JB

JB, la Jean Bouin; la decana de les curses catalanes i dedicada a l'atleta francès, sub-campió als 5000m als Jocs d'Estocolm (1912) i que va morir durant la primera Guerra Mundial.

L'objectiu era sortir a 3.50, tal com em va proposar el meu amic Ramon, i aguantar fins que pogués. I he aguantat fins el km 7; a partir d'allí, i coincidint amb la pujada al Paral·lel, i sobretot el carrer Lleida, les forces s'han transformat en escadusseres i l'opció de baixar de 39 minuts s'ha esvait. M'han "caigut" molts segons en aquests tres darrers km. Massa segons !!! Però és que no podia... les cames ja no tiraven més.

He jugat fort i no he sortit vencedor. Calia i volia intentar-ho, encara que els números per l'èxit eren insignificants.

El millor de tot ésque les molèsties al rotulià no s'han manifestat. Estaré curat?

Sopar de "comiat"

El menú d'aquesta nit era un sopar.

Un petit sopar de comiat pels que marxen a Florència a córrer la Marató. Fa dos anys hi vaig ser; tot i que la Marató no va anar bé (va ser més aviat per oblidar) la ciutat es mereix unes quantes visites. Circular per aquells carrers sense una ruta preestablerta és una maravella; eixar-se empapar d'aquell ambient cosmopolita renaixentista és un premi. Tinc ganes de tornar-hi !!!

El petit sopar s'ha convertit en una espècie d'orgia der riures. Sensacional !!! Amb una cirereta especial.

La veritat és que ens adonen que a vegades no calen massa parafernàlies per passar-s'ho bé. Ganes, gyoza i una copa de vi és suficient.

Poc abans d'arribar a casa a la ràdio ha sonat aquesta peça; hi ha millor manera d'acabar la nit? Sí, no recordar la bazòfia de concert del passar 4 de Setembre.

Que poc, però alhora que suficient per gaudir !!!

Temporada

L'Enric m'ha donat permís per publicar unes paraules seves.

Són com creu, i crec, que s'ha d'enfocar una temporada.

"S'han de buscar objectius clars i entrenar de cara a la seva consecució. Si a cada cursa volem millorar, ens estancarem i no aconseguirem resultats molt més bons. Vull dir que és més interessant pensar que a dos anys vista voleu fer 45' en un 10.000 i anar per feina, que no pas malgastar energia durant tota la temporada per acabar estancant-se en temps més mediocres.

Ja sé que resulta molt satisfactori anar millorant la nostra marca segon a segon, però això és com aquells que fan cent maratons a 2h 30', però que s'estan perden la possibilitat de fer-ne una en 2h 20'.

Si no us podeu reprimir i us ve de gust competir habitualment, busqueu altres tipus de curses. Feu distàncies curtes, que puguin servir com a substitut d'un entrenament de qualitat; feu curses de muntanya deixant el rellotge a casa: a la muntanya les referències quilomètriques no serveixen per a res, però, en canvi, ens posen forts; feu crossos, que ens ensenyen a competir i a gestionar el nostre esforç, a treure el millor de nosaltres mateixos; feu de llebre, per aprendre a regular el ritme. Competiu, si això és el que us ve de gust, però no malgasteu energia."

No ho entenc

Mentre recuperava entre sèries he vist que pel camí s'apropava un corredor amb auriculars.

Panteixava, però encara tenia esma per saludar.

Als pocs metres d'arribar a la meva alçada, el corredor, ha abaixat el cap i ha seguit recte ignorant-me del tot. Com si no hi fos. M'ha molestat, ho reconec. I sí l'he saludat.

No crec que sigui enemic meu, no l'he reconegut; ni que l'hagi fet res en una vida passada; per tant no entenc que no saludés. Per a mi és un costum. I era correspós fions ara, però l'actitud d'avui ha estat sorprenent.

Un exemple més de com la mala educació va en augment. Suposo que ara que s'ha popularitzat el running hi entra de tot... encara que pugui semblar un comentari elitista.

Continuaré saludant amb qui em creui. I tant que sí !!!

Dragan's lesson

Estava gos. O molt gos. Però volia sotir a entrenar. La balança es decantava cap a la desidia... no diré basarda, que em sortiria d'escala, jajajaj...

