dijous, 31 de desembre de 2009

Camins

Per un 2010 ple de camins, objectius, idees, anhels, desitjos, emocions,... que s'acompleixin.



dimecres, 30 de desembre de 2009

Mitjons


Aquest matí amb les presses de preparar la bossa m'he oblidat els mitjons. Quan m'he canviat per sortir a entrenar calia decidir si anava sense o amb els de carrer.

La decisió ha estat amb els de carrer. I per fer penitència del meu oblit me'ls he alçat fins sota genoll i n'he fet ostentació durant l'entrenament. Ara tinc la marca de la goma... queda poc estètic... com entrenar amb mitjons de carrer estil ejecutivo.

Per cert, l'entrenament, prou bo. He anat un pèl més lent del què tocava en un tram durant el rodatge intervàlic d'avui... conseqüències de les sèries a tot drap d'ahir. Potser haurà estat l'efecte dels mitjons?

divendres, 25 de desembre de 2009

Porc sun-glasses


A l'hora de l'aperitiu he sortit a entrenar.

Tot i que el programa "deia" sèries de 2000m em venia de gust sortir pels meus corriols de Collserola. I amb el Sol que feia !!! I la temperatura agradable !!! A més la tralla me la guardo per diumenge a Lloret.

Així doncs he aparcat el kit d'hivern i m'he vestit de curt... i acompanyat de les ulleres de sol, que feia massa dies que no les calçava, massa pluja, he sortit a rodar. Sense pretensions, xino-xano, anar fent.

Tenia ganes de rodar per muntanya i de les ulleres; dos elements dels quals no en puc prescindir, tot i que alguns pretenen posar en dubte la meva capacitat porc sun-glasses.

L'any passat vaig fer el mateix recorregut i també a ritme suau. Hauré establert una tradició?

dijous, 24 de desembre de 2009

Vuitena entrada, Fenway Park

La identificació entre música i esport la trobo fascinant. Com una música és capaç de donar-te una empenta infinita mentre corres... indescriptible. Encara recordo el subidón moments abans de la Cursa dels Bombers 2007 amb aquesta.

I de la litúrgia d'Anfield Road amb el You'll never walk alone? (No us perdeu la pancarta que surt al minut i quinze segons). Pell de gallina !!!

Anticipo que el besibol és un esport que em deixa del tot fred; no, li tinc una mica de grima. Però hi ha moments que aquesta barrera es trenca. Estadi dels Red Sox, Boston, amb la vuitena entrada de cada partit tot el públic canta un clàssic... novament, flipant.

Per acabar, com deuen quedar els rivals, en aquest cas els Migthy Ducks d'Anaheim, després de sentir a tots cantant? Miedo escénico, que diria en Valdano, comprovant les ganes que hi posa el senyor al segon 57 del vídeo. Ufffffffffffffffffff... no tinc paraules.

Nadala

No sóc massa entusiasta del Nadal; més aviat, gens. Malgrat les bones intencions concentrades en aquests dies trobo que és una època plena d'hipocresia i exageradament mercantilista.

Puc desitjar els millors auguris a tots el del meu entorn cada dia de l'any? Oi tant... no em cal el Nadal. Vull amistat, estima i complicitat per a tots vosaltres.

Però el Nadal es torna patètic quan entrem en el camp de les nadales. N'hi ha d'esperpèntiques, la castellana de "los peces en el río" n'és un exemple. De tradicionals ridícules com el "Fum, fum, fum". I de maques però carrinclones com "Desembre congelat" o "Santa nit".

I per mantenir aquest punt d'iconoclasta una mica d'irreverència musical en el camp de les nadales.

Disfruteu-la. Va per tots vosaltres.


dimarts, 22 de desembre de 2009

Creia que...

... el món del córrer ho havia vist quasi bé tot.

Un ja porta uns quants anys en això de voltar per anar a curses però el què succeï el passat diumenge no m'ho esperava. La cursa "escollida" va ser la de Santa Bàrbara, a Súria.

Iberpotash, l'empresa que organitzava aquesta cursa gratuïta, està immersa en un ERE, de manera que els treballadors afectats es van mobilitzar i boicotejar la cursa, situant-se sota l'arc de sortida per impedir el pas dels corredors.

Sembla inconcebible que una empresa en aquestes condicions finaceres organitzi una cursa gratuïta. La imatge penosa que donen als seus treballadors !!!

Ara bé, reivindica, protesta, crida, fes vaga,... però no molestis als altres. Sempre explico el mateix exemple; durant una moguda en els meus anys universitaris per fer-nos veure i no molestar vam anar des de la facultat fins la Plaça Universitat mediant la Diagonal, primer, i el carrer Balmes, després. Els conductors ens aplaudien i ens preguntaven el motiu. Es va crear una mena de complicitat, ens fèiem veure, però no trencàvem la dinàmica de la ciutat. Aquest ha de ser el camí.

Reivindica, protesta, crida, fes vaga,... però no emprinyis als altres.

Live and let live.


dilluns, 21 de desembre de 2009

Comença l'estiu !!!

21 de Desembre, solstici d'hivern; el dia en què la durada del Sol per sobre l'horitzó és la més curta de l'any. Per tant a partir de demà ja guanyarem temps a la foscor i ens encaminem cap la primavera i l'estiu.

Estic segur que les properes setmanes, conceptualment, no notarem cap canvi, però a nivell intern l'espurna de l'alegria que comporta aquest fet es manifestarà.

divendres, 18 de desembre de 2009

From New Zealand...

... m'ha arribat un paquet !!! M'ha fet gràcia que vingui de les antípodes, però l'important és el contingut, una samarreta dels All Blacks !!!

Aquests, juntament amb els cards escocesos, són "els meus equips" de rugby. Un esport que l'entenc poquet però que m'apassiona. Pel 2011, el Mundial.

Del rugby m'agrada tot... com espectador, perquè ni boig em ficava entre aquelles tones de múscul. El companyerisme, la tradició, l'educació, el tercer temps,...

Fascinant !!!

dimecres, 16 de desembre de 2009

Sumes, restes, divisions,...

Tot i la petita maravella tecnològica que duc al canell mentre entreno continuo intentant fer càlculs de ritmes, parcials, distàncies,...

Acostumo a entrenar per trams que conec i ajustant aquests a la planificació que segueixo. Per tant prescindeixo de la funció de marcar automàticament el temps emprat cada quilòmetre que em permet el rellotge. Ho calculo mentalment tot corrent... i l'erro molt sovint. Ja no sé si és per la hipòxia a la que estic sotmés o a la manca de pràctica per l'ús de calculadores.

I al recollir les dades del rellotge em puc endur sorpreses o decepcions... ; o aprenc a calcular en marxa o optimitzo les funcions del cronòmetre. O continuo com ara... que en el fons em distreu.

El que sí no faré serà programar tots els entrenaments de la setmana en el rellotge i seguir-los al segon o milímetre, segons sigui el cas. No, això mai !!! És més maco tenir un punt de rebelia i prostituir l'entrenament tot modificant-lo segons l'antull.

divendres, 11 de desembre de 2009

Norah, ja era hora !!!

Després d'un quants anys avorrint-me la Norah Jones sembla que ha canviat l'estil.

Tampoc ha estat un canvi dràstic, però ha introduit alguna guitarra i una mica més de vidilla a les peces, abandonat aquelles ensucrades i una mica carrinclones. Tampoc és una radicalització de la seva música, ni molt menys !!! Però és un gir. I a sobre està més guapa, tot i que continua igual de guenya.

Sembla ser que aquesta evolució ha estat la conseqüència dels canvis en matèria personal.

La Norah sempre havia tingut molt bona premsa, tot el què publica Blue Note en té, però no podia amb la seva música. Amb dues o tres peces ja en tenia prou. Em passa el mateix amb la Diana Krall. Interessant, però avorrida.

Espero que duri.

I la mostra d'aquest canvi és la peça que està sonant cada dia arreu, "Chasing pirates".


Sensacions

M'he inscrit al Repte d'en Roger Roca per preparar la Mitja de Gavà.

I el dimecres vam "tocar" sèries de 300m... però no m'indicava al ritme; resulta que s'havien de córrer per sensacions.

Mai m'havia trobat front unes sèries sense saber com enfocar-les, per tant vaig decidir córrer-les ràpides i en progressió.

Porto uns quant anys en això de "córrer" i sèries per sensacions és un concepte nou. Sempre havia pensat que per aprofitar aquest tipus d'entrenament era millor que et marquessin una pauta. Comprovo que no.
Veurem els resultats...o no, però va ser divertit; que és del quèes tracta.

dijous, 3 de desembre de 2009

Mai és tard...


