Ironia

De la recent escapada a Copenhaguen em quedo amb aquesta imatge, a més d'alguns sabors que em va generar la Marató.

És l'entrada de la comuna de Christiania, un barri autogovernat d'uns 850 residents i creat a principis dels anys '70. Es troba a Christianhavn, un dels districtes de la capital danesa.

Funcionen sota una legislació pròpia, sense pagar impostos, amb bandera i no es consideren membres de la Unió Europea.

No deixa de ser l'antic somni hippy de viure al marge de la societat de consum creant-ne una de nova i esquitxat de drogues. Una utopia duta a la pràctica en un petit reducte d'un país capitalista.

Avui en dia no deixa de ser una atracció turística més de la ciutat. L'entrada és lliure i pots xafardejar amb discreció.

La foto és irònica. Davant la comuna hi ha un dels símbols burgesos, un taxi. I a més de la marca Mercedes !!! Potser esperava a un christinià... els temps canvien.

Paul

En Paul és el nom del pop que s'ha agenciat la imatge del Mundial de futbol d'enguany. És el nou heroi, la icona del planeta... i alhora el rídicul més gran de mitjans de comunicació titllats de "seriosos". Esperpèntic !!!

Sembla ser que aquest pop escull el musclo d'una de les dues capsetes identificades amb la bandera del pais del partit del dia. Musclo que es menja, selecció que guanya. És així de simple. I de moment porta tots els partits encertats.

No cal conèixer aquest esport, ni saber de tàctiques, ni tan sols la qualitat dels jugadors. Només has de tenir accés a la intencionalitat d'en Paul per encertar qui guanyarà el partit. Tots els analistes de futbol que inunden amb tesis els diaris ja poden anar a l'atur. No importen les seves anàlisis. El vídeo d'en Paul menjant el corresponent musclo ja desvetllarà el vencedor. Podria ser l'enfonsament definitiu de les cases d'apostes.

Sembla ser que és portada de diaris com El Mundo o Daily Telegraph; i que han retransmès en directe l'esdeveniment. Esperpèntic.

Afortunadament encara hi ha professionals del futbol que estan al marge d'aquest pitoniso i de tota la colla de pseudo-periodistes en nòmina. Professionals en forma d'entrenadors i jugadors que suaran i correran pel camp tot sabent que malgrat existeixi un favorit el resultat final pot ser advers a les intencions inicials.

S'equivocarà en Paul?

Festassa

Festassa, així és com ho va definir en Jim. Trobo que més ben definit en una única paraula és difícil.

Ja es parteix que quan vas a un restaurant de la categoria de Can Jubany les menges estaran a nivell alt. Les menges i els beures, és clar. Perquè compartir un Priorat, com "Les Terrasses", un Costers del Segre, com "Cèrvoles", un "Berdejo" de Rueda i un Gewürtztraminer és rascar la gama mitja-alta.

Però l'equació quedaria coixa si el factor humà no estés present. I aquest va ser-hi i en abundància. Primer perquè nou comensals ja quasi són el límits per considerar-ho petit comitè, i després per la predisposició a compartir conversa per part de tots.

Així doncs, només puc catalogar-ho d'excel·lent. Jornada per recordar !!!

No citaré els temes tractats, ni el munt d'anècdotes, potser seria feixug, però intentaré detallar alguns aspectes del menjar que em van agradar... el què no vol dir que la resta em desagradessin.

Partim de que Can Jubany té una posada en escena rústica, la masia a on s'ubica el restaurant es troba a les afores de Vic, i tradicional. És per això que m va sobtar l'aperitiu d'entrada. Un exemple de tecno-cuina, el gin-tònic congelat en nitrogen líquid... fantàstica manera, i trencadora, d'iniciar la trobada.

El canaló va ser extarordinari !!! Però només un... amb el canalonaire que sóc jo. Sort que tot seguit va venir l'arrós sec amb espardenyes. Si ja era bo amb el gasteròpode, sense, només l'arrós i el sofregit que tenia de base, era per tremolar de cames. Excels.

Què dir de la coca de foie? Una base fina, a sobre tomàquet confitat (o així crec recordar-ho) i uns encenalls del fetge de l'ànec. Sublim. M'entusiasme aquesta víscera... maleït colesterol !!!

I per acabar, tot i que era un entrant, els gnochis de carbassa. Quan explotaven dins la boca hagués desitjat que la llengua fos d'una altra, perquè l'instant era realment libidinós.

Només he comentat, i per sobre, aquests plats; són els que més em van frepar.

Però si cal ressaltar un aspecte és el global de l'acte. Personal, teca i beure. Un gran trinomi.

Per acabar cito els noms dels integrants d'aquesta festassa-gastronòmica: Enric, Jim, Roland, Andreu, Mar, Susanna, Mario, Sílvia i jo mateix (citats en clock-wise asseguts a taula)

Me'n vaig a Los Angeles !!!

Efectivament, cap L.A. !!!

No en persona però si en esperit.

El documental "42.195m , la distància incerta" ha estat seleccionada pel jurat de l'"All sports Los Angeles Festival", i el dissabte 10 de Juliol s'emetrà.

Ignoro si aquest festival és de renom dins aquest camp cinematogràfic, però puc dir que ens trobem una mica més propers a Hollywood que fa uns dies.

Puc considerar-me un professional del ram? Penseu que pagaran 10$ per l'entrada. Scarlett, en breu vinc !!!

M'alegro molt per en Sergi. Les moltíssimes hores que hi ha dedicat comencen a donar els seus fruits en forma de reconeixement. Felicitats !!!

Noma

Noma és la contracció de nordik mad, menjar nòrdic en danès. I és el nom del restaurant que, segons aquesta llista, a desbancat a El Bulli com a millor restaurant del món.

Bé, no deixa de ser un llista com moltes d'altres que podríem fer qualsevol de nosaltres; l'únic que indica és que s'hi menja molt bé.

Ignoro quant... no hi he estat, però aprofitant l'escapada a Copenhaguen a córrer la Marató m'hi vaig deixar caure. Només un matí per comprovar la ubicació... i aquesta és decebadora. Es troba a l'extrem d'una nau industrial immensa en un moll una mica destartalat. A través de la finestra, un és tafaner, vaig veure un mobiliari hortera, molt allunyat de l'estil mediterrànic o modern que ens trobem per aquestes latituds.

La carta no la vaig llegir; no acostumo a fer-ho fins que estic entaulat. Per tant no jutjo. Valoro la impressió general... i no em va agradar. Però no descarto en un futur reservar-hi... tot i que ara per ara sembla un fantasmada i una entelèquia.

De com els darrers km...

... de la Marató de Copenhaguen s'esdevinguerem el primer rodatge regeneratiu posterior.

Aquesta podria ser la síntesi de l'aventura danesa.

Un fracàs.

Però d'aquestes vivències s'aprenen nous conceptes que espero poder aplicar en un futur. No sempre m'he de fotre contra les circumstàncies i menjar-me-les. Arribarà el dia que seran un obstacle nimi. I sortirà cara !!!

Als que...

... m'aconsellen adequadament.

... m'animen amb energia.

... pregunten pels entrenaments.

... qüestionen la capacitat del meu cap.

... m'escolten les cabòries que destil·lo.

... cuiden els meus músculs.

... formen part dels meus dits.

Moltes gràcies a tots !!!

Part de l'esforç és responsabilitat vostre.

La memòria de les cames

Després d'una preparació atípica per la Marató de Copenhaguen ara que només resten 3 dies, i un entrenament, espero que aquestes cames tinguin prou memòria rítmica per afrontar-la amb garanties.

Això de la memòria de les cames és un concepte que desconeixia i que he après aquesta setmana. Me l'han ensenyat persones que de córrer i preparar Maratons en saben. Els he escoltat i hi confio amb el què m'han dit.

Per tant apel·lo a tot l'entrenament que duc a sobre, als coneixements que he adquirit, al descans que m'he autoimposat i a la motivació creixent dels darrers dies. Només resta que el meu dubtós cap no faci de les seves... però com que penso vigilar-lo...

Oblidant Viena...

A l'igual que l'Eliud Kiptanui estic intentant oblidar Viena, i també el volcà islandès de nom impronunicable.

L'Eliud havia de córrer la Marató de la capital d'Àustria i davant la impossibilitat va optar per la de Praga tres setmanes després. No només la va córrer, sino que el seu registre va ser millor marca personal, la va guanyar i amb 2h5'39" es situa en els primers del rànquing d'enguany.

Fàcil. Només cal allargar unes setmanes més l'entrenament.

Serà un presagi?

Copenhaguen m'espera !!!