divendres, 11 de novembre de 2011

Calor

Davant les adversitats cal demostrar els sentiments d'estima i amistat.

Saber escoltar i aconsellar i ajudar està molt bé, però no hi ha res que recomforti com saber que els "teus" hi són. Potser no cal parlar del tema en qüestió, però la presència, el calor humà que es desprèn és fonamental per ajudar a anar endavant.

Potser no cal res més... bé, sí, que els fets siguin favorables.

Una abraçada et pot arribar a transmetre tant que sóc incapaç de descriure-ho. No importa... érem allí. I això sí importa.

dimarts, 8 de novembre de 2011

Teoria de les capituacions periòdiques

Aviso. Aquesta teoria no és meva. L'he llegida i l'he adoptada. És aquesta que diu que periòdicamet cal cedir una mica el sedaç per evitar que aquest es tensi innecesàriament.

Mai l'hauria titulada així, però és molt escaient. És un tipus de tàctica que més o menys l'apliquem tots, i el que no, pobre d'ell; la de garrotades s'haurà endut.

És molt estratègica i ahora perversa. Procurar donar peixet per un futur poder apretar. Genial.

Només cal aplicar-la degudament... i això és un altre art que no tots sabem aplicar de manera adequada.

dimecres, 2 de novembre de 2011

Carter

Ahir va ser l'aniversari del meu Carter preferit.

És impressionant com reparateix i a quina velocitat; un autèntic estilista. I això que de jove van dir-li que no tenia nivell suficient. La qual cosa va ser un estímul per aprendre i millorar la seva tècnica per assolir que ens mostra en aquest vídeo.

Senzillament espectacular.


dissabte, 29 d’octubre de 2011

Seb Montaz

Us presento aquest vídeo, que és una mica llarg, d'uns pirats. Ho adverteixo, perquè avui en dia si a la xarxa no els penges que ratllin la definició de curt o curtíssim no els considerem.

Seb Montaz és el que filma i suposo que l'alma mater del projecte. Reconec que en prou feines sé què diuen perquè em quedo garrativat mirant les imatges i ignoro la informació, tot i estar subtitulat en anglès i parlat en francès. En aquest cas aplico el tòpic de les imatges i les mil paraules.

Es dediquen a activitats de risc, però amb una naturalitat esfereïdora. Sembla que ho simplifiquin, que no els doni importància, més enllà de fer-ho per disfrutar.

Dóna la sensació que per a ells és una manera de viure.

Els paisatges, els angles, les textures, els colors,... són fascinants.

Disfruteu-lo !!! Ho he fet.



dilluns, 24 d’octubre de 2011

Flamencs



Flamencs al llac Natron de Kenia, amb el volcà tanzanès Ol Donyio Lengai rere.

Impactant imatge !!!

divendres, 14 d’octubre de 2011

Un "all black" a Vigo

L'Informe Robinson és un programa de reportatges d'esport del Canal+ però des d'una vessant més enllà de l'esportiva. No es basa en els resultats, ni les marques, ni el número de victòries. Una òptica més humana.

Més d'una vegada he mirat el dedicat a en Haile Gbreselassie, font d'inspiració i alhora un magnífic entreteniment.

El que us penjo a continuació és una història de rugby, justament quan manca poc per acabar el Mundial. Història preciosa, que m'ha tocat la fibra i que em mostren uns sentiments que comparteixo quan estic immers en la preparació d'una Marató.

Disfruteu-lo.



dilluns, 10 d’octubre de 2011

Sofia !!!


La Sofia Coppola, arran de "Lost in traslation" i "Maria Antonieta", havia entrat en una dinàmica de dibuixar personatges solitaris. No recordo la seva primera pel·lícula, "Les verges suïcides" tot i haver-la vista, però és possible que fos els fonament a la continuació de la seva filmografia.

A "Somewhere" continua en aquesta línia, retrata un saldo. Un actor perdut en una espiral d'avorriment que passa les hores entre alcohol, volts en Ferrari, streap-tease en barra i casolà, i dormint. Res més. I a sobre en una roda de premsa de presentació d'una pel·lícula demostra que és un autèntic cateto social davant de les preguntes dels periodistes.

Es pot omplir 90 minuts amb aquesta base? No !!! S'ha d'introduir la filla reconeguda en l'argument per donar una mica d'alè i vida a la... no-vida del protagonista.

Cal conèixer la història d'un individu tan buit en tots els aspectes? No... la resposta és immediata i no l'he de pensar massa. Si com a mínim tingués un cert interés, no sé, alguna adicció o un tret de la seva personalitat interessant, la pel·lícula tindria una mica de gràcia.

Sofia, què ens vols mostrar? Un persona analfabeta socialment i cultural? En veig moltes cada dia, no em cal anar al cinema. Ignoro si el teu cognom pesa massa en la indústria del cinema i vols demostrar-los que pots fer pel·lícules del no res, però la relliscada és gran.