La senyora de la foto va tenir el rècord mundial en salt d'alçada als anys '30, Gretel Bergmann.

El "problema" va ser que era alemanya... jueva.

La seva història està molt ben narrada en aquest article excel·lent per part d'un dels millors periodistes esportius.

I una vegada més constato que tot el que va relacionat amb el nazisme em fascina. Quin periode més abominable de la nostra Història recent !!!

dimarts, 1 de desembre de 2009

Tretze i una

Tretze missatges i una trucada.

Aquesta va ser la "distància" entre Florència i jo. Per tant, distància nul·la... quasi, quasi, quasi hi era.

Moltes gràcies !!!

6.24

6.24 de la matinada i hora d'inici de l'entrenament.

Com que a quarts de sis ja m'he desvetllat i no hi ha hagut manera de reprendre la son he decidit canviar-me i sortir a entrenar. Això sí, abans he mirat el termòmetre, 7.2ºC !!! Per tant, dues capes, guants, mocador al front i malles pirata (que em queden tan bé). Zero mandra i... endavant.

Reconec que m'ho he passat de conya. El temps ha volat, sensació inequívoca de gaudir, i a sobre he estat premiat amb una visió d'una lluna plena preciosa i grogosa abans de pondre's rere les muntanyes... mentre a les meves esquenes començava a clarejar.

Extraordinari.

dilluns, 30 de novembre de 2009

JB


JB, la Jean Bouin; la decana de les curses catalanes i dedicada a l'atleta francès, sub-campió als 5000m als Jocs d'Estocolm (1912) i que va morir durant la primera Guerra Mundial.

L'objectiu era sortir a 3.50, tal com em va proposar el meu amic Ramon, i aguantar fins que pogués. I he aguantat fins el km 7; a partir d'allí, i coincidint amb la pujada al Paral·lel, i sobretot el carrer Lleida, les forces s'han transformat en escadusseres i l'opció de baixar de 39 minuts s'ha esvait. M'han "caigut" molts segons en aquests tres darrers km. Massa segons !!! Però és que no podia... les cames ja no tiraven més.

He jugat fort i no he sortit vencedor. Calia i volia intentar-ho, encara que els números per l'èxit eren insignificants.

El millor de tot ésque les molèsties al rotulià no s'han manifestat. Estaré curat?

dissabte, 28 de novembre de 2009

Sopar de "comiat"


El menú d'aquesta nit era un sopar.

Un petit sopar de comiat pels que marxen a Florència a córrer la Marató. Fa dos anys hi vaig ser; tot i que la Marató no va anar bé (va ser més aviat per oblidar) la ciutat es mereix unes quantes visites. Circular per aquells carrers sense una ruta preestablerta és una maravella; eixar-se empapar d'aquell ambient cosmopolita renaixentista és un premi. Tinc ganes de tornar-hi !!!

El petit sopar s'ha convertit en una espècie d'orgia der riures. Sensacional !!! Amb una cirereta especial.

La veritat és que ens adonen que a vegades no calen massa parafernàlies per passar-s'ho bé. Ganes, gyoza i una copa de vi és suficient.

Poc abans d'arribar a casa a la ràdio ha sonat aquesta peça; hi ha millor manera d'acabar la nit? Sí, no recordar la bazòfia de concert del passar 4 de Setembre.

Que poc, però alhora que suficient per gaudir !!!

dijous, 26 de novembre de 2009

Temporada

L'Enric m'ha donat permís per publicar unes paraules seves.

Són com creu, i crec, que s'ha d'enfocar una temporada.

"S'han de buscar objectius clars i entrenar de cara a la seva consecució. Si a cada cursa volem millorar, ens estancarem i no aconseguirem resultats molt més bons. Vull dir que és més interessant pensar que a dos anys vista voleu fer 45' en un 10.000 i anar per feina, que no pas malgastar energia durant tota la temporada per acabar estancant-se en temps més mediocres.

Ja sé que resulta molt satisfactori anar millorant la nostra marca segon a segon, però això és com aquells que fan cent maratons a 2h 30', però que s'estan perden la possibilitat de fer-ne una en 2h 20'.

Si no us podeu reprimir i us ve de gust competir habitualment, busqueu altres tipus de curses. Feu distàncies curtes, que puguin servir com a substitut d'un entrenament de qualitat; feu curses de muntanya deixant el rellotge a casa: a la muntanya les referències quilomètriques no serveixen per a res, però, en canvi, ens posen forts; feu crossos, que ens ensenyen a competir i a gestionar el nostre esforç, a treure el millor de nosaltres mateixos; feu de llebre, per aprendre a regular el ritme. Competiu, si això és el que us ve de gust, però no malgasteu energia."

diumenge, 22 de novembre de 2009

No ho entenc

Mentre recuperava entre sèries he vist que pel camí s'apropava un corredor amb auriculars.

Panteixava, però encara tenia esma per saludar.

Als pocs metres d'arribar a la meva alçada, el corredor, ha abaixat el cap i ha seguit recte ignorant-me del tot. Com si no hi fos. M'ha molestat, ho reconec. I sí l'he saludat.

No crec que sigui enemic meu, no l'he reconegut; ni que l'hagi fet res en una vida passada; per tant no entenc que no saludés. Per a mi és un costum. I era correspós fions ara, però l'actitud d'avui ha estat sorprenent.

Un exemple més de com la mala educació va en augment. Suposo que ara que s'ha popularitzat el running hi entra de tot... encara que pugui semblar un comentari elitista.

Continuaré saludant amb qui em creui. I tant que sí !!!

dimecres, 18 de novembre de 2009

Dragan's lesson

Estava gos. O molt gos. Però volia sotir a entrenar. La balança es decantava cap a la desidia... no diré basarda, que em sortiria d'escala, jajajaj...

I hagués guanyat aquest fins que he pensat en el concepte de "pilot automàtic" que un dia l'Edu em va comentar.

L'he aplicat. Resultat? Un gran rodatge d'una hora, bones sensacions, bon ritme i disfrutant. Quasi, quasi espectacular... però això ho deixo per demà.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Evolució

Amb aquest, cumplim el centenari !!!

100 missatges en el bloc... ho trobo una xifre considerable. Desitjo marcar altres fites numèriques.

La creació del bloc va ser, com la majoria, fer partícipes de les "coses" que li passen a un. Però l'evolució d'aquest és difícil de predir; inicialment semblava encaminat a descriure vivències atlètiques; darrerament, però, musicals. A partir d'ara... no ho sé.

És com aquella situació que va iniciar-se com a musa, es convertí en bàlsam per acabar esdevenint-se dit petit. Imprevisible... però així és l'evolució.

Gràcies a tots per estar-hi.

divendres, 13 de novembre de 2009

La màquina del ritme

El concert d'en Marcus Miller i la seva banda al Palau de la Música va ser impressionant; acollonant !!!

Desconeixia completament el disc "Tutu" d'en Miles Davis (dir que és seu es una mica exagerat perquè la majoria de les composicions són d'en Marcus) i no sabia amb què em toparia. I va ser una descàrrega de jazz-funky de primer nivell.

Sense voler aglutinar el seu paper de líder a base de solos llarguíssims, en Marcus es va dedicar a marcar una base, juntament amb l'extraordinari bateria Ronald Bruner, sobre la qual es construien les peces. Una autèntica màquina de ritme; quina manera de tocar !!! I és clar, amb aquest coixí la trumpeta (Christina Scott) i el saxo (Alex Han) van anar sobre rodes.

Un parell de detalls que no em van fer el pes; l'oportunista homentage a en Michael Jackson (tercer homentage consecutiu al que assisteixo a un producte de marketing que no musical) que em va permetre comprovar que en Marcus a més del baix també toca el clarinet... baix; i el segon, la supèrflua presència del teclista (Federico González Peña), realment prescindible, inundant les peces amb sons i acompanyaments "galàctic"... malgrat que pugui mantenir l'essència original del disc.

dimecres, 11 de novembre de 2009

Marcus Miller


En Marcus toca el baix elèctric... i el toca de maravella !!!

És el motiu del concert d'aquesta nit, ell i la seva banda, sota el títol de "Tutu revisited". De moment l'únic concert del Festival de Jazz d'enguany pel qual tinc entrada.

"Tutu" és un dels darrers discs editats per en Miles Davis; està en una ona jazz-funky-rockera... encara que això de les definicions...
En Marcus era el baixista de la darrera banda d'en Miles i, a priori, tocarà peces d'aquest treball... però mai se sap...aquests músics fan una miqueta el què volen, perquè amb la banda que l'acompanya...

