Ignoro si és una apreciació meva o bé em deixo dur pel marketing musical, aquell pel qual es decideix que un tipus de música soni a tothora més enllà de les gustos de la massa.
Ja m'agradaria anar contracorrent o bé tenir la capacitat de descobrir noves tendències musicals, però estic segur d'estar immers en aquest mainstream musical.
Així és, torna el "negre". El soul, el rythm'n'blues, la música dels anys 60', en definitiva.
Em sincero dient que les meves fonts musicals són minses, no procuro abarcar una gran part de la informació que corre per la xarxa o les ràdios, escolto sobre segur. I és per això que l'objectivitat podria ser irrellevant.
Us deixo uns quants exemples que amb una mica de sort els escoltareu de manera fortuïta per les emisores de ràdio o voluntàriament per la xarxa, spotify o quaslevol altra plataforma musical.
Reconec que aquest revival em té captivat i celebro que així sigui. Després de moltíssimes setmanes, per no dir anys, de txumba-txumba i hip-hop barat m'agrada sentir aquesta frescor negre... ni que sigui amb olor a clàssic.
Noisettes, "Never forget you".
Asa, "Be my man".
Elize Doolittle, "Pack up".
Raphael Saadiq, "Love that girl".
Eli "Paperboy" Reed, "Take my love with you".
Per finalitzar un parell de recomanacions. Una de l'actor Jack Black, un poca-solta i sovint barroer, però que a la magnífica pel·lícula "High fidelity" canta una peça... de trempera sensual.
La segona, cerqueu en Howard Tate.
Sense cap tipus de dubte, el meu vot per ASA.
ResponEliminaMontse
Imponents aquestes dones negres cantant d'aquesta manera. Jo vull ser negra i cantar com Noisettes!!!!.
ResponElimina(segueixo escoltant; encara no he acabat)
bego
A mi m'agrada la d'Elize Doolittle... encara que sigui la més blanca facialment. La veu del negre tocant el contrabaix és trepidant !!!
ResponEliminaFins ara.
No triaré... Tot és bo, però esperaré que, tirant enrere, arribem a New Orleans.
ResponElimina- Noisettes: Diu l’Enric de tirar enrere fins arribar a New Orleans. Si no ens aturéssim allà i continuéssim més enllà aniríem a petar al Zaire .... que és d’on procedeix la cantant. (Pensava que en Jordi faria conya amb el seu nom: Shingai)
ResponElimina- Asa: Bona. Tal com diuen els comentaris del Youtube, és l’escena al bar és la del Think de l’Aretha Franklin a la pel•li dels Blues Brothers
- La Doolitle també bona, el negre del baix canta com Deu mana, juga amb avantatge: És negre. Fa mesos vam enllaçar aquesta altra rostro pàlido que canta Sauconyless
http://www.youtube.com/watch?v=TBH8o8XXnVM&feature=fvsr
- En Raphael bo, canta amb gust i és sensible, però fa pinta de no suar mai. Devia sentir els discos del Sam Cook que posaven els seus pares. També s’assembla una mica al Rahsaan Patterson . Recordeu com en dèiem de la cartera que du penjada ? (Avui ja no se’n veuen)
http://www.youtube.com/watch?v=ttvYb6wcJSU&feature=mfu_in_order&list=UL
- El Paper boy sona, Aquí sense arranjaments ni res ja es veu que sí http://www.youtube.com/watch?v=VJUi0rsXfc8&feature=related
- La del Jack Black, “Fem-ho” del malaguanyat Marvin Gay (Pocs poden dir que els va matar son pare, com li va passar a ell. Buenu, ben mirat, els pocs que hi hagi no ho poden dir perquè són morts) a casa, a part de sentir l’original http://www.youtube.com/watch?v=3j3okb3kuts&feature=related posem la del Maceo: http://www.youtube.com/watch?v=JawQn7gKdJo que ve gairebé cada any per aquí. El que canta amb la passió pròpia del tema és el baix Jerry Preston.
Jordi: Gràcies. De tant en tant fes-ne més d’aquests !