dimarts, 22 de febrer de 2011

Aurora polar




L'aurora polar és un dels fenòmens atmosfèrics que em té fascinat.

La de la fotografia és una del passat vint-i-un de febrer a la població noruega de Ersfjordbotn.

Suposo que ha de ser tot un event veure-la. És per quedar-ne enbadalit una bona estona. Si un cel estelat et captiva, l'espectacle que ha de ser poder contemplar-la et deixa garrativat. Formes efímeres, canviants, capricioses i encisadores. Podria passar-m'hi hores... bé, l'estona que em deixés el fred.

L'aurora juntament amb una erupció volcànica i un tornado formen un terna que desitjaria algun dia poder viure-les en directe. A certa distància prudencial... que si encara prendria mal !!!

dilluns, 7 de febrer de 2011

Dotze !!!


No m'agrada el número dos. Ni el dotze; ni en encara menys el vint-i-dos o el dos cents vint-i-dos i diferents combinacions d'aquest número.

Tot va venir de la meva època de futbolista. Jugava de defensa i preferentment pel mig, així lluïa el número preferit, el cinc. Però com bon comodí, avui se li diu versàtil o polivalent, em situaven de lateral dret, cosa que no m'agradava ni mica. I és clar, m'havia de vestir amb la samarreta del número dos. A partir d'aquí, abomino del dos.

Però com que sovint els números et fan la guitza en forma d'atzar ahir vaig participar per dotzena vegada consecutiva a la Mitja de Granollers; la Mitja que em va veure debutar en la distància i, alhora, la que més m'agrada, la que més espero, la que més em motiva. M'encanta !!!

Hi he passat grans moments, alguna decepció i també alguna emprenyada. He pogut compartir cursa amb en Haile Gebrselassie i en Samuel Wanjiru, tenint un record ben gravat a la neurona quan em vaig creuar amb aquest darrer; era ben bé un sprint de vint-i-un quilòmetres per baixar de l'hora. Espectacular.

Enguany, Granollers m'ha servit per realitzar el primer entrenament llarg tot preparant la Marató de Viena. Sota un sol que estavellava, impropi del Vallès un febrer, em va sortir un rodatge prou maco i esperançador després d'una setmana de força volum, encara que a ritmes fàcils.

dissabte, 5 de febrer de 2011

Com si fos diumenge

Només en escasses ocasions surto a entrenar amb música. No m'agrada. Considero que si et deixes dur per aquesta vas al ritme que escoltes i pots esbotzar l'entrenament previst.

Avui tocava un rodatge suau. Sense massa més pretensions que la d'inciar l'acumulació de quilòmetres. Per tant una mica avorrit. Si com a mínim tingués l'opció d'estrenar recorregut els dies que toquen aquests rodatges... però no. La meva zona habitual. Preveient que se'm faria feixug m'he endut l'mp3. I com que l'atzar és una variable constant al dia a dia i inesperada avui m'ha anat a favor. Un petit premi en forma de cançó. Feia molt de temps que no l'escoltava i m'ha vingut tan de gust cantar-la que el rodatge l'he convertit en un karaoke.

Ben bé com si fos diumenge. Un obsequi per un entrenament avorrit.


divendres, 4 de febrer de 2011

M'han llegit el pensament !!!


Més o menys tots els seguidors d'aquest bloc saben que m'agrada la cuina i tota la parafernàlia que l'envolta; el vi, les delicatessen, les estrelles Michelin, excursions gastronòmiques,...

I també m'han sentit dir la collonada de que m'agrada sopar el dia després. Trobo que d'aquesta manera s'acompleixen tots els requisits d'una gran vetllada.

La preparació del sopar a la cuina a un ritme pausat tot bevent una copa de vi mentre elaborem les viandes comjugat amb una bona tertúlia; l'àpat amb calma i gaudint dels plats i la beguda i una llarga sobretaula farcida de bon ambient.

Doncs bé, aquesta màxima que t'ant m'agrada explotar i a alguns dels comensals els irrita el jejú me l'ha copiada en Ferran Adrià.

Ara que El Bulli tancarà les portes i es trasnformarà en una nova proposta culinària i més enllà, en uns termes, que tot i definits en la roda de premsa efectuada, que no acabo de concebre i ja de per si irreals. L'Adrià se la juga amb elBullifoundation... així, sense espais entre les paraules. Una heretgia a les llengües llatines o un elogi a les germàniques?

El nou concepte es defineix com un espai sense horaris, ni reserves ni rutines. Tal com sempre he concebut la vetllada ideal. Realment m'han llegit el pensament !!! Amb què? Amb l'aparell aquell que esterifica l'aliment, l'infusiona, li dóna la volta i el desconstrueix?

Llarga vida al sopar del dia després !!!

dimecres, 2 de febrer de 2011

Fem nosa


Sí, fem nosa. Aquesta és la conclusió. Els corredors fem nosa a la ciutat de Barcelona. Així de categòric. És que no m'hi entra al cap cap altre opció.

A més, és un contrasentit. Ara que l'activitat, l'exercici, el fitness a l'aire lliure té una acceptació ben àmplia a nivell social i urbanístic, amb un nombre creixent de practicants asidus; ara que Barcelona és més cosmopolita, un balcó a la Mediterrània, una projecció internacional. Malgrat tots aquests condicionants positius els corredors continuem fent nosa.

La Mitja de Barcelona del passat 30 de Gener així m'ho fa creure.

Un horari abominable, un circuit molt poc turístic, publicitat escadussera, recorregut amb colls d'ampolla per prendre mal.

Continuo amb el contrasentit. Si hi ha interés pels participants i aparador internacional, com és que la presència d'espectadors és tan minsa? Llevat dels acompanyants, en prou feines vaig topar-me amb quatre que anaven a comprar el diari, uns quants que tornaven de festa i els guiris amb cara de badoc cercant la pensió o el monument corresponent, no hi havia ningú pels carrers.

Avui en dia organitzar una cursa és un negoci. Però és possible que el plaer de córrer el podem satisfer en qualsevol dia i hora, i no ens caldran algunes curses.