El pastor afganès

És Mara, al sud de l'Afganistan, però podria ser quasi qualsevol lloc arreu del planeta... i quasi bé qualsevol altra moment de la Història.

La imatge d'un pastor, ramat i ovelles és molt cosmopolita. No fa massa anys, inclús, rutinària. Encara avui, en algun entrenament, em topo amb una imatge com aquesta.

El blanc-i-negre li dóna molt de realisme, i malgrat ser una instantània (denominació que no m'agrada gens ni mica per una fotografia) està dotada de moviment; n'és una de ben viva !!!

El contrast dels colors és magnífic. Ignoro si està processada, però si és així, l'han encertada.

És d'aquelles imatges que m'hagués desitjat fotografiar-la. La dita aquella d'estar al lloc i moment oportú... i no hi era.

La Julieta i el FIB

FIB: Festival internacional de Benicàssim.

Sí; per tant, música rock, de tendència indie i alternativa. A part d'algun grup consagrat i de cert pedigrí, molt d'altres poc coneguts amb ganes de riffs de guitarres estripades i ritme contundent.

És un festival amb renom a l'escena internacional, sobretot Europa, que inclús se'n deriva un substantiu, els fibers, els que van al FIB. No només hi van sino que comparteixen un estil de vida, una manera de fer les coses, un way of life.

Són 4 dies de concerts, més de 100 actuacions i pernoctant (o dormint de dia més ben dit) en càmping. Certes incomoditats que es veuen compensades per la música, i les substàncies, que et motiven i et fan trempar.

Grups com Artic Monkeys, Arcade Fire o Mumford and sons hi són convidats a l'edició d'enguany.

I una sorpresa; els organitzadors tenen previst que hi actui la Julieta Venegas, la mexicana que toca l'acordió i canta... un estil molt allunyat de l'essència del festival. Potser aspiren que se'ls anomeni eclèctics, vanguardistes o visionaris? S'han begut l'enteniment o més aviat és una qüestió mercantilista.

Si més no la Julieta comenta, "La verdad entiendo que haya polémica porque voy. Solo espero dar un show a la altura del festival, que es lo importante".

Dos en un dia

Sí, dos regals en un dia !!!

I quins !!!

• la inscripció a la Marató de Viena
  

• la càmera Canon eos 60D

Caldrà estar a l'açada perquè els reptes són majúsculs.

El primer,millorar la marca en Marató. Després del desencís que em va provocar no anar-hi a l'edició de l'any passat per de l'erupció del volcà islandès Eyjafjallajokull espero fer-ho. Vull fer-ho. A més li afegeixo la motivació de seguir uns entrenaments que em planificaré. Tinc, crec, un mínim criteri per adequar-me als meus gustos i necessitats. Tot i així tindré un àngel de la guarda que m'ho supervisarà. Però no tindrà forma de musa rossa ni vesteix cuir.

El 17 d'Abril serà la fita.


El segon, intentar dominar la càmera i treure'n tot el suc de les seves prestacions. No serà fàcil; costarà. Però després de repensar-m'ho força he decidit passar a un estadi superior en l'apartat fotogràfic; és considerada una càmera de gama mitja/alta, l'esglaó inferior a la professional. No sóc, ni tan sols, un fotògraf decent, però m'agrada. I com que un és exigent amb el material...
És una activitat que em relaxa... molt més que mirar les fotografies, que sovint és frustrant. procuraré que no em frustri massa, per això n'aprendrem !!!

Torna el negre

Ignoro si és una apreciació meva o bé em deixo dur pel marketing musical, aquell pel qual es decideix que un tipus de música soni a tothora més enllà de les gustos de la massa.

Ja m'agradaria anar contracorrent o bé tenir la capacitat de descobrir noves tendències musicals, però estic segur d'estar immers en aquest mainstream musical.

Així és, torna el "negre". El soul, el rythm'n'blues, la música dels anys 60', en definitiva.

Em sincero dient que les meves fonts musicals són minses, no procuro abarcar una gran part de la informació que corre per la xarxa o les ràdios, escolto sobre segur. I és per això que l'objectivitat podria ser irrellevant.

Us deixo uns quants exemples que amb una mica de sort els escoltareu de manera fortuïta per les emisores de ràdio o voluntàriament per la xarxa, spotify o quaslevol altra plataforma musical.

Reconec que aquest revival em té captivat i celebro que així sigui. Després de moltíssimes setmanes, per no dir anys, de txumba-txumba i hip-hop barat m'agrada sentir aquesta frescor negre... ni que sigui amb olor a clàssic.

Noisettes, "Never forget you".

Asa, "Be my man".

Elize Doolittle, "Pack up".

Raphael Saadiq, "Love that girl".

Eli "Paperboy" Reed, "Take my love with you".

Per finalitzar un parell de recomanacions. Una de l'actor Jack Black, un poca-solta i sovint barroer, però que a la magnífica pel·lícula "High fidelity" canta una peça... de trempera sensual.

La segona, cerqueu en Howard Tate.

Als meus amics

Quan un cicle es tanca et treus un pes de sobre. Et sents més lleuger i la neurona descansa. I, inclús, el bocí que t'havien pres comença a regenerar-se.

L'entorn es recol·loca, la rutina s'esdevé amiga, el positivisme envaeix l'estat d'ànim; tot en la seva mesura justa, lenta però segura.

Cal procurar que el canvi sigui sempre per millorar. I si cal reinventar-se, et reinventes.

Defallir no serveix, ni està en el diccionari.

Empenta.

Però com sempre, en tota adversitat, es manifesten efectes colaterals; i els meus amics, lectors d'aquest bloc, encara en són més... si és que es pot quantificar... i si es pot anomenar "efecte colateral" a aquesta sort.

"Valora les coses que valen la pena.... i la resta... no mereixen la teva atenció!!! Has de guardar forces per a qui et valora.. i deixar de fer "l'imbècil" (amb carinyo) amb qui no sap apreciar una bona amistat..."