Com si fos diumenge

Només en escasses ocasions surto a entrenar amb música. No m'agrada. Considero que si et deixes dur per aquesta vas al ritme que escoltes i pots esbotzar l'entrenament previst.

Avui tocava un rodatge suau. Sense massa més pretensions que la d'inciar l'acumulació de quilòmetres. Per tant una mica avorrit. Si com a mínim tingués l'opció d'estrenar recorregut els dies que toquen aquests rodatges... però no. La meva zona habitual. Preveient que se'm faria feixug m'he endut l'mp3. I com que l'atzar és una variable constant al dia a dia i inesperada avui m'ha anat a favor. Un petit premi en forma de cançó. Feia molt de temps que no l'escoltava i m'ha vingut tan de gust cantar-la que el rodatge l'he convertit en un karaoke.

Ben bé com si fos diumenge. Un obsequi per un entrenament avorrit.

Quasi umplugged

És difícil realitzar una crònica d'un concert amb tantes variables com el d'U2. Perquè es podria parlar de l'escenari i tota la parafernàlia tècnica; del repertori i la qualitat musical; de la posada en escena; dels missatge del Bono al món... sí, no només es dirigeix als assistents al concert.

Considero que el concert inicial de la gira més que un motiu de celebració, que també, no deixa de ser un experiment; no deixem de ser conillets d'Índies. És preferible disfrutar-los quan ja estan més rodats. Per Europa en un mes, per exemple.

L'escenari és immens, espectacular, grandiós, realment un mamotreto; però, calia? És d'unes dimensions gegantines que només s'aprecia bé a la distància; és allí quan lluiex en escreix. Es podria afirmar que a "pocs metres" perd; inclús els més allunyats al Camp Nou estaven massa propers?
Però que en venguin la idea de que és un concert de visió de 360º és mentida. Estàvem situats, amb en Joan, a la part posterior i això és el qua vam veure, les espatlles del músics. I no, l'escenari no és mòbil; hi ha un parell de ponts i una pasarela circular. L'únic que girava era la bateria d'en Larry. Una petita enganyifa perquè U2 es dirigia a la gent que estava situada a la Diagonal.
Reconec que la pantlla de vídeo retràctil ha der ser un avenç tecnològic bestial, i així la vaig disfrutar, però un pèl infrautilitzada.


A mitjans del concert vam conèixer el motiu autèntic del disseny d'aquest escenari. Contactar amb els astronautes de l'estació espacial !!! Ben bé una flipada de les grosses. Hagués estat divertit actuar de voyeur mentre se'ls ocorria aquesta idea. Una marcianada, mai més ben dit, que va servir per trencar una mica el ritme del concert o bé que els 4 tinguessin un breu descans.

Començar amb "Breath" amb va semblar un excés de supèrbia. "Som tan bons que amb una peça de tempo mig encenem tot l'estadi", sembla que vulguessin dir. Doncs no !!! Un concert es comença a tot drap, amb tralla, amb un peça emblemàtica; si ja tens el públic a la butxaca des de l'inici tot rutllarà millor.

"No line in the horizon", la segona, va sonar planera, sense empenta... quasi, quasi umplugged, com moltes de les peces posteriors que mereixien un so més contundent, "Where the streets have no name", "Ultraviolet", "Beautiful day" o "City of blinding ligths".

I aquesta manca de trempera va ser el gran llast del concert. Gran show, però concert fluixet, desangelat, fred, a on la música no arribava amb força. Podria ser "culpa" d'on estava situat, segona graderia, però no ho sé.

Comprenc que la banda tingui ganes de mostrar el nou material, però cal dosificar-lo, que, senyors, toqueu per l'audiència no per vosaltres. I enllaçar amb quatre peces del nou així d'entrada, doncs potser és una mica massa sobtat, com una llosa pesada.
No obstant amb fer gràcia ser testimoni d'un tractament tecno-ètnic, amb un Larry tocant el djembé, de "I'll go crazy if I don't go crazy tonigth", malgrat les estripades dedicades a l'experiment que he llegit.
Suposo que va ser oportú l'homentage a en Michael Jackson mentre sonava "Angel of Harlem" sense secció de vent; el vaig trobar més aviat oportunista... a mi no m'agrada ni mica, però l'actualitat direcciona l'espontaneïtat. I amb "Walk on", enllaçada amb la liverpoolenca "You'll never walj alone", segon homentage de la nit, a la líder birmana Aung San Suu Kyi
Afortunadament van sonar algunes peces emblemàtiques, autèntiques perles, que potser no s'esperaven, i van sevir per augmentar el nivell d'atenció del públic, com "Unforgettable fire" amb en The Edge als teclats.





En Bono va estar menys comunicatiu que en altres gires, va limitar els seus discursets, les seves proclames al món... però ens van endollar un vídeo del cardenal Desmond Tutu abans d'entrar ja als previsibles bisos, l'esmentada "Ultraviolet", "With or without you", una vegada més destrossada, i la lentorra "Moment of surrender". Uns bisos els cal més trempera !!!

I per "coses del directe" en Bono no es va oblidar de la lletra en un parell de peces.

Per aquest quasi umplugged millor haver-me quedat a casa.

Per acabar una anècdota. El R. Madrid i en Florentino van contraprogramar el concert del Camp Nou amb la presentació de Kaká al món. Ridícul... de paranoia.

30 de Juny, Camp Nou

No faré cap comentari del concert d'U2.

Sento decebre a algú... si és que n'hi ha que s'hi puguin sentir així.

El motiu és per no crear expectatives, positives o negatives, als que hi vagin el proper dijous.

No obstant tinc comentaris a realitzar... en breu. Paciència.

Però en resum podria dir que... la Pequerul meeting point no s'ha executat.

Les darreres... ho prometo.

Ja per acabar amb el tema de U2 i deixar-vos de donar la tabarra, ara que queden poques hores pel concert, us penjo uns vídeos.

"Pride", la peça que me'ls va fer conèixer.




"With or without you", la que em va fer alçar del sofà, sortir al carrer i anar a comprar elprimer LP de vinil d'U2. Preciosa cançó que en directe tenen el rar do de destrossar-la. Esperem que enguany la brodin... perquè el que és el video... uffffff !!!




"Where the streets have no name". Em prodeuix un subidón sempre que l'escolto. Encara recordo minuts abans de la sortida de la Cursa dels bombers 2007. Vaig sortir ben trempat !!!




"Bad". La millor, la que més m'agrada. Brillant. Amb un in crescendo suau però continuat. Una delícia. S'"atreviran" a tocar-la sencera? És que darrerament la fiquen en un medley que no li fa justícia.

Out of control

Inicio una sèrie sobre U2. No sé quant durarà, ni quantes peces penjaré, ni en quin ordre.

El motiu és intentar que l'Àlex vagi ben trempat al concert i s'oblidi de les cabòries anti-Bono... que també són les meves.

Sí, ja sabem que és el salvador del món, el que ens perdona la vida a diari, el personatge més influent (després de l'Sting i la seva croada amazònica) i l'enviat de les tenebres per il·luminar-nos el sender correcte.

Però U2 és molt més que la cara del Bono i de tots els missatges sectaris que ens llençarà durant el/s concert/s. U2 és una banda de rock i vibrem amb la seva música. O hem de recordar el 8 d'Agost de 2005 al Camp Nou?

Començaré per "Out of control", una peça de "Boy", el seu primer LP. I us penjo dos videos per comprovar com han evolucionat els seus moviments corporals a ritme de la cançó amb el temps.

Disfruteu-la.

Subidón si la toquen !!!