dimecres, 27 de maig de 2009

Final

Avui és dia de Final, la de la Champions League.

No sóc esportista d'elit, tinc limitacions tècniques i físiques... jajajajaj..., però puc entendre el que els pot passar pel cap als futbolistes aquestes hores prèvies.

Ho comparo amb els dies previs a una competició important. Aquell neguit, aquelles ganes de que s'iniciï l'esdeveniment, el run-run estomacal dues hores abans, l'ansietat per inicar l'"aventura" per la qual has entrenat, les ganes i motivació que tens; l'insomni de la nit abans.

Mmmmmmmmmmm... tinc ganes de notar totes aquestes sensacions... però sent protagonista. Serà qüestió de cercar una "aventura". Tardor? Any vinent? Veurem.

dilluns, 25 de maig de 2009

Half IM de Calella

Vaig poder assistir, com a voyeur, a un espectacle fascinant. El Half IM !!!

Sí, amb molt signes d'exclamació... perquè va ser una experiència sensacional. Fins ara m'havia emocionat en diferents curses però sempre sent un dels participants. Ara era un simple espectador... i potser per això amb una sensibilitat diferent. Sabia el què els podia passar pel cap, el patiment, l'eufòria, alló de "per tossut jo, que no paro i no paro malgrat anar com vaig".

No crec que hi participi mai, això de nedar no em motiva gens ni mica, però va ser un plaer poder assistir-hi.

Em vaig deixar part de la veu al tram final de la Mitja Marató, al cim d'un pujada duríssima, tant per la tralla que deus dur a sobre, com per les condicions de calor. Desganyitant-me animant a esportistes que no sabia ni que existien però que em feia co-partícipe del seu esforç. Emocionant-me amb ells, patint amb ells, gaudint amb ells.

La meva absoluta admiració per cadascun d'ells i sobretot pels "meu atletes": l'Eduard, l'Albert, en Ruben, l'Andreu i en Carlos. Nens, moltíssimes felicitats !!!

Us ho mereixeu.

dimarts, 19 de maig de 2009

Marató La Forestal


És curiós, tinc una sensació ambivalent. No puc afirmar que hagi gaudit, però, ni molt menys, que m'hagi avorrit. Vaig anar fent... i el resultat global ha estat prou satisfactori.

Sembla una contradicció, segurament per la meva manca d'expressar-me. Recordo, enguany, un parell d'entrenaments tot preparant la Marató de Barcelona... i aquests sí els vaig considerar com d'una satisfacció altíssima.

Suposo que com que és un medi que desconec encara no el sé valorar com correspondria.

No obstant els pros d'aquest cap de setmana guanyen per golejada a algun contra que pugui haver-hi.

D'aquesta Marató en recordaré tres fets. La variació dels colors al llarg de tot el recorregut; la sensació de respiració feixuga que em produeixen les pujades fortes intentant tirar de valent; i la companyia, sobretot de l'Anna.

Vaig sortir sense cap tipus de pretensió de temps final, intentant tenir ben presents les paraules de l'Edu:

"Disfruta i no pensis en arribar, ja que el plaer estarà en els camins, corriols, salts i rieres que passareu. L'arribada és la fi, la cursa és el gaudi !!!"

I què millor que aplicar aquest principi tot sortint sense rellotge? Així ho vaig fer.

Malgrat que la majoria dels participants, i entre ells jo, valoraven la vista des del Pic de l'Orri, amb molt cims dels Pirineus nevats, em quedo amb l'assortit de corriols; paral·lel sal riu, sota vegetació espessa, escarpats, amb milers de fulles de roure al traç. Inclús un moment màgic al sortir d'un d'aquests i anar a parar a una cúpula verda translúcida... no, no vaig ensumar ni un bolet. Tot això hi era.

Com acostuma a passar quan es tracta de baixar i el tram és un pèl tècnic em disfresso de corredors prudent, doncs és molt el respecte que em produeixen. En definitiva, sóc poruc. Temo fer-me mal. I així va ser, baixant del Pic de l'Orri el meu ritme va ser lent, lent, lent,... i malgrat això, dues torçades de peu.

Al darrer avituallament, uns piropos. "Quina bona cara que féu i que somrients veniu !!! No com d'altres que només deuen haver vist les pedres del terra i passen amb cara de desencaixats".

Potser sí que al final de tot vaig gaudir més del que sé expressar-me.

