Els corriols els vaig gaudir !!!

Va ser diumenge, i va ser un autèntic plaer.

Poc després de llevar-me ja estava canviat i em dirigia a Collserola. Sense esmorzar, al més pur estil kenià. Matí fresquet i amb el cel enterenyinat de núvols, condicions quasi triades. I silenci, molt de silenci; només esquitzat per alguna bicicleta.

Reconec que necessitava una sortida com aquesta. Per retrobar-me amb les ganes d'entrenar i de cercar un objectiu. Aquests corriols mai deceben, mai. En aquest aspecte recomforten i estimulen. No necessitava res més.

I au, ara m'he engrescat per preparar un 10mil !!! Podria semblar una contradicció, que la muntanya sigui el detonant d'una cursa d'asfalt, però com que és amiga, sempre em perdona les heretgies.

Ara cal entrenar fort per no tenir la sensació d'haver perdut el temps. En tinc ganes. Caldrà que no s'esvaeixin. Procuraré que no passi.

Ossama

Ossama o Ussama, que també ho he vist escrit, és el protagonista d'aquesta entrada. Poques vegades escriuré sobre política i actualitat internacional; no én sé, però sí hi ha notícies o fets que em fascinen... i aquest personatge i tot el què l'envolta n'és.

Fins ara tenia dubtes de que existís. Semblava que era una llegenda això de que vivia a les muntanyes de l'Afganistan i Pakistan. Els vídeos xerrant sobre la lluita contra la societat occidental i publicats amb mesos de retard, la quantitat d'informació disfosa i contradictòria que circulava, la llegenda que es començava a conrear arran d'ell.

I de cop i volta el titular de la seva mort. Sorprenent i esfereïdor llegir els diaris i veure la manifestació lúdica, al més pur estil Canaletes, de la societat ianqui. Alhora, "apassionant" amb quina sigilositat i eficàcia es mouen aquests escamots especials en tota mena de situacions.

Sembla ser que sí és mort, malgrat el reguitzell de qüestions sense resposta que se'n deriven. Com és que les autoritats paquistanese no s'estaven al corrent d'on vivia; no era més útil viu que mort; per què s'ha llançat el cos al mar.

I la darrera qüestió, s'ha avaluat si és millor un líder o un màrtir?

Els corriols em criden !!!

Viena m'espera

Està clar que els de la imatge ni els ensumaré... però per darrere els seguiré el rastre.

Viena m'espera amb il·lusió i ganes; i també amb algun incertesa. Però què hi ha d'incert en situar una cama davant l'altre durant un bon grapat de minuts? Doncs, res. Cal desdramatitzar la Marató i inclús riure'ns d'ella. No obstant continua tenint una dosi d'èpica i molt d'esforç per afrontar-la.

Viena. Ciutat que anirà lligada per sempre al meu historial maratonià. Vam unir destins l'any passat i ara comprovaré si som amics.

Sembla mentida però ni havent seguit el pla d'entrenament en un 90 i escaig % em dóna la seguretat de res. Jo no ho sé, però des de fa uns quants dies el meu cos ja sap de quin peu calçarà el proper diumenge. Que curiós és això de la Marató !!!

Gotes

Més que gotes les podríem anomenar gotícules. No és fotografia microscòpica, però quasi.

Aviso, la fotografia no és meva... m'agradaria.

Són gotícules de pluja sobre una fulla realitzades amb un objectiu macro. En tinc un de macro, però l'uso poc. I no pas amb aquest resultat; més aviat a l'inrevés, decebador. No obstant aquesta fotografia m'ha despertat la "necessitat" d'usar-lo més sovint. Tinc ganes de fotografiar !!!

És curiós com a vegades un senzill estímul és suficient per despertar algun desig o ganes que teníem hivernant. O una activitat contemporitzada pel tarannà diari.

A més, és d'una bellesa austera. No hi ha simetria, però sí moviment; ens el dóna les dues gotícules que semblen surant sobra la fulla, a punt d'impactar. Segurament, pura casualitat, que no resta la vessant gràfica de la imatge. Sempre m'ha resultat sorprenent que una instantània ens mostri moviment. Sembla un contrasentit, i n'és, però si és l'excepcionalitat.

Sensacions

L'estètica és definida com la doctrina sobre la bellesa, l'art i, més en general, les sensacions.

Bell, en valor absolut, no sé si n'és aquesta fotografia. Art? Em considero incapaç de catalogar-lo o no amb aqust terme. Però sí que em dóna sensacions. Sensacions de simetria i puresa que em suministren una tranquilitat ambigua i fictícia.

De manera que l'estètica no deixa de ser una comprensió individual dels inputs que rebem. Si la sensació és plaent crea un benestar i, probablement, en voldrem més. Si la sensació és visual es podria caure en l'opció de voyeur. És clar que podríem iniciar un debat de si es crea o es neix com a tal.

Però aquestes sensacions que ens beneficien poden venir dels elements més quotidians i comuns com el de la foto. És una gota d'aigua que cau a un cassola de fons roig. No és imprescindible el glamour o l'exotisme. Som així de versàtils. És clar que sempre podem especialitzar-nos i tornar-nos fetitxistes.