Sempre abillat amb el seu barret negre és una referència del baix elèctric actual. Una petita mostra és aquest vídeo.


dimarts, 10 de novembre de 2009

III. Sabia que hi serien

Malgrat que la climatologia seria negativa, que no convidava massa a sortir i animar, la gent d'Euskadi sabia que hi serien. Potser no tanta com els anys anteriors, però al llarg de tot el recorregut ens estaven animant... inclús en les zones de menys aixopluc.

Més que un acte de motivació pels participants sembla un acte social i cultural. A Euskadi això de córrer i anar en bicicleta ho tenen molt arraigat; els és comú... i accepten que la carretera estigui tallada i s'involucren en la festa. No són mers espectadors, són actors. I quins actors !!!

És una cursa egoïsta; hi participes perquè t'empaparàs d'un ambient quasi inigualable. És quasi impossible no anar trempat o no tenir pell de gallina. I aquesta sensació, agrada. Faig meves unes paraules de l'Edu quan em deia que només ha vist dues curses amb un ambient indescriptible, la Behobia i la Marató de NY.

I així és; indescriptible perquè les paraules del meu lèxic es queden curtes. S'ha de viure. I gaudir-ho, per descomptat.

He viscut, per quarta vegada, aquesta sensació. Vull tornar-hi. I espero que sigui l'any vinent. I NY, mentre, a l'horitzó del desig.

II. Alerta roja


L'alerta roja en meteorologia està tipificada amb vents de caire huracanat (no escric el rang de velocitats perquè no el sé, però vulgarment se l'anomena vent de collons), pluges severes (de 20 a 50mm en 6 hores) i opcions de calamarsa.

I aquest va ser el menú del cap de setmana, alerta roja.

Núvols amenaçadors i preciosos, de formes capcioses i grotesques; xàfecs exagerats, efímers i sobtats, i sobretot ventades que et "permetien" moure't en càmera lenta, quasi incapaç d'avançar.

A quarts de vuit del matí l'Andrés va trucar a l'organització per s'havia suspés la cursa. "Pues no, se sale !!!"... sense dubte l'idiosincràsia euskera es va manifestar en tota la seva plenitut.

Dormir sota una claraboia on hi pica la calamarsa i la pluja, i en un llit aliè no és la millor manera de descansar. Però no era excusa per no llevar-se amb ganes, esmorzar i dirigir-se cap a Behobia. Calia adaptar-se a l'alerta roja.

Simptomàtic va ser el moment de baixar de l'EuskoTren, a Irún, per anar a cercar els autobusos que ens durien a la zona de sortida. És un petit tram que no tardes ni un minut en caminar-lo; va començar a ploure i vam quedar xops de dalt a baix... van ser uns pocs segons, però suficients per calar-nos, ben emapapats, ben xops. Especialment ridícul va ser que a punt d'arribar a la zona a on els busos estaven aparcats, la ventada en contra ens va deixar clavats; anava rere l'Edu i no avançàvem !!! Malgrat tot, vam arribar a la sortida amb suficient temps... per remullar-nos una mica més.

Sovint les ganes és l'autèntic motor de les rucades, i no el seny.

I. Acte de golafreria

Golafre: que menja molt, voraç, d'un apetit insaciable.

Si després d'un opípar dinar al restaurant Urbano del cas cantic de Donostia, tant per la qualitat de l'àpat com per la companyia i el volum d'aquesta, finalitzat sobre les 5 de la tarda, la passejada per anar a cercar el pitrall per la cursa l'enllaces amb una primera ronda de pintxos abans de les vuit no crec que es pugui definir aquesta acció de cap altra manera com un acte de golafreria.

Tres quarts i mig de vuit, Beti-jai, els millors seitons arrebossats estaven a punt de ser cruspits. Llàstima de no demanar que els escalfessin, crec que haguessin estat d'escàndol.; perquè els tenen cuits al punt i a més, la fritura gens oliosa. És una gran manera de començar el tour gastronòmic !!!

La continuació va ser anar desenbocant, en més o menys encert, en una sèrie de locals amb aire rústic fins petar al Txepetxa; bestial !!! Entre que el local estava com un ou, ple d'ambient, el Barça guanyava i les tapes calentes, ara sí, estaven de conya, l'encert va ser total. Un arrós amb cloïses i un txipirons a la plantxa va ser un colofó a una nit memorable. Mancava la dosi de fruita... però, i què?

Llàstima que el bar Tamboril estés de vacances... venia molt recomanat. L'excusa per l'any vinent?


divendres, 6 de novembre de 2009

Jimmy


Aquest avi de la foto és una llegenda per partida triple; primer per ser qui és, el bateria Jimmy Cobb.
Segon, per ser un dels creadors d'un disc considerat cabdal en la Història del jazz, "Kind of blue", introductor del sistema modal per part d'en Miles Davis; i tercer, ser l'únic membre viu del quintet que el va gravar.

Potser com a bateria, opinió personal, no forma part de l'Olimp d'aquest intrument, abans hi col·locaria, el meu admirat Billy Higgins, l'Elvin Jones, Tony Williams, Philly Jo Jones, Art Blakey, però és dels de gama alta.

Enguany es celebra el cinquantè aniversari de la gravació del "Kind of blue" i el Festival de Jazz de Barcelona li dedica un gran homenatge, la presència del grup d'en Jimmy Cobb que tocarà íntegrament el disc ressenyat.

La veritat és que era un oportunitat única... sí, en passat, perquè es celebrarà demà per la nit... la nit prèvia a la Behobia... grrrrrrrrrrrrr... Vaig optar per anar a Euskadi, malgrat que l'opció jazzística em seduïa moltíssim. Em caldrà llegir les crítiques del concert per fer-me'n una idea, o esperar que l'Old Jim hi tregui el nas per narrar-m'ho.

Algú hi anirà?


8 de Novembre de 2009


Aquesta és la data de la millor cursa que mai he corregut, la Behobia-Donosti. I enguany hi seré... per quart cop consecutiu !!!

La culpa de tot la té la revista Runner's World, que uns anys enrere en va fer un reportatge que em va picar molt la curiositat. Volia conèixer de prop aquesta cursa... i un és un xic maó i procura sortir-se'n amb les idees que té.

A més de ser mítica, 45 edicions ho garanteixen, reuneix molt més condicionants que m'omplen i no només atlètics.

Primer Euskadi, reconec que aquella terra i gent, m'atrauen. Després la bonica ciutat de Donosti i tot el què l'envolta a nivell gastronòmic. I la cursa en si; l'ambient és magnífic, amb totes les vorades inundades de gent que t'animen amb crits de oso hondo i aúpa. Amb tocs abertzales i paisatges típics d'Euskadi, prats verds i una afició que sap viure i comparteix el teu esforç... malgrat que aquest punt de vista sigui una mica egoïsta.

Enguany sembla que hi caurà pluja... veurem si la gent s'hi aboca.

En definitiva, que espero amb moltes ganes tot aquest cap de setmana. A més, vaig amb els "meus" i això no té més qualificatiu que, aúpa !!!

dimecres, 4 de novembre de 2009

25 minuts


25 minuts és la durada del meu retorn a la bicicleta... des de feina... ufffffffffff... no sé quants anys. Al cotxe li tocava revisió i per evitar prendre la Renfe, i patir retard, he optat per la bicicleta Brompton plegable del meu germà per tornar del taller.

I així he iniciat el dia; desplegant una bicicleta (una petita joia) i circulant amb un solet agradable que m'enlluernava, tot anant contra-direcció en alguns carrers del polígon industrial... un petit acte de rebel·lia.

A l'inici una mica insegur, la trobava molt neguitosa, potser n'era jo, però mica en mica m'he anat adaptant convertint la tornada en un agradable passeig.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Sant Carles de la Ràpita


Aquesta maravellosa posta de sol va ser la cloenda per un dia excepcional.

És des del Trabucador del delta de l'Ebre. Lloc idílic i encisador per una prova atípica com va ser l'IronTerra, un triatló sense transicions i equivalent a un terç d'Ironman.

L'Albert, l'organitzador em va "fitxar" pel reportatge gràfic i de pas em convidava a participar en algun dels sectora. Vaig triar, com era previsible, la cursa.

Van ser 14km per un terreny pla, amb uns quants sots, de sorra compactada i humida, que malgrat la tracció que es perdia en cada gambada va ser agradable de córrer-hi.

Prova molt ben organitzada, petita i casolana. Fantàstic ambient, acompanyat de la Nuski, l'Àlex, l'Edu, en Dani, la Thais, en Manolo, la Bego, l'Enric, ... i qui sap si en futur el meu debut triatlètic... jajajaj...

