dilluns, 27 de desembre de 2010

Malalties noves

Estan apareixen noves malalties associades a la tecnologia.

Si abans eren les dels esports, com el colze de tennista, ara el desencadenant són tots els gadgets electrònics que sorgeixen al mercat.

La llista és espectacular i força descriptiva:

  • ull sec de tan mirar la pantalla de l'ordinador
  • dèficit auditiu per l'excés de decibelis per iPod i MP3. Ja coneguts pels antics walkman
  • polze de Blackberry
  • colze de mòbil
  • alteracions maxilofacials per mastgear xiclets o pipes
  • fractures dentals i alteracions a les genives per piercings metal·lics
I les de caire més psicològic com la síndrome de la pantalla o la wiitis.

Tampoc cal ser alarmistes perquè es desconeix l'impacte real en la salut de la població a curt termini. Però, podria fer-se un mal ús de tanta nova tecnologia?

divendres, 24 de desembre de 2010

Nadala

La nadala d'enguany és diferent.

És casolana, amb mitjans; allunyada dels corrents mercantilistes; amb lletra i música original; realitzada amb molt de carinyo... i que em transporta a una escapada liverpoolenca.

Disfruteu-la !!!

Gràcies Joan.

Molt Bon Nadal a tots !!!


dijous, 23 de desembre de 2010

Dopatge

Ara que s'ha desencadenat l'Operación Galgo amb atletes espanyols d'elit implicats seria bo recordar què entenem per dopatge i quines conseqüències té més enllà de la millora de les prestacions físiques.

És per això que l'article que hipervinclo és especialment il·lustratiu. L'autor en sap i sap explicar-se de manera molt acurada. No cal perdre's el reguitzell de comentaris d'on es pot ampliar molt tot aquest tema.

A disfrutar-lo; tot i que és una autèntica lacra a l'esport, és interesantíssim !!!

dimarts, 21 de desembre de 2010

Fred


Ara que s'acosta Nadali el fred (sembla que no podem entendre aquest concepte sense anar lligat a l'altre) i les TV emetran els seu recull d'imatges curioses, no podien deixar-se pel camí les dels russos amarats de vodka llençant-se a un riu a on han fet un forat per no deixar-s'hi les dents. O els típics finalndesos que surten de la seva sauna a 40º, o més, lliscant nus sobre un trineu.

Cito aquest dos exemples dels moltíssims que deuen haver a totes les contrades del Món. I enguany s'hi han afegit el xinesos.

Com sempre tot molt esperpèntic. I amb ganes de quota de protagonisme sense mereixer-la. Potser en algun diari local?

dijous, 16 de desembre de 2010

Exorcisme

Hi ha moments que necessito un exorcisme. Aparentment el dimoni no s'hi ha instal·lat... si més no en la seva forma tradiconal; aquella forma roja, banyuda, cuada i amb un trident a le mans. Tampoc em cal la presència d'un mossèn amb poders.

Quan "necessito", entre cometes perquè és molt relatiu, exocitar-me és que tinc un neguit un dins meu que m'impedeix que flueixi com correspon. Em coacciona la meva manera natural de ser. I és clar, cal posar-hi remei.

Descartada l'opció del clergue, la del professional del divan, també, només resten els amics. Que hi són, i tant que hi són !!! Però l'efecte immediatesa no sempre és viable. Per tant, què ens queda? L'autoexorcisme. Potser no prou satisfactori o pràctic o insuficent per alliberar-ho del tot, però prou íntim com per quedar ben net, ben descarregat, ben alliberat.

En aquest cas, i en versió castellana, les meves dues eines són:

Loquillo y Los Trogloditas, "La mataré".

Joaquín Sabina, "Pacto entre caballeros".

En anglès n'hi ha un grapat més; però potser serà en una entrada futura

dissabte, 11 de desembre de 2010

Futur

"The past is a foreign country: they do things differently there".

