Ja fa uns dies que ha arribat la tardor... encara que per les temperatures actuals no ho sembli.
Ara començarà el llarg declivi climàtic cap el fred, dies més curts i poca activitat heliotèrmica.
No obstant, la melangia que ens pot embolcallar sempre li podrem contraposar la calidesa d'una bona dosi de jazz., amb una saxo o trompeta que t'abraci i una secció rítmica marcant-te el pols. Cadència sensual per fer-nos mantenir dempeus.
Un bon exemple seria aquesta maravellosa peça, l'"Autumn leaves"; originalment francesa, composta per en Joseph Kosma, però que en aquesta versió jazzística pren una dimensió espectacular. És de l'àlbum "Somethin' else", amb un combo de gama molt alta.
No té desperdici.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Després d'un dia realment de tardor, amb tempesta i vent (que no aire) esfereidor, realment és un bàlsam aquesta música. Llàstima que hagi deixat de sonar quan he començat a escriure aquest comentari. Així que tallo, ja no escric més; m'agrada més la música. Hi torno.
ResponEliminaSí, ahir un autèntic dia de tardor amb la seva mística i melangia. I la peça musical acompanya una i altra vegada.
ResponEliminaFins ara.
Això és el que se'n diu un standart, un clàssic. En Cannonball és elegant i li surt talent i musicalitat per les orelles (i entra a les nostres).
ResponEliminaD'aquesta versió, a mi mai m'han agradat els "pi-pi-pi, pi !" que fan dues vegades la trompeta i el piano al principi, abans de presentar el tema, però només són 8" (del 28" al 36"). Per mi, que de petit no volia ser bomber sinó negre i tocar la trompeta, sempre és un plaer sentir aquesta música que a més es va enregistrar el diumenge anterior a la meva vinguda a aquest món. (Però això no vol dir que jo també sigui un clàssic)
Gràcies, Jordi !
Jim, ja m'hi fixaré amb els "pi, pi, pi,...". Tu negre i trumpeter; jo negre i drummer. Llàstima.
ResponEliminaFins ara.