Una llàstima. Però reconec que no se'm va fer gens pesada, ni mirava el rellotge cada dos per tres. I això que venia de mirar dos partits de rugby per la TV que sí tenien ritme. Sort que ha dirigit "Lost in traslation" i sempre és agradable de veure-la. I ara encara més !!!

La fitxa de la pel·lícula.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Mireia Miró

Per norma prenc la iniciativa de les entrades del bloc. Procuro vessar-hi els diferents aspectes que em motiven o em criden l'atenció. Però en aquest cas prenc prestada una entrevista a la Mireia Miró que l'he trobada extraordinària, tot i que reconec que el títol és massa sensacionalista.

L'entrevista.

dijous, 29 de setembre de 2011

Prescripció

En ocasions em vénen prescripcions mèdiques que et deixen garrativat, descol·locat i fora de joc per un caligrafia pèssima, feta amb desgana i sense pensar que aquella lletra l'ha de llegir una altra persona.

Ahir va ser un d'aquests casos. Lletra flipant i quasi bé surrealista. Més que escrit en el nostre alfabet semblava una reproducció de l'escriptura cuneïforme. Un bon és professional i després d'investigar una mica tot interrogant el pacient i usant els coneixements i eines que tinc a l'abast en vaig treure l'entrellat.

Una simple anècdota. Una futesa. Però m'ha recordat que havia vist un monòleg d'en Berto Romero que descriu molt bé els motius d'aquesta lamentable caligrafia. És una probable hipòtesi del què transcorre a la consulta.

A partir del minut 4.20 és el fragment que justifica aquesta entrada. No obstant la resta del monòleg es deixa veure i té gràcia.


divendres, 23 de setembre de 2011

Fa 20 anys...

... que es va reunir, probablement, el millor reguitzell de jugador en un mateix equip de qualsevol esport. No sé si ho tronarem a veure-ho mai és, tot i que aquestes afirmacions són massa gratuïtes.

Fa 20 anys que USA Basketball, la federació americana de bàsquet, anunciava que els següents Jocs Olímpics, els 25ens, els de Barcelona, es seleccionaries jugadors professionals de la NBA.

Quatre anys abans van perdre la semi-final contra la Unió Soviètica i van haver de conformar-se amb la medalla de bronze, ells que sempre havien guanyat l'or, sempre... excepte la final dels Jocs de Múnich, després d'una decisió de la taula i també contra els sociètics, que els van "regalar" tres segons més quan el temps s'havia exhaurit. Tres segons que es van aprofitar per encistellar i guanyar d'un punt. Avui en dia la medalla de plata "guanyada" pels jugadors americans resta a les dependències de la seu del Comité Olímpic a Lausanne, després de negar-se any rere any a anar a buscar-la.

Amb aqusts antecedents era més que previsibles que els dirigents americans estessin escaldats de dur als Jocs equips bons però no excel·lents; equips que patien alguna derrota contra seleccions europees. Podríem dir que per atacs de supèrbia, ells que havien inventat aquest esport. És per això que van donar un cop de puny a la taula i van seleccionar als millors... deu mesos abans !!! Deu noms mítics. Cal recordar-vos els seus noms? No, no cal. No els citaré; estic segur que més o menys tots els que vam viure i gaudir dels Jocs de Barcelona els anomenaríem en un esglai. Eren els millors i ho van demostrar en escreix.

I això que es van quedar a casa jugadors com Isaiah Thomas o Dominique Wilkins.

Els dos restants van ser un universitari, Christian Laettner, i una altra "perla" professional, en Clyde Drexler. S'especulava que hi aniria en Shaquille O'Neal, el millor universitari, però no.

Eren els millors i així ho van demostrar en cada partit. Victòries de pallissa, la menor de 32 punts, la final contra Croàcia; oferint un joc vistós i espectacular. Una diferència de qualitat i intensitat contra tots els rivals.

D'anècdotes n'hi ha un munt; el comentari d'en Charles Barkley amb un esperit de xuleria i sinceritat, n'és un exemple. Quan li van preguntar què coneixia del primer rival, Angola, va respondre que res, però sabia que tindrien un problema.

Vint anys després continuem somiant amb el Dream team.


dissabte, 17 de setembre de 2011

83-7 i 19.26



Dia de xifres el d'ahir.

Els 83 punts dels All blacks als japonesos és, de moment, la major pallissa del Mundial. Suposo que deuria ser un festival de try rere try. Un partit sense història si no és per imposar respecte als propers rivals.

Però el 19.26 sí que tenen història. Segona millor marca dels 200m, només a 7 centèssimes del rècord del Món. I no va ser en Bolt, va ser el Yohan Blake... el company d'entrenaments a Jamaica.

Amb un físic encara per arribar a la seu màxim, només té vint-i-un anys, amb una estètica de més velocista de 100m que no de 200, i amb una sortida a on va "regalar" una dècima va fer una cursa sensacional al Memorial Ivo Van Damme.