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Inglourios basterds


Sí, la darrera pel·lícula d'en Quentin Tarantino. Puntuació, rascant l'excel·lent a l'IMBD, 8.6. No està gens malament... la puntuació.

M'ha agradat; està ple de diàlegs enginyosos, alguns de memorables; moments de màxima tensió i angoixa; unes pinzallades còmiques; una banda sonora trencadora i diferent, com ens té acostumats en Tarantino; una estructura, en capítols, excel·lent; uns actors soberbis i, personalment, un tema que sempre m'ha agradat, el nazisme.

Què li manca? Per a mi el final és massa simplista. I mira que en dues hores i mitja de duració es podia haver cercat un de més elaborat. És el què falla, sino diria que és una obra mestra. És clar que sent tarantiniana al 100% es pot criticar l'abundant barroquisme en tots els seus aspectes i, com sempre, regalima excés arreu... inclús modificant la Història al seu antull !!!

De violència n'hi ha, com no podia ser d'una altra manera, però no se n'abusa; estem parlant de la II Guerra Mundial i allí va haver-hi sang a dojo. Però no sempre és violència mostrada, hi és, però no es veu... s'intueix o la sents. Malgrat això hi ha un escena colpidora que no desvetllaré.

Ressalto un parell d'actors, la Mélanie Laurent (Shosanna Dreyfuss) i en Christoph Waltz (Hans Landa), espectaculars. També ressalto l'angoixa en moltes escenes, aquella angoixa que et corprén i et tensa quan intueixes el què succeirà... i succeeix.

En definitiva si us agrada en Tarantino aneu-hi, no us penedireu.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Recompensa


La d'avui no ha estat com la de la fotografia adjuntada però quasi, quasi. Si més no, li'n dono el mateix valor. No era rogenc, més aviat grogós, però per a mi ha estat la recompensa a matinar. M'havia de refer de les pèssimes sensacions del diumenge passat i calia un esforç suplementari. A més a més les circumstànices han ajudat.

Només tenia l'opció de sortir a entrenar si em llevava a les 7. Al minut de sonar el despertador ja m'havia activat. Reconec que tampoc és una hora que calgui valorar, però sí en el meu cas. Conec un parell que es lleven, com a molt tard, a les 6 per sortir a entrenar, i alhora compatibilitzar horaris familiars i laborables.

La sortida de sol, maca; el rodatge, bo; les ensacions, immillorables; i el futur... atlètic, espectacular.

Hi ha manera més agradable d'iniciar el dia?

Apatia


La fotografia, pocs minuts abans de la sortida, reflexa el que va ser el meu escalfament per la Mitja d'El Vendrell... nul. Zero. No vaig escalfar... i així va anar...

Quan va sonar el despertador a les 6 només tenia en ment descansar més estona, fer el gos o tornar-me a dormir. M'envaïa l'apatia, la mandra. No volia llevar-me per anar a El Vendrell a córrer, i encara menys una Mitja.

Com enfocar una situació com aquesta? Vaig decidir sortir, prendre un ritme no molt forçat i si em veia amb ànims apretar al darrer quart de la prova.

Però no. El recorregut lleig, i les poques ganes d'esforç van fer que m'avorrís i vaig decidir aturar-me per esperar l'Anna i l'Edu que venien per darrera i acompanyar-los fins el final. L'Anna anava una mica encarcarada però tot i així es va esforçar, apretant les dents i intentant mantenir el ritme, mentre l'Edu encapçalava la comitiva. Per segon cop en una setmana aquesta noieta m'ha donat una altra lliçó.

Vull creure que li vaig donar una empenteta al tram final de la seva cursa, però qui de fet em van ajudar van ser ells. Gràcies !!!

Resumint, si no hi poses ganes i motivació millor no sortir. Ho hauré aprés per un futur?

Voldria creure que sí.

dijous, 22 d’octubre de 2009

La lliçó de l'Anna


M'agrada sortir a entrenar quan plou; trobo que és un al·licient més a la sessió... com si es depertessin les meves inquietuts peterpanesques.

I avui plou. A l'inici suaument, s'aguantava; era suportable. Al cap d'una estona s'ha desencadenat la tempesta... no com la de la foto, però quasi. Ha começat a bufar el vent i m'estava glaçant. Pell de gallina. Reconec que he tingut un moment de debilitat i quasi abandono. Però m'he dit a mi mateix que si l'Anna va entrenar de nit i sota la pluja el dimarts, jo no seré tan tita-freda com per plegar.

No he plegat... i he disfrutat moltíssim !!!

El tema dels ritmes, millor oblidar-los, que avui no els he pogut complir. Però no importa. La sensació de poder combatre els elements atmosfèrics ho ha recompensat. Un plaer !!! A més he pogut comprovar que les Suacony Tangent són anfibies.

Gràcies Anna !!! Gran lliçó.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

13 de Novembre de 2005

New Plymouth, Nova Zelanda. Es celebra una prova de la triatló de la Copa del Món.

La ressolució de la prova és una de les més boniques que mai he vist. Un autèntic canvi de ritme per arribar primer. Cal ser agressiu, confiar en les teves capacitats i mai donar-te per vençut, és el missatge que rebo... a part del propi espectacle de les imatges. No les adjectivo perquè és millor quedar-se bocabadat mirant-les.


dimarts, 20 d’octubre de 2009

Marató del Mediterrani


No és l'arribada de la Marató. Aquesta sensació de rapidesa, real, només l'exerciré si intento aconseguir marca.
És l'arribada a la cursa dels 10km que es celebrava simultàniament; també una Mitja.

Vaig quedar molt satisfet de les prestacions. Comprovo que enguany estic agafant un punt de forma que els anys anteriors em costava molt més. Ignoro si a mig termini serà un encert o no, però actualment estic gaudint d'aquesta sensació d'anar "ràpid abans d'hora".

La cursa la vaig enfocar per anar en grup. El ritme inicial era de 4.05"/km, i el vam saber mantenir. Potser hagués pogut anar més ràpid, no ho sé, però no vaig voler desaprofitar aquesta oportunitat d'anar acompanyat.

Un cop acabada la cursa em vaig intentar donar un cop de mà a l'Anna, la Montse i en Carles. Notar com de tensionats anaven en acabar les seves respectives curses i entrenament de 32 km va ser molt gratificant, alhora que per mi va ser un gran entrenament post-competició. "A lo tonto" em van sortir quasi una vintena de quilòmetres !!!

Un dia per recordar.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Esfereïdor


Música de post.

Aquesta foto ha guanyat el primer premi en la categoria de notícies de Poy Denmark. És d'en David Hogsholt.

La trobo esfereïdora !!!

A part de que tècnicament és magnífica, la sobrietat del B/N, l'enquadrat en diagonal, el contrast dels grisos, el que reflexe em posa els pèls de punta.; el moment en que l'amiga li punxa cocaïna directe al coll al mig de la ciutat de Copenhagen, davant de tothom, sense importar "l'escena" que estan executant. Un exemple més de que la droga arrasa amb tot el que se li posi per davant.

Per si voleu llegir la notícia sencera i el que explica l'autor la trobarereu aquí.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

... i en Neal era blanc !!!


11 d'Octubre de 2008, mor en Neal Hefti. Fa un any i un dia.

Un dels millors arranjadors de jazz i col·laborador d'en Count Basie, un dels gran binomis de la història de la música. Encara que inicalment va ser trompetista amb els anys va dedicar-se més a la composició.

Fa uns dies remenant entre piles de Cd's vaig ensopegar amb un (el d'aquestes línies); la portada mostra el binomi citat. I amb la sopresa de que en Neal era blanc !!! Quina paradoxa. El jazz, la música negra per excelència... i a mi el que em "posa" és un de blanc.

Conyes apart, aquest músic passarà a la història com el compositor d'una melodia molt coneguda per tots. Aquesta.

No obstant el valoro per composicions com "Lil' darling".



Si algun dels lectors sent curiositat la meva recomanació és per un CD titulat "Atomic Mr. Basie", una sobèrbia col·lecció de 17 peces extraordinàries, sino recordo malament. No us decebrà.

Els "meus ferros"






dimecres, 7 d’octubre de 2009

Boyle i Smith



He titulat el missatge amb els cognoms de dos dels il·lustres cinetífics de la imatge. El de la dreta no interessa... i no pas pels seus estudis.

Els dos senyors saxons són Willard S. Boyle i George E. Smith, que fins fa vint-i-quatre hores desconeixia que existien, guanyadors del premi Nobel de Física d'enguany.

El motiu pel qual són protagonistes en aquest espai és que són els creadors del circuit semi-conductor d'imatge CCD (Charged Coupled Device), la base del sensor de ls càmeres digitals de fotografia... un dels meus estris favorits !!!

