JB

JB, la Jean Bouin; la decana de les curses catalanes i dedicada a l'atleta francès, sub-campió als 5000m als Jocs d'Estocolm (1912) i que va morir durant la primera Guerra Mundial.

L'objectiu era sortir a 3.50, tal com em va proposar el meu amic Ramon, i aguantar fins que pogués. I he aguantat fins el km 7; a partir d'allí, i coincidint amb la pujada al Paral·lel, i sobretot el carrer Lleida, les forces s'han transformat en escadusseres i l'opció de baixar de 39 minuts s'ha esvait. M'han "caigut" molts segons en aquests tres darrers km. Massa segons !!! Però és que no podia... les cames ja no tiraven més.

He jugat fort i no he sortit vencedor. Calia i volia intentar-ho, encara que els números per l'èxit eren insignificants.

El millor de tot ésque les molèsties al rotulià no s'han manifestat. Estaré curat?

Sopar de "comiat"

El menú d'aquesta nit era un sopar.

Un petit sopar de comiat pels que marxen a Florència a córrer la Marató. Fa dos anys hi vaig ser; tot i que la Marató no va anar bé (va ser més aviat per oblidar) la ciutat es mereix unes quantes visites. Circular per aquells carrers sense una ruta preestablerta és una maravella; eixar-se empapar d'aquell ambient cosmopolita renaixentista és un premi. Tinc ganes de tornar-hi !!!

El petit sopar s'ha convertit en una espècie d'orgia der riures. Sensacional !!! Amb una cirereta especial.

La veritat és que ens adonen que a vegades no calen massa parafernàlies per passar-s'ho bé. Ganes, gyoza i una copa de vi és suficient.

Poc abans d'arribar a casa a la ràdio ha sonat aquesta peça; hi ha millor manera d'acabar la nit? Sí, no recordar la bazòfia de concert del passar 4 de Setembre.

Que poc, però alhora que suficient per gaudir !!!

Temporada

L'Enric m'ha donat permís per publicar unes paraules seves.

Són com creu, i crec, que s'ha d'enfocar una temporada.

"S'han de buscar objectius clars i entrenar de cara a la seva consecució. Si a cada cursa volem millorar, ens estancarem i no aconseguirem resultats molt més bons. Vull dir que és més interessant pensar que a dos anys vista voleu fer 45' en un 10.000 i anar per feina, que no pas malgastar energia durant tota la temporada per acabar estancant-se en temps més mediocres.

Ja sé que resulta molt satisfactori anar millorant la nostra marca segon a segon, però això és com aquells que fan cent maratons a 2h 30', però que s'estan perden la possibilitat de fer-ne una en 2h 20'.

Si no us podeu reprimir i us ve de gust competir habitualment, busqueu altres tipus de curses. Feu distàncies curtes, que puguin servir com a substitut d'un entrenament de qualitat; feu curses de muntanya deixant el rellotge a casa: a la muntanya les referències quilomètriques no serveixen per a res, però, en canvi, ens posen forts; feu crossos, que ens ensenyen a competir i a gestionar el nostre esforç, a treure el millor de nosaltres mateixos; feu de llebre, per aprendre a regular el ritme. Competiu, si això és el que us ve de gust, però no malgasteu energia."

No ho entenc

Mentre recuperava entre sèries he vist que pel camí s'apropava un corredor amb auriculars.

Panteixava, però encara tenia esma per saludar.

Als pocs metres d'arribar a la meva alçada, el corredor, ha abaixat el cap i ha seguit recte ignorant-me del tot. Com si no hi fos. M'ha molestat, ho reconec. I sí l'he saludat.

No crec que sigui enemic meu, no l'he reconegut; ni que l'hagi fet res en una vida passada; per tant no entenc que no saludés. Per a mi és un costum. I era correspós fions ara, però l'actitud d'avui ha estat sorprenent.