La gambada va ser prodigiosa sobretot als darrers 50 metres. Es genolls ben alts, per tal d'aprofita la palanca del peu, com unes urpes sobre la pista sintètica, un tors inamovible i una braços descomunals.

S'han realitzat uns estudis comparatius entre aquesta cursa i les anteriors d'en Michael Johnson i Usain Bolt i la recta final d'en Blake va ser la més ràpida de les quatre. Probablement el tram més ràpid d'un ésser humà.

Potser el duel per l'any vinent està servit en la velocitat. Bolt i Blake, No oblido en Gay, que els estimularà el suficient per donar el màxim... si abans no es trenca de nou.

London '12. Caldrà reserva butaca... no cadira.

dimecres, 14 de setembre de 2011

Ulls


No vull anar al tòpic de que els ulls són el reflexe de l'ànima. No, em sembla superflu, i es poden tenir uns ulls preciosos i ser mala persona alhora.

Però, caram, quin ulls !!!

Enigmàtics, encisadors, penetrants, misteriosos. No sé si la mirada es correspon amb la capacitat de satisfer la curiositat del Món, però si en aquest cas no és així, malaguanyats. Han de ser ulls cosmopolites, amb ganes de veure i recórrer terres llunyanes. Inclús amb un punt d'aventura i que s'adaptin tant a la foscor, com la boira o la pols.

Uns ulls, per anar pel segle XXI i més enllà. Eterns.

I els ulls poden riure?

divendres, 9 de setembre de 2011

La culpa va ser d'en Ronaldinho

Vaig avorrir el futbol per culpa d'en Van Gaal. Continuava sent del Barça, tampoc penso renunciar-hi, però no entenia com es podia jugar tan malament, quan són jugadors, entrenadors i competició de gama tan alta.

Van passar uns anys i vaig topar-me amb un jugador, un equip i un entrenador que novament em va fer despertar l'entusiasme. Era en Ronaldinho. Veure'l era espectacle pur; un autèntic gaudi per la vista i les ensacions. En pocs anys, malgrat ser cridat a l'Olimp de les llegendes, es va anar apagant. Mala vida, deien. No entenia com un talent era desperdiciat. No entenia com un professional, amb el sentit més ampli de la paraula, es podia passar tot el partit caminant per la gespa; i tampoc entenia com jugava sempre sent un llast per l'equip i una deseperació pels aficionats.

Però mentre s'anava diluint vaig descobrir el Mundial de Rugby de 2007. Coneixia el rugby, havia vist algun partit de les 5 0 6 Nacions, però no els prestava massa atenció.

I aquell 2007 m'hi vaig fixar arran d'algun resultat de pallissa. Mare meva !!! "Alló" sí era espectacle i solidaritat dins el camp i esforç continu. Quina manera de suar i lluitar. Quina manera de saber comportar-se en una competició i "sentir els colors" !!! Veure com quinze juagdors escombren tot el camp, de dalt a baix, de costat a costat, ajudant-se els uns als altres, perquè només que falli un, aquella estructura defalleix, em va captivar. I aquí estem, esperant els primers resultats del Mundial que avui comença. Tot procurant quadrar els horaris per veure algun partit, i perquè no, quedar amb algú per gaudir-lo plegats.

Gràcies Ronaldinho per un jeta !!!

dilluns, 5 de setembre de 2011

Les dents



L'excel·lent article d'en Carlos Arribas a El País (si alguns dels lectors del bloc em dóna a conèixer altres periodistes o blocs sobre atletisme li estaré molt agraït) sobre la victòria de l'Usain Bolt als 200m del Mundial de Daegu'11 reflexe la importància de mostrar les dents durant un esforç. També aplicable a en Bernard Lagat, plata als 5000m.

Encara que les en fotos penjades no queda prou clar existeix una relació inversa entre la superfície dentària mostrada i la intensitat de l'exercici. Apretar les dents, mostrar la seva blancor, les galtes tenses cap enrere, ganyotes de patiment són paràmetres que es poden avaluar i indiquen el grau de dedicació.

Em sembla que tots els que correm ho hem posat de manifest en més d'una ocasió. Llàstima que de vídeos no ens tenim, però segur que recordem la sensació de manca d'aire als pulmons tot apretant mandíbula amb maxilar amb cara desencaixada tot cercant una rebaixa d'un temps que passa lent i en ocasions sembla que s'aturi. Que no sigui dit que no ens esforcem suficient !!!

Per tant, tot i ser usuari d'aquesta expressió facial, intentaré mostrar les dents més blanques possibles. Segur que el meu farmacèutic predilecte sabrà aconsellar-me sobre un bon dentifrici blanquejador compatible amb l'esforç atlètic.

dimarts, 2 d’agost de 2011

Què es pot fer amb 250 càmeres?

Un exemple de creativiat visual... que no musical. La cançó és un pet majúscul, i no cal ser cap visionari o crític per saber que no passarà a la Història. Però a nivell visual i per originalitat podria ser que sí.

A mi m'ha fet gràcia perquè el model de càmera usada és la que tinc... i sé de moltes de les seves prestacions, però no aquesta. Ignoro fins quin punt el vídeo està procesat a l'estudi, suposo que en part sí. Però la idea és excel·lent.

A disfrutar-lo !!!


El making of.



dilluns, 25 de juliol de 2011

Estava "anunciat"


Però no per aquest motiu en va deixar sorprès. No.

La mort de l'Amy Winehouse.

El seu web està inactiu, suposo que com a forma d'homentage, per tant si voleu conèixer una pinzellada de la seva biografia millor anar a la viquipèdia.

De fet existia des de fa temps una adreça on podies "jugar" a encertar el dia de la seva mort. Tot molt melodramàtic, molt funest, molt cínic,... molt modern, perquè quantes persones tenen un lloc com aquest?

Una autèntica llàstima !!! El "Back to black" va ser una descoberta magnífica. Un soul amb tocs de rythm'n'blues que em va seduir completament. Una petita joia. Amb una veu ben empapada d'alcohol i castigada pel tabac li donava aquell caire negroide que el seu aspecte no li permetia. És un CD que val la pena anar escoltant amb asiduïtat... fins que et facis addicte... no tant com ella amb les diverses substàncies que es fotia.

No selecciono cap peça. És millor descobrir-les, inclús la coneguda "Rehab" (tota una indicació del què hauria d'haver fet i no va fer) cal donar-li segones opcions d'audició malgrat l'excessiva radiació per les emisores de ràdio.

Una llàstima. Una autèntica llàstima.

Ara passarà a formar part dels ídols difunts de la Història de la Música, o no, sobretot dels que van morir a l'edat dels 27 anys com en Jimmy Hendrix, la Janis Joplin o en Jim Morrison.

dimecres, 11 de maig de 2011

Els corriols els vaig gaudir !!!


Va ser diumenge, i va ser un autèntic plaer.

Poc després de llevar-me ja estava canviat i em dirigia a Collserola. Sense esmorzar, al més pur estil kenià. Matí fresquet i amb el cel enterenyinat de núvols, condicions quasi triades. I silenci, molt de silenci; només esquitzat per alguna bicicleta.

Reconec que necessitava una sortida com aquesta. Per retrobar-me amb les ganes d'entrenar i de cercar un objectiu. Aquests corriols mai deceben, mai. En aquest aspecte recomforten i estimulen. No necessitava res més.

I au, ara m'he engrescat per preparar un 10mil !!! Podria semblar una contradicció, que la muntanya sigui el detonant d'una cursa d'asfalt, però com que és amiga, sempre em perdona les heretgies.

Ara cal entrenar fort per no tenir la sensació d'haver perdut el temps. En tinc ganes. Caldrà que no s'esvaeixin. Procuraré que no passi.

divendres, 6 de maig de 2011

Ossama

Ossama o Ussama, que també ho he vist escrit, és el protagonista d'aquesta entrada. Poques vegades escriuré sobre política i actualitat internacional; no én sé, però sí hi ha notícies o fets que em fascinen... i aquest personatge i tot el què l'envolta n'és.

Fins ara tenia dubtes de que existís. Semblava que era una llegenda això de que vivia a les muntanyes de l'Afganistan i Pakistan. Els vídeos xerrant sobre la lluita contra la societat occidental i publicats amb mesos de retard, la quantitat d'informació disfosa i contradictòria que circulava, la llegenda que es començava a conrear arran d'ell.

I de cop i volta el titular de la seva mort. Sorprenent i esfereïdor llegir els diaris i veure la manifestació lúdica, al més pur estil Canaletes, de la societat ianqui. Alhora, "apassionant" amb quina sigilositat i eficàcia es mouen aquests escamots especials en tota mena de situacions.

Sembla ser que sí és mort, malgrat el reguitzell de qüestions sense resposta que se'n deriven. Com és que les autoritats paquistanese no s'estaven al corrent d'on vivia; no era més útil viu que mort; per què s'ha llançat el cos al mar.

I la darrera qüestió, s'ha avaluat si és millor un líder o un màrtir?

dimecres, 4 de maig de 2011

divendres, 15 d’abril de 2011

Viena m'espera


Està clar que els de la imatge ni els ensumaré... però per darrere els seguiré el rastre.

Viena m'espera amb il·lusió i ganes; i també amb algun incertesa. Però què hi ha d'incert en situar una cama davant l'altre durant un bon grapat de minuts? Doncs, res. Cal desdramatitzar la Marató i inclús riure'ns d'ella. No obstant continua tenint una dosi d'èpica i molt d'esforç per afrontar-la.

Viena. Ciutat que anirà lligada per sempre al meu historial maratonià. Vam unir destins l'any passat i ara comprovaré si som amics.

Sembla mentida però ni havent seguit el pla d'entrenament en un 90 i escaig % em dóna la seguretat de res. Jo no ho sé, però des de fa uns quants dies el meu cos ja sap de quin peu calçarà el proper diumenge. Que curiós és això de la Marató !!!

dimecres, 6 d’abril de 2011

Gotes


Més que gotes les podríem anomenar gotícules. No és fotografia microscòpica, però quasi.

Aviso, la fotografia no és meva... m'agradaria.

Són gotícules de pluja sobre una fulla realitzades amb un objectiu macro. En tinc un de macro, però l'uso poc. I no pas amb aquest resultat; més aviat a l'inrevés, decebador. No obstant aquesta fotografia m'ha despertat la "necessitat" d'usar-lo més sovint. Tinc ganes de fotografiar !!!

És curiós com a vegades un senzill estímul és suficient per despertar algun desig o ganes que teníem hivernant. O una activitat contemporitzada pel tarannà diari.

A més, és d'una bellesa austera. No hi ha simetria, però sí moviment; ens el dóna les dues gotícules que semblen surant sobra la fulla, a punt d'impactar. Segurament, pura casualitat, que no resta la vessant gràfica de la imatge. Sempre m'ha resultat sorprenent que una instantània ens mostri moviment. Sembla un contrasentit, i n'és, però si és l'excepcionalitat.

dissabte, 26 de març de 2011

Sensacions


L'estètica és definida com la doctrina sobre la bellesa, l'art i, més en general, les sensacions.

Bell, en valor absolut, no sé si n'és aquesta fotografia. Art? Em considero incapaç de catalogar-lo o no amb aqust terme. Però sí que em dóna sensacions. Sensacions de simetria i puresa que em suministren una tranquilitat ambigua i fictícia.

De manera que l'estètica no deixa de ser una comprensió individual dels inputs que rebem. Si la sensació és plaent crea un benestar i, probablement, en voldrem més. Si la sensació és visual es podria caure en l'opció de voyeur. És clar que podríem iniciar un debat de si es crea o es neix com a tal.

Però aquestes sensacions que ens beneficien poden venir dels elements més quotidians i comuns com el de la foto. És una gota d'aigua que cau a un cassola de fons roig. No és imprescindible el glamour o l'exotisme. Som així de versàtils. És clar que sempre podem especialitzar-nos i tornar-nos fetitxistes.

Millor anar per la vida amb els sentits ben oberts i desperts. Que caminar amb els ulls clucs pots ensopegar i, alhora, perdre't sensacions inesperades.

dissabte, 19 de març de 2011

Quasi seduït


Doncs sí, quasi seduït per la Katie Melua.

Fa un any em vaig deixar "enredar" per en Joan; va comprar les entrades peò no sabia gaire qui era aquesta cantant més enllà d'un parell de cançons i una versió del"Just like heaven" de The Cure. El concert hauria d'haver-se celebrat el passat Octubre, però les cordes vocals de la Katie van decidir prendre's un descans.

Encara que tard he tingut el plaer d'escoltar-la i veure-la en directe. Sona bé. Molt bé, diria. Té una veu fantàstica. I encara que d'entrada se la relacioni amb cançons força nues d'arranjaments i de caire acústic per guitarra, té un repertori ampli d'estils. Suposo que per alguns sera eclecticisme, per d'altres que encara no ha trobat el nord. Es mou des la faceta de cantautor més pur, fins el blues i passant per peces més rockeres i inclús amb tocs electrònics. Un ventall ampli.

Tot i coneìxer-la poc a nivell musical, i encara menys en el personal, el concert se'm va fer molt amè. L'acústica de l'Auditori i la sonorització de les veus i instruments van ser excel·lent. Ella és guapa, amb un somriure encisador, simpàtica i introduïa les cançons amb unes paraules per tal de que el públic hi interaccionés... però no. Ignoro si la fredor de l'Auditori és el responsable (no és el primer concert allí que hi tinc aquesta sensació) o ella és massa tímida; tot i que en algun moment es desmelenava amb les extremitats a ritme de la seva música. És per això que quasi vaig ser seduït... no obstant, ens trobarem de nou.

dilluns, 14 de març de 2011

Podré tornar enrera

Anit, mentre aparcava el cotxe, per la ràdio va sonar aquesta cançó de Sopa de Cabra... ara que són notícia pel seu concert de reunificació pel Setembre d'enguany i per haver venut tot l'aforament del Palau Sant Jordi en cinc hores.

Feia anys que no l'escoltava i em va tornar a semblar una lletra extraordinària que em va deixar amb cara de badoc rere el volant escoltant-la. Aquest matí l'he cercada per la xarxa i l'anava cantant amb les imatges d'un concert a youtube.

M'hi sento reflexat com maratonià imminent. Trobo que la podem extrapolar, encara que alguna estrofa grinyola una mica, a l'àmbit de les curses o per qualsevol objectiu que ens marquem. Sí, la considero colpidora i m'ha agradat com recuperar-la pel meu món musical de cada dia.

No sé si podré tornar enrere... però sí intentaré anar endavant.


Rius de gent
malferida corren sols
escopint el seu fracàs.

Ja vençuts,
esperaran com sempre han fet,
l'aventura d'una nit.

Mentre ploren
de ràbia i per amor
a un nom inexistent.

Mentre riuen
dins núvols passatgers
cada dia més distants.

Corren sols,
seguint pistes per trobar
el refugi de l'acció.

Un amic
que no estigui massa vist,
o una ofrena de la carn.

Que a vegades,
quan s'apaga el primer foc,
pot fer encara més mal.

I així acaben,
quan ja tot ha passat,
cremats per la veritat i cridant.

Podré tornar enrera
quan estigui massa lluny.
Podré tornar enrera
quan sigui massa tard.

Podré tornar enrera
quan estigui massa lluny.
Podré tornar enrera
quan sigui massa tard.

Són germans
d'un camí que no ha tingut
mai sortida ni final.

Saben bé
que el futur és la foscor
i que el negre és el color.

D'una bandera,
bruta i plena de sang,
que els hi han possat a les mans.

Però no es rendeixen,
somien il.lusions fent imnes de cançons
i criden.

Podré tornar enrera
quan estigui massa lluny.
Podré tornar enrera
quan sigui massa tard.






dimarts, 8 de març de 2011

Dia de Marató... o de picor?


Tot i estar inscrit a la Marató de Barcelona d'enguany no tenia pas la intenció de disputar-la sencera. Al contrari, només un bocí. He volgut convertir-la en un entrenament llarg i de qualitat.

No ho he aconseguit del tot, el refredat que he patit a principi de setmana m'ha condicionat les prestacions. Aquesta és l'explicació que trobo més coherent i que em complau i relaxa... perquè si el motiu és de mala planificació em sembla que ja he begut oli; no crec que tingui prou temps per adreçar-la.

Tot i que duc en aquest món un grapadet d'anys encara tinc comportaments absurds; el vespre del dissabte previ a la Marató em "vaig fer" les cames. Malgrat hidratar-me bé el dia següent el recordaré com el de la picor. Entre la calor i la suor corria amb les natges ben encetades i una picor força molesta. Vaig procurar aïllar-me d'aquest fet, ignorar els incovenients i deixar-me empapar per l'ambient i procurar fer la meva.

Encara que em recorregut no em motiva prou sempre penso que algun any m'agradria entrenar-la com correspon i substituir els records un pèl amargs que m'ha deixat algunes de les edicions.

Potser sí, algun dia.

dimarts, 22 de febrer de 2011

Aurora polar




L'aurora polar és un dels fenòmens atmosfèrics que em té fascinat.

La de la fotografia és una del passat vint-i-un de febrer a la població noruega de Ersfjordbotn.

Suposo que ha de ser tot un event veure-la. És per quedar-ne enbadalit una bona estona. Si un cel estelat et captiva, l'espectacle que ha de ser poder contemplar-la et deixa garrativat. Formes efímeres, canviants, capricioses i encisadores. Podria passar-m'hi hores... bé, l'estona que em deixés el fred.

L'aurora juntament amb una erupció volcànica i un tornado formen un terna que desitjaria algun dia poder viure-les en directe. A certa distància prudencial... que si encara prendria mal !!!

dilluns, 7 de febrer de 2011

Dotze !!!


No m'agrada el número dos. Ni el dotze; ni en encara menys el vint-i-dos o el dos cents vint-i-dos i diferents combinacions d'aquest número.

Tot va venir de la meva època de futbolista. Jugava de defensa i preferentment pel mig, així lluïa el número preferit, el cinc. Però com bon comodí, avui se li diu versàtil o polivalent, em situaven de lateral dret, cosa que no m'agradava ni mica. I és clar, m'havia de vestir amb la samarreta del número dos. A partir d'aquí, abomino del dos.

Però com que sovint els números et fan la guitza en forma d'atzar ahir vaig participar per dotzena vegada consecutiva a la Mitja de Granollers; la Mitja que em va veure debutar en la distància i, alhora, la que més m'agrada, la que més espero, la que més em motiva. M'encanta !!!

Hi he passat grans moments, alguna decepció i també alguna emprenyada. He pogut compartir cursa amb en Haile Gebrselassie i en Samuel Wanjiru, tenint un record ben gravat a la neurona quan em vaig creuar amb aquest darrer; era ben bé un sprint de vint-i-un quilòmetres per baixar de l'hora. Espectacular.

Enguany, Granollers m'ha servit per realitzar el primer entrenament llarg tot preparant la Marató de Viena. Sota un sol que estavellava, impropi del Vallès un febrer, em va sortir un rodatge prou maco i esperançador després d'una setmana de força volum, encara que a ritmes fàcils.

dissabte, 5 de febrer de 2011

Com si fos diumenge

Només en escasses ocasions surto a entrenar amb música. No m'agrada. Considero que si et deixes dur per aquesta vas al ritme que escoltes i pots esbotzar l'entrenament previst.

