La "Behobia"

Empassar-me les cinc hores i mitja de cotxe amb il·lusió.

La parafernàlia d'anar a cercar el pitrall al Kursaal i recollir la samarreta amb el logo de la inscripció d'enguany.

Continuar la inacabada ruta de pintxos per sopar al Casco Viejo de Donostia... malgrat la llista selecte de que disposo, sempre en resten de pendents.

Anar a dormir cansat d'un dia intens però que sempre considero un premi.

Empapar-me de l'ambient i la massificació de corredors que hi ha al tren que ens condueix a Hendaya.

El neguit dels moments previs d'una prova que tens ganes de disputar a ritme maco.

Vestir-te amb una samarreta que llençaràs abans de la sortida un cop deixes la bossa al camió de l'organització i que et permetrà estar una mica abrigat de la meteorologia euskera. Segur que mai més la enyoraràs aquesta semarreta?

Lluir la samarreta de tirants quatribarrada.

Comprovar com de fàcil "surt" el primer km.

Gaudir dels aplaudiments dels primers km de la quantitat de gent avessada als marges del recorregut. Per ells també és una festa !!!

Començar a panteinxar amb les primeres rampes sortint d'Irún.

Veure que s'apropa el pont sota l'autopista, inici de port de Gaintxurizketa.

Notar que s'eternitzen les rampes del port i que ja tens ganes d'arribar al cim. I quan hi arribes desitges que no s'acabi mai doncs l'alè del públic supera el cansament que acumules.

Admirar el paisatge d'un grapat de tobogans al més pur estil de la Mitja de Granollers i retrobar-me amb el pàjaru de la "furgoneta rock" amb la música a tot drap. Ell no ho sap, però l'espero.

Retrobar-me amb els abertzales a l'entrada de Lezo que reinvindiquen que els presos d'ETA tornin a Euskadi. Aquella rotonda em posa els pèls de punta.

Entrar a la zona portuària de Pasajes i la seva olor a mar i ferro; un paisatge àrid i paralitzat de les drassanes.

Encarar la infernal rampa de 300m on cal apretar les dents per no perdre massa temps: I quan s'acaba... ufffffffffffffff... esglaiar-me amb una quantitat de gent que anima !!! Trempes encara que no vulguis.

Saber que ja estàs al km 17 i que "només" t'en queden 3 de gaudi.

A la rotonda del 18è mirar de reüll el restaurant Arzak, que algun dia tindria ganes de menjar-hi.

Entrar al barri de Gros ensumant l'arribada, mentre continues disfrutant de l'ambient.

Notar com et ve tot el vent a la cara que bufa a la platja de Zurriola al moment que prens la recta final al Bulevard Alameda.

Creuar el riu Urumea tot veient l'arc d'arribada.

Deixar les darreres forces als metres finals i comprovar que la cridòria et confirma un cop més que les hores invertides per ser allí i la il·lusió abocada és gratificant.

Espero tornar-hi l'any vinent.

- 42

Si no vaig errat i el ditet sobre el calendari no s'ha equivocat resten 42 dies per la Marató de Donostia.

Serà el gran objectiu per acabar l'any.

Quinze dies abans hi pujaré per córrer la "Behobia", la millor cursa que mai he participat. Aquest cap de setmana serà un premi. Hi aniré a disfrutar; el recorregut, l'ambient del públic, la gastronomia, la ciutat,... Però quan toca Marató, caldrà estar concentrat, seré i sobretot amb ganes de menjar-se l'asfalt.

Serà el 28 de Novembre. Sí, el mateix dia de les eleccions al Parlament de Catalunya i del Barça-Madrid. Del primer esdeveniment ja he fet les maniobres oportunes per poder votar per correu... que suposo que serà suficient per eviat ser elegit per participar en una mesa electoral. I pel segon, com a espectador,... que li tinc ganes al Mourinho i tota la parantela que l'acompanya.

