Que les llegendes estan per sobre de tots els prejudicis ho vaig comprovar el passat dimecres. Si l'aparença física fos significativa no hauria donat ni un cèntim per l'ésser que va entrar a l'escenari a rebre el premi que atorga l'organització del Festival de jazz de Barcelona abans del concert.
Un senyor de 80 anys, encorbat, una lleugera coixesa, amb un pèl afro canós, la camisa roja immensa que el feia cama-curt, i més baix del què a les fotos semblava... podien no ser bons auguris. Però, rai; és una llegenda i aquestes poden decebre, però no aquesta nit.
Va entrar de nou a l'escenari quan els músics de la seva banda ja estaven col·locats al seu lloc tot donant un tomb per darrere d'aquests, com si volgués marcar el territori, i un, dos, tres,... som-hi !!! A partir de llavors, festassa.
Per començar un peça inèdita, Patanjali, llarga i intensa, amb un diàleg excel·lent amb el percussionista Sammy Figueroa, un conguero de gama molt alta (sempre m'he preguntat com de callosos han de tenir els dits per poder tocar com toquen). I és clar, es va entrar una espiral de calor músico-emocional que va durar ben bé una hora i mitja.
Pel mig una versió de In a sentimental mood una mica ensopida, no sé què en deuria pensar l'Ellington, però com a ballad ja em va anar bé per distreure la meva neurona; i relaxar-la... potser una mica massa.
Però de les prestacions d'en Sonny em quedo amb les peces d'origen antillà, bell reflex de les seves arrels, en forma de calypso. Extraordinàries !!! Fins els punt que l'Auditori, un local maco, neutre, polit i fred, es va començar a escaldar amb la claca dels espectadors, com si fos un garito underground, amb la darrera peça de la nit, Don't stop the carnival, títol significatiu i molt addient.
Una autèntica calypso nigth amb un Sonny sensacional, que no sé si va sentar càtedra o lliçó com diuen alguns crítics, però amb el qual vaig disfrutar moltíssim. I això que em va deixar buit dels seus hits; no va tocar ni St. Thomas ni Airegin. I què?
Tinc la sensació que ha estat la darrera oportunitat que he tingut de veure'l. És per això que el regust encara és més intens.
Un darrer apunt, vaig anar a dormir taral·lejant un calypso; estaré canviant els meus gustos musicals?
dissabte, 6 de novembre del 2010
dimecres, 3 de novembre del 2010
Sonny
Avui toca cita amb una llegenda, amb en Sonny Rollins.
Un dels pocs músics que resta en peu de l'època daurada del jazz dels anys 60'.
Un referent per als saxofonistes.
Recordo el seu concert de fa tres o quatre anys; es va marcar un solo com mai havia pogut escoltar. Uffffffffffffffff... si avui toca amb les mateixes prestacions i a sobre interpreta "St. Thomas"... ja podrem plegar.
La llàstima és que no toca ni al Palau de la Música, ni a una sala tipus Jamboree. Tocarà amb la fredor de l'Auditori. Mala tria. Espero que no condicioni.
Un dels pocs músics que resta en peu de l'època daurada del jazz dels anys 60'.
Un referent per als saxofonistes.
Recordo el seu concert de fa tres o quatre anys; es va marcar un solo com mai havia pogut escoltar. Uffffffffffffffff... si avui toca amb les mateixes prestacions i a sobre interpreta "St. Thomas"... ja podrem plegar.
La llàstima és que no toca ni al Palau de la Música, ni a una sala tipus Jamboree. Tocarà amb la fredor de l'Auditori. Mala tria. Espero que no condicioni.
dissabte, 30 d’octubre del 2010
Noooooooooooooooooo...
En Phil Collins ha tret un nou àlbum al mercat. No és material nou, al contrari, és un recull de peces, 18 en concret, de la Motown dels anys '60, titolat "Going Back", ple de soul i de rythm'n'blues. No les he pogut escoltar totes, però he de dir que sona de maravella, amb una banda fantàstica, una secció de vent fabulosa i unes segones veus femenines espectaculars.
Però... quan el Sr. Collins connecta la seva veu els grans auguris dels primers compassos de la peça se'n van en orris. Em crea una destrempada total; és la veu menys negre, menys soul, menys funky que pugui haver en el mercat discogràfic.
Una autèntica llàstima, Phil. Però la teva veu no hi encaixa !!!
Com a mostra, el "Heatwave".
Millor repescar els originals.
dimarts, 26 d’octubre del 2010
Fa 2500 anys...
Podria semblar que vaig a narrar-vos una rondalla, però no. Les meves gràcies no són pas narratives.
És només un petit apunt d'una efemèride que més o menys coneguda per a tots.
El proper diumenge, 31 d'Octubre, serà el 2500è aniversari de la gesta d'en Filípedes; sí, aquell que va recórrer 30 i tants quilòmetres abans de caure a terra mig difunt per donar la notícia de que els grecs havien derrotats els perses.
I aquest va ser el punt de partida del què avui coneixem com a Marató.
Em sembla que la millor manera de retre homentage a aquest fet és organitzar una nit canalla, la de diumenge a dilluns.
És només un petit apunt d'una efemèride que més o menys coneguda per a tots.
El proper diumenge, 31 d'Octubre, serà el 2500è aniversari de la gesta d'en Filípedes; sí, aquell que va recórrer 30 i tants quilòmetres abans de caure a terra mig difunt per donar la notícia de que els grecs havien derrotats els perses.
I aquest va ser el punt de partida del què avui coneixem com a Marató.
Em sