Fa 20 anys...

... que es va reunir, probablement, el millor reguitzell de jugador en un mateix equip de qualsevol esport. No sé si ho tronarem a veure-ho mai és, tot i que aquestes afirmacions són massa gratuïtes.

Fa 20 anys que USA Basketball, la federació americana de bàsquet, anunciava que els següents Jocs Olímpics, els 25ens, els de Barcelona, es seleccionaries jugadors professionals de la NBA.

Quatre anys abans van perdre la semi-final contra la Unió Soviètica i van haver de conformar-se amb la medalla de bronze, ells que sempre havien guanyat l'or, sempre... excepte la final dels Jocs de Múnich, després d'una decisió de la taula i també contra els sociètics, que els van "regalar" tres segons més quan el temps s'havia exhaurit. Tres segons que es van aprofitar per encistellar i guanyar d'un punt. Avui en dia la medalla de plata "guanyada" pels jugadors americans resta a les dependències de la seu del Comité Olímpic a Lausanne, després de negar-se any rere any a anar a buscar-la.

Amb aqusts antecedents era més que previsibles que els dirigents americans estessin escaldats de dur als Jocs equips bons però no excel·lents; equips que patien alguna derrota contra seleccions europees. Podríem dir que per atacs de supèrbia, ells que havien inventat aquest esport. És per això que van donar un cop de puny a la taula i van seleccionar als millors... deu mesos abans !!! Deu noms mítics. Cal recordar-vos els seus noms? No, no cal. No els citaré; estic segur que més o menys tots els que vam viure i gaudir dels Jocs de Barcelona els anomenaríem en un esglai. Eren els millors i ho van demostrar en escreix.

I això que es van quedar a casa jugadors com Isaiah Thomas o Dominique Wilkins.

Els dos restants van ser un universitari, Christian Laettner, i una altra "perla" professional, en Clyde Drexler. S'especulava que hi aniria en Shaquille O'Neal, el millor universitari, però no.

Eren els millors i així ho van demostrar en cada partit. Victòries de pallissa, la menor de 32 punts, la final contra Croàcia; oferint un joc vistós i espectacular. Una diferència de qualitat i intensitat contra tots els rivals.

D'anècdotes n'hi ha un munt; el comentari d'en Charles Barkley amb un esperit de xuleria i sinceritat, n'és un exemple. Quan li van preguntar què coneixia del primer rival, Angola, va respondre que res, però sabia que tindrien un problema.

Vint anys després continuem somiant amb el Dream team.