... els temps dels rodatges comencen a sortir.
Això ha succeït avui.
Malgrat ser principi de temporada (una absurditat de les meves quan en breu estaré quasi tres setmanes aturat) em tenia força preocupat la lentitud en els entrenaments.
Ha baixat la temperatura, no se m'han disparat les pulsacions i he pogut tirar a un ritme alegre.
Em sento alleugerit.
dimecres, 8 de juliol del 2009
dimecres, 1 de juliol del 2009
Quasi umplugged
És difícil realitzar una crònica d'un concert amb tantes variables com el d'U2. Perquè es podria parlar de l'escenari i tota la parafernàlia tècnica; del repertori i la qualitat musical; de la posada en escena; dels missatge del Bono al món... sí, no només es dirigeix als assistents al concert.
Considero que el concert inicial de la gira més que un motiu de celebració, que també, no deixa de ser un experiment; no deixem de ser conillets d'Índies. És preferible disfrutar-los quan ja estan més rodats. Per Europa en un mes, per exemple.
L'escenari és immens, espectacular, grandiós, realment un mamotreto; però, calia? És d'unes dimensions gegantines que només s'aprecia bé a la distància; és allí quan lluiex en escreix. Es podria afirmar que a "pocs metres" perd; inclús els més allunyats al Camp Nou estaven massa propers?
Però que en venguin la idea de que és un concert de visió de 360º és mentida. Estàvem situats, amb en Joan, a la part posterior i això és el qua vam veure, les espatlles del músics. I no, l'escenari no és mòbil; hi ha un parell de ponts i una pasarela circular. L'únic que girava era la bateria d'en Larry. Una petita enganyifa perquè U2 es dirigia a la gent que estava situada a la Diagonal.
Reconec que la pantlla de vídeo retràctil ha der ser un avenç tecnològic bestial, i així la vaig disfrutar, però un pèl infrautilitzada.
A mitjans del concert vam conèixer el motiu autèntic del disseny d'aquest escenari. Contactar amb els astronautes de l'estació espacial !!! Ben bé una flipada de les grosses. Hagués estat divertit actuar de voyeur mentre se'ls ocorria aquesta idea. Una marcianada, mai més ben dit, que va servir per trencar una mica el ritme del concert o bé que els 4 tinguessin un breu descans.
Començar amb "Breath" amb va semblar un excés de supèrbia. "Som tan bons que amb una peça de tempo mig encenem tot l'estadi", sembla que vulguessin dir. Doncs no !!! Un concert es comença a tot drap, amb tralla, amb un peça emblemàtica; si ja tens el públic a la butxaca des de l'inici tot rutllarà millor.
"No line in the horizon", la segona, va sonar planera, sense empenta... quasi, quasi umplugged, com moltes de les peces posteriors que mereixien un so més contundent, "Where the streets have no name", "Ultraviolet", "Beautiful day" o "City of blinding ligths".
I aquesta manca de trempera va ser el gran llast del concert. Gran show, però concert fluixet, desangelat, fred, a on la música no arribava amb força. Podria ser "culpa" d'on estava situat, segona graderia, però no ho sé.
Comprenc que la banda tingui ganes de mostrar el nou material, però cal dosificar-lo, que, senyors, toqueu per l'audiència no per vosaltres. I enllaçar amb quatre peces del nou així d'entrada, doncs potser és una mica massa sobtat, com una llosa pesada.
No obstant amb fer gràcia ser testimoni d'un tractament tecno-ètnic, amb un Larry tocant el djembé, de "I'll go crazy if I don't go crazy tonigth", malgrat les estripades dedicades a l'experiment que he llegit.
Suposo que va ser oportú l'homentage a en Michael Jackson mentre sonava "Angel of Harlem" sense secció de vent; el vaig trobar més aviat oportunista... a mi no m'agrada ni mica, però l'actualitat direcciona l'espontaneïtat. I amb "Walk on", enllaçada amb la liverpoolenca "You'll never walj alone", segon homentage de la nit, a la líder birmana Aung San Suu Kyi
Afortunadament van sonar algunes peces emblemàtiques, autèntiques perles, que potser no s'esperaven, i van sevir per augmentar el nivell d'atenció del públic, com "Unforgettable fire" amb en The Edge als teclats.
