Xuleria

Semi-final del passat British Open de squash a Manchester.

Probablement, després del Mundial, el torneig amb més pedigrí del circuit de la PSA.

Us mostro un petit fragment del partit que van jugar en Ramy Ashour (blau), egipci i nº 1 del Món, i Greg Gaultier (roig), francès i nº4.

Mireu el vídeo i jutgeu la xuleria de n'Ashour. Suposo que el què fa és de les poques vegades que ha passat. No obstant, sense opinar, és d'aquells cops que si l'erres quedes de pena. I em costa d'entendre com en una final pot executar-lo; no una, si no dues vegades !!!

Simetria

M'agrada l'estètica. No sé se'm pot catalogar d'esteta, però si algú té un do, una habilitat i aquesta no resulta estètica, per molt efectiva que sigui considero que hi manca alguna cosa.

La simetria és de les les manifestacions més estètiques que conec. Tot i que en l'asimetria, el caos, el desordre, l'entropia,... també hi ha màgia.

La fotografia que us presento és encisadora i enigmàtica. És l'escala interior d'un edifici cubista a Praga, i regalima simetria per tots costats.

És per mirar-la i admirar-la una bona estona.

Espectador

Aquest és l'espectacular aspecte que ofereix el tren que va de Dakha, capital de Bangladesh, a l'aeroport.

La veritat és entre ganes d'estar-hi ni que sigui uns minuts, dins d'un dels vagons per notar el caliu humà; després passar al sostre una estona, per ventilar-se. I quan el caliu humà ja no sigui el paràmetre que vulguis copsar, cap a la via !!!

No sé, ben mirat potser he exagerat una mica les ganes de ser-hi. Però ser espectador...

Corredores evanescentes

Aquest el títol de la fotografia que us presento, "Corredores evanescentes". La trobo preciosa. Em captiva. Tota ella. No té desperdici.

M'agrada la temàtica, m'agrada l'originalitat de l'enquadrament, m'agrada l'elegància del blanc i negre, m'agrada el contrast.

Sensacional.

L'autor és l'Eugenio García i aquest és el seu bloc.

M'he topat amb aquesta fotografia, i amb moltes d'altres, al web "Cómo la hice". Web molt interessant de fotògrafs no professionals, majoritàriament, amb comentaris i explicacions.

I sí voleu saber què diu l'autor sobre els aspectes tècnics i artístics ho podeu llegir.

És d'aquelles fotos que m'agradaria haver fet. Potser que deixi de córrer i em transformi en espectador amb càmera?

The Legendary Shots

The Legendary Shots és un grup de nois que intenten aconseguir les canastes més inversemblants.

Són ianquis i es deuen avorrir força durant l'estiu, però la veritat és que tenen una mena de manera de passar-s'ho bé molt curiosa. Jo m'hi apuntaria...

Han acosneguit tres canastes des de més de 40 metres. Us mostro les dues més "properes".

La primera és des del Vulcan Monument i el llançament és en estàtic. És espectacular tot i que van estar-hio tot el dia per aconseguir-la.




La segona és en moviment des d'una atracció de l'Alabama Adventure. Ignoro quants intents els van caldre, però també és bestial.




La darrera és des de 104 metres, des de la nòria aturada, també a l'Alabama Adventure.




No cal dir que els vídeos deuen estar més que editats, però tenen la seva gràcia.

Per més informació és pot consultar aquest bloc sobre bàsquet universitari i d'institut.

Nokia 2690

Fa 48 hores que gaudeixo d'aquest nou mòbil, el Nokia 2690. Feia dies que tocava jubilar l'anterior i més després del no ús durant aquest estiu per manca de tecnologia actual que no de funcions. Avui en dia les funcions, independentment del model i marca, són molt similars; agenda, alarma, calculadora, ràdio, MP3, càmera,... I moltes d'aquestes les gaudia en l'anterior artilugi. I moltes més que mai usaré. I, encara, unes quantes que desconec.

Però malgrat aquest maremàgnum de prestacions i opcions n'hi ha una que m'ha fet una il·lusió immensa, i això que en el fons és fins i tot prescindible. Perquè "com fer-lo anar" és força intuïtiu, els menús segueixen un "ordre natural" i hi ha certa experiència en usar-lo. Però poder gaudir del català al meu mòbil m'omple. I no per desconeixement d'altres llengües, precisament.

A partir d'ara els verbs com desar, arxivar, trucar,... i noms com rellotge, aniversari i reunió,... em seran comuns.

Una il·lusió immensa !!!

Ironia

De la recent escapada a Copenhaguen em quedo amb aquesta imatge, a més d'alguns sabors que em va generar la Marató.

