L'escalfament és la part que menys m'agrada, ja sigui en cursa o entrenament.
Desitjaria que en breus instants estar a punt per córrer al ritme que correspon.
No obstant sé de la seva importància i procuro seguir-lo al peu de la lletra, fent-lo progressiu amb uns sprints finals.
Però la prèvia de la Marató de Donostia va ser excepcional. No va ser un escalfament típic. No. Va ser un intercanvi d'energia en forma de caliu humà difícil d'explicar. Bé, impossible; no tinc les paraules... o les desconec.
Aquella estona es va convertir en un munt d'abraçades, encaixades, picades de mans infinites. Màgic. Maquíssim. Preciós.
I com a complement, la música que punxava l'organització pels altaveus a un volum, diem-ne, de concert ajuda a la trempera. Escalfar amb peces com aquesta, o aquesta o aquesta altra a tot drap només fa que surtis endollat des del primer metre. I així va ser !!!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
mmmmm, quan un no corre la marató com toca, com a mínim s'ha de consolar amb l'escalfament ....
ResponElimina(Així, és suficientment àcid i destructiu el comentari?)
bego
P.S. A mi em segueix semblant estupenda la feina que has fet a la marató, però com no em deixes donar-te peixet ..... callo.
Les abraçades són molt importants en l'escalfament, no ho poso pas en dubte ! sobretot el que es "un intercanvi d'energia en forma de caliu humà ..."
ResponElimina