En Bono va estar menys comunicatiu que en altres gires, va limitar els seus discursets, les seves proclames al món... però ens van endollar un vídeo del cardenal Desmond Tutu abans d'entrar ja als previsibles bisos, l'esmentada "Ultraviolet", "With or without you", una vegada més destrossada, i la lentorra "Moment of surrender". Uns bisos els cal més trempera !!!
I per "coses del directe" en Bono no es va oblidar de la lletra en un parell de peces.
Per aquest quasi umplugged millor haver-me quedat a casa.
Per acabar una anècdota. El R. Madrid i en Florentino van contraprogramar el concert del Camp Nou amb la presentació de Kaká al món. Ridícul... de paranoia.
30 de Juny, Camp Nou
No faré cap comentari del concert d'U2.
Sento decebre a algú... si és que n'hi ha que s'hi puguin sentir així.
El motiu és per no crear expectatives, positives o negatives, als que hi vagin el proper dijous.
No obstant tinc comentaris a realitzar... en breu. Paciència.
Però en resum podria dir que... la Pequerul meeting point no s'ha executat.
Sento decebre a algú... si és que n'hi ha que s'hi puguin sentir així.
El motiu és per no crear expectatives, positives o negatives, als que hi vagin el proper dijous.
No obstant tinc comentaris a realitzar... en breu. Paciència.
Però en resum podria dir que... la Pequerul meeting point no s'ha executat.
dimarts, 30 de juny del 2009
És de justícia...
... fer esment de les cròniques dels que sí van assolir el repte de acabar els Cavalls del Vent en menys de 24h.
He demanat permís i penjaré paràgrafs de les seves.
Anna:
Observo a Jordi no muy convencido y a Eduard, muy blanco y negativo. Deciden llegar al río y dar por terminada su aventura.
Es cuando empieza el efecto cadena. La gente se desanima, yo misma voy pensando en abandonar. Jaume T. comenta que tambien lo deja.
Hablo con él. Si se retira yo tambien.
Llegamos al río y comentamos que lo dejamos. Se une al abandono Carlos dice que si no sigue un grupo majo no quiere hacerlo.
Miro a Jaume T y no necesitamos palabras. Tenemos que seguir un poco más para ayudar a Guillem.
Guillem:
Mi estreno ha acabado mal, tubiendo que abandonar en el Serrat de les Esposses. Solamente de pensarlo me pongo de mala leche con migo mismo.
Fue llegar al Serrat de les Esposes y mirar el tiempo empleado desde Niu de l’Àliga, y me entró el pánico, la presión sub24, los nervios, las dudas; me atabalé muchísimo ya que observaba como el cojín de tiempo acumulado a favor se desvanecía. Así que tome la peor de las decisiones. Salí hacia Cortals de l’Ingla solo. Sin conocer el camino, y guiándome nada más con el roadbook de Editorial Alpina empecé la marcha. Sin reloj (el garmin no se encendia).
Eduard:
No tengo la sensación de haber fracasado, no la he tenido en todo el fin de semana; es más creo que tomé la decisión acertada. Hubiese sido una rémora para todo el grupo, sobre todo en el aspecto anímico. Iba muy mal de coco. Desde la mitad de la subida al Sant Jordi todo era negativo.
Jaume M:
Personalmente me he encontrado físicamente bien, se me hacía pesado en momentos puntuales el recorrido, iba escuchando los ánimos de Anna a Jaume T diciéndole que el próximo refugio decidíamos que hacer y así hasta que no tuvimos más refugios.
Jaume T:
Estoy muy contento, 2 días geniales, 7 amigos, unas cuantas aventuras y 23h42’ de marcha!! Soy sub24!!
Finalmente perdemos el camino del todo, no sabemos por dónde seguir, pero entonces, providenciales, vemos nuestro faro! Eduard y Jordi han subido a buscarnos, a la 1 de madrugada es todo un puntazo, sus frontales en la pista y más tarde sus gritos nos sirven de guía.
Carles:
Alguien cree en Dios?. Creo que el de ahí arriba hizo que en el último tramo de la travesía, coincidieramos con el grupo de Massa. Ya que si ocho personas, osease ocho focos de luz y 16 ojos, sufrimos lo que sufrimos, perdiéndonos varias veces, ya no me imagino que hubiera pasado si no nos hubieramos encontrado.
Francamente, nunca he vivido una situación tan límite y los pensamientos que tenía en esos momentos no eran muy agradables. Pero nunca dejé de confiar en ellos y sabía que de una manera u otra llegaríamos.
Temperatura gélida, viento espantoso, oscuridad total, cansancio, algunos de nosotros ya llevavamos mas de 40 horas sin dormir; yo, personalmente, al tener antebrazo derecho más sensible que el izquierdo notaba como éste se me estaba quedando dormido por lo que tuve que ir echando aliento de la boca sobre él y meterlo en el bolsillo de la chaqueta donde almenos se mantuvo estable.
He demanat permís i penjaré paràgrafs de les seves.
Anna:
Observo a Jordi no muy convencido y a Eduard, muy blanco y negativo. Deciden llegar al río y dar por terminada su aventura.
Es cuando empieza el efecto cadena. La gente se desanima, yo misma voy pensando en abandonar. Jaume T. comenta que tambien lo deja.
Hablo con él. Si se retira yo tambien.
Llegamos al río y comentamos que lo dejamos. Se une al abandono Carlos dice que si no sigue un grupo majo no quiere hacerlo.
Miro a Jaume T y no necesitamos palabras. Tenemos que seguir un poco más para ayudar a Guillem.
Guillem:
Mi estreno ha acabado mal, tubiendo que abandonar en el Serrat de les Esposses. Solamente de pensarlo me pongo de mala leche con migo mismo.
Fue llegar al Serrat de les Esposes y mirar el tiempo empleado desde Niu de l’Àliga, y me entró el pánico, la presión sub24, los nervios, las dudas; me atabalé muchísimo ya que observaba como el cojín de tiempo acumulado a favor se desvanecía. Así que tome la peor de las decisiones. Salí hacia Cortals de l’Ingla solo. Sin conocer el camino, y guiándome nada más con el roadbook de Editorial Alpina empecé la marcha. Sin reloj (el garmin no se encendia).
Eduard:
No tengo la sensación de haber fracasado, no la he tenido en todo el fin de semana; es más creo que tomé la decisión acertada. Hubiese sido una rémora para todo el grupo, sobre todo en el aspecto anímico. Iba muy mal de coco. Desde la mitad de la subida al Sant Jordi todo era negativo.
Jaume M:
Personalmente me he encontrado físicamente bien, se me hacía pesado en momentos puntuales el recorrido, iba escuchando los ánimos de Anna a Jaume T diciéndole que el próximo refugio decidíamos que hacer y así hasta que no tuvimos más refugios.
Jaume T:
Estoy muy contento, 2 días geniales, 7 amigos, unas cuantas aventuras y 23h42’ de marcha!! Soy sub24!!
Finalmente perdemos el camino del todo, no sabemos por dónde seguir, pero entonces, providenciales, vemos nuestro faro! Eduard y Jordi han subido a buscarnos, a la 1 de madrugada es todo un puntazo, sus frontales en la pista y más tarde sus gritos nos sirven de guía.
Carles:
Alguien cree en Dios?. Creo que el de ahí arriba hizo que en el último tramo de la travesía, coincidieramos con el grupo de Massa. Ya que si ocho personas, osease ocho focos de luz y 16 ojos, sufrimos lo que sufrimos, perdiéndonos varias veces, ya no me imagino que hubiera pasado si no nos hubieramos encontrado.
Francamente, nunca he vivido una situación tan límite y los pensamientos que tenía en esos momentos no eran muy agradables. Pero nunca dejé de confiar en ellos y sabía que de una manera u otra llegaríamos.
Temperatura gélida, viento espantoso, oscuridad total, cansancio, algunos de nosotros ya llevavamos mas de 40 horas sin dormir; yo, personalmente, al tener antebrazo derecho más sensible que el izquierdo notaba como éste se me estaba quedando dormido por lo que tuve que ir echando aliento de la boca sobre él y meterlo en el bolsillo de la chaqueta donde almenos se mantuvo estable.
diumenge, 28 de juny del 2009
Les darreres... ho prometo.
Ja per acabar amb el tema de U2 i deixar-vos de donar la tabarra, ara que queden poques hores pel concert, us penjo uns vídeos.
"Pride", la peça que me'ls va fer conèixer.
"With or without you", la que em va fer alçar del sofà, sortir al carrer i anar a comprar elprimer LP de vinil d'U2. Preciosa cançó que en directe tenen el rar do de destrossar-la. Esperem que enguany la brodin... perquè el que és el video... uffffff !!!