Podria ser un cap de setmana sonat. Procurarem que així sigui !!!

III. Sabia que hi serien

Malgrat que la climatologia seria negativa, que no convidava massa a sortir i animar, la gent d'Euskadi sabia que hi serien. Potser no tanta com els anys anteriors, però al llarg de tot el recorregut ens estaven animant... inclús en les zones de menys aixopluc.

Més que un acte de motivació pels participants sembla un acte social i cultural. A Euskadi això de córrer i anar en bicicleta ho tenen molt arraigat; els és comú... i accepten que la carretera estigui tallada i s'involucren en la festa. No són mers espectadors, són actors. I quins actors !!!

És una cursa egoïsta; hi participes perquè t'empaparàs d'un ambient quasi inigualable. És quasi impossible no anar trempat o no tenir pell de gallina. I aquesta sensació, agrada. Faig meves unes paraules de l'Edu quan em deia que només ha vist dues curses amb un ambient indescriptible, la Behobia i la Marató de NY.

I així és; indescriptible perquè les paraules del meu lèxic es queden curtes. S'ha de viure. I gaudir-ho, per descomptat.

He viscut, per quarta vegada, aquesta sensació. Vull tornar-hi. I espero que sigui l'any vinent. I NY, mentre, a l'horitzó del desig.

II. Alerta roja

L'alerta roja en meteorologia està tipificada amb vents de caire huracanat (no escric el rang de velocitats perquè no el sé, però vulgarment se l'anomena vent de collons), pluges severes (de 20 a 50mm en 6 hores) i opcions de calamarsa.

I aquest va ser el menú del cap de setmana, alerta roja.

Núvols amenaçadors i preciosos, de formes capcioses i grotesques; xàfecs exagerats, efímers i sobtats, i sobretot ventades que et "permetien" moure't en càmera lenta, quasi incapaç d'avançar.

A quarts de vuit del matí l'Andrés va trucar a l'organització per s'havia suspés la cursa. "Pues no, se sale !!!"... sense dubte l'idiosincràsia euskera es va manifestar en tota la seva plenitut.

Dormir sota una claraboia on hi pica la calamarsa i la pluja, i en un llit aliè no és la millor manera de descansar. Però no era excusa per no llevar-se amb ganes, esmorzar i dirigir-se cap a Behobia. Calia adaptar-se a l'alerta roja.

Simptomàtic va ser el moment de baixar de l'EuskoTren, a Irún, per anar a cercar els autobusos que ens durien a la zona de sortida. És un petit tram que no tardes ni un minut en caminar-lo; va començar a ploure i vam quedar xops de dalt a baix... van ser uns pocs segons, però suficients per calar-nos, ben emapapats, ben xops. Especialment ridícul va ser que a punt d'arribar a la zona a on els busos estaven aparcats, la ventada en contra ens va deixar clavats; anava rere l'Edu i no avançàvem !!! Malgrat tot, vam arribar a la sortida amb suficient temps... per remullar-nos una mica més.

Sovint les ganes és l'autèntic motor de les rucades, i no el seny.

Inscrit a la Behobia !!!

Malgrat tot, no reflexen la realitat del que és. Senzillament una passada !!!

I encara no sé si podré anar-hi...

La "Behobia"

El mes de Maig és el de la inscripció de la millor prova en ruta que he corregut mai, la Behobia-Donosti.

M'hi inscriuré... malgrat no saber, encara, si aquell cap de setmana treballaré o no.

Val molt la pena. La cursa en sí, l'ambient, el recorregut, i perquè és Euskadi; un pais fascinant en tots els seus aspectes, del que conec poc, però sempre t'ofereix una escapada per disfrutar-la.

Serà, espero, la meva quarta participació. L'any passat no vaig disfrutar-la, ho vaig passar malament, un petit calvari, però enguany tinc ganes de resarcir-me d'aquest regust.

Ja m'hi trobo... i encara no sé si podré anar-hi !!!