És curiós, tinc una sensació ambivalent. No puc afirmar que hagi gaudit, però, ni molt menys, que m'hagi avorrit. Vaig anar fent... i el resultat global ha estat prou satisfactori.
Sembla una contradicció, segurament per la meva manca d'expressar-me. Recordo, enguany, un parell d'entrenaments tot preparant la Marató de Barcelona... i aquests sí els vaig considerar com d'una satisfacció altíssima.
Suposo que com que és un medi que desconec encara no el sé valorar com correspondria.
No obstant els pros d'aquest cap de setmana guanyen per golejada a algun contra que pugui haver-hi.
D'aquesta Marató en recordaré tres fets. La variació dels colors al llarg de tot el recorregut; la sensació de respiració feixuga que em produeixen les pujades fortes intentant tirar de valent; i la companyia, sobretot de l'Anna.
Vaig sortir sense cap tipus de pretensió de temps final, intentant tenir ben presents les paraules de l'Edu:
"Disfruta i no pensis en arribar, ja que el plaer estarà en els camins, corriols, salts i rieres que passareu. L'arribada és la fi, la cursa és el gaudi !!!"
I què millor que aplicar aquest principi tot sortint sense rellotge? Així ho vaig fer.
Malgrat que la majoria dels participants, i entre ells jo, valoraven la vista des del Pic de l'Orri, amb molt cims dels Pirineus nevats, em quedo amb l'assortit de corriols; paral·lel sal riu, sota vegetació espessa, escarpats, amb milers de fulles de roure al traç. Inclús un moment màgic al sortir d'un d'aquests i anar a parar a una cúpula verda translúcida... no, no vaig ensumar ni un bolet. Tot això hi era.
Com acostuma a passar quan es tracta de baixar i el tram és un pèl tècnic em disfresso de corredors prudent, doncs és molt el respecte que em produeixen. En definitiva, sóc poruc. Temo fer-me mal. I així va ser, baixant del Pic de l'Orri el meu ritme va ser lent, lent, lent,... i malgrat això, dues torçades de peu.
Al darrer avituallament, uns piropos. "Quina bona cara que féu i que somrients veniu !!! No com d'altres que només deuen haver vist les pedres del terra i passen amb cara de desencaixats".
Potser sí que al final de tot vaig gaudir més del que sé expressar-me.
Vaig quedar penúltim... i no m'importa ni mica.
Malgrat que la majoria dels participants, i entre ells jo, valoraven la vista des del Pic de l'Orri, amb molt cims dels Pirineus nevats, em quedo amb l'assortit de corriols; paral·lel sal riu, sota vegetació espessa, escarpats, amb milers de fulles de roure al traç. Inclús un moment màgic al sortir d'un d'aquests i anar a parar a una cúpula verda translúcida... no, no vaig ensumar ni un bolet. Tot això hi era.
Com acostuma a passar quan es tracta de baixar i el tram és un pèl tècnic em disfresso de corredors prudent, doncs és molt el respecte que em produeixen. En definitiva, sóc poruc. Temo fer-me mal. I així va ser, baixant del Pic de l'Orri el meu ritme va ser lent, lent, lent,... i malgrat això, dues torçades de peu.
Al darrer avituallament, uns piropos. "Quina bona cara que féu i que somrients veniu !!! No com d'altres que només deuen haver vist les pedres del terra i passen amb cara de desencaixats".
Potser sí que al final de tot vaig gaudir més del que sé expressar-me.
Vaig quedar penúltim... i no m'importa ni mica.
Havies quedat tant malament de posició en alguna cursa ?
ResponEliminaJo no, però la posició era el de menys.
Tampoc creia que quedaríem tant al final, pensava que la marató posaria a tothom al seu lloc i que caurien els típics personatges que surten a la valenta i sense cap davant els 42KM, però no va ser així !!
Comparteixo amb tu que els paissatges han estat meravellosos, em quedo amb el teu punt de vista que el millor són els corriols, l'entrada del sol entre els arbres i l'olor a l'herba mullada.
Gràcies per la companyia i sobretot per fer la última i suposadament una de les més dures pujades xerrant amb un petit grau d'hipoxia.
Vam patir però també vam riure.
Cada vegada tinc més clar, que dins meu hi ha una petita muntanyera. Me n'adono amb comentaris com els que has fet al teu blogg, doncs, un urbanita com tu ( ji ji ji ) no saps si has gaudit, en canvi jo, estic en un núvol de sensacions on la natura em fa sentir cada vegada més lliure.
Caloreta
Doncs aneu a la muntanya sense pitrall ni res per l'estil. I sense que ningú se n'assabenti.
ResponEliminaHola Jordi. Finalment he escrit quatre línies com a crònica. Salutacions
ResponElimina