JB, la Jean Bouin; la decana de les curses catalanes i dedicada a l'atleta francès, sub-campió als 5000m als Jocs d'Estocolm (1912) i que va morir durant la primera Guerra Mundial.
L'objectiu era sortir a 3.50, tal com em va proposar el meu amic Ramon, i aguantar fins que pogués. I he aguantat fins el km 7; a partir d'allí, i coincidint amb la pujada al Paral·lel, i sobretot el carrer Lleida, les forces s'han transformat en escadusseres i l'opció de baixar de 39 minuts s'ha esvait. M'han "caigut" molts segons en aquests tres darrers km. Massa segons !!! Però és que no podia... les cames ja no tiraven més.
He jugat fort i no he sortit vencedor. Calia i volia intentar-ho, encara que els números per l'èxit eren insignificants.
El millor de tot ésque les molèsties al rotulià no s'han manifestat. Estaré curat?
Una aposta no és mai una jugada segura. Per això és una aposta. En aquest sentit no t'has de retreure res. Has petat al km 7. El km màgic.
ResponEliminaNo sé quin entrenament fas, ni quants dies entrenes, però si vols provar, fes cada 15 dies un entrenament de 12 km: 2 d'escalfament + 8 a 4:00-4:05/km + 2 de descalfament, a poder ser sobre terra ben compactada.
Si vas bé de volum, no abuses de la qualitat i descanses quan cal, aquest entrenament et donarà resistència i farà que els ritmes que entrenes els puguis aguantar més enllà del km 7.
En quant pugui córrer, ja pots comptar amb la llebre :-)
No hi ha dret!
ResponEliminaAra entenc per què no aconsegueixo passar del km 7 o 8 .... A mi no m'havies passat mai aquest entrenament, Enric! Informació reservada?
Què passa!!!!!
(disculpes, Jordi, per envair el teu blog :-D)
Bego, no t'accepto les disculpes. Has convertit el bloc en una "reyerta" d'atacs personals. Lamentable.
ResponEliminaEnric, gràcies per l'oferta.
Fins ara.
Tu ja saps que sóc una impresentable.....
ResponEliminaBaguilenya: Si t'ho prens així, sembla allò que els llegits en dieu oxímoron:
ResponEliminaVols passar del qm 7 ? Fes un entrenament de 2 + 8 + 2 (?!)
L'oximoron que sempre m'ha fet gràcia és aquell de la "fusteria metàl·lica".
Old J.,
ResponEliminal'oximoron que m'agrada i que s'ajusta perfectament a això del córrer, és el de Baudelaire:
"Placeres espantosos y dulzuras horrendas"
Jordi, ara protestaràs perquè he fet del teu blog no només una reyerta sinó un blog de pseudocrítica literària? És lamentable, ho sé, ho sé
No volia ficar collerada, però això, Jordi, ja no té solució.
ResponEliminaQuina gran imatge, la de Baudelaire, que impregna els sentits del nostre imaginari. El desordre dels sentits, que ens permet la sinestèsia: le visió de les olors; l'olor de les imatges.
Gràcies a tots per eixamplar-me la ment. Ho comentava fa uns dies l'evolució d'un bloc és imprevisible. Aquí en tenim una mostra.
ResponEliminaFins ara.
Res!
ResponEliminaUna imatge val més que mil paraules.
Per cert, quin gran fotògraf el que et va fer la foto! (...dimoniet xiulador)
Jordi, i tant !!!
ResponEliminaVisca les imatges com aquesta. Però "malauradament" en breu ja no les faràs. Cuida't.
Fins ara.
Fotos ? Canviem de tema, que jo duc 5 curses seguides fent-se.
ResponEliminaTorno a les frases amb contradiccions. Aquesta és de Montherlant:
"Vaig tibar la barba al Pare etern. I em va quedar a la mà."
Jordi, a més, com que has dit que el tenebrós tema dels nazis t'interessa, suggereixo que tornis a veure "To be or not to be". Et faràs un tip de riure i veuràs tibar barbes que es queden a la mà.
Vaig tibar la barba al Pare etern. I em va quedar a la mà.