Les dents

L'excel·lent article d'en Carlos Arribas a El País (si alguns dels lectors del bloc em dóna a conèixer altres periodistes o blocs sobre atletisme li estaré molt agraït) sobre la victòria de l'Usain Bolt als 200m del Mundial de Daegu'11 reflexe la importància de mostrar les dents durant un esforç. També aplicable a en Bernard Lagat, plata als 5000m.

Encara que les en fotos penjades no queda prou clar existeix una relació inversa entre la superfície dentària mostrada i la intensitat de l'exercici. Apretar les dents, mostrar la seva blancor, les galtes tenses cap enrere, ganyotes de patiment són paràmetres que es poden avaluar i indiquen el grau de dedicació.

Em sembla que tots els que correm ho hem posat de manifest en més d'una ocasió. Llàstima que de vídeos no ens tenim, però segur que recordem la sensació de manca d'aire als pulmons tot apretant mandíbula amb maxilar amb cara desencaixada tot cercant una rebaixa d'un temps que passa lent i en ocasions sembla que s'aturi. Que no sigui dit que no ens esforcem suficient !!!

Per tant, tot i ser usuari d'aquesta expressió facial, intentaré mostrar les dents més blanques possibles. Segur que el meu farmacèutic predilecte sabrà aconsellar-me sobre un bon dentifrici blanquejador compatible amb l'esforç atlètic.

Què es pot fer amb 250 càmeres?

Un exemple de creativiat visual... que no musical. La cançó és un pet majúscul, i no cal ser cap visionari o crític per saber que no passarà a la Història. Però a nivell visual i per originalitat podria ser que sí.

A mi m'ha fet gràcia perquè el model de càmera usada és la que tinc... i sé de moltes de les seves prestacions, però no aquesta. Ignoro fins quin punt el vídeo està procesat a l'estudi, suposo que en part sí. Però la idea és excel·lent.

A disfrutar-lo !!!


El making of.

Timelapse de Barcelona

TimeLapse Barcelona from Loyam on Vimeo.

Estava "anunciat"

Però no per aquest motiu en va deixar sorprès. No.

La mort de l'Amy Winehouse.

El seu web està inactiu, suposo que com a forma d'homentage, per tant si voleu conèixer una pinzellada de la seva biografia millor anar a la viquipèdia.

De fet existia des de fa temps una adreça on podies "jugar" a encertar el dia de la seva mort. Tot molt melodramàtic, molt funest, molt cínic,... molt modern, perquè quantes persones tenen un lloc com aquest?

Una autèntica llàstima !!! El "Back to black" va ser una descoberta magnífica. Un soul amb tocs de rythm'n'blues que em va seduir completament. Una petita joia. Amb una veu ben empapada d'alcohol i castigada pel tabac li donava aquell caire negroide que el seu aspecte no li permetia. És un CD que val la pena anar escoltant amb asiduïtat... fins que et facis addicte... no tant com ella amb les diverses substàncies que es fotia.

No selecciono cap peça. És millor descobrir-les, inclús la coneguda "Rehab" (tota una indicació del què hauria d'haver fet i no va fer) cal donar-li segones opcions d'audició malgrat l'excessiva radiació per les emisores de ràdio.

Una llàstima. Una autèntica llàstima.

Ara passarà a formar part dels ídols difunts de la Història de la Música, o no, sobretot dels que van morir a l'edat dels 27 anys com en Jimmy Hendrix, la Janis Joplin o en Jim Morrison.

Els corriols els vaig gaudir !!!

Va ser diumenge, i va ser un autèntic plaer.

Poc després de llevar-me ja estava canviat i em dirigia a Collserola. Sense esmorzar, al més pur estil kenià. Matí fresquet i amb el cel enterenyinat de núvols, condicions quasi triades. I silenci, molt de silenci; només esquitzat per alguna bicicleta.

Reconec que necessitava una sortida com aquesta. Per retrobar-me amb les ganes d'entrenar i de cercar un objectiu. Aquests corriols mai deceben, mai. En aquest aspecte recomforten i estimulen. No necessitava res més.

I au, ara m'he engrescat per preparar un 10mil !!! Podria semblar una contradicció, que la muntanya sigui el detonant d'una cursa d'asfalt, però com que és amiga, sempre em perdona les heretgies.

Ara cal entrenar fort per no tenir la sensació d'haver perdut el temps. En tinc ganes. Caldrà que no s'esvaeixin. Procuraré que no passi.

Ossama

Ossama o Ussama, que també ho he vist escrit, és el protagonista d'aquesta entrada. Poques vegades escriuré sobre política i actualitat internacional; no én sé, però sí hi ha notícies o fets que em fascinen... i aquest personatge i tot el què l'envolta n'és.

Fins ara tenia dubtes de que existís. Semblava que era una llegenda això de que vivia a les muntanyes de l'Afganistan i Pakistan. Els vídeos xerrant sobre la lluita contra la societat occidental i publicats amb mesos de retard, la quantitat d'informació disfosa i contradictòria que circulava, la llegenda que es començava a conrear arran d'ell.

I de cop i volta el titular de la seva mort. Sorprenent i esfereïdor llegir els diaris i veure la manifestació lúdica, al més pur estil Canaletes, de la societat ianqui. Alhora, "apassionant" amb quina sigilositat i eficàcia es mouen aquests escamots especials en tota mena de situacions.

Sembla ser que sí és mort, malgrat el reguitzell de qüestions sense resposta que se'n deriven. Com és que les autoritats paquistanese no s'estaven al corrent d'on vivia; no era més útil viu que mort; per què s'ha llançat el cos al mar.

I la darrera qüestió, s'ha avaluat si és millor un líder o un màrtir?

Els corriols em criden !!!

Viena m'espera

Està clar que els de la imatge ni els ensumaré... però per darrere els seguiré el rastre.

Viena m'espera amb il·lusió i ganes; i també amb algun incertesa. Però què hi ha d'incert en situar una cama davant l'altre durant un bon grapat de minuts? Doncs, res. Cal desdramatitzar la Marató i inclús riure'ns d'ella. No obstant continua tenint una dosi d'èpica i molt d'esforç per afrontar-la.

Viena. Ciutat que anirà lligada per sempre al meu historial maratonià. Vam unir destins l'any passat i ara comprovaré si som amics.

Sembla mentida però ni havent seguit el pla d'entrenament en un 90 i escaig % em dóna la seguretat de res. Jo no ho sé, però des de fa uns quants dies el meu cos ja sap de quin peu calçarà el proper diumenge. Que curiós és això de la Marató !!!

Gotes

Més que gotes les podríem anomenar gotícules. No és fotografia microscòpica, però quasi.

Aviso, la fotografia no és meva... m'agradaria.

Són gotícules de pluja sobre una fulla realitzades amb un objectiu macro. En tinc un de macro, però l'uso poc. I no pas amb aquest resultat; més aviat a l'inrevés, decebador. No obstant aquesta fotografia m'ha despertat la "necessitat" d'usar-lo més sovint. Tinc ganes de fotografiar !!!

És curiós com a vegades un senzill estímul és suficient per despertar algun desig o ganes que teníem hivernant. O una activitat contemporitzada pel tarannà diari.

A més, és d'una bellesa austera. No hi ha simetria, però sí moviment; ens el dóna les dues gotícules que semblen surant sobra la fulla, a punt d'impactar. Segurament, pura casualitat, que no resta la vessant gràfica de la imatge. Sempre m'ha resultat sorprenent que una instantània ens mostri moviment. Sembla un contrasentit, i n'és, però si és l'excepcionalitat.