"Where the streets have no name". Em prodeuix un subidón sempre que l'escolto. Encara recordo minuts abans de la sortida de la Cursa dels bombers 2007. Vaig sortir ben trempat !!!
"Bad". La millor, la que més m'agrada. Brillant. Amb un in crescendo suau però continuat. Una delícia. S'"atreviran" a tocar-la sencera? És que darrerament la fiquen en un medley que no li fa justícia.
"Pride", la peça que me'ls va fer conèixer.
"With or without you", la que em va fer alçar del sofà, sortir al carrer i anar a comprar elprimer LP de vinil d'U2. Preciosa cançó que en directe tenen el rar do de destrossar-la. Esperem que enguany la brodin... perquè el que és el video... uffffff !!!
"Where the streets have no name". Em prodeuix un subidón sempre que l'escolto. Encara recordo minuts abans de la sortida de la Cursa dels bombers 2007. Vaig sortir ben trempat !!!
"Bad". La millor, la que més m'agrada. Brillant. Amb un in crescendo suau però continuat. Una delícia. S'"atreviran" a tocar-la sencera? És que darrerament la fiquen en un medley que no li fa justícia.
dimecres, 24 de juny del 2009
Magnífica
Amb els dies he anat familiaritzant-me amb les peces del "No line on the horizon".
Si amb les primeres audicions l'etiquetava de fluixet, ara que ja en duc unes quantes he de dir que té una peça extraordinària, "Magnificient", algunes de potables, i fragments de peces realment bons.
Es nota que hi ha hagut una producció molt acurada. Està ple d'intros que no tenen res a veure amb el tema, de sons de guitarra diferents (en això The Edge és un mestre, sense ser un gran guitarrista és un gran cercador de sonoritat) i un so que requereix un volum alt per apreciar-lo.
"Magnificent", una peça brutal. Per a mi la millor del disc... i en escreix. Doneu-li temps i l'apreciareu.
Si amb les primeres audicions l'etiquetava de fluixet, ara que ja en duc unes quantes he de dir que té una peça extraordinària, "Magnificient", algunes de potables, i fragments de peces realment bons.
Es nota que hi ha hagut una producció molt acurada. Està ple d'intros que no tenen res a veure amb el tema, de sons de guitarra diferents (en això The Edge és un mestre, sense ser un gran guitarrista és un gran cercador de sonoritat) i un so que requereix un volum alt per apreciar-lo.
"Magnificent", una peça brutal. Per a mi la millor del disc... i en escreix. Doneu-li temps i l'apreciareu.
dilluns, 22 de juny del 2009
Open
He rebut algunes queixes de persones que volen, però no poden, deixar el comentari que desitgen.
Voldria dir que no ha estat fet expressament aquest filtratge, sino més aviat per una manca de coneixement de la configuració del servidor del bloc.
Avui que he tingut una estona he procurat modificar aquesta situació. Ara està open.
En breu sabré si és així.
Gràcies a tots que el seguiu.
Voldria dir que no ha estat fet expressament aquest filtratge, sino més aviat per una manca de coneixement de la configuració del servidor del bloc.
Avui que he tingut una estona he procurat modificar aquesta situació. Ara està open.
En breu sabré si és així.
Gràcies a tots que el seguiu.
diumenge, 21 de juny del 2009
Abandonament
Doncs no ha estat possible acabar l'intent de sub 24h dels Cavalls del Vent.
He abandonat !!!
Això que a priori és un fracàs, puc assegurar-vos que ha estat un encert total. No volia patir ni ser un llast per la resta, i veient que no anava fi ni físicament ni mental, el segon com a conseqüència del primer, he optat per plegar.
Però el millor de tot ha estat haver vist un esforç recompensat.
Viure i patir, ni que sigui una mica, com l'Anna, els dos Jaumes i en Carles arribaven sencers a l'Estasen és una victòria en majúscules.
Sóc incapaç de descriure les seves viscissituts, potser sóc egoïsta i m'ho guardo per a mi, no ho sé; però haver estat allí per donar-los un darrer cop de mà, m'omple.
No m'estendré més, no perquè els resti mèrits, sino perquè, si em deixen, penjaré les seves cròniques. És el mínim que puc fer. S'ho mereixen en escreix.
La fotografia del forfait no és real. Només són vàlids tres segells dels refugis, l'Estasen, el Gresolet i el Sant Jordi... però bé, tot i així fa il·lusió !!!
dimecres, 17 de juny del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