("El passat és un pais estranger: allí les coses es fan diferent").


Aquest és l'inici de la novel·la "The Go-Between", 1953, d'en L.P.Hartley.

No la conec, ni tampoc la pel·lícula d'en Joseph Losey basada en la novel·la, "El mensajero".

Suposo que sí, que el passat es regeix per unes normes que no tenim perquè acceptar de cara el futur i en absolut és fruit de la nostra imaginació.

És fàcil dir que a partir d'un moment serem les brides del què ens succeixi... i també una mica utòpic, però em sembla un bon punt de partida. No obstant no cal oblidar la memòria, sobre la qual vessem el coneixement i la continuïtat del passat al present.

A més, amb el temps, la memòria, que podria ser un ens estàtic s'esdevé dinàmic i no sempre recordem els fets tal com van passar-nos. Els detalls es tornen difosos i ens quedem amb l'essència.

Brindo pel futur !!!

I per aquest brindis em quedo amb la frase que sempre deia el director de cinema John Huston, "per l'empenta".



divendres, 10 de desembre de 2010

La crònica

Donostiako maratoia 2010 o com oblidar un volcà erupcionant:

El diumenge vaig ser egoïsta. Em vaig deixar emportar per la misèria de la Marató, aquesta misèria que idolatrem i que de tant en quan es transforma en magnetisme positiu i ens atrau.

Vaig ser-ne perquè el resultat global del grup va passar a un segon terme. Només em va preocupar el meu estat... el meu mal estat, físic i anímic. És per això que les meves encaixades de felicitació cap a vosaltres deurien semblar fredes i distants. No ho nego. Us en dec una a cadascun de vosaltres; una de sincera que cobrareu en escreix.

Tot va començar, o plegar, segons es miri, a partir del km 24-25. En Dani va continuar al seu ritme, mentre el meu decreixia per culpa dels problemes musculars. I allí va començar una lluita interna que quasi vaig perdre. Restaven uns 12 km i una veueta (al més pur estil Magnum) em deia que plegués que el sacrifici no valia la pena veient el calvari que s’apropava. Quasi li faig cas, però no !!! Aquest diuemenge tocava lluitar, tocava deixar-s’hi els ous i assaborir el magnestisme de la Marató (sempre en majúscules).

I ho vaig aconseguir.

Malgrat quedar el tram més feixug per córrer aquests km equivalien a un entrenament normalet... per tant, assequible.
I així vaig procurar encarar-lo. Quantes vegades he sortit a rodar una hora !!! No importava el què duia a les cames. Importava el què mancava.

Vaig acoblar-me a diferents grups que m’avançaven, amb més o menys gràcia, procurant no defallir massa en el ritme. Crec que va ser una bona estratègia

Em reconfortava veure-us quan ens creuàvem. Éreu una empenta. M’estimulava... tot i que la líbido la tenia glaçadeta, glaçadeta.

Van anar caient els km, però la trencadissa muscular augmentava. Durant uns minuts vaig tenir un moment màgic, com una revifalla momentània, efímera, que em va permetre arribar al 40è amb certa dignitat atlètica... la física feia estona que m’havia abandonat. I tot xino-xano vaig acabar-la .

La valoració que faig ara és diferent a la d’un cop creuada la línia d’arribada. Allí eren laments i frustració. Ara començo a veure-ho com que de nou sóc atleta i per extensió, maratonià... que durant una temporada havia deixat de ser-ho i em vaig transformar en un que vestia samarreta de tirants taronja i calçava espardenyes.

De pas he descobert en mi facetes que creia que ja no tenia. Facetes de lliuta i esforç que vull aplicar en un futur immediat.

No sé si tornaré a Donostia per la Marató, però el record romandrà a la neurona atlètica per sempre.

Gran cap de setmana que mica en mica aniré valorant amb un punt àlgid de germanor i companyerisme durant un escalfament inoblidable.

dijous, 9 de desembre de 2010