Què faria anant pel món sense la càmera? Res.

Per tant, des d'aquest raconet del ciberespai, moltes gràcies Boyle i Smith.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

De Sant Cugat a El Maresme

Aquest ha estat el meu recorregut esportiu del dia d'avui.

Pel matí a St Cugat, a córrer la Mitja; feia sis mesos que no en corria cap i estava una mica "espantat". Ignorva quines serien les sensacions i les prestacions; em trobaria còmode amb les Asics Cumulus que estrenava en competició? Sabria manetenir el ritme de 4.30"/km durant tota la cursa? Massa incògnites que al final s'ha resoll favorablement. Les Cumulus bé, les molèsties a la planta del peu me las ha provocat l'arruga del mitjó... com si no tingués experiència per fer una errada com aquesta.

Però ressalto les prestacions; 1.33.03, el que equival a una mitjana de 4.25"/km. Mai havia anat tan ràpid a principis d'Octubre. Ignoro què significa... però estic satisfet i també soprés. M'agraden aquestes sorpreses.

Un cop acabada la matinal, cap a El Maresme !!! S'hi celebrava l'Iron Man de Calella. Ufffffffffff... impressionant el què comporta entrenar una tri-disciplina com aquesta i impressionant poder completar-la. Admirable !!!

A part de la part física, que es presuposa, la part mental ha de ser d'esforç agònic; estar unes 12 hores en marxa és un temps que si no ho vius en persona em sembla que no se sap.

Felicitats a tots els finishers !!! A tots !!!

Voldria comentar uns noms en concret. Primer l'Edu, del qual he seguit setmanalment el seu entrenament i intueixo el què comporta la preparació d'una prova com aquesta.

I després en Huck, Ruben, Cris, Carlos i Enric.

A tots, de veritat, la més absoluta admiració i reconeixement al vostre esforç.

Impressionant !!!

Ha pagat molt la pena veure-us, animar-vos, fotografiar-vos i patir, una miqueta, amb vosaltres.

dimarts, 29 de setembre de 2009

Cançó d'estiu

Tot i que fa una setmana que l'estiu, astrològic que no el meteorològic, s'ha acabat fins ara no he fet la selecció final de la cançó d'estiu d'enguany.

Fugint de canciones de verano com les del Georgie Dann (em nego a escriure un enllaç d'aquest subproducte comercial amb eterna rialla) i dels hits de la temporada com "Viva la vida" de Coldplay o "Human" de The Killers, que estan una mica avorrides per no dir cremades, o bé la que sona força darrerament, "I gotta a feeling" de Black Eyes Peas, la meva selecció és la que adjunto. N'és una de molt personal, que aporta unes vivències que em són agradables de recordar, uns moments únics,... i plego que em poso melangiós i no correpon.

No penjo els vídeos per no carregar en excés la plana.

Desitjo que us agradin !!!

"Aicha", Cheb Khaled.

"Africa", Ismael Lô.

"Asimbonanga", Johnny Clegg & Savuka.

"Pressure", Hafsa ft Banana Zorro.

dimecres, 23 de setembre de 2009

Playboy


S'ha acabat !!!

El playboy per definició l'han fotut fora de l'activitat més mediàtica del món, la Fòrmula 1. I el pájaru és en Flavio Briatore. Al carrer !!!

Em costa de creure que una persona amb la seva estètica i de la seva edat sigui la definició del glamour i del dandy. Personlament el trobo llafiscós. Però ha tingut èxit a nivell social i professional. I una cosa que se li ha de valorar, un autèntic self-made man.

No faré, encara que sí, cap comentari de les estupendes senyores que l'acompanyen i que tampoc entenc perquè... un que és ben intencionat de sentiments.

Reconec que m'ha sortit un post ple d'anglicismes... és que la Fòrmula 1 és així.

Ciao per sempre, Flavio.

dimarts, 22 de setembre de 2009

Tyson


Tyson Gay, velocista ianqui, crec que te mala sort i molt bona alhora.

Mala perquè ha coincidit amb el millor, l'Usain Bolt, que no només l'ha guanyat sino que corre trencant el rècord del món en les dues finals que han compartit, Jocs i Mundial. I bona perquè és el segon millor velocista de l'actualitat... que pot ser considerat insuficient en aquesta societat hipercompetitiva, però és un fet.

Han passat cinc setmanes des de la final de 100m del Mundial de Berlin, i el diumenge 20 de Setembre, a Shangai va aconseguir la segona millor marca de la història de la velocitat, uns impressionants 9.69 segons !!!

Amb el que costa aconseguir el punt òptim de forma i aquest pájaru el manté durant 5 setmanes !!! Brillant. És veritat, aquesta marca va ser amb ajuda del vent però dins la legalitat, però és que va sortir fatal.





Ara que en Bolt està cansat, i també saturat de tots els actes promocionals, que en Powell ja es troba en la fase final de la seva temporada calia que en Tyson Gay donés un cop de puny a la taula... i ben fort que l'ha donat tot aprofitant les darreres competicions del calendari atlètic d'enguany.

Ens esperen unes properes temporades apassionants. No sé si el 2010, any en que no es celebrarà ni Mundial ni Jocs, però si no s'espatllen la rivalitat Bolt-Gay podrà esdevenir-se llegendària.

Que així sigui !!!

dimarts, 15 de setembre de 2009

Homenatge

He ensopegat amb aquest vídeo-clip per casualitat i ha estat descobrir tot un homentage a les caràtules dels discs de Blue Note.

Realment sí és un homenatge !!!

dimecres, 9 de setembre de 2009

09.09.09


Avui és 9 de Setembre de 2009. També anomenat 999 o com el títol del post. Número significatiu perquè si l'invertim es converteix en el número diabòlic, el 666. També es podria fer referència al 9 com el número que els dóna protecció.

Malgrat tot avui és el dia que es posa a la venda tot el material enregistrat de The Beatles i digitalitzat... una operació de marketing al més alt nivell. Es justificarà dient que s'ha usat tecnologia de darrera generació, que calia optimitzar el so,... potser sí.

Aquest hauria de ser un post amb música, però trieu la que trieu l'encertareu, per atnt no dirigeixo la cerca.

Darrerament el bloc s'està convertint en molt musical... ignoro si serà per uns dies més o reemprendré la temàtica més atlètica.

PD: gràcies a la Glòria i al Sergi per les seves aportacions involuntàries a la creació d'aquest missatge... vulgarment dit còpia (?)

dilluns, 7 de setembre de 2009

És greu...

... estar tota la Cursa de St Llorenç d'Hortons taral·lejant Glass of water i Life in technicolor II dues peces de Coldplay?

Potser caldria ampliar el repertori.

dissabte, 5 de setembre de 2009

L'efecte Pequerul




Que el millor del concert fos la trobada amb una espontània que em va magrejar l'esquena i amb la qual vam riure una estona diu molt poc a favor de la performance de Coldplay.

Els entesos periodistes musicals els declaren els hereus d'U2; no hi entraré... però si és així puc afirmar que, a Barcelona, van actuar d'igual manera. Va ser el segon umplugged de la temporada... i un error de vaticini per part meva quan vaig anunciar que anirien com un rellotge.

La manca d'intensitat sonora va ser un llast massa gran per poder connectar amb el públic. Les cançons sonaven sense força, desangelades. El so és l'únic víncul que tenia amb ells, perquè la visió era més aviat escadussera. Com a molt veia alguna corredissa d'en Chris Martin i poca cosa més; això sí, beneïdes siguin les pantalles de video i el seu inventor !!! Sense aquest estri els concerts es convertirien en un calvari... per un que és petitonet, diria, que és la salvació.

I si a la manca incomprenssible de punch sonor li sumem uns talls durant els primers minuts del concert es pot afirmar que tenen un problema... com Houston? No justificaré la incomprenssibilitat de la qualitat de so citant el preu de l'entrada, malgrat la dificultat de sonoritzar un espai tan gran i a l'aire lliure, però que canviïn de tècnics de so o d'equips perquè a ple segle XXI no entenc aquest dèficit. I si concerts, com l'Springsteen o els Stones, ho han aconseguit ja no tenen excusa.

El repertori, bé; tampoc és un grup que faci grans canvis de cançons d'un concert a un altre. Més aviat al contrari, pocs canvis i tiren d'una estructura central de cançons ben consolidada.

