Timelapse de Barcelona

TimeLapse Barcelona from Loyam on Vimeo.

La màquina del ritme

El concert d'en Marcus Miller i la seva banda al Palau de la Música va ser impressionant; acollonant !!!

Desconeixia completament el disc "Tutu" d'en Miles Davis (dir que és seu es una mica exagerat perquè la majoria de les composicions són d'en Marcus) i no sabia amb què em toparia. I va ser una descàrrega de jazz-funky de primer nivell.

Sense voler aglutinar el seu paper de líder a base de solos llarguíssims, en Marcus es va dedicar a marcar una base, juntament amb l'extraordinari bateria Ronald Bruner, sobre la qual es construien les peces. Una autèntica màquina de ritme; quina manera de tocar !!! I és clar, amb aquest coixí la trumpeta (Christina Scott) i el saxo (Alex Han) van anar sobre rodes.

Un parell de detalls que no em van fer el pes; l'oportunista homentage a en Michael Jackson (tercer homentage consecutiu al que assisteixo a un producte de marketing que no musical) que em va permetre comprovar que en Marcus a més del baix també toca el clarinet... baix; i el segon, la supèrflua presència del teclista (Federico González Peña), realment prescindible, inundant les peces amb sons i acompanyaments "galàctic"... malgrat que pugui mantenir l'essència original del disc.

Marcus Miller

En Marcus toca el baix elèctric... i el toca de maravella !!!

És el motiu del concert d'aquesta nit, ell i la seva banda, sota el títol de "Tutu revisited". De moment l'únic concert del Festival de Jazz d'enguany pel qual tinc entrada.

"Tutu" és un dels darrers discs editats per en Miles Davis; està en una ona jazz-funky-rockera... encara que això de les definicions...
En Marcus era el baixista de la darrera banda d'en Miles i, a priori, tocarà peces d'aquest treball... però mai se sap...aquests músics fan una miqueta el què volen, perquè amb la banda que l'acompanya...

Sempre abillat amb el seu barret negre és una referència del baix elèctric actual. Una petita mostra és aquest vídeo.

Jimmy

Aquest avi de la foto és una llegenda per partida triple; primer per ser qui és, el bateria Jimmy Cobb.
Segon, per ser un dels creadors d'un disc considerat cabdal en la Història del jazz, "Kind of blue", introductor del sistema modal per part d'en Miles Davis; i tercer, ser l'únic membre viu del quintet que el va gravar.

Potser com a bateria, opinió personal, no forma part de l'Olimp d'aquest intrument, abans hi col·locaria, el meu admirat Billy Higgins, l'Elvin Jones, Tony Williams, Philly Jo Jones, Art Blakey, però és dels de gama alta.

Enguany es celebra el cinquantè aniversari de la gravació del "Kind of blue" i el Festival de Jazz de Barcelona li dedica un gran homenatge, la presència del grup d'en Jimmy Cobb que tocarà íntegrament el disc ressenyat.

La veritat és que era un oportunitat única... sí, en passat, perquè es celebrarà demà per la nit... la nit prèvia a la Behobia... grrrrrrrrrrrrr... Vaig optar per anar a Euskadi, malgrat que l'opció jazzística em seduïa moltíssim. Em caldrà llegir les crítiques del concert per fer-me'n una idea, o esperar que l'Old Jim hi tregui el nas per narrar-m'ho.

Algú hi anirà?