Avui tocava un rodatge suau. Sense massa més pretensions que la d'inciar l'acumulació de quilòmetres. Per tant una mica avorrit. Si com a mínim tingués l'opció d'estrenar recorregut els dies que toquen aquests rodatges... però no. La meva zona habitual. Preveient que se'm faria feixug m'he endut l'mp3. I com que l'atzar és una variable constant al dia a dia i inesperada avui m'ha anat a favor. Un petit premi en forma de cançó. Feia molt de temps que no l'escoltava i m'ha vingut tan de gust cantar-la que el rodatge l'he convertit en un karaoke.

Ben bé com si fos diumenge. Un obsequi per un entrenament avorrit.


divendres, 4 de febrer de 2011

M'han llegit el pensament !!!


Més o menys tots els seguidors d'aquest bloc saben que m'agrada la cuina i tota la parafernàlia que l'envolta; el vi, les delicatessen, les estrelles Michelin, excursions gastronòmiques,...

I també m'han sentit dir la collonada de que m'agrada sopar el dia després. Trobo que d'aquesta manera s'acompleixen tots els requisits d'una gran vetllada.

La preparació del sopar a la cuina a un ritme pausat tot bevent una copa de vi mentre elaborem les viandes comjugat amb una bona tertúlia; l'àpat amb calma i gaudint dels plats i la beguda i una llarga sobretaula farcida de bon ambient.

Doncs bé, aquesta màxima que t'ant m'agrada explotar i a alguns dels comensals els irrita el jejú me l'ha copiada en Ferran Adrià.

Ara que El Bulli tancarà les portes i es trasnformarà en una nova proposta culinària i més enllà, en uns termes, que tot i definits en la roda de premsa efectuada, que no acabo de concebre i ja de per si irreals. L'Adrià se la juga amb elBullifoundation... així, sense espais entre les paraules. Una heretgia a les llengües llatines o un elogi a les germàniques?

El nou concepte es defineix com un espai sense horaris, ni reserves ni rutines. Tal com sempre he concebut la vetllada ideal. Realment m'han llegit el pensament !!! Amb què? Amb l'aparell aquell que esterifica l'aliment, l'infusiona, li dóna la volta i el desconstrueix?

Llarga vida al sopar del dia després !!!

dimecres, 2 de febrer de 2011

Fem nosa


Sí, fem nosa. Aquesta és la conclusió. Els corredors fem nosa a la ciutat de Barcelona. Així de categòric. És que no m'hi entra al cap cap altre opció.

A més, és un contrasentit. Ara que l'activitat, l'exercici, el fitness a l'aire lliure té una acceptació ben àmplia a nivell social i urbanístic, amb un nombre creixent de practicants asidus; ara que Barcelona és més cosmopolita, un balcó a la Mediterrània, una projecció internacional. Malgrat tots aquests condicionants positius els corredors continuem fent nosa.

La Mitja de Barcelona del passat 30 de Gener així m'ho fa creure.

Un horari abominable, un circuit molt poc turístic, publicitat escadussera, recorregut amb colls d'ampolla per prendre mal.

Continuo amb el contrasentit. Si hi ha interés pels participants i aparador internacional, com és que la presència d'espectadors és tan minsa? Llevat dels acompanyants, en prou feines vaig topar-me amb quatre que anaven a comprar el diari, uns quants que tornaven de festa i els guiris amb cara de badoc cercant la pensió o el monument corresponent, no hi havia ningú pels carrers.

Avui en dia organitzar una cursa és un negoci. Però és possible que el plaer de córrer el podem satisfer en qualsevol dia i hora, i no ens caldran algunes curses.

dissabte, 29 de gener de 2011

El pastor afganès


És Mara, al sud de l'Afganistan, però podria ser quasi qualsevol lloc arreu del planeta... i quasi bé qualsevol altra moment de la Història.

La imatge d'un pastor, ramat i ovelles és molt cosmopolita. No fa massa anys, inclús, rutinària. Encara avui, en algun entrenament, em topo amb una imatge com aquesta.

El blanc-i-negre li dóna molt de realisme, i malgrat ser una instantània (denominació que no m'agrada gens ni mica per una fotografia) està dotada de moviment; n'és una de ben viva !!!

El contrast dels colors és magnífic. Ignoro si està processada, però si és així, l'han encertada.

És d'aquelles imatges que m'hagués desitjat fotografiar-la. La dita aquella d'estar al lloc i moment oportú... i no hi era.

dissabte, 22 de gener de 2011

La Julieta i el FIB


FIB: Festival internacional de Benicàssim.

Sí; per tant, música rock, de tendència indie i alternativa. A part d'algun grup consagrat i de cert pedigrí, molt d'altres poc coneguts amb ganes de riffs de guitarres estripades i ritme contundent.