Potser el lector pensarà que em vaig avorrir. No !!! Al contrari, vaig disfrutar molt. A més vaig tenir l'oportunitat de veure com de freds es mostren en la distància curta... ni un gimme five i una cara de professional-pomes agres; van passar davant nostre quan es dirigien a un mini-escenari a mitjan del concert. Està molt bé aquest desplaçament del grup per tal de que tots els podem tenir més propers, però la moguda que representa això, els segurates creant un corriol entre el públic, al més pur estil de Moisés i les aigües del Mar Roig, provoca un trencament en la dinàmica del concert. O així m'ho va semblar, perquè durant una estona vaig estar més pendent del corriol que de l'escenari.

Els havia vist l'any passat a Liverpool i allí em van semblar un grup molt més potent que el mostrat anit. No sé si els espais a l'aire lliure els van grans o potser va ser l'efecte Pequerul (*). No obstant intentaré disfrutar-los en directe en un futur.

(*) Nuria Pequerul, la mussa de Liverpool.

dijous, 3 de setembre de 2009

Els continuadors

Diuen que Coldplay són els continuadors de U2... que seran el referent en les properes dècades.

Ho ignoro. Només sé que els espero amb ganes per aquest divendres i faig un preg, que no facin un espectacle tan criticable com els de U2.

He tingut l'oportunitat de veure'ls i crec conèixer què m'espera. Anirà com un rellotge !!!

dilluns, 31 d’agost de 2009

La primera


Primera cursa de la nova temporada, La Guilla a Folgueroles, Osona.

Vaig optar per la cursa, de 10km; no em veia capacitat per tirar endavant en una cursa de 25 i amb més de 1100 metres de desnivell positiu. Suposo que m'agrada anar cremant etapes durant les primeres setmanes de la temporada. Un cop més, es manifesta el meu tarannà conservador-eixelebrat... és clar que no tothom opina el mateix...

Amb el femer de curses que duc corregudes i encara avui la primera de la temporada és quasi un esdeveniment per conèixer. No és que estés intranquil, ni res per l'estil, però tenia ganes de competir. La sensació de llevar-me d'hora, d'anar a cercar el pitrall, de vestir-me racing, eren conceptes quasi "oblidats".

La cursa la vaig disfrutar. De muntanya 100%, amb trams per caminar, baixades quasi suïcides, i pujades amb el cor i les cames a punt de petar.

De vistes espectaculars, poques. Només en el punt on es bifurcaven les dues curses; una petita escletxa sobre la plana de Vic amb boira baixa intentar matisar els raigs del Sol. Espectacular. Vaig aturar-m'hi, oblidant-me de la cursa, del rellotge i convertint-me en un simple voyeur. La resta, per corriols a on espodia córrer i força.

Una gran cursa que vaig completar amb un rodatge extra de 4 quilòmetres per tal d'anar acumulant-los. Creant una base.

Estic a l'espera de cercar fotos.

dilluns, 24 d’agost de 2009

80 minuts

Primer entrenament llarg de la temporada. 80 minuts i escaig per corriols de Collserola a ritme suau; un encara no està per apretar massa i com que he estat una mica gos a l'hora de llevar-me... doncs sortint a les onze del matí de fresca no en feia.

No obstant l'he gaudit prou. No, l'he gaudit molt. Malgrat estar fora de forma el ritme pausat que m'he autoimposat m'ha permés trobar fàcil certes rampes que quan vaig ràpid poden ennuegar-se'm. Però no avui. Avui era rodatge suau per acumular quilòmetres i començar a preparar la ment.

En canvi ahir em vaig dur per l'eufòria i... ho vaig pagar una mica. Després de veure la Marató masculina del Mundial de Berlin vaig sortir a les dues ben trempat a cumplir amb el que pretenia ser un rodatge una mica alegre. Alegre va ser, perquè les pulsacions es van disparar, però vaig escurçar-lo perquè m'estava torrant de valent... en el fons, un encert.

En dos dies i posant una mica de seny l'òptica canvia. Continuo preguntant-me, quana aprendré?

divendres, 21 d’agost de 2009

Preus assequibles.

La veritat és que a la xarxa s'hi pot trobar de tot... i més.

Recentment he llegit a La Vanguardia, concretament al suplement "Culturas", que existeix un web a on pots comprar articles i/o material que ha format part de gent coneguda del món del cinema, TV, esports, música,...

I quan dic articles i/o material em refereixo literalment a productes que van des dels mocadors als fluids corporals.

Ja us podeu imaginar que és un tipus de mitomania i fetitxisme passada de voltes; potser més pròpia de psicòpates i freakies que no d'autèntics fans.

La veritat és que és flipant !!!

No em veig col·leccionant bocins de cordons de les espardenyes d'en Haile Gbrselassie... malgrat que sigui un autèntic súper-classe de l'atletisme.

I enguany els preus són assequibles, que és època de crisi.

M'agradaria saber les seves fonts d'obtenció del material. Deuen ser tan inversemblants com els pájarus que el visiten.

Tornant a l'origen del missatge, a la xarxa hi ha de tot. Per bé o malament.

El web és aquest.

dijous, 20 d’agost de 2009

Comabona


El dissabte, poc després d'haver acabat les vacances, i de manera inesperada, em vaig deixar enredar per l'Anna, l'Eduard i en Jaume per excursionejar fins el Comabona.

Més que anar a coronar-lo va ser un agradable passeig amb un desnivell poc pronunciat i de nul·la dificultat tècnica. El cim mesura 2547m i es troba a la Serra del Cadí. En total van ser un 15km i unes 4h30 perquè vam trepitjar un parell de cims més que estaven per les rodalies... i ara no recordo.

Malgrat la calitxa que ens embolcallava els paisatges eren espectaculars, veient-se tota la Cerdanya en la vessant nord i pel sud la cara inèdita del Pedraforca, sense els dos pollegons visibles. Ara escrivint això de la cara inèdita m'ha vingut al cap la imatge de la cara del LP de Pink Floyd "The dark side of the moon"... no sé ben bé perquè. Potser pel títol. No obstant suficient per escollir la música del post.
Una peça força típica d'ells amb una bona dosi de grandiloqüència musical que creen una atmosfera lleugera de quietut i placidesa... com un chill out dels anys '70 gens electrònic.

Les fotos.

dilluns, 17 d’agost de 2009

7 del matí

Les vacances s'han acabat. Ara només resten els records de les vivències patides.

Primer dia de feina. I una nova temporada !!!

Com que intentar seguir el Mundial d'Atletisme em trastoca la rutina no he tingut més remei que llevar-me a les 7 de l matí per poder entrenar i conjugar totes les activitats professionals de la jornada.

Em costa llevar-me. I molt. Però avui quan ha sonat el despertador, dempeus ràpid i cap a fora. Motivat, malgrat que no sempre és així, i amb ganes de moure les cames. Avui m'havia programat un entrenament atractiu, 10km progressius. L'he gaudit i m'han sortit una ritmes més que acceptables... que seran irrisoris en unes quantes setmanes. Espero.

dimarts, 21 de juliol de 2009

dilluns, 20 de juliol de 2009

83160


Aquests són els segons que he tardat en completar la volta sencera al Cavalls del Vent. Si algú vol fer la conversió...

Reconec que ha estat un gran experiència i suposo que amb els dies encara la valoraré més. Però ara per ara el record que em resta és del patiment i la saturació d'anar amunt i avall de les muntanyes. Estic segur que canviarà i el que romandrà serà la companyia, la conya que vam gastar, els paisatges... i també el patiment i saturació d'anar amunt i avall de les muntanyes.

No faré una crònica tal com la seva definició diu. Em sembla que sortiran com unes reflexions... veurem.

Considero que la muntanya la disfruto més anant de manera pausada, amb excursions no massa llargues, amb la càmera a sobre per intentar cercar paisatges i animals, mirar el cel, escoltar la natura i topar-me amb el meu admirat gall fer... com m'agradria veure'n un !!!

Ara, pel Cavalls del Vent, de totes aquestes premises no n'he acomplerta ni una. És veritat que buscàvem un objectiu de temps, però no he gaudit tot el què la muntanya ofereix. Una autèntica llàstima.

Em sembla que aquesta vessant competitiva que ofereix els Cavalls del Vent, i per extensió els Pirineus o d'altres muntanyes del món, no m'acaba d'agradar. Procuraré optar per l'estil piano-piano. Més pausat, més relaxat, potser més introvertit inclús.

No voldria oblidar-me dels meus companys de travessa: l'Anna, en Jaume, en Carles i el Guillem; sense ells no hauria estat possible, o encara estaria donant tombs per aquelles contrades.

divendres, 17 de juliol de 2009

Aclariment

Estic sent jutjat per una broma irònica i per una metàfora. Pensava que no calia, però he de comentar que l'all-i-oli va ser elaborat segons el mètode tradicional, en morter. Podia haver ofert el meu alè per demostrar-ho.

