Inglourios basterds

Sí, la darrera pel·lícula d'en Quentin Tarantino. Puntuació, rascant l'excel·lent a l'IMBD, 8.6. No està gens malament... la puntuació.

M'ha agradat; està ple de diàlegs enginyosos, alguns de memorables; moments de màxima tensió i angoixa; unes pinzallades còmiques; una banda sonora trencadora i diferent, com ens té acostumats en Tarantino; una estructura, en capítols, excel·lent; uns actors soberbis i, personalment, un tema que sempre m'ha agradat, el nazisme.

Què li manca? Per a mi el final és massa simplista. I mira que en dues hores i mitja de duració es podia haver cercat un de més elaborat. És el què falla, sino diria que és una obra mestra. És clar que sent tarantiniana al 100% es pot criticar l'abundant barroquisme en tots els seus aspectes i, com sempre, regalima excés arreu... inclús modificant la Història al seu antull !!!

De violència n'hi ha, com no podia ser d'una altra manera, però no se n'abusa; estem parlant de la II Guerra Mundial i allí va haver-hi sang a dojo. Però no sempre és violència mostrada, hi és, però no es veu... s'intueix o la sents. Malgrat això hi ha un escena colpidora que no desvetllaré.

Ressalto un parell d'actors, la Mélanie Laurent (Shosanna Dreyfuss) i en Christoph Waltz (Hans Landa), espectaculars. També ressalto l'angoixa en moltes escenes, aquella angoixa que et corprén i et tensa quan intueixes el què succeirà... i succeeix.

En definitiva si us agrada en Tarantino aneu-hi, no us penedireu.

Recompensa

La d'avui no ha estat com la de la fotografia adjuntada però quasi, quasi. Si més no, li'n dono el mateix valor. No era rogenc, més aviat grogós, però per a mi ha estat la recompensa a matinar. M'havia de refer de les pèssimes sensacions del diumenge passat i calia un esforç suplementari. A més a més les circumstànices han ajudat.

Només tenia l'opció de sortir a entrenar si em llevava a les 7. Al minut de sonar el despertador ja m'havia activat. Reconec que tampoc és una hora que calgui valorar, però sí en el meu cas. Conec un parell que es lleven, com a molt tard, a les 6 per sortir a entrenar, i alhora compatibilitzar horaris familiars i laborables.

La sortida de sol, maca; el rodatge, bo; les ensacions, immillorables; i el futur... atlètic, espectacular.

Hi ha manera més agradable d'iniciar el dia?

Apatia

La fotografia, pocs minuts abans de la sortida, reflexa el que va ser el meu escalfament per la Mitja d'El Vendrell... nul. Zero. No vaig escalfar... i així va anar...

Quan va sonar el despertador a les 6 només tenia en ment descansar més estona, fer el gos o tornar-me a dormir. M'envaïa l'apatia, la mandra. No volia llevar-me per anar a El Vendrell a córrer, i encara menys una Mitja.

Com enfocar una situació com aquesta? Vaig decidir sortir, prendre un ritme no molt forçat i si em veia amb ànims apretar al darrer quart de la prova.

Però no. El recorregut lleig, i les poques ganes d'esforç van fer que m'avorrís i vaig decidir aturar-me per esperar l'Anna i l'Edu que venien per darrera i acompanyar-los fins el final. L'Anna anava una mica encarcarada però tot i així es va esforçar, apretant les dents i intentant mantenir el ritme, mentre l'Edu encapçalava la comitiva. Per segon cop en una setmana aquesta noieta m'ha donat una altra lliçó.

Vull creure que li vaig donar una empenteta al tram final de la seva cursa, però qui de fet em van ajudar van ser ells. Gràcies !!!

Resumint, si no hi poses ganes i motivació millor no sortir. Ho hauré aprés per un futur?

Voldria creure que sí.

La lliçó de l'Anna

M'agrada sortir a entrenar quan plou; trobo que és un al·licient més a la sessió... com si es depertessin les meves inquietuts peterpanesques.

I avui plou. A l'inici suaument, s'aguantava; era suportable. Al cap d'una estona s'ha desencadenat la tempesta... no com la de la foto, però quasi. Ha começat a bufar el vent i m'estava glaçant. Pell de gallina. Reconec que he tingut un moment de debilitat i quasi abandono. Però m'he dit a mi mateix que si l'Anna va entrenar de nit i sota la pluja el dimarts, jo no seré tan tita-freda com per plegar.

No he plegat... i he disfrutat moltíssim !!!

El tema dels ritmes, millor oblidar-los, que avui no els he pogut complir. Però no importa. La sensació de poder combatre els elements atmosfèrics ho ha recompensat. Un plaer !!! A més he pogut comprovar que les Suacony Tangent són anfibies.

Gràcies Anna !!! Gran lliçó.

13 de Novembre de 2005

New Plymouth, Nova Zelanda. Es celebra una prova de la triatló de la Copa del Món.

La ressolució de la prova és una de les més boniques que mai he vist. Un autèntic canvi de ritme per arribar primer. Cal ser agressiu, confiar en les teves capacitats i mai donar-te per vençut, és el missatge que rebo... a part del propi espectacle de les imatges. No les adjectivo perquè és millor quedar-se bocabadat mirant-les.

Marató del Mediterrani

No és l'arribada de la Marató. Aquesta sensació de rapidesa, real, només l'exerciré si intento aconseguir marca.
És l'arribada a la cursa dels 10km que es celebrava simultàniament; també una Mitja.

Vaig quedar molt satisfet de les prestacions. Comprovo que enguany estic agafant un punt de forma que els anys anteriors em costava molt més. Ignoro si a mig termini serà un encert o no, però actualment estic gaudint d'aquesta sensació d'anar "ràpid abans d'hora".

La cursa la vaig enfocar per anar en grup. El ritme inicial era de 4.05"/km, i el vam saber mantenir. Potser hagués pogut anar més ràpid, no ho sé, però no vaig voler desaprofitar aquesta oportunitat d'anar acompanyat.

Un cop acabada la cursa em vaig intentar donar un cop de mà a l'Anna, la Montse i en Carles. Notar com de tensionats anaven en acabar les seves respectives curses i entrenament de 32 km va ser molt gratificant, alhora que per mi va ser un gran entrenament post-competició. "A lo tonto" em van sortir quasi una vintena de quilòmetres !!!

Un dia per recordar.

Esfereïdor

Música de post.

Aquesta foto ha guanyat el primer premi en la categoria de notícies de Poy Denmark. És d'en David Hogsholt.

La trobo esfereïdora !!!

A part de que tècnicament és magnífica, la sobrietat del B/N, l'enquadrat en diagonal, el contrast dels grisos, el que reflexe em posa els pèls de punta.; el moment en que l'amiga li punxa cocaïna directe al coll al mig de la ciutat de Copenhagen, davant de tothom, sense importar "l'escena" que estan executant. Un exemple més de que la droga arrasa amb tot el que se li posi per davant.

Per si voleu llegir la notícia sencera i el que explica l'autor la trobarereu aquí.

... i en Neal era blanc !!!

11 d'Octubre de 2008, mor en Neal Hefti. Fa un any i un dia.

Un dels millors arranjadors de jazz i col·laborador d'en Count Basie, un dels gran binomis de la història de la música. Encara que inicalment va ser trompetista amb els anys va dedicar-se més a la composició.

Fa uns dies remenant entre piles de Cd's vaig ensopegar amb un (el d'aquestes línies); la portada mostra el binomi citat. I amb la sopresa de que en Neal era blanc !!! Quina paradoxa. El jazz, la música negra per excelència... i a mi el que em "posa" és un de blanc.

Conyes apart, aquest músic passarà a la història com el compositor d'una melodia molt coneguda per tots. Aquesta.

No obstant el valoro per composicions com "Lil' darling".



Si algun dels lectors sent curiositat la meva recomanació és per un CD titulat "Atomic Mr. Basie", una sobèrbia col·lecció de 17 peces extraordinàries, sino recordo malament. No us decebrà.

Els "meus ferros"

Boyle i Smith

He titulat el missatge amb els cognoms de dos dels il·lustres cinetífics de la imatge. El de la dreta no interessa... i no pas pels seus estudis.

Els dos senyors saxons són Willard S. Boyle i George E. Smith, que fins fa vint-i-quatre hores desconeixia que existien, guanyadors del premi Nobel de Física d'enguany.

El motiu pel qual són protagonistes en aquest espai és que són els creadors del circuit semi-conductor d'imatge CCD (Charged Coupled Device), la base del sensor de ls càmeres digitals de fotografia... un dels meus estris favorits !!!

Què faria anant pel món sense la càmera? Res.

Per tant, des d'aquest raconet del ciberespai, moltes gràcies Boyle i Smith.

De Sant Cugat a El Maresme

Aquest ha estat el meu recorregut esportiu del dia d'avui.

Pel matí a St Cugat, a córrer la Mitja; feia sis mesos que no en corria cap i estava una mica "espantat". Ignorva quines serien les sensacions i les prestacions; em trobaria còmode amb les Asics Cumulus que estrenava en competició? Sabria manetenir el ritme de 4.30"/km durant tota la cursa? Massa incògnites que al final s'ha resoll favorablement. Les Cumulus bé, les molèsties a la planta del peu me las ha provocat l'arruga del mitjó... com si no tingués experiència per fer una errada com aquesta.

Però ressalto les prestacions; 1.33.03, el que equival a una mitjana de 4.25"/km. Mai havia anat tan ràpid a principis d'Octubre. Ignoro què significa... però estic satisfet i també soprés. M'agraden aquestes sorpreses.

Un cop acabada la matinal, cap a El Maresme !!! S'hi celebrava l'Iron Man de Calella. Ufffffffffff... impressionant el què comporta entrenar una tri-disciplina com aquesta i impressionant poder completar-la. Admirable !!!

A part de la part física, que es presuposa, la part mental ha de ser d'esforç agònic; estar unes 12 hores en marxa és un temps que si no ho vius en persona em sembla que no se sap.

Felicitats a tots els finishers !!! A tots !!!

Voldria comentar uns noms en concret. Primer l'Edu, del qual he seguit setmanalment el seu entrenament i intueixo el què comporta la preparació d'una prova com aquesta.

I després en Huck, Ruben, Cris, Carlos i Enric.

A tots, de veritat, la més absoluta admiració i reconeixement al vostre esforç.

Impressionant !!!

Ha pagat molt la pena veure-us, animar-vos, fotografiar-vos i patir, una miqueta, amb vosaltres.