Timelapse de Barcelona

TimeLapse Barcelona from Loyam on Vimeo.

Estava "anunciat"

Però no per aquest motiu en va deixar sorprès. No.

La mort de l'Amy Winehouse.

El seu web està inactiu, suposo que com a forma d'homentage, per tant si voleu conèixer una pinzellada de la seva biografia millor anar a la viquipèdia.

De fet existia des de fa temps una adreça on podies "jugar" a encertar el dia de la seva mort. Tot molt melodramàtic, molt funest, molt cínic,... molt modern, perquè quantes persones tenen un lloc com aquest?

Una autèntica llàstima !!! El "Back to black" va ser una descoberta magnífica. Un soul amb tocs de rythm'n'blues que em va seduir completament. Una petita joia. Amb una veu ben empapada d'alcohol i castigada pel tabac li donava aquell caire negroide que el seu aspecte no li permetia. És un CD que val la pena anar escoltant amb asiduïtat... fins que et facis addicte... no tant com ella amb les diverses substàncies que es fotia.

No selecciono cap peça. És millor descobrir-les, inclús la coneguda "Rehab" (tota una indicació del què hauria d'haver fet i no va fer) cal donar-li segones opcions d'audició malgrat l'excessiva radiació per les emisores de ràdio.

Una llàstima. Una autèntica llàstima.

Ara passarà a formar part dels ídols difunts de la Història de la Música, o no, sobretot dels que van morir a l'edat dels 27 anys com en Jimmy Hendrix, la Janis Joplin o en Jim Morrison.

Els corriols els vaig gaudir !!!

Va ser diumenge, i va ser un autèntic plaer.

Poc després de llevar-me ja estava canviat i em dirigia a Collserola. Sense esmorzar, al més pur estil kenià. Matí fresquet i amb el cel enterenyinat de núvols, condicions quasi triades. I silenci, molt de silenci; només esquitzat per alguna bicicleta.

Reconec que necessitava una sortida com aquesta. Per retrobar-me amb les ganes d'entrenar i de cercar un objectiu. Aquests corriols mai deceben, mai. En aquest aspecte recomforten i estimulen. No necessitava res més.

I au, ara m'he engrescat per preparar un 10mil !!! Podria semblar una contradicció, que la muntanya sigui el detonant d'una cursa d'asfalt, però com que és amiga, sempre em perdona les heretgies.

Ara cal entrenar fort per no tenir la sensació d'haver perdut el temps. En tinc ganes. Caldrà que no s'esvaeixin. Procuraré que no passi.

Ossama

Ossama o Ussama, que també ho he vist escrit, és el protagonista d'aquesta entrada. Poques vegades escriuré sobre política i actualitat internacional; no én sé, però sí hi ha notícies o fets que em fascinen... i aquest personatge i tot el què l'envolta n'és.

Fins ara tenia dubtes de que existís. Semblava que era una llegenda això de que vivia a les muntanyes de l'Afganistan i Pakistan. Els vídeos xerrant sobre la lluita contra la societat occidental i publicats amb mesos de retard, la quantitat d'informació disfosa i contradictòria que circulava, la llegenda que es començava a conrear arran d'ell.

I de cop i volta el titular de la seva mort. Sorprenent i esfereïdor llegir els diaris i veure la manifestació lúdica, al més pur estil Canaletes, de la societat ianqui. Alhora, "apassionant" amb quina sigilositat i eficàcia es mouen aquests escamots especials en tota mena de situacions.

Sembla ser que sí és mort, malgrat el reguitzell de qüestions sense resposta que se'n deriven. Com és que les autoritats paquistanese no s'estaven al corrent d'on vivia; no era més útil viu que mort; per què s'ha llançat el cos al mar.

I la darrera qüestió, s'ha avaluat si és millor un líder o un màrtir?

Els corriols em criden !!!

Viena m'espera

Està clar que els de la imatge ni els ensumaré... però per darrere els seguiré el rastre.

Viena m'espera amb il·lusió i ganes; i també amb algun incertesa. Però què hi ha d'incert en situar una cama davant l'altre durant un bon grapat de minuts? Doncs, res. Cal desdramatitzar la Marató i inclús riure'ns d'ella. No obstant continua tenint una dosi d'èpica i molt d'esforç per afrontar-la.