Ara bé, les ments calentes asidues en aquest bloc fan anar les neurones associatives de manera errònia.

Una llàstima... però estic aquí per intentar convertir-les. Jajajaj...

Ironia, oportunisme, bazòfia o genialitat?

dimecres, 15 de juliol de 2009

Brometa

Ahir em vaig permetre la llicència de gastar una brometa als lectors del bloc tot hipervinclant una pàgina que no corresponia amb el text del missatge.

S'agraeixen els comentaris sarcàstics al respecte i perdoneu si algú s'ha sentit molest o incòmode.

Gràcies.

dimarts, 14 de juliol de 2009

All-i-oli

Feia molt temps que no lligava un all-i-oli tan rodó com el d'avui.

M'ha sortit perfecte. L'all ben trinxat, ben bé deconstruit, i abocant l'oli mica en mica fins la perfecte emulsió d'ambdós.

He aplicat la regla del 5-5-3. 5 minuts trinxant l'all, 5 minuts afegint oli i per acabar 3 capellans insignificants.


diumenge, 12 de juliol de 2009

Foc al cos

Després de l'entrenament del matí i anant a esmorzar he ensopegat, a la ràdio, amb aquest cançó, "Foc al cos" del grups Bars... que em sembla que ja ni existeixen.

Feia molt de temps que no l'escoltava i m'ha agradat recuperar-la doncs a la neurona encara li sonava.

Sense ser res de l'altre món la lletra està prou bé, tot i que el vídeo és molt fluixet.

Un petit moment de revival que m'ha agradat.

Què em depararà l'atzar musical en un altre moment?


dissabte, 11 de juliol de 2009

Perquè l'Armstrong es cansa abans?


Interessant article per llegir abans de la rajada corresponent.

Està clar, i a tots ens passa, que amb els anys la freqüència cardiaca màxima disminueix. Ara bé no crec que aquest sigui el paràmetre pel qual es regeix un esportista en una competició de fons ja que només treballarà en moments molt concrets. Em sembla que parlar d'umbrals aeròbic i/o anaeròbic és molt més adient.

Amb els anys es pot entrenar la capacitat d'estar temps en un rang ample de freqüència cardiaca alta, i potser aquest paràmetre l'Armstrong l'ha millorat... no ho sé. És per això que l'autor de l'article fa una mica de "trampa"i tot que els números que fa siguin del tot correctes.

Potser sí que en un sprint al darrer km d'una etapa l'Armstrong té menys capacitat front una altre ciclista, però no ho sabem en altres circumstàncies.

Segur que alguns lectors més avesats en temes de fisiologia i tècniques d'entrenament poden aportar més dades que les d'un simple corredor popular encuriosit per aquests temes.

dimecres, 8 de juliol de 2009

Usain Bolt




Doncs ja el tornem a tenir per Europa... i amb unes prestacions al·lucinants.

Al meeting de Lausanne va marcar 19.59, amb pluja i vent en contra !!! I durant els campionats jamaicans no va voler demostrar tot el què havia entrenat i es va deixar anar a la recta final marcant un crono discret però demostrant una superioritat abismal.

Mentre, el ianqui Tyson Gay també està molt fi de forma.

Suposo que ens espera un Mundial a Berlin espectacular !!!

I la foto penjada? Ufff... denota una mescla de plasticitat, tècnica, esforç i "derrapatge" a un velocitat que quasi cap humà pot assolir.

Aprofito aquesta finestra per declarar-me un zero a l'esquerra com a pitoniso. Quan fa uns anys l'Usain Bolt va aconseguir el rècord del món júnior en 200m i no passava de semifinals en tots els campionats importants vaig pensar que seria una d'aquelles promeses que es fan caca a sobre quan competeixen amb els bons. Esperpèntic.

Quan la temperatura baixa...

... els temps dels rodatges comencen a sortir.

Això ha succeït avui.

Malgrat ser principi de temporada (una absurditat de les meves quan en breu estaré quasi tres setmanes aturat) em tenia força preocupat la lentitud en els entrenaments.

Ha baixat la temperatura, no se m'han disparat les pulsacions i he pogut tirar a un ritme alegre.

Em sento alleugerit.

dimecres, 1 de juliol de 2009

Quasi umplugged




És difícil realitzar una crònica d'un concert amb tantes variables com el d'U2. Perquè es podria parlar de l'escenari i tota la parafernàlia tècnica; del repertori i la qualitat musical; de la posada en escena; dels missatge del Bono al món... sí, no només es dirigeix als assistents al concert.

Considero que el concert inicial de la gira més que un motiu de celebració, que també, no deixa de ser un experiment; no deixem de ser conillets d'Índies. És preferible disfrutar-los quan ja estan més rodats. Per Europa en un mes, per exemple.

L'escenari és immens, espectacular, grandiós, realment un mamotreto; però, calia? És d'unes dimensions gegantines que només s'aprecia bé a la distància; és allí quan lluiex en escreix. Es podria afirmar que a "pocs metres" perd; inclús els més allunyats al Camp Nou estaven massa propers?
Però que en venguin la idea de que és un concert de visió de 360º és mentida. Estàvem situats, amb en Joan, a la part posterior i això és el qua vam veure, les espatlles del músics. I no, l'escenari no és mòbil; hi ha un parell de ponts i una pasarela circular. L'únic que girava era la bateria d'en Larry. Una petita enganyifa perquè U2 es dirigia a la gent que estava situada a la Diagonal.
Reconec que la pantlla de vídeo retràctil ha der ser un avenç tecnològic bestial, i així la vaig disfrutar, però un pèl infrautilitzada.


A mitjans del concert vam conèixer el motiu autèntic del disseny d'aquest escenari. Contactar amb els astronautes de l'estació espacial !!! Ben bé una flipada de les grosses. Hagués estat divertit actuar de voyeur mentre se'ls ocorria aquesta idea. Una marcianada, mai més ben dit, que va servir per trencar una mica el ritme del concert o bé que els 4 tinguessin un breu descans.

Començar amb "Breath" amb va semblar un excés de supèrbia. "Som tan bons que amb una peça de tempo mig encenem tot l'estadi", sembla que vulguessin dir. Doncs no !!! Un concert es comença a tot drap, amb tralla, amb un peça emblemàtica; si ja tens el públic a la butxaca des de l'inici tot rutllarà millor.

"No line in the horizon", la segona, va sonar planera, sense empenta... quasi, quasi umplugged, com moltes de les peces posteriors que mereixien un so més contundent, "Where the streets have no name", "Ultraviolet", "Beautiful day" o "City of blinding ligths".

I aquesta manca de trempera va ser el gran llast del concert. Gran show, però concert fluixet, desangelat, fred, a on la música no arribava amb força. Podria ser "culpa" d'on estava situat, segona graderia, però no ho sé.

Comprenc que la banda tingui ganes de mostrar el nou material, però cal dosificar-lo, que, senyors, toqueu per l'audiència no per vosaltres. I enllaçar amb quatre peces del nou així d'entrada, doncs potser és una mica massa sobtat, com una llosa pesada.
No obstant amb fer gràcia ser testimoni d'un tractament tecno-ètnic, amb un Larry tocant el djembé, de "I'll go crazy if I don't go crazy tonigth", malgrat les estripades dedicades a l'experiment que he llegit.
Suposo que va ser oportú l'homentage a en Michael Jackson mentre sonava "Angel of Harlem" sense secció de vent; el vaig trobar més aviat oportunista... a mi no m'agrada ni mica, però l'actualitat direcciona l'espontaneïtat. I amb "Walk on", enllaçada amb la liverpoolenca "You'll never walj alone", segon homentage de la nit, a la líder birmana Aung San Suu Kyi
Afortunadament van sonar algunes peces emblemàtiques, autèntiques perles, que potser no s'esperaven, i van sevir per augmentar el nivell d'atenció del públic, com "Unforgettable fire" amb en The Edge als teclats.





En Bono va estar menys comunicatiu que en altres gires, va limitar els seus discursets, les seves proclames al món... però ens van endollar un vídeo del cardenal Desmond Tutu abans d'entrar ja als previsibles bisos, l'esmentada "Ultraviolet", "With or without you", una vegada més destrossada, i la lentorra "Moment of surrender". Uns bisos els cal més trempera !!!

I per "coses del directe" en Bono no es va oblidar de la lletra en un parell de peces.

Per aquest quasi umplugged millor haver-me quedat a casa.

Per acabar una anècdota. El R. Madrid i en Florentino van contraprogramar el concert del Camp Nou amb la presentació de Kaká al món. Ridícul... de paranoia.

30 de Juny, Camp Nou

No faré cap comentari del concert d'U2.

