La crònica

Donostiako maratoia 2010 o com oblidar un volcà erupcionant:

El diumenge vaig ser egoïsta. Em vaig deixar emportar per la misèria de la Marató, aquesta misèria que idolatrem i que de tant en quan es transforma en magnetisme positiu i ens atrau.

Vaig ser-ne perquè el resultat global del grup va passar a un segon terme. Només em va preocupar el meu estat... el meu mal estat, físic i anímic. És per això que les meves encaixades de felicitació cap a vosaltres deurien semblar fredes i distants. No ho nego. Us en dec una a cadascun de vosaltres; una de sincera que cobrareu en escreix.

Tot va començar, o plegar, segons es miri, a partir del km 24-25. En Dani va continuar al seu ritme, mentre el meu decreixia per culpa dels problemes musculars. I allí va començar una lluita interna que quasi vaig perdre. Restaven uns 12 km i una veueta (al més pur estil Magnum) em deia que plegués que el sacrifici no valia la pena veient el calvari que s’apropava. Quasi li faig cas, però no !!! Aquest diuemenge tocava lluitar, tocava deixar-s’hi els ous i assaborir el magnestisme de la Marató (sempre en majúscules).

I ho vaig aconseguir.

Malgrat quedar el tram més feixug per córrer aquests km equivalien a un entrenament normalet... per tant, assequible. I així vaig procurar encarar-lo. Quantes vegades he sortit a rodar una hora !!! No importava el què duia a les cames. Importava el què mancava.

Vaig acoblar-me a diferents grups que m’avançaven, amb més o menys gràcia, procurant no defallir massa en el ritme. Crec que va ser una bona estratègia

Em reconfortava veure-us quan ens creuàvem. Éreu una empenta. M’estimulava... tot i que la líbido la tenia glaçadeta, glaçadeta.

Van anar caient els km, però la trencadissa muscular augmentava. Durant uns minuts vaig tenir un moment màgic, com una revifalla momentània, efímera, que em va permetre arribar al 40è amb certa dignitat atlètica... la física feia estona que m’havia abandonat. I tot xino-xano vaig acabar-la .

La valoració que faig ara és diferent a la d’un cop creuada la línia d’arribada. Allí eren laments i frustració. Ara començo a veure-ho com que de nou sóc atleta i per extensió, maratonià... que durant una temporada havia deixat de ser-ho i em vaig transformar en un que vestia samarreta de tirants taronja i calçava espardenyes.

De pas he descobert en mi facetes que creia que ja no tenia. Facetes de lliuta i esforç que vull aplicar en un futur immediat.

No sé si tornaré a Donostia per la Marató, però el record romandrà a la neurona atlètica per sempre.

Gran cap de setmana que mica en mica aniré valorant amb un punt àlgid de germanor i companyerisme durant un escalfament inoblidable.

Escalfament

L'escalfament és la part que menys m'agrada, ja sigui en cursa o entrenament.

Desitjaria que en breus instants estar a punt per córrer al ritme que correspon.

No obstant sé de la seva importància i procuro seguir-lo al peu de la lletra, fent-lo progressiu amb uns sprints finals.

Però la prèvia de la Marató de Donostia va ser excepcional. No va ser un escalfament típic. No. Va ser un intercanvi d'energia en forma de caliu humà difícil d'explicar. Bé, impossible; no tinc les paraules... o les desconec.

Aquella estona es va convertir en un munt d'abraçades, encaixades, picades de mans infinites. Màgic. Maquíssim. Preciós.

I com a complement, la música que punxava l'organització pels altaveus a un volum, diem-ne, de concert ajuda a la trempera. Escalfar amb peces com aquesta, o aquesta o aquesta altra a tot drap només fa que surtis endollat des del primer metre. I així va ser !!!

Titular

Mai hagués pensat que un titular d'en Fernando Alonso, un personatge que em resulta entre indiferent i fred, resumís el meu estat d'ànim actual.

"La tristeza por perder se ha convertido en más ganas de ganar en 2011".

Ell referint-se a la seva temporada de Fòrmula 1 i jo a la Marató d'ahir a Donostia.

Podria resumir-ho com:

il·lusió, ganes i motivació, excel·lents.

prestacions, insuficients.

circumstàncies, adverses.

capacitat de lluita, notable.

I per acabar tres frases que em van acompanyar durant els moments més difícils. "Lluita-la, lluita-la !!!", "Dels covards no se'n parla mai". La tercera me la guardo.

- 42

Si no vaig errat i el ditet sobre el calendari no s'ha equivocat resten 42 dies per la Marató de Donostia.

Serà el gran objectiu per acabar l'any.

Quinze dies abans hi pujaré per córrer la "Behobia", la millor cursa que mai he participat. Aquest cap de setmana serà un premi. Hi aniré a disfrutar; el recorregut, l'ambient del públic, la gastronomia, la ciutat,... Però quan toca Marató, caldrà estar concentrat, seré i sobretot amb ganes de menjar-se l'asfalt.

Serà el 28 de Novembre. Sí, el mateix dia de les eleccions al Parlament de Catalunya i del Barça-Madrid. Del primer esdeveniment ja he fet les maniobres oportunes per poder votar per correu... que suposo que serà suficient per eviat ser elegit per participar en una mesa electoral. I pel segon, com a espectador,... que li tinc ganes al Mourinho i tota la parantela que l'acompanya.

Podria ser un cap de setmana sonat. Procurarem que així sigui !!!