Un exemple més de com la mala educació va en augment. Suposo que ara que s'ha popularitzat el running hi entra de tot... encara que pugui semblar un comentari elitista.

Continuaré saludant amb qui em creui. I tant que sí !!!

Dragan's lesson

Estava gos. O molt gos. Però volia sotir a entrenar. La balança es decantava cap a la desidia... no diré basarda, que em sortiria d'escala, jajajaj...

I hagués guanyat aquest fins que he pensat en el concepte de "pilot automàtic" que un dia l'Edu em va comentar.

L'he aplicat. Resultat? Un gran rodatge d'una hora, bones sensacions, bon ritme i disfrutant. Quasi, quasi espectacular... però això ho deixo per demà.

Evolució

Amb aquest, cumplim el centenari !!!

100 missatges en el bloc... ho trobo una xifre considerable. Desitjo marcar altres fites numèriques.

La creació del bloc va ser, com la majoria, fer partícipes de les "coses" que li passen a un. Però l'evolució d'aquest és difícil de predir; inicialment semblava encaminat a descriure vivències atlètiques; darrerament, però, musicals. A partir d'ara... no ho sé.

És com aquella situació que va iniciar-se com a musa, es convertí en bàlsam per acabar esdevenint-se dit petit. Imprevisible... però així és l'evolució.

Gràcies a tots per estar-hi.

La màquina del ritme

El concert d'en Marcus Miller i la seva banda al Palau de la Música va ser impressionant; acollonant !!!

Desconeixia completament el disc "Tutu" d'en Miles Davis (dir que és seu es una mica exagerat perquè la majoria de les composicions són d'en Marcus) i no sabia amb què em toparia. I va ser una descàrrega de jazz-funky de primer nivell.

Sense voler aglutinar el seu paper de líder a base de solos llarguíssims, en Marcus es va dedicar a marcar una base, juntament amb l'extraordinari bateria Ronald Bruner, sobre la qual es construien les peces. Una autèntica màquina de ritme; quina manera de tocar !!! I és clar, amb aquest coixí la trumpeta (Christina Scott) i el saxo (Alex Han) van anar sobre rodes.

Un parell de detalls que no em van fer el pes; l'oportunista homentage a en Michael Jackson (tercer homentage consecutiu al que assisteixo a un producte de marketing que no musical) que em va permetre comprovar que en Marcus a més del baix també toca el clarinet... baix; i el segon, la supèrflua presència del teclista (Federico González Peña), realment prescindible, inundant les peces amb sons i acompanyaments "galàctic"... malgrat que pugui mantenir l'essència original del disc.

Marcus Miller

En Marcus toca el baix elèctric... i el toca de maravella !!!

És el motiu del concert d'aquesta nit, ell i la seva banda, sota el títol de "Tutu revisited". De moment l'únic concert del Festival de Jazz d'enguany pel qual tinc entrada.

"Tutu" és un dels darrers discs editats per en Miles Davis; està en una ona jazz-funky-rockera... encara que això de les definicions...
En Marcus era el baixista de la darrera banda d'en Miles i, a priori, tocarà peces d'aquest treball... però mai se sap...aquests músics fan una miqueta el què volen, perquè amb la banda que l'acompanya...

Sempre abillat amb el seu barret negre és una referència del baix elèctric actual. Una petita mostra és aquest vídeo.

III. Sabia que hi serien

Malgrat que la climatologia seria negativa, que no convidava massa a sortir i animar, la gent d'Euskadi sabia que hi serien. Potser no tanta com els anys anteriors, però al llarg de tot el recorregut ens estaven animant... inclús en les zones de menys aixopluc.

Més que un acte de motivació pels participants sembla un acte social i cultural. A Euskadi això de córrer i anar en bicicleta ho tenen molt arraigat; els és comú... i accepten que la carretera estigui tallada i s'involucren en la festa. No són mers espectadors, són actors. I quins actors !!!