Sento decebre a algú... si és que n'hi ha que s'hi puguin sentir així.

El motiu és per no crear expectatives, positives o negatives, als que hi vagin el proper dijous.

No obstant tinc comentaris a realitzar... en breu. Paciència.

Però en resum podria dir que... la Pequerul meeting point no s'ha executat.

dimarts, 30 de juny de 2009

És de justícia...

... fer esment de les cròniques dels que sí van assolir el repte de acabar els Cavalls del Vent en menys de 24h.

He demanat permís i penjaré paràgrafs de les seves.

Anna:

Observo a Jordi no muy convencido y a Eduard, muy blanco y negativo. Deciden llegar al río y dar por terminada su aventura.
Es cuando empieza el efecto cadena. La gente se desanima, yo misma voy pensando en abandonar. Jaume T. comenta que tambien lo deja.
Hablo con él. Si se retira yo tambien.
Llegamos al río y comentamos que lo dejamos. Se une al abandono Carlos dice que si no sigue un grupo majo no quiere hacerlo.
Miro a Jaume T y no necesitamos palabras. Tenemos que seguir un poco más para ayudar a Guillem.



Guillem:

Mi estreno ha acabado mal, tubiendo que abandonar en el Serrat de les Esposses. Solamente de pensarlo me pongo de mala leche con migo mismo.
Fue llegar al Serrat de les Esposes y mirar el tiempo empleado desde Niu de l’Àliga, y me entró el pánico, la presión sub24, los nervios, las dudas; me atabalé muchísimo ya que observaba como el cojín de tiempo acumulado a favor se desvanecía. Así que tome la peor de las decisiones. Salí hacia Cortals de l’Ingla solo. Sin conocer el camino, y guiándome nada más con el roadbook de Editorial Alpina empecé la marcha. Sin reloj (el garmin no se encendia).



Eduard:

No tengo la sensación de haber fracasado, no la he tenido en todo el fin de semana; es más creo que tomé la decisión acertada. Hubiese sido una rémora para todo el grupo, sobre todo en el aspecto anímico. Iba muy mal de coco. Desde la mitad de la subida al Sant Jordi todo era negativo.



Jaume M:

Personalmente me he encontrado físicamente bien, se me hacía pesado en momentos puntuales el recorrido, iba escuchando los ánimos de Anna a Jaume T diciéndole que el próximo refugio decidíamos que hacer y así hasta que no tuvimos más refugios.


Jaume T:

Estoy muy contento, 2 días geniales, 7 amigos, unas cuantas aventuras y 23h42’ de marcha!! Soy sub24!!

Finalmente perdemos el camino del todo, no sabemos por dónde seguir, pero entonces, providenciales, vemos nuestro faro! Eduard y Jordi han subido a buscarnos, a la 1 de madrugada es todo un puntazo, sus frontales en la pista y más tarde sus gritos nos sirven de guía.



Carles:

Alguien cree en Dios?. Creo que el de ahí arriba hizo que en el último tramo de la travesía, coincidieramos con el grupo de Massa. Ya que si ocho personas, osease ocho focos de luz y 16 ojos, sufrimos lo que sufrimos, perdiéndonos varias veces, ya no me imagino que hubiera pasado si no nos hubieramos encontrado.

Francamente, nunca he vivido una situación tan límite y los pensamientos que tenía en esos momentos no eran muy agradables. Pero nunca dejé de confiar en ellos y sabía que de una manera u otra llegaríamos.

Temperatura gélida, viento espantoso, oscuridad total, cansancio, algunos de nosotros ya llevavamos mas de 40 horas sin dormir; yo, personalmente, al tener antebrazo derecho más sensible que el izquierdo notaba como éste se me estaba quedando dormido por lo que tuve que ir echando aliento de la boca sobre él y meterlo en el bolsillo de la chaqueta donde almenos se mantuvo estable.

diumenge, 28 de juny de 2009

Les darreres... ho prometo.

Ja per acabar amb el tema de U2 i deixar-vos de donar la tabarra, ara que queden poques hores pel concert, us penjo uns vídeos.

"Pride", la peça que me'ls va fer conèixer.




"With or without you", la que em va fer alçar del sofà, sortir al carrer i anar a comprar elprimer LP de vinil d'U2. Preciosa cançó que en directe tenen el rar do de destrossar-la. Esperem que enguany la brodin... perquè el que és el video... uffffff !!!




"Where the streets have no name". Em prodeuix un subidón sempre que l'escolto. Encara recordo minuts abans de la sortida de la Cursa dels bombers 2007. Vaig sortir ben trempat !!!




"Bad". La millor, la que més m'agrada. Brillant. Amb un in crescendo suau però continuat. Una delícia. S'"atreviran" a tocar-la sencera? És que darrerament la fiquen en un medley que no li fa justícia.

dimecres, 24 de juny de 2009

Magnífica

Amb els dies he anat familiaritzant-me amb les peces del "No line on the horizon".

Si amb les primeres audicions l'etiquetava de fluixet, ara que ja en duc unes quantes he de dir que té una peça extraordinària, "Magnificient", algunes de potables, i fragments de peces realment bons.

Es nota que hi ha hagut una producció molt acurada. Està ple d'intros que no tenen res a veure amb el tema, de sons de guitarra diferents (en això The Edge és un mestre, sense ser un gran guitarrista és un gran cercador de sonoritat) i un so que requereix un volum alt per apreciar-lo.

"Magnificent", una peça brutal. Per a mi la millor del disc... i en escreix. Doneu-li temps i l'apreciareu.


dilluns, 22 de juny de 2009

Open

He rebut algunes queixes de persones que volen, però no poden, deixar el comentari que desitgen.

Voldria dir que no ha estat fet expressament aquest filtratge, sino més aviat per una manca de coneixement de la configuració del servidor del bloc.

Avui que he tingut una estona he procurat modificar aquesta situació. Ara està open.

En breu sabré si és així.

Gràcies a tots que el seguiu.

diumenge, 21 de juny de 2009

Abandonament


Doncs no ha estat possible acabar l'intent de sub 24h dels Cavalls del Vent.

He abandonat !!!

Això que a priori és un fracàs, puc assegurar-vos que ha estat un encert total. No volia patir ni ser un llast per la resta, i veient que no anava fi ni físicament ni mental, el segon com a conseqüència del primer, he optat per plegar.

Però el millor de tot ha estat haver vist un esforç recompensat.

Viure i patir, ni que sigui una mica, com l'Anna, els dos Jaumes i en Carles arribaven sencers a l'Estasen és una victòria en majúscules.

Sóc incapaç de descriure les seves viscissituts, potser sóc egoïsta i m'ho guardo per a mi, no ho sé; però haver estat allí per donar-los un darrer cop de mà, m'omple.

No m'estendré més, no perquè els resti mèrits, sino perquè, si em deixen, penjaré les seves cròniques. És el mínim que puc fer. S'ho mereixen en escreix.

La fotografia del forfait no és real. Només són vàlids tres segells dels refugis, l'Estasen, el Gresolet i el Sant Jordi... però bé, tot i així fa il·lusió !!!

dimecres, 17 de juny de 2009

Equació

48 hores x inici sub24 de CV = cagalera + emoció + curiositat

dimarts, 16 de juny de 2009

Incompatibilitat


Efectivament, incompatiblitat a l'hora de preparar dues proves antagòniques, un 10.000 i una travessa pirenenca.

Ja veieu el crono de la cursa. Pensava que amb certa "comoditat" marcaria parcials quilomètrics sub4', però no. Al final no vaig baixar de 40 minuts, 40.03. Que no està mal, és una marca digne, però...

De fet ser antagònic significa això, que no s'assemblen en res. I vaig intentar fer-les "compatibles" i... tururut !!!

És que la muntanya torna lent l'atleta, sempre he escoltat. Potser tenen raó.

dissabte, 13 de juny de 2009

Vertigo

Cançó canyera de 2005 òptima per inciar qualsevol concert.

Amb una entrada com aquesta, i si el repertori és més o menys lògic, et guanyes al públic des del primer minut.

Al ritme de "uno, dos, tres,... catorze"... trempats. Sí, sí, catorze, en català, tal com ho va pronunciar Mr. Bono en la seva darrera visita.

Em direu provincià, però ressenyo que el video promocional d'aquesta peça es va gravar al delta de l'Ebre.


Fillola



Us presento la Bruna, la meva fillola.

Potser millor dir que en sóc el padrí, que meva denota propietat i no és així.

Doncs aquest és l'honor i el regal que m'han fet els seus pares, l'Àlex i la Nuski.

Intentaré complir amb les obligacions i per descomptat... malcriar-la.