Millor anar per la vida amb els sentits ben oberts i desperts. Que caminar amb els ulls clucs pots ensopegar i, alhora, perdre't sensacions inesperades.

Quasi seduït

Doncs sí, quasi seduït per la Katie Melua.

Fa un any em vaig deixar "enredar" per en Joan; va comprar les entrades peò no sabia gaire qui era aquesta cantant més enllà d'un parell de cançons i una versió del"Just like heaven" de The Cure. El concert hauria d'haver-se celebrat el passat Octubre, però les cordes vocals de la Katie van decidir prendre's un descans.

Encara que tard he tingut el plaer d'escoltar-la i veure-la en directe. Sona bé. Molt bé, diria. Té una veu fantàstica. I encara que d'entrada se la relacioni amb cançons força nues d'arranjaments i de caire acústic per guitarra, té un repertori ampli d'estils. Suposo que per alguns sera eclecticisme, per d'altres que encara no ha trobat el nord. Es mou des la faceta de cantautor més pur, fins el blues i passant per peces més rockeres i inclús amb tocs electrònics. Un ventall ampli.

Tot i coneìxer-la poc a nivell musical, i encara menys en el personal, el concert se'm va fer molt amè. L'acústica de l'Auditori i la sonorització de les veus i instruments van ser excel·lent. Ella és guapa, amb un somriure encisador, simpàtica i introduïa les cançons amb unes paraules per tal de que el públic hi interaccionés... però no. Ignoro si la fredor de l'Auditori és el responsable (no és el primer concert allí que hi tinc aquesta sensació) o ella és massa tímida; tot i que en algun moment es desmelenava amb les extremitats a ritme de la seva música. És per això que quasi vaig ser seduït... no obstant, ens trobarem de nou.

Podré tornar enrera

Anit, mentre aparcava el cotxe, per la ràdio va sonar aquesta cançó de Sopa de Cabra... ara que són notícia pel seu concert de reunificació pel Setembre d'enguany i per haver venut tot l'aforament del Palau Sant Jordi en cinc hores.

Feia anys que no l'escoltava i em va tornar a semblar una lletra extraordinària que em va deixar amb cara de badoc rere el volant escoltant-la. Aquest matí l'he cercada per la xarxa i l'anava cantant amb les imatges d'un concert a youtube.

M'hi sento reflexat com maratonià imminent. Trobo que la podem extrapolar, encara que alguna estrofa grinyola una mica, a l'àmbit de les curses o per qualsevol objectiu que ens marquem. Sí, la considero colpidora i m'ha agradat com recuperar-la pel meu món musical de cada dia.

No sé si podré tornar enrere... però sí intentaré anar endavant.

Rius de gent
malferida corren sols
escopint el seu fracàs.

Ja vençuts,
esperaran com sempre han fet,
l'aventura d'una nit.

Mentre ploren
de ràbia i per amor
a un nom inexistent.

Mentre riuen
dins núvols passatgers
cada dia més distants.

Corren sols,
seguint pistes per trobar
el refugi de l'acció.

Un amic
que no estigui massa vist,
o una ofrena de la carn.

Que a vegades,
quan s'apaga el primer foc,
pot fer encara més mal.

I així acaben,
quan ja tot ha passat,
cremats per la veritat i cridant.

Podré tornar enrera
quan estigui massa lluny.
Podré tornar enrera
quan sigui massa tard.

Podré tornar enrera
quan estigui massa lluny.
Podré tornar enrera
quan sigui massa tard.

Són germans
d'un camí que no ha tingut
mai sortida ni final.

Saben bé
que el futur és la foscor
i que el negre és el color.

D'una bandera,
bruta i plena de sang,
que els hi han possat a les mans.

Però no es rendeixen,
somien il.lusions fent imnes de cançons
i criden.

Podré tornar enrera
quan estigui massa lluny.
Podré tornar enrera
quan sigui massa tard.

Dia de Marató... o de picor?

Tot i estar inscrit a la Marató de Barcelona d'enguany no tenia pas la intenció de disputar-la sencera. Al contrari, només un bocí. He volgut convertir-la en un entrenament llarg i de qualitat.

No ho he aconseguit del tot, el refredat que he patit a principi de setmana m'ha condicionat les prestacions. Aquesta és l'explicació que trobo més coherent i que em complau i relaxa... perquè si el motiu és de mala planificació em sembla que ja he begut oli; no crec que tingui prou temps per adreçar-la.

Tot i que duc en aquest món un grapadet d'anys encara tinc comportaments absurds; el vespre del dissabte previ a la Marató em "vaig fer" les cames. Malgrat hidratar-me bé el dia següent el recordaré com el de la picor. Entre la calor i la suor corria amb les natges ben encetades i una picor força molesta. Vaig procurar aïllar-me d'aquest fet, ignorar els incovenients i deixar-me empapar per l'ambient i procurar fer la meva.

Encara que em recorregut no em motiva prou sempre penso que algun any m'agradria entrenar-la com correspon i substituir els records un pèl amargs que m'ha deixat algunes de les edicions.

Potser sí, algun dia.