És una cursa egoïsta; hi participes perquè t'empaparàs d'un ambient quasi inigualable. És quasi impossible no anar trempat o no tenir pell de gallina. I aquesta sensació, agrada. Faig meves unes paraules de l'Edu quan em deia que només ha vist dues curses amb un ambient indescriptible, la Behobia i la Marató de NY.

I així és; indescriptible perquè les paraules del meu lèxic es queden curtes. S'ha de viure. I gaudir-ho, per descomptat.

He viscut, per quarta vegada, aquesta sensació. Vull tornar-hi. I espero que sigui l'any vinent. I NY, mentre, a l'horitzó del desig.

II. Alerta roja

L'alerta roja en meteorologia està tipificada amb vents de caire huracanat (no escric el rang de velocitats perquè no el sé, però vulgarment se l'anomena vent de collons), pluges severes (de 20 a 50mm en 6 hores) i opcions de calamarsa.

I aquest va ser el menú del cap de setmana, alerta roja.

Núvols amenaçadors i preciosos, de formes capcioses i grotesques; xàfecs exagerats, efímers i sobtats, i sobretot ventades que et "permetien" moure't en càmera lenta, quasi incapaç d'avançar.

A quarts de vuit del matí l'Andrés va trucar a l'organització per s'havia suspés la cursa. "Pues no, se sale !!!"... sense dubte l'idiosincràsia euskera es va manifestar en tota la seva plenitut.

Dormir sota una claraboia on hi pica la calamarsa i la pluja, i en un llit aliè no és la millor manera de descansar. Però no era excusa per no llevar-se amb ganes, esmorzar i dirigir-se cap a Behobia. Calia adaptar-se a l'alerta roja.

Simptomàtic va ser el moment de baixar de l'EuskoTren, a Irún, per anar a cercar els autobusos que ens durien a la zona de sortida. És un petit tram que no tardes ni un minut en caminar-lo; va començar a ploure i vam quedar xops de dalt a baix... van ser uns pocs segons, però suficients per calar-nos, ben emapapats, ben xops. Especialment ridícul va ser que a punt d'arribar a la zona a on els busos estaven aparcats, la ventada en contra ens va deixar clavats; anava rere l'Edu i no avançàvem !!! Malgrat tot, vam arribar a la sortida amb suficient temps... per remullar-nos una mica més.

Sovint les ganes és l'autèntic motor de les rucades, i no el seny.

I. Acte de golafreria

Golafre: que menja molt, voraç, d'un apetit insaciable.

Si després d'un opípar dinar al restaurant Urbano del cas cantic de Donostia, tant per la qualitat de l'àpat com per la companyia i el volum d'aquesta, finalitzat sobre les 5 de la tarda, la passejada per anar a cercar el pitrall per la cursa l'enllaces amb una primera ronda de pintxos abans de les vuit no crec que es pugui definir aquesta acció de cap altra manera com un acte de golafreria.

Tres quarts i mig de vuit, Beti-jai, els millors seitons arrebossats estaven a punt de ser cruspits. Llàstima de no demanar que els escalfessin, crec que haguessin estat d'escàndol.; perquè els tenen cuits al punt i a més, la fritura gens oliosa. És una gran manera de començar el tour gastronòmic !!!

La continuació va ser anar desenbocant, en més o menys encert, en una sèrie de locals amb aire rústic fins petar al Txepetxa; bestial !!! Entre que el local estava com un ou, ple d'ambient, el Barça guanyava i les tapes calentes, ara sí, estaven de conya, l'encert va ser total. Un arrós amb cloïses i un txipirons a la plantxa va ser un colofó a una nit memorable. Mancava la dosi de fruita... però, i què?

Llàstima que el bar Tamboril estés de vacances... venia molt recomanat. L'excusa per l'any vinent?

Jimmy

Aquest avi de la foto és una llegenda per partida triple; primer per ser qui és, el bateria Jimmy Cobb.
Segon, per ser un dels creadors d'un disc considerat cabdal en la Història del jazz, "Kind of blue", introductor del sistema modal per part d'en Miles Davis; i tercer, ser l'únic membre viu del quintet que el va gravar.