Vaig quedar penúltim... i no m'importa ni mica.


divendres, 15 de maig de 2009

Sort, 16-17 de Maig

Vídeo del recorregut.

Doncs ja arribat el cap de setmana de la Marató La Forestal a Sort.

No em dóna la sensació de que marxi per córrer una Marató, una cursa de 42 km. No ho tinc massa ben interioritzat. I cal que em prepari !!!

Si és per entrenament, sé que vaig molt curt de quilòmetres... per tant, res a fer. Intentaré saber patir durant els moments crítics i procurar no ratllar-me. I si és per mentalització, ja cal que em concentri i m'espavili. A més a més ha nevat !!!

Tot i que que serà una combinació de caminar i córrer, hi ha més de 2000 metres de desnivell positiu. Calculo, i no sé en què em baso, que estarem en marxa entre unes 5 hores i mitja i 6. Ignoro si aquesta aproximació és fiable o bé són les hores màximes que vull patir.

El comando jabalí, tal com ens han denominat, té la intenció d'anar plegats fins el Pic de l'Orri, el punt més alt, i baixar cadascú al seu ritme. Millor així, que jo sóc un patata baixant. Que es calcin els quàdriceps !!! Em sembla que quedaran molt malmesos d'aquesta baixada.

No obstant aquesta Marató és un entrenament més per si decideixo apuntar-me a Cavalls del Vent modalitat sub 24h. I, alhora, la Marató no deixa de ser una activitat dins un cap de setmana ple d'esbarjo i desconecció. I gastronomia !!! Tot pujant, sembla ser que tenim taula reservada a un restaurant que ha escollit en Jaume... i sé que l'encertarem, que és de paladar fi.

Comado jabalí: Anna, Eduard, Guillem, Jaume, Jaume, Manolo i un servidor.

dijous, 14 de maig de 2009

Inscrit a la Behobia !!!







Malgrat tot, no reflexen la realitat del que és. Senzillament una passada !!!

I encara no sé si podré anar-hi...

dimecres, 13 de maig de 2009

Els homes que no estimaven les dones


Doncs ja fa uns dies que m'he polit el llibre que sembla ser la sensació del moment.

Dic polit, perquè l'he devorat... en un cap de setmana unes 400 i escaig pàgines.

Confesso que aquest novel·la de l'Stieg Larsson m'ha enganxat i força. Tema interessant, m'agrada la novel·la negra i d'intriga, uns personatges "peculiars" i atractius i un entorn, Suècia, que també sedueix.

Ara bé, no n'hi ha per tant !!!

Malgrat aquest èxit de vendes que està tenint la seva prosa la trobo molt allunyada de dos dels meus referents com són Tom Wolfe i Jean-Claude Izzo, un com a diseccionador de la societat i l'altre en novel·la negra.

A més no puc entendre que en un llibre de més de sis-centes pàgines el final sembla escrit a corre-cuita. Em sembla que ha tingut prou espai per desenvolupar la història. Bones idees però escriptor regular?

La ressenya del llibre diu:

"Corrupció política, espionatge industrial, intrigues familiars, protagonistes inquietants, amor al límit... tots aquests són només alguns dels ingredients que fan que aquesta apassionant obra hagi estat batejada per mitjans de tot el món com la novel•la negra de la dècada i que més de quatre milions de persones ja hagin devorat les seves pàgines."

Corrupció política? Més aviat poqueta.
Espionatge industrial? També ben poquet.
Intrigues familiars? D'això sí n'hi ha i en abundància.
Amor al límit? Una miqueta de sexe i poca cosa més.
Novel·la negra de la dècada? Rotundament no.

Us asseguro que he començat la continuació d'aquesta trilogia. I ja aviso que si no m'avorreix massa estaré a l'aguait de comprar el darrer lliurament quan surti a la venda el 23 de Juny.

dilluns, 11 de maig de 2009

Jubilació


Música de post.

Efectivament, jubilo les Nike Air Zoom Elite per entrenaments ràpids i per curses de màxim 10 km.

A la Cursa de St Quirze del Vallés van recórrer els darrers km.

Tot i haver tingut experiències negatives amb altres models de Nike, Pegasus i Vomero, he de dir que estic molt satisfet del rendiment d'aquestes. Em van insistir força perquè me les comprés i considero que ha estat una bona inversió.

M'han acompanyat més de 900 km i podrien acompanyar-me'n alguns més; però cal ser profilàctic amb el nostre cos i acceptar que se li ha tret prou suc.