És l'entrada de la comuna de Christiania, un barri autogovernat d'uns 850 residents i creat a principis dels anys '70. Es troba a Christianhavn, un dels districtes de la capital danesa.

Funcionen sota una legislació pròpia, sense pagar impostos, amb bandera i no es consideren membres de la Unió Europea.

No deixa de ser l'antic somni hippy de viure al marge de la societat de consum creant-ne una de nova i esquitxat de drogues. Una utopia duta a la pràctica en un petit reducte d'un país capitalista.

Avui en dia no deixa de ser una atracció turística més de la ciutat. L'entrada és lliure i pots xafardejar amb discreció.

La foto és irònica. Davant la comuna hi ha un dels símbols burgesos, un taxi. I a més de la marca Mercedes !!! Potser esperava a un christinià... els temps canvien.

Paul

En Paul és el nom del pop que s'ha agenciat la imatge del Mundial de futbol d'enguany. És el nou heroi, la icona del planeta... i alhora el rídicul més gran de mitjans de comunicació titllats de "seriosos". Esperpèntic !!!

Sembla ser que aquest pop escull el musclo d'una de les dues capsetes identificades amb la bandera del pais del partit del dia. Musclo que es menja, selecció que guanya. És així de simple. I de moment porta tots els partits encertats.

No cal conèixer aquest esport, ni saber de tàctiques, ni tan sols la qualitat dels jugadors. Només has de tenir accés a la intencionalitat d'en Paul per encertar qui guanyarà el partit. Tots els analistes de futbol que inunden amb tesis els diaris ja poden anar a l'atur. No importen les seves anàlisis. El vídeo d'en Paul menjant el corresponent musclo ja desvetllarà el vencedor. Podria ser l'enfonsament definitiu de les cases d'apostes.

Sembla ser que és portada de diaris com El Mundo o Daily Telegraph; i que han retransmès en directe l'esdeveniment. Esperpèntic.

Afortunadament encara hi ha professionals del futbol que estan al marge d'aquest pitoniso i de tota la colla de pseudo-periodistes en nòmina. Professionals en forma d'entrenadors i jugadors que suaran i correran pel camp tot sabent que malgrat existeixi un favorit el resultat final pot ser advers a les intencions inicials.

S'equivocarà en Paul?

Festassa

Festassa, així és com ho va definir en Jim. Trobo que més ben definit en una única paraula és difícil.

Ja es parteix que quan vas a un restaurant de la categoria de Can Jubany les menges estaran a nivell alt. Les menges i els beures, és clar. Perquè compartir un Priorat, com "Les Terrasses", un Costers del Segre, com "Cèrvoles", un "Berdejo" de Rueda i un Gewürtztraminer és rascar la gama mitja-alta.

Però l'equació quedaria coixa si el factor humà no estés present. I aquest va ser-hi i en abundància. Primer perquè nou comensals ja quasi són el límits per considerar-ho petit comitè, i després per la predisposició a compartir conversa per part de tots.

Així doncs, només puc catalogar-ho d'excel·lent. Jornada per recordar !!!

No citaré els temes tractats, ni el munt d'anècdotes, potser seria feixug, però intentaré detallar alguns aspectes del menjar que em van agradar... el què no vol dir que la resta em desagradessin.

Partim de que Can Jubany té una posada en escena rústica, la masia a on s'ubica el restaurant es troba a les afores de Vic, i tradicional. És per això que m va sobtar l'aperitiu d'entrada. Un exemple de tecno-cuina, el gin-tònic congelat en nitrogen líquid... fantàstica manera, i trencadora, d'iniciar la trobada.

El canaló va ser extarordinari !!! Però només un... amb el canalonaire que sóc jo. Sort que tot seguit va venir l'arrós sec amb espardenyes. Si ja era bo amb el gasteròpode, sense, només l'arrós i el sofregit que tenia de base, era per tremolar de cames. Excels.

Què dir de la coca de foie? Una base fina, a sobre tomàquet confitat (o així crec recordar-ho) i uns encenalls del fetge de l'ànec. Sublim. M'entusiasme aquesta víscera... maleït colesterol !!!

I per acabar, tot i que era un entrant, els gnochis de carbassa. Quan explotaven dins la boca hagués desitjat que la llengua fos d'una altra, perquè l'instant era realment libidinós.

Només he comentat, i per sobre, aquests plats; són els que més em van frepar.

Però si cal ressaltar un aspecte és el global de l'acte. Personal, teca i beure. Un gran trinomi.

Per acabar cito els noms dels integrants d'aquesta festassa-gastronòmica: Enric, Jim, Roland, Andreu, Mar, Susanna, Mario, Sílvia i jo mateix (citats en clock-wise asseguts a taula)