I hagués guanyat aquest fins que he pensat en el concepte de "pilot automàtic" que un dia l'Edu em va comentar.

L'he aplicat. Resultat? Un gran rodatge d'una hora, bones sensacions, bon ritme i disfrutant. Quasi, quasi espectacular... però això ho deixo per demà.

Evolució

Amb aquest, cumplim el centenari !!!

100 missatges en el bloc... ho trobo una xifre considerable. Desitjo marcar altres fites numèriques.

La creació del bloc va ser, com la majoria, fer partícipes de les "coses" que li passen a un. Però l'evolució d'aquest és difícil de predir; inicialment semblava encaminat a descriure vivències atlètiques; darrerament, però, musicals. A partir d'ara... no ho sé.

És com aquella situació que va iniciar-se com a musa, es convertí en bàlsam per acabar esdevenint-se dit petit. Imprevisible... però així és l'evolució.

Gràcies a tots per estar-hi.

La màquina del ritme

El concert d'en Marcus Miller i la seva banda al Palau de la Música va ser impressionant; acollonant !!!

Desconeixia completament el disc "Tutu" d'en Miles Davis (dir que és seu es una mica exagerat perquè la majoria de les composicions són d'en Marcus) i no sabia amb què em toparia. I va ser una descàrrega de jazz-funky de primer nivell.

Sense voler aglutinar el seu paper de líder a base de solos llarguíssims, en Marcus es va dedicar a marcar una base, juntament amb l'extraordinari bateria Ronald Bruner, sobre la qual es construien les peces. Una autèntica màquina de ritme; quina manera de tocar !!! I és clar, amb aquest coixí la trumpeta (Christina Scott) i el saxo (Alex Han) van anar sobre rodes.

Un parell de detalls que no em van fer el pes; l'oportunista homentage a en Michael Jackson (tercer homentage consecutiu al que assisteixo a un producte de marketing que no musical) que em va permetre comprovar que en Marcus a més del baix també toca el clarinet... baix; i el segon, la supèrflua presència del teclista (Federico González Peña), realment prescindible, inundant les peces amb sons i acompanyaments "galàctic"... malgrat que pugui mantenir l'essència original del disc.

Marcus Miller

En Marcus toca el baix elèctric... i el toca de maravella !!!

És el motiu del concert d'aquesta nit, ell i la seva banda, sota el títol de "Tutu revisited". De moment l'únic concert del Festival de Jazz d'enguany pel qual tinc entrada.

"Tutu" és un dels darrers discs editats per en Miles Davis; està en una ona jazz-funky-rockera... encara que això de les definicions...
En Marcus era el baixista de la darrera banda d'en Miles i, a priori, tocarà peces d'aquest treball... però mai se sap...aquests músics fan una miqueta el què volen, perquè amb la banda que l'acompanya...

Sempre abillat amb el seu barret negre és una referència del baix elèctric actual. Una petita mostra és aquest vídeo.

III. Sabia que hi serien

Malgrat que la climatologia seria negativa, que no convidava massa a sortir i animar, la gent d'Euskadi sabia que hi serien. Potser no tanta com els anys anteriors, però al llarg de tot el recorregut ens estaven animant... inclús en les zones de menys aixopluc.

Més que un acte de motivació pels participants sembla un acte social i cultural. A Euskadi això de córrer i anar en bicicleta ho tenen molt arraigat; els és comú... i accepten que la carretera estigui tallada i s'involucren en la festa. No són mers espectadors, són actors. I quins actors !!!

És una cursa egoïsta; hi participes perquè t'empaparàs d'un ambient quasi inigualable. És quasi impossible no anar trempat o no tenir pell de gallina. I aquesta sensació, agrada. Faig meves unes paraules de l'Edu quan em deia que només ha vist dues curses amb un ambient indescriptible, la Behobia i la Marató de NY.

I així és; indescriptible perquè les paraules del meu lèxic es queden curtes. S'ha de viure. I gaudir-ho, per descomptat.

He viscut, per quarta vegada, aquesta sensació. Vull tornar-hi. I espero que sigui l'any vinent. I NY, mentre, a l'horitzó del desig.