Vaig avorrir el futbol per culpa d'en Van Gaal. Continuava sent del Barça, tampoc penso renunciar-hi, però no entenia com es podia jugar tan malament, quan són jugadors, entrenadors i competició de gama tan alta.
Van passar uns anys i vaig topar-me amb un jugador, un equip i un entrenador que novament em va fer despertar l'entusiasme. Era en Ronaldinho. Veure'l era espectacle pur; un autèntic gaudi per la vista i les ensacions. En pocs anys, malgrat ser cridat a l'Olimp de les llegendes, es va anar apagant. Mala vida, deien. No entenia com un talent era desperdiciat. No entenia com un professional, amb el sentit més ampli de la paraula, es podia passar tot el partit caminant per la gespa; i tampoc entenia com jugava sempre sent un llast per l'equip i una deseperació pels aficionats.
Però mentre s'anava diluint vaig descobrir el Mundial de Rugby de 2007. Coneixia el rugby, havia vist algun partit de les 5 0 6 Nacions, però no els prestava massa atenció.
I aquell 2007 m'hi vaig fixar arran d'algun resultat de pallissa. Mare meva !!! "Alló" sí era espectacle i solidaritat dins el camp i esforç continu. Quina manera de suar i lluitar. Quina manera de saber comportar-se en una competició i "sentir els colors" !!! Veure com quinze juagdors escombren tot el camp, de dalt a baix, de costat a costat, ajudant-se els uns als altres, perquè només que falli un, aquella estructura defalleix, em va captivar. I aquí estem, esperant els primers resultats del Mundial que avui comença. Tot procurant quadrar els horaris per veure algun partit, i perquè no, quedar amb algú per gaudir-lo plegats.
Gràcies Ronaldinho per un jeta !!!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada