Calor

Davant les adversitats cal demostrar els sentiments d'estima i amistat.

Saber escoltar i aconsellar i ajudar està molt bé, però no hi ha res que recomforti com saber que els "teus" hi són. Potser no cal parlar del tema en qüestió, però la presència, el calor humà que es desprèn és fonamental per ajudar a anar endavant.

Potser no cal res més... bé, sí, que els fets siguin favorables.

Una abraçada et pot arribar a transmetre tant que sóc incapaç de descriure-ho. No importa... érem allí. I això sí importa.

Teoria de les capituacions periòdiques

Aviso. Aquesta teoria no és meva. L'he llegida i l'he adoptada. És aquesta que diu que periòdicamet cal cedir una mica el sedaç per evitar que aquest es tensi innecesàriament.

Mai l'hauria titulada així, però és molt escaient. És un tipus de tàctica que més o menys l'apliquem tots, i el que no, pobre d'ell; la de garrotades s'haurà endut.

És molt estratègica i ahora perversa. Procurar donar peixet per un futur poder apretar. Genial.

Només cal aplicar-la degudament... i això és un altre art que no tots sabem aplicar de manera adequada.

Carter

Ahir va ser l'aniversari del meu Carter preferit.

És impressionant com reparateix i a quina velocitat; un autèntic estilista. I això que de jove van dir-li que no tenia nivell suficient. La qual cosa va ser un estímul per aprendre i millorar la seva tècnica per assolir que ens mostra en aquest vídeo.

Senzillament espectacular.

Seb Montaz

Us presento aquest vídeo, que és una mica llarg, d'uns pirats. Ho adverteixo, perquè avui en dia si a la xarxa no els penges que ratllin la definició de curt o curtíssim no els considerem.

Seb Montaz és el que filma i suposo que l'alma mater del projecte. Reconec que en prou feines sé què diuen perquè em quedo garrativat mirant les imatges i ignoro la informació, tot i estar subtitulat en anglès i parlat en francès. En aquest cas aplico el tòpic de les imatges i les mil paraules.

Es dediquen a activitats de risc, però amb una naturalitat esfereïdora. Sembla que ho simplifiquin, que no els doni importància, més enllà de fer-ho per disfrutar.

Dóna la sensació que per a ells és una manera de viure.

Els paisatges, els angles, les textures, els colors,... són fascinants.

Disfruteu-lo !!! Ho he fet.

Flamencs

Flamencs al llac Natron de Kenia, amb el volcà tanzanès Ol Donyio Lengai rere.

Impactant imatge !!!

Un "all black" a Vigo

L'Informe Robinson és un programa de reportatges d'esport del Canal+ però des d'una vessant més enllà de l'esportiva. No es basa en els resultats, ni les marques, ni el número de victòries. Una òptica més humana.

Més d'una vegada he mirat el dedicat a en Haile Gbreselassie, font d'inspiració i alhora un magnífic entreteniment.

El que us penjo a continuació és una història de rugby, justament quan manca poc per acabar el Mundial. Història preciosa, que m'ha tocat la fibra i que em mostren uns sentiments que comparteixo quan estic immers en la preparació d'una Marató.

Disfruteu-lo.

Sofia !!!

La Sofia Coppola, arran de "Lost in traslation" i "Maria Antonieta", havia entrat en una dinàmica de dibuixar personatges solitaris. No recordo la seva primera pel·lícula, "Les verges suïcides" tot i haver-la vista, però és possible que fos els fonament a la continuació de la seva filmografia.

A "Somewhere" continua en aquesta línia, retrata un saldo. Un actor perdut en una espiral d'avorriment que passa les hores entre alcohol, volts en Ferrari, streap-tease en barra i casolà, i dormint. Res més. I a sobre en una roda de premsa de presentació d'una pel·lícula demostra que és un autèntic cateto social davant de les preguntes dels periodistes.

Es pot omplir 90 minuts amb aquesta base? No !!! S'ha d'introduir la filla reconeguda en l'argument per donar una mica d'alè i vida a la... no-vida del protagonista.

Cal conèixer la història d'un individu tan buit en tots els aspectes? No... la resposta és immediata i no l'he de pensar massa. Si com a mínim tingués un cert interés, no sé, alguna adicció o un tret de la seva personalitat interessant, la pel·lícula tindria una mica de gràcia.

Sofia, què ens vols mostrar? Un persona analfabeta socialment i cultural? En veig moltes cada dia, no em cal anar al cinema. Ignoro si el teu cognom pesa massa en la indústria del cinema i vols demostrar-los que pots fer pel·lícules del no res, però la relliscada és gran.

Una llàstima. Però reconec que no se'm va fer gens pesada, ni mirava el rellotge cada dos per tres. I això que venia de mirar dos partits de rugby per la TV que sí tenien ritme. Sort que ha dirigit "Lost in traslation" i sempre és agradable de veure-la. I ara encara més !!!

La fitxa de la pel·lícula.

Mireia Miró

Per norma prenc la iniciativa de les entrades del bloc. Procuro vessar-hi els diferents aspectes que em motiven o em criden l'atenció. Però en aquest cas prenc prestada una entrevista a la Mireia Miró que l'he trobada extraordinària, tot i que reconec que el títol és massa sensacionalista.

L'entrevista.

Prescripció

En ocasions em vénen prescripcions mèdiques que et deixen garrativat, descol·locat i fora de joc per un caligrafia pèssima, feta amb desgana i sense pensar que aquella lletra l'ha de llegir una altra persona.

Ahir va ser un d'aquests casos. Lletra flipant i quasi bé surrealista. Més que escrit en el nostre alfabet semblava una reproducció de l'escriptura cuneïforme. Un bon és professional i després d'investigar una mica tot interrogant el pacient i usant els coneixements i eines que tinc a l'abast en vaig treure l'entrellat.

Una simple anècdota. Una futesa. Però m'ha recordat que havia vist un monòleg d'en Berto Romero que descriu molt bé els motius d'aquesta lamentable caligrafia. És una probable hipòtesi del què transcorre a la consulta.

A partir del minut 4.20 és el fragment que justifica aquesta entrada. No obstant la resta del monòleg es deixa veure i té gràcia.

Fa 20 anys...

... que es va reunir, probablement, el millor reguitzell de jugador en un mateix equip de qualsevol esport. No sé si ho tronarem a veure-ho mai és, tot i que aquestes afirmacions són massa gratuïtes.

Fa 20 anys que USA Basketball, la federació americana de bàsquet, anunciava que els següents Jocs Olímpics, els 25ens, els de Barcelona, es seleccionaries jugadors professionals de la NBA.

Quatre anys abans van perdre la semi-final contra la Unió Soviètica i van haver de conformar-se amb la medalla de bronze, ells que sempre havien guanyat l'or, sempre... excepte la final dels Jocs de Múnich, després d'una decisió de la taula i també contra els sociètics, que els van "regalar" tres segons més quan el temps s'havia exhaurit. Tres segons que es van aprofitar per encistellar i guanyar d'un punt. Avui en dia la medalla de plata "guanyada" pels jugadors americans resta a les dependències de la seu del Comité Olímpic a Lausanne, després de negar-se any rere any a anar a buscar-la.

Amb aqusts antecedents era més que previsibles que els dirigents americans estessin escaldats de dur als Jocs equips bons però no excel·lents; equips que patien alguna derrota contra seleccions europees. Podríem dir que per atacs de supèrbia, ells que havien inventat aquest esport. És per això que van donar un cop de puny a la taula i van seleccionar als millors... deu mesos abans !!! Deu noms mítics. Cal recordar-vos els seus noms? No, no cal. No els citaré; estic segur que més o menys tots els que vam viure i gaudir dels Jocs de Barcelona els anomenaríem en un esglai. Eren els millors i ho van demostrar en escreix.

I això que es van quedar a casa jugadors com Isaiah Thomas o Dominique Wilkins.

Els dos restants van ser un universitari, Christian Laettner, i una altra "perla" professional, en Clyde Drexler. S'especulava que hi aniria en Shaquille O'Neal, el millor universitari, però no.

Eren els millors i així ho van demostrar en cada partit. Victòries de pallissa, la menor de 32 punts, la final contra Croàcia; oferint un joc vistós i espectacular. Una diferència de qualitat i intensitat contra tots els rivals.

D'anècdotes n'hi ha un munt; el comentari d'en Charles Barkley amb un esperit de xuleria i sinceritat, n'és un exemple. Quan li van preguntar què coneixia del primer rival, Angola, va respondre que res, però sabia que tindrien un problema.

Vint anys després continuem somiant amb el Dream team.

83-7 i 19.26

Dia de xifres el d'ahir.

Els 83 punts dels All blacks als japonesos és, de moment, la major pallissa del Mundial. Suposo que deuria ser un festival de try rere try. Un partit sense història si no és per imposar respecte als propers rivals.

Però el 19.26 sí que tenen història. Segona millor marca dels 200m, només a 7 centèssimes del rècord del Món. I no va ser en Bolt, va ser el Yohan Blake... el company d'entrenaments a Jamaica.

Amb un físic encara per arribar a la seu màxim, només té vint-i-un anys, amb una estètica de més velocista de 100m que no de 200, i amb una sortida a on va "regalar" una dècima va fer una cursa sensacional al Memorial Ivo Van Damme.

La gambada va ser prodigiosa sobretot als darrers 50 metres. Es genolls ben alts, per tal d'aprofita la palanca del peu, com unes urpes sobre la pista sintètica, un tors inamovible i una braços descomunals.

S'han realitzat uns estudis comparatius entre aquesta cursa i les anteriors d'en Michael Johnson i Usain Bolt i la recta final d'en Blake va ser la més ràpida de les quatre. Probablement el tram més ràpid d'un ésser humà.

Potser el duel per l'any vinent està servit en la velocitat. Bolt i Blake, No oblido en Gay, que els estimularà el suficient per donar el màxim... si abans no es trenca de nou.

London '12. Caldrà reserva butaca... no cadira.

Ulls

No vull anar al tòpic de que els ulls són el reflexe de l'ànima. No, em sembla superflu, i es poden tenir uns ulls preciosos i ser mala persona alhora.

Però, caram, quin ulls !!!

Enigmàtics, encisadors, penetrants, misteriosos. No sé si la mirada es correspon amb la capacitat de satisfer la curiositat del Món, però si en aquest cas no és així, malaguanyats. Han de ser ulls cosmopolites, amb ganes de veure i recórrer terres llunyanes. Inclús amb un punt d'aventura i que s'adaptin tant a la foscor, com la boira o la pols.

Uns ulls, per anar pel segle XXI i més enllà. Eterns.

I els ulls poden riure?

La culpa va ser d'en Ronaldinho

Vaig avorrir el futbol per culpa d'en Van Gaal. Continuava sent del Barça, tampoc penso renunciar-hi, però no entenia com es podia jugar tan malament, quan són jugadors, entrenadors i competició de gama tan alta.

Van passar uns anys i vaig topar-me amb un jugador, un equip i un entrenador que novament em va fer despertar l'entusiasme. Era en Ronaldinho. Veure'l era espectacle pur; un autèntic gaudi per la vista i les ensacions. En pocs anys, malgrat ser cridat a l'Olimp de les llegendes, es va anar apagant. Mala vida, deien. No entenia com un talent era desperdiciat. No entenia com un professional, amb el sentit més ampli de la paraula, es podia passar tot el partit caminant per la gespa; i tampoc entenia com jugava sempre sent un llast per l'equip i una deseperació pels aficionats.

Però mentre s'anava diluint vaig descobrir el Mundial de Rugby de 2007. Coneixia el rugby, havia vist algun partit de les 5 0 6 Nacions, però no els prestava massa atenció.

I aquell 2007 m'hi vaig fixar arran d'algun resultat de pallissa. Mare meva !!! "Alló" sí era espectacle i solidaritat dins el camp i esforç continu. Quina manera de suar i lluitar. Quina manera de saber comportar-se en una competició i "sentir els colors" !!! Veure com quinze juagdors escombren tot el camp, de dalt a baix, de costat a costat, ajudant-se els uns als altres, perquè només que falli un, aquella estructura defalleix, em va captivar. I aquí estem, esperant els primers resultats del Mundial que avui comença. Tot procurant quadrar els horaris per veure algun partit, i perquè no, quedar amb algú per gaudir-lo plegats.

Gràcies Ronaldinho per un jeta !!!

Les dents

L'excel·lent article d'en Carlos Arribas a El País (si alguns dels lectors del bloc em dóna a conèixer altres periodistes o blocs sobre atletisme li estaré molt agraït) sobre la victòria de l'Usain Bolt als 200m del Mundial de Daegu'11 reflexe la importància de mostrar les dents durant un esforç. També aplicable a en Bernard Lagat, plata als 5000m.

Encara que les en fotos penjades no queda prou clar existeix una relació inversa entre la superfície dentària mostrada i la intensitat de l'exercici. Apretar les dents, mostrar la seva blancor, les galtes tenses cap enrere, ganyotes de patiment són paràmetres que es poden avaluar i indiquen el grau de dedicació.

Em sembla que tots els que correm ho hem posat de manifest en més d'una ocasió. Llàstima que de vídeos no ens tenim, però segur que recordem la sensació de manca d'aire als pulmons tot apretant mandíbula amb maxilar amb cara desencaixada tot cercant una rebaixa d'un temps que passa lent i en ocasions sembla que s'aturi. Que no sigui dit que no ens esforcem suficient !!!

Per tant, tot i ser usuari d'aquesta expressió facial, intentaré mostrar les dents més blanques possibles. Segur que el meu farmacèutic predilecte sabrà aconsellar-me sobre un bon dentifrici blanquejador compatible amb l'esforç atlètic.

Què es pot fer amb 250 càmeres?

Un exemple de creativiat visual... que no musical. La cançó és un pet majúscul, i no cal ser cap visionari o crític per saber que no passarà a la Història. Però a nivell visual i per originalitat podria ser que sí.

A mi m'ha fet gràcia perquè el model de càmera usada és la que tinc... i sé de moltes de les seves prestacions, però no aquesta. Ignoro fins quin punt el vídeo està procesat a l'estudi, suposo que en part sí. Però la idea és excel·lent.

A disfrutar-lo !!!


El making of.

Timelapse de Barcelona

TimeLapse Barcelona from Loyam on Vimeo.

Estava "anunciat"

Però no per aquest motiu en va deixar sorprès. No.

La mort de l'Amy Winehouse.

El seu web està inactiu, suposo que com a forma d'homentage, per tant si voleu conèixer una pinzellada de la seva biografia millor anar a la viquipèdia.

De fet existia des de fa temps una adreça on podies "jugar" a encertar el dia de la seva mort. Tot molt melodramàtic, molt funest, molt cínic,... molt modern, perquè quantes persones tenen un lloc com aquest?

Una autèntica llàstima !!! El "Back to black" va ser una descoberta magnífica. Un soul amb tocs de rythm'n'blues que em va seduir completament. Una petita joia. Amb una veu ben empapada d'alcohol i castigada pel tabac li donava aquell caire negroide que el seu aspecte no li permetia. És un CD que val la pena anar escoltant amb asiduïtat... fins que et facis addicte... no tant com ella amb les diverses substàncies que es fotia.

No selecciono cap peça. És millor descobrir-les, inclús la coneguda "Rehab" (tota una indicació del què hauria d'haver fet i no va fer) cal donar-li segones opcions d'audició malgrat l'excessiva radiació per les emisores de ràdio.

Una llàstima. Una autèntica llàstima.

Ara passarà a formar part dels ídols difunts de la Història de la Música, o no, sobretot dels que van morir a l'edat dels 27 anys com en Jimmy Hendrix, la Janis Joplin o en Jim Morrison.

Els corriols els vaig gaudir !!!

Va ser diumenge, i va ser un autèntic plaer.

Poc després de llevar-me ja estava canviat i em dirigia a Collserola. Sense esmorzar, al més pur estil kenià. Matí fresquet i amb el cel enterenyinat de núvols, condicions quasi triades. I silenci, molt de silenci; només esquitzat per alguna bicicleta.

Reconec que necessitava una sortida com aquesta. Per retrobar-me amb les ganes d'entrenar i de cercar un objectiu. Aquests corriols mai deceben, mai. En aquest aspecte recomforten i estimulen. No necessitava res més.

I au, ara m'he engrescat per preparar un 10mil !!! Podria semblar una contradicció, que la muntanya sigui el detonant d'una cursa d'asfalt, però com que és amiga, sempre em perdona les heretgies.

Ara cal entrenar fort per no tenir la sensació d'haver perdut el temps. En tinc ganes. Caldrà que no s'esvaeixin. Procuraré que no passi.

Ossama

Ossama o Ussama, que també ho he vist escrit, és el protagonista d'aquesta entrada. Poques vegades escriuré sobre política i actualitat internacional; no én sé, però sí hi ha notícies o fets que em fascinen... i aquest personatge i tot el què l'envolta n'és.

Fins ara tenia dubtes de que existís. Semblava que era una llegenda això de que vivia a les muntanyes de l'Afganistan i Pakistan. Els vídeos xerrant sobre la lluita contra la societat occidental i publicats amb mesos de retard, la quantitat d'informació disfosa i contradictòria que circulava, la llegenda que es començava a conrear arran d'ell.

I de cop i volta el titular de la seva mort. Sorprenent i esfereïdor llegir els diaris i veure la manifestació lúdica, al més pur estil Canaletes, de la societat ianqui. Alhora, "apassionant" amb quina sigilositat i eficàcia es mouen aquests escamots especials en tota mena de situacions.

Sembla ser que sí és mort, malgrat el reguitzell de qüestions sense resposta que se'n deriven. Com és que les autoritats paquistanese no s'estaven al corrent d'on vivia; no era més útil viu que mort; per què s'ha llançat el cos al mar.

I la darrera qüestió, s'ha avaluat si és millor un líder o un màrtir?

Els corriols em criden !!!