Potser com a bateria, opinió personal, no forma part de l'Olimp d'aquest intrument, abans hi col·locaria, el meu admirat Billy Higgins, l'Elvin Jones, Tony Williams, Philly Jo Jones, Art Blakey, però és dels de gama alta.

Enguany es celebra el cinquantè aniversari de la gravació del "Kind of blue" i el Festival de Jazz de Barcelona li dedica un gran homenatge, la presència del grup d'en Jimmy Cobb que tocarà íntegrament el disc ressenyat.

La veritat és que era un oportunitat única... sí, en passat, perquè es celebrarà demà per la nit... la nit prèvia a la Behobia... grrrrrrrrrrrrr... Vaig optar per anar a Euskadi, malgrat que l'opció jazzística em seduïa moltíssim. Em caldrà llegir les crítiques del concert per fer-me'n una idea, o esperar que l'Old Jim hi tregui el nas per narrar-m'ho.

Algú hi anirà?

8 de Novembre de 2009

Aquesta és la data de la millor cursa que mai he corregut, la Behobia-Donosti. I enguany hi seré... per quart cop consecutiu !!!

La culpa de tot la té la revista Runner's World, que uns anys enrere en va fer un reportatge que em va picar molt la curiositat. Volia conèixer de prop aquesta cursa... i un és un xic maó i procura sortir-se'n amb les idees que té.

A més de ser mítica, 45 edicions ho garanteixen, reuneix molt més condicionants que m'omplen i no només atlètics.

Primer Euskadi, reconec que aquella terra i gent, m'atrauen. Després la bonica ciutat de Donosti i tot el què l'envolta a nivell gastronòmic. I la cursa en si; l'ambient és magnífic, amb totes les vorades inundades de gent que t'animen amb crits de oso hondo i aúpa. Amb tocs abertzales i paisatges típics d'Euskadi, prats verds i una afició que sap viure i comparteix el teu esforç... malgrat que aquest punt de vista sigui una mica egoïsta.

Enguany sembla que hi caurà pluja... veurem si la gent s'hi aboca.

En definitiva, que espero amb moltes ganes tot aquest cap de setmana. A més, vaig amb els "meus" i això no té més qualificatiu que, aúpa !!!

25 minuts

25 minuts és la durada del meu retorn a la bicicleta... des de feina... ufffffffffff... no sé quants anys. Al cotxe li tocava revisió i per evitar prendre la Renfe, i patir retard, he optat per la bicicleta Brompton plegable del meu germà per tornar del taller.

I així he iniciat el dia; desplegant una bicicleta (una petita joia) i circulant amb un solet agradable que m'enlluernava, tot anant contra-direcció en alguns carrers del polígon industrial... un petit acte de rebel·lia.

A l'inici una mica insegur, la trobava molt neguitosa, potser n'era jo, però mica en mica m'he anat adaptant convertint la tornada en un agradable passeig.

Sant Carles de la Ràpita

Aquesta maravellosa posta de sol va ser la cloenda per un dia excepcional.

És des del Trabucador del delta de l'Ebre. Lloc idílic i encisador per una prova atípica com va ser l'IronTerra, un triatló sense transicions i equivalent a un terç d'Ironman.

L'Albert, l'organitzador em va "fitxar" pel reportatge gràfic i de pas em convidava a participar en algun dels sectora. Vaig triar, com era previsible, la cursa.

Van ser 14km per un terreny pla, amb uns quants sots, de sorra compactada i humida, que malgrat la tracció que es perdia en cada gambada va ser agradable de córrer-hi.

Prova molt ben organitzada, petita i casolana. Fantàstic ambient, acompanyat de la Nuski, l'Àlex, l'Edu, en Dani, la Thais, en Manolo, la Bego, l'Enric, ... i qui sap si en futur el meu debut triatlètic... jajajaj...