Viena. Ciutat que anirà lligada per sempre al meu historial maratonià. Vam unir destins l'any passat i ara comprovaré si som amics.

Sembla mentida però ni havent seguit el pla d'entrenament en un 90 i escaig % em dóna la seguretat de res. Jo no ho sé, però des de fa uns quants dies el meu cos ja sap de quin peu calçarà el proper diumenge. Que curiós és això de la Marató !!!

Gotes

Més que gotes les podríem anomenar gotícules. No és fotografia microscòpica, però quasi.

Aviso, la fotografia no és meva... m'agradaria.

Són gotícules de pluja sobre una fulla realitzades amb un objectiu macro. En tinc un de macro, però l'uso poc. I no pas amb aquest resultat; més aviat a l'inrevés, decebador. No obstant aquesta fotografia m'ha despertat la "necessitat" d'usar-lo més sovint. Tinc ganes de fotografiar !!!

És curiós com a vegades un senzill estímul és suficient per despertar algun desig o ganes que teníem hivernant. O una activitat contemporitzada pel tarannà diari.

A més, és d'una bellesa austera. No hi ha simetria, però sí moviment; ens el dóna les dues gotícules que semblen surant sobra la fulla, a punt d'impactar. Segurament, pura casualitat, que no resta la vessant gràfica de la imatge. Sempre m'ha resultat sorprenent que una instantània ens mostri moviment. Sembla un contrasentit, i n'és, però si és l'excepcionalitat.

Sensacions

L'estètica és definida com la doctrina sobre la bellesa, l'art i, més en general, les sensacions.

Bell, en valor absolut, no sé si n'és aquesta fotografia. Art? Em considero incapaç de catalogar-lo o no amb aqust terme. Però sí que em dóna sensacions. Sensacions de simetria i puresa que em suministren una tranquilitat ambigua i fictícia.

De manera que l'estètica no deixa de ser una comprensió individual dels inputs que rebem. Si la sensació és plaent crea un benestar i, probablement, en voldrem més. Si la sensació és visual es podria caure en l'opció de voyeur. És clar que podríem iniciar un debat de si es crea o es neix com a tal.

Però aquestes sensacions que ens beneficien poden venir dels elements més quotidians i comuns com el de la foto. És una gota d'aigua que cau a un cassola de fons roig. No és imprescindible el glamour o l'exotisme. Som així de versàtils. És clar que sempre podem especialitzar-nos i tornar-nos fetitxistes.

Millor anar per la vida amb els sentits ben oberts i desperts. Que caminar amb els ulls clucs pots ensopegar i, alhora, perdre't sensacions inesperades.

Quasi seduït

Doncs sí, quasi seduït per la Katie Melua.

Fa un any em vaig deixar "enredar" per en Joan; va comprar les entrades peò no sabia gaire qui era aquesta cantant més enllà d'un parell de cançons i una versió del"Just like heaven" de The Cure. El concert hauria d'haver-se celebrat el passat Octubre, però les cordes vocals de la Katie van decidir prendre's un descans.

Encara que tard he tingut el plaer d'escoltar-la i veure-la en directe. Sona bé. Molt bé, diria. Té una veu fantàstica. I encara que d'entrada se la relacioni amb cançons força nues d'arranjaments i de caire acústic per guitarra, té un repertori ampli d'estils. Suposo que per alguns sera eclecticisme, per d'altres que encara no ha trobat el nord. Es mou des la faceta de cantautor més pur, fins el blues i passant per peces més rockeres i inclús amb tocs electrònics. Un ventall ampli.

Tot i coneìxer-la poc a nivell musical, i encara menys en el personal, el concert se'm va fer molt amè. L'acústica de l'Auditori i la sonorització de les veus i instruments van ser excel·lent. Ella és guapa, amb un somriure encisador, simpàtica i introduïa les cançons amb unes paraules per tal de que el públic hi interaccionés... però no. Ignoro si la fredor de l'Auditori és el responsable (no és el primer concert allí que hi tinc aquesta sensació) o ella és massa tímida; tot i que en algun moment es desmelenava amb les extremitats a ritme de la seva música. És per això que quasi vaig ser seduït... no obstant, ens trobarem de nou.