Mai és tard...

La senyora de la foto va tenir el rècord mundial en salt d'alçada als anys '30, Gretel Bergmann.

El "problema" va ser que era alemanya... jueva.

La seva història està molt ben narrada en aquest article excel·lent per part d'un dels millors periodistes esportius.

I una vegada més constato que tot el que va relacionat amb el nazisme em fascina. Quin periode més abominable de la nostra Història recent !!!

Tretze i una

Tretze missatges i una trucada.

Aquesta va ser la "distància" entre Florència i jo. Per tant, distància nul·la... quasi, quasi, quasi hi era.

Moltes gràcies !!!

6.24

6.24 de la matinada i hora d'inici de l'entrenament.

Com que a quarts de sis ja m'he desvetllat i no hi ha hagut manera de reprendre la son he decidit canviar-me i sortir a entrenar. Això sí, abans he mirat el termòmetre, 7.2ºC !!! Per tant, dues capes, guants, mocador al front i malles pirata (que em queden tan bé). Zero mandra i... endavant.

Reconec que m'ho he passat de conya. El temps ha volat, sensació inequívoca de gaudir, i a sobre he estat premiat amb una visió d'una lluna plena preciosa i grogosa abans de pondre's rere les muntanyes... mentre a les meves esquenes començava a clarejar.

Extraordinari.

JB

JB, la Jean Bouin; la decana de les curses catalanes i dedicada a l'atleta francès, sub-campió als 5000m als Jocs d'Estocolm (1912) i que va morir durant la primera Guerra Mundial.

L'objectiu era sortir a 3.50, tal com em va proposar el meu amic Ramon, i aguantar fins que pogués. I he aguantat fins el km 7; a partir d'allí, i coincidint amb la pujada al Paral·lel, i sobretot el carrer Lleida, les forces s'han transformat en escadusseres i l'opció de baixar de 39 minuts s'ha esvait. M'han "caigut" molts segons en aquests tres darrers km. Massa segons !!! Però és que no podia... les cames ja no tiraven més.

He jugat fort i no he sortit vencedor. Calia i volia intentar-ho, encara que els números per l'èxit eren insignificants.

El millor de tot ésque les molèsties al rotulià no s'han manifestat. Estaré curat?

Sopar de "comiat"

El menú d'aquesta nit era un sopar.

Un petit sopar de comiat pels que marxen a Florència a córrer la Marató. Fa dos anys hi vaig ser; tot i que la Marató no va anar bé (va ser més aviat per oblidar) la ciutat es mereix unes quantes visites. Circular per aquells carrers sense una ruta preestablerta és una maravella; eixar-se empapar d'aquell ambient cosmopolita renaixentista és un premi. Tinc ganes de tornar-hi !!!

El petit sopar s'ha convertit en una espècie d'orgia der riures. Sensacional !!! Amb una cirereta especial.

La veritat és que ens adonen que a vegades no calen massa parafernàlies per passar-s'ho bé. Ganes, gyoza i una copa de vi és suficient.

Poc abans d'arribar a casa a la ràdio ha sonat aquesta peça; hi ha millor manera d'acabar la nit? Sí, no recordar la bazòfia de concert del passar 4 de Setembre.

Que poc, però alhora que suficient per gaudir !!!

Temporada

L'Enric m'ha donat permís per publicar unes paraules seves.

Són com creu, i crec, que s'ha d'enfocar una temporada.

"S'han de buscar objectius clars i entrenar de cara a la seva consecució. Si a cada cursa volem millorar, ens estancarem i no aconseguirem resultats molt més bons. Vull dir que és més interessant pensar que a dos anys vista voleu fer 45' en un 10.000 i anar per feina, que no pas malgastar energia durant tota la temporada per acabar estancant-se en temps més mediocres.

Ja sé que resulta molt satisfactori anar millorant la nostra marca segon a segon, però això és com aquells que fan cent maratons a 2h 30', però que s'estan perden la possibilitat de fer-ne una en 2h 20'.

Si no us podeu reprimir i us ve de gust competir habitualment, busqueu altres tipus de curses. Feu distàncies curtes, que puguin servir com a substitut d'un entrenament de qualitat; feu curses de muntanya deixant el rellotge a casa: a la muntanya les referències quilomètriques no serveixen per a res, però, en canvi, ens posen forts; feu crossos, que ens ensenyen a competir i a gestionar el nostre esforç, a treure el millor de nosaltres mateixos; feu de llebre, per aprendre a regular el ritme. Competiu, si això és el que us ve de gust, però no malgasteu energia."

No ho entenc

Mentre recuperava entre sèries he vist que pel camí s'apropava un corredor amb auriculars.

Panteixava, però encara tenia esma per saludar.

Als pocs metres d'arribar a la meva alçada, el corredor, ha abaixat el cap i ha seguit recte ignorant-me del tot. Com si no hi fos. M'ha molestat, ho reconec. I sí l'he saludat.

No crec que sigui enemic meu, no l'he reconegut; ni que l'hagi fet res en una vida passada; per tant no entenc que no saludés. Per a mi és un costum. I era correspós fions ara, però l'actitud d'avui ha estat sorprenent.

Un exemple més de com la mala educació va en augment. Suposo que ara que s'ha popularitzat el running hi entra de tot... encara que pugui semblar un comentari elitista.

Continuaré saludant amb qui em creui. I tant que sí !!!

Dragan's lesson

Estava gos. O molt gos. Però volia sotir a entrenar. La balança es decantava cap a la desidia... no diré basarda, que em sortiria d'escala, jajajaj...

I hagués guanyat aquest fins que he pensat en el concepte de "pilot automàtic" que un dia l'Edu em va comentar.

L'he aplicat. Resultat? Un gran rodatge d'una hora, bones sensacions, bon ritme i disfrutant. Quasi, quasi espectacular... però això ho deixo per demà.

Evolució

Amb aquest, cumplim el centenari !!!

100 missatges en el bloc... ho trobo una xifre considerable. Desitjo marcar altres fites numèriques.

La creació del bloc va ser, com la majoria, fer partícipes de les "coses" que li passen a un. Però l'evolució d'aquest és difícil de predir; inicialment semblava encaminat a descriure vivències atlètiques; darrerament, però, musicals. A partir d'ara... no ho sé.

És com aquella situació que va iniciar-se com a musa, es convertí en bàlsam per acabar esdevenint-se dit petit. Imprevisible... però així és l'evolució.

Gràcies a tots per estar-hi.