El concert d'en Marcus Miller i la seva banda al Palau de la Música va ser impressionant; acollonant !!!
Desconeixia completament el disc "Tutu" d'en Miles Davis (dir que és seu es una mica exagerat perquè la majoria de les composicions són d'en Marcus) i no sabia amb què em toparia. I va ser una descàrrega de jazz-funky de primer nivell.
Sense voler aglutinar el seu paper de líder a base de solos llarguíssims, en Marcus es va dedicar a marcar una base, juntament amb l'extraordinari bateria Ronald Bruner, sobre la qual es construien les peces. Una autèntica màquina de ritme; quina manera de tocar !!! I és clar, amb aquest coixí la trumpeta (Christina Scott) i el saxo (Alex Han) van anar sobre rodes.
Un parell de detalls que no em van fer el pes; l'oportunista homentage a en Michael Jackson (tercer homentage consecutiu al que assisteixo a un producte de marketing que no musical) que em va permetre comprovar que en Marcus a més del baix també toca el clarinet... baix; i el segon, la supèrflua presència del teclista (Federico González Peña), realment prescindible, inundant les peces amb sons i acompanyaments "galàctic"... malgrat que pugui mantenir l'essència original del disc.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Dir que MJ és només marketing és esbotzar de debò, potser massa i tot. Ja comprenc que no agradi a tothom però em sembla un artista de talent. Luther Vandross, Roberta Flack i el "mismíssimu" Miles Davis entre molts alres patums, en són fans. Saps qui ho explica ?: En Marcus Miller (un altre fidel admirador) al seu web. Per mi, Quincy Jones - MJ, bon equip i més n'hi haguessin d'aquesta talla.
ResponEliminaEstimo the bass, estimo la secció rítmica, però sempre m'ha semblat que el so del baix és per marcar l'estructura, no per fer "solus".
Old J., en MJ el trobor realemnt prescindible. I sí el baix, com la bateria, són instruments que marquen l'estructura, però també es mereixen els seus moments per lluir-se... encara que a vegades poden avorrir.
ResponEliminaFins ara.