És un festival amb renom a l'escena internacional, sobretot Europa, que inclús se'n deriva un substantiu, els fibers, els que van al FIB. No només hi van sino que comparteixen un estil de vida, una manera de fer les coses, un way of life.

Són 4 dies de concerts, més de 100 actuacions i pernoctant (o dormint de dia més ben dit) en càmping. Certes incomoditats que es veuen compensades per la música, i les substàncies, que et motiven i et fan trempar.

Grups com Artic Monkeys, Arcade Fire o Mumford and sons hi són convidats a l'edició d'enguany.

I una sorpresa; els organitzadors tenen previst que hi actui la Julieta Venegas, la mexicana que toca l'acordió i canta... un estil molt allunyat de l'essència del festival. Potser aspiren que se'ls anomeni eclèctics, vanguardistes o visionaris? S'han begut l'enteniment o més aviat és una qüestió mercantilista.

Si més no la Julieta comenta, "La verdad entiendo que haya polémica porque voy. Solo espero dar un show a la altura del festival, que es lo importante".

dimecres, 19 de gener de 2011

Dos en un dia


Sí, dos regals en un dia !!!

I quins !!!

  • la inscripció a la Marató de Viena
Caldrà estar a l'açada perquè els reptes són majúsculs.

El primer,millorar la marca en Marató. Després del desencís que em va provocar no anar-hi a l'edició de l'any passat per de l'erupció del volcà islandès Eyjafjallajokull espero fer-ho. Vull fer-ho. A més li afegeixo la motivació de seguir uns entrenaments que em planificaré. Tinc, crec, un mínim criteri per adequar-me als meus gustos i necessitats. Tot i així tindré un àngel de la guarda que m'ho supervisarà. Però no tindrà forma de musa rossa ni vesteix cuir.

El 17 d'Abril serà la fita.


El segon, intentar dominar la càmera i treure'n tot el suc de les seves prestacions. No serà fàcil; costarà. Però després de repensar-m'ho força he decidit passar a un estadi superior en l'apartat fotogràfic; és considerada una càmera de gama mitja/alta, l'esglaó inferior a la professional. No sóc, ni tan sols, un fotògraf decent, però m'agrada. I com que un és exigent amb el material...
És una activitat que em relaxa... molt més que mirar les fotografies, que sovint és frustrant. procuraré que no em frustri massa, per això n'aprendrem !!!

divendres, 14 de gener de 2011

Torna el negre


Ignoro si és una apreciació meva o bé em deixo dur pel marketing musical, aquell pel qual es decideix que un tipus de música soni a tothora més enllà de les gustos de la massa.

Ja m'agradaria anar contracorrent o bé tenir la capacitat de descobrir noves tendències musicals, però estic segur d'estar immers en aquest mainstream musical.

Així és, torna el "negre". El soul, el rythm'n'blues, la música dels anys 60', en definitiva.

Em sincero dient que les meves fonts musicals són minses, no procuro abarcar una gran part de la informació que corre per la xarxa o les ràdios, escolto sobre segur. I és per això que l'objectivitat podria ser irrellevant.

Us deixo uns quants exemples que amb una mica de sort els escoltareu de manera fortuïta per les emisores de ràdio o voluntàriament per la xarxa, spotify o quaslevol altra plataforma musical.

Reconec que aquest revival em té captivat i celebro que així sigui. Després de moltíssimes setmanes, per no dir anys, de txumba-txumba i hip-hop barat m'agrada sentir aquesta frescor negre... ni que sigui amb olor a clàssic.

Noisettes, "Never forget you".

Asa, "Be my man".

Elize Doolittle, "Pack up".

Raphael Saadiq, "Love that girl".

Eli "Paperboy" Reed, "Take my love with you".

Per finalitzar un parell de recomanacions. Una de l'actor Jack Black, un poca-solta i sovint barroer, però que a la magnífica pel·lícula "High fidelity" canta una peça... de trempera sensual.

La segona, cerqueu en Howard Tate.

dimarts, 4 de gener de 2011

Als meus amics


Quan un cicle es tanca et treus un pes de sobre. Et sents més lleuger i la neurona descansa. I, inclús, el bocí que t'havien pres comença a regenerar-se.

L'entorn es recol·loca, la rutina s'esdevé amiga, el positivisme envaeix l'estat d'ànim; tot en la seva mesura justa, lenta però segura.

Cal procurar que el canvi sigui sempre per millorar. I si cal reinventar-se, et reinventes.

Defallir no serveix, ni està en el diccionari.

Empenta.

Però com sempre, en tota adversitat, es manifesten efectes colaterals; i els meus amics, lectors d'aquest bloc, encara en són més... si és que es pot quantificar... i si es pot anomenar "efecte colateral" a aquesta sort.
"Valora les coses que valen la pena.... i la resta... no mereixen la teva atenció!!! Has de guardar forces per a qui et valora.. i deixar de fer "l'imbècil" (amb carinyo) amb qui no sap apreciar una bona amistat..."