Aurora polar

L'aurora polar és un dels fenòmens atmosfèrics que em té fascinat.

La de la fotografia és una del passat vint-i-un de febrer a la població noruega de Ersfjordbotn.

Suposo que ha de ser tot un event veure-la. És per quedar-ne enbadalit una bona estona. Si un cel estelat et captiva, l'espectacle que ha de ser poder contemplar-la et deixa garrativat. Formes efímeres, canviants, capricioses i encisadores. Podria passar-m'hi hores... bé, l'estona que em deixés el fred.

L'aurora juntament amb una erupció volcànica i un tornado formen un terna que desitjaria algun dia poder viure-les en directe. A certa distància prudencial... que si encara prendria mal !!!

Dotze !!!

No m'agrada el número dos. Ni el dotze; ni en encara menys el vint-i-dos o el dos cents vint-i-dos i diferents combinacions d'aquest número.

Tot va venir de la meva època de futbolista. Jugava de defensa i preferentment pel mig, així lluïa el número preferit, el cinc. Però com bon comodí, avui se li diu versàtil o polivalent, em situaven de lateral dret, cosa que no m'agradava ni mica. I és clar, m'havia de vestir amb la samarreta del número dos. A partir d'aquí, abomino del dos.

Però com que sovint els números et fan la guitza en forma d'atzar ahir vaig participar per dotzena vegada consecutiva a la Mitja de Granollers; la Mitja que em va veure debutar en la distància i, alhora, la que més m'agrada, la que més espero, la que més em motiva. M'encanta !!!

Hi he passat grans moments, alguna decepció i també alguna emprenyada. He pogut compartir cursa amb en Haile Gebrselassie i en Samuel Wanjiru, tenint un record ben gravat a la neurona quan em vaig creuar amb aquest darrer; era ben bé un sprint de vint-i-un quilòmetres per baixar de l'hora. Espectacular.

Enguany, Granollers m'ha servit per realitzar el primer entrenament llarg tot preparant la Marató de Viena. Sota un sol que estavellava, impropi del Vallès un febrer, em va sortir un rodatge prou maco i esperançador després d'una setmana de força volum, encara que a ritmes fàcils.

Com si fos diumenge

Només en escasses ocasions surto a entrenar amb música. No m'agrada. Considero que si et deixes dur per aquesta vas al ritme que escoltes i pots esbotzar l'entrenament previst.

Avui tocava un rodatge suau. Sense massa més pretensions que la d'inciar l'acumulació de quilòmetres. Per tant una mica avorrit. Si com a mínim tingués l'opció d'estrenar recorregut els dies que toquen aquests rodatges... però no. La meva zona habitual. Preveient que se'm faria feixug m'he endut l'mp3. I com que l'atzar és una variable constant al dia a dia i inesperada avui m'ha anat a favor. Un petit premi en forma de cançó. Feia molt de temps que no l'escoltava i m'ha vingut tan de gust cantar-la que el rodatge l'he convertit en un karaoke.

Ben bé com si fos diumenge. Un obsequi per un entrenament avorrit.

M'han llegit el pensament !!!

Més o menys tots els seguidors d'aquest bloc saben que m'agrada la cuina i tota la parafernàlia que l'envolta; el vi, les delicatessen, les estrelles Michelin, excursions gastronòmiques,...

I també m'han sentit dir la collonada de que m'agrada sopar el dia després. Trobo que d'aquesta manera s'acompleixen tots els requisits d'una gran vetllada.

La preparació del sopar a la cuina a un ritme pausat tot bevent una copa de vi mentre elaborem les viandes comjugat amb una bona tertúlia; l'àpat amb calma i gaudint dels plats i la beguda i una llarga sobretaula farcida de bon ambient.

Doncs bé, aquesta màxima que t'ant m'agrada explotar i a alguns dels comensals els irrita el jejú me l'ha copiada en Ferran Adrià.

Ara que El Bulli tancarà les portes i es trasnformarà en una nova proposta culinària i més enllà, en uns termes, que tot i definits en la roda de premsa efectuada, que no acabo de concebre i ja de per si irreals. L'Adrià se la juga amb elBullifoundation... així, sense espais entre les paraules. Una heretgia a les llengües llatines o un elogi a les germàniques?

El nou concepte es defineix com un espai sense horaris, ni reserves ni rutines. Tal com sempre he concebut la vetllada ideal. Realment m'han llegit el pensament !!! Amb què? Amb l'aparell aquell que esterifica l'aliment, l'infusiona, li dóna la volta i el desconstrueix?

Llarga vida al sopar del dia després !!!

Fem nosa

Sí, fem nosa. Aquesta és la conclusió. Els corredors fem nosa a la ciutat de Barcelona. Així de categòric. És que no m'hi entra al cap cap altre opció.

A més, és un contrasentit. Ara que l'activitat, l'exercici, el fitness a l'aire lliure té una acceptació ben àmplia a nivell social i urbanístic, amb un nombre creixent de practicants asidus; ara que Barcelona és més cosmopolita, un balcó a la Mediterrània, una projecció internacional. Malgrat tots aquests condicionants positius els corredors continuem fent nosa.

La Mitja de Barcelona del passat 30 de Gener així m'ho fa creure.

Un horari abominable, un circuit molt poc turístic, publicitat escadussera, recorregut amb colls d'ampolla per prendre mal.

Continuo amb el contrasentit. Si hi ha interés pels participants i aparador internacional, com és que la presència d'espectadors és tan minsa? Llevat dels acompanyants, en prou feines vaig topar-me amb quatre que anaven a comprar el diari, uns quants que tornaven de festa i els guiris amb cara de badoc cercant la pensió o el monument corresponent, no hi havia ningú pels carrers.

Avui en dia organitzar una cursa és un negoci. Però és possible que el plaer de córrer el podem satisfer en qualsevol dia i hora, i no ens caldran algunes curses.

El pastor afganès

És Mara, al sud de l'Afganistan, però podria ser quasi qualsevol lloc arreu del planeta... i quasi bé qualsevol altra moment de la Història.

La imatge d'un pastor, ramat i ovelles és molt cosmopolita. No fa massa anys, inclús, rutinària. Encara avui, en algun entrenament, em topo amb una imatge com aquesta.

El blanc-i-negre li dóna molt de realisme, i malgrat ser una instantània (denominació que no m'agrada gens ni mica per una fotografia) està dotada de moviment; n'és una de ben viva !!!

El contrast dels colors és magnífic. Ignoro si està processada, però si és així, l'han encertada.

És d'aquelles imatges que m'hagués desitjat fotografiar-la. La dita aquella d'estar al lloc i moment oportú... i no hi era.

La Julieta i el FIB

FIB: Festival internacional de Benicàssim.

Sí; per tant, música rock, de tendència indie i alternativa. A part d'algun grup consagrat i de cert pedigrí, molt d'altres poc coneguts amb ganes de riffs de guitarres estripades i ritme contundent.

És un festival amb renom a l'escena internacional, sobretot Europa, que inclús se'n deriva un substantiu, els fibers, els que van al FIB. No només hi van sino que comparteixen un estil de vida, una manera de fer les coses, un way of life.

Són 4 dies de concerts, més de 100 actuacions i pernoctant (o dormint de dia més ben dit) en càmping. Certes incomoditats que es veuen compensades per la música, i les substàncies, que et motiven i et fan trempar.

Grups com Artic Monkeys, Arcade Fire o Mumford and sons hi són convidats a l'edició d'enguany.

I una sorpresa; els organitzadors tenen previst que hi actui la Julieta Venegas, la mexicana que toca l'acordió i canta... un estil molt allunyat de l'essència del festival. Potser aspiren que se'ls anomeni eclèctics, vanguardistes o visionaris? S'han begut l'enteniment o més aviat és una qüestió mercantilista.

Si més no la Julieta comenta, "La verdad entiendo que haya polémica porque voy. Solo espero dar un show a la altura del festival, que es lo importante".

Dos en un dia

Sí, dos regals en un dia !!!

I quins !!!

• la inscripció a la Marató de Viena
  

• la càmera Canon eos 60D

Caldrà estar a l'açada perquè els reptes són majúsculs.

El primer,millorar la marca en Marató. Després del desencís que em va provocar no anar-hi a l'edició de l'any passat per de l'erupció del volcà islandès Eyjafjallajokull espero fer-ho. Vull fer-ho. A més li afegeixo la motivació de seguir uns entrenaments que em planificaré. Tinc, crec, un mínim criteri per adequar-me als meus gustos i necessitats. Tot i així tindré un àngel de la guarda que m'ho supervisarà. Però no tindrà forma de musa rossa ni vesteix cuir.

El 17 d'Abril serà la fita.


El segon, intentar dominar la càmera i treure'n tot el suc de les seves prestacions. No serà fàcil; costarà. Però després de repensar-m'ho força he decidit passar a un estadi superior en l'apartat fotogràfic; és considerada una càmera de gama mitja/alta, l'esglaó inferior a la professional. No sóc, ni tan sols, un fotògraf decent, però m'agrada. I com que un és exigent amb el material...
És una activitat que em relaxa... molt més que mirar les fotografies, que sovint és frustrant. procuraré que no em frustri massa, per això n'aprendrem !!!

Torna el negre

Ignoro si és una apreciació meva o bé em deixo dur pel marketing musical, aquell pel qual es decideix que un tipus de música soni a tothora més enllà de les gustos de la massa.

Ja m'agradaria anar contracorrent o bé tenir la capacitat de descobrir noves tendències musicals, però estic segur d'estar immers en aquest mainstream musical.

Així és, torna el "negre". El soul, el rythm'n'blues, la música dels anys 60', en definitiva.

Em sincero dient que les meves fonts musicals són minses, no procuro abarcar una gran part de la informació que corre per la xarxa o les ràdios, escolto sobre segur. I és per això que l'objectivitat podria ser irrellevant.

Us deixo uns quants exemples que amb una mica de sort els escoltareu de manera fortuïta per les emisores de ràdio o voluntàriament per la xarxa, spotify o quaslevol altra plataforma musical.

Reconec que aquest revival em té captivat i celebro que així sigui. Després de moltíssimes setmanes, per no dir anys, de txumba-txumba i hip-hop barat m'agrada sentir aquesta frescor negre... ni que sigui amb olor a clàssic.

Noisettes, "Never forget you".

Asa, "Be my man".

Elize Doolittle, "Pack up".

Raphael Saadiq, "Love that girl".

Eli "Paperboy" Reed, "Take my love with you".

Per finalitzar un parell de recomanacions. Una de l'actor Jack Black, un poca-solta i sovint barroer, però que a la magnífica pel·lícula "High fidelity" canta una peça... de trempera sensual.

La segona, cerqueu en Howard Tate.