Segons sembla el sistema Air d'amortició de Nike és dels més inestables del mercat, però la marca el manté per qüestions de publicitat. És massa coneguda i per engegar una nova campanya els dispararia el pressupost... això diuen.

I a partir d'ara... calçaré les Saucony Tangent.

divendres, 8 de maig de 2009

Anècdotes

Arran de la classificació agònica del Barça per la final de la Champions League he recollit un grapadet d'anècdotes al respecte:

  • un, que per fer homenatge a l'Iniesta, aquest estiu no prendrà el Sol.
  • una parella el passi a la final els costarà 199€; aquest és el valor de la taula Ikea que van destrossar després d'un carquinyoli salvatge de celebració.
  • tres que van comprar el partit per veure'l per la xarxa; un d'aquests l'escoltava per la ràdio i degut al desfasatge de 30" es va aguantar l'emoció del gol per no celebrar-ho abans d'hora.
  • gran quantitat de gent es va lesionar a les extremitats o al coll amb el gol.

En fi, el Barça, més que un club.

dijous, 7 de maig de 2009

1000-500-300



Aquest ha estat l'entrenament d'avui, una combinació de 1000m, 500 i 300. Prou divertit.

La sèrie més ràpida de 300 a sortit a un ritme de 3.15/km... i no crec que hagués aguantat massa estona més. Sentia la meva respiració agònica.

He comparat aquest ritme amb la mitjana de la millor marca en Marató per en Gebrselassie a Berlín l'any passat, en un petit excés de vanitat, i la comparació no s'aguanta per enlloc... com si no ho sabés.

El registre de 2.03.59 equival un ritme de 2.56/km !!! Flipant !!!

La veritat és que el món de l'atletisme d'elit està llunyaníssim de nosaltres i equiparant ritmes t'adones que quasi no són d'aquest planeta.

Millor així; continuaré disfrutant i exclamant adjectius enlluernadors quan els miri.

dimecres, 6 de maig de 2009

La "Behobia"



El mes de Maig és el de la inscripció de la millor prova en ruta que he corregut mai, la Behobia-Donosti.

M'hi inscriuré... malgrat no saber, encara, si aquell cap de setmana treballaré o no.

Val molt la pena. La cursa en sí, l'ambient, el recorregut, i perquè és Euskadi; un pais fascinant en tots els seus aspectes, del que conec poc, però sempre t'ofereix una escapada per disfrutar-la.

Serà, espero, la meva quarta participació. L'any passat no vaig disfrutar-la, ho vaig passar malament, un petit calvari, però enguany tinc ganes de resarcir-me d'aquest regust.

Ja m'hi trobo... i encara no sé si podré anar-hi !!!

dilluns, 4 de maig de 2009

La "burrada" en fotos

Petit àlbum de fotos de la sortida nocturna.

Marató nocturna de Collserola



La "burrada", tal com ho definia a l'anterior post, ja ha estat finalitzada. Vam recórrer l'itinerari de la Marató de Collserola de nit.

Després de sopar i de pair la victòria del Barça vam quedar al Velòdrom d'Horta a les onze per iniciar la marxa.

Repàs previ del material, la foto de record i... en marxa !!!

Malgrat no ser un recorregut dur, ni molt menys considerat d'alta muntanya, no deixen de ser 42 km i de nit, amb tot el que comporta; trencar la rutina de son-vigíla, cansament, alimentació, dolors articulars i musculars, dubtes a l'hora de no errar-se en el recorregut,...

És bonic caminar de nit per senders que habitualment els faig corrent i de dia; em dóna una altra forma de veure'ls, de gaudir-los, de trepitjar-los.

Vam trobar uns trams un pèl dificultosos degut a la gran quantitat d'arbres caiguts per les ventades de Gener. Sembla que els "forestals" tindran feina de cara a l'edició d'enguany... si volen acondicionar el recorregut. És clar que millor alternativa a aquesta deixadesa és la modificació.

Per sort disponíem de dos GPS, en Guillem i en Xavier n'eren els portadors i amos de l'aparell, que duien el track memoritzat. Tecnologia s XXI.

I per acabar ens vam topar amb un gran espectacle, la sortida del Sol des del Collet de Sant Mateu. Un Sol rogenc que s'enlairava amb pressa, sense núvols a l'horitzó i el reflex sobre una Mediterrània que era una bassa d'oli.

Només calia pensar un desig... per a què no s'acomplís. Me'l vaig estalviar.