrar una espiral de calor músico-emocional que va durar ben bé una hora i mitja.

Pel mig una versió de In a sentimental mood una mica ensopida, no sé què en deuria pensar l'Ellington, però com a ballad ja em va anar bé per distreure la meva neurona; i relaxar-la... potser una mica massa.

Però de les prestacions d'en Sonny em quedo amb les peces d'origen antillà, bell reflex de les seves arrels, en forma de calypso. Extraordinàries !!! Fins els punt que l'Auditori, un local maco, neutre, polit i fred, es va començar a escaldar amb la claca dels espectadors, com si fos un garito underground, amb la darrera peça de la nit, Don't stop the carnival, títol significatiu i molt addient.

Una autèntica calypso nigth amb un Sonny sensacional, que no sé si va sentar càtedra o lliçó com diuen alguns crítics, però amb el qual vaig disfrutar moltíssim. I això que em va deixar buit dels seus hits; no va tocar ni St. Thomas ni Airegin. I què?

Tinc la sensació que ha estat la darrera oportunitat que he tingut de veure'l. És per això que el regust encara és més intens.

Un darrer apunt, vaig anar a dormir taral·lejant un calypso; estaré canviant els meus gustos musicals?

Sonny

Avui toca cita amb una llegenda, amb en Sonny Rollins.

Un dels pocs músics que resta en peu de l'època daurada del jazz dels anys 60'.

Un referent per als saxofonistes.

Recordo el seu concert de fa tres o quatre anys; es va marcar un solo com mai havia pogut escoltar. Uffffffffffffffff... si avui toca amb les mateixes prestacions i a sobre interpreta "St. Thomas"... ja podrem plegar.

La llàstima és que no toca ni al Palau de la Música, ni a una sala tipus Jamboree. Tocarà amb la fredor de l'Auditori. Mala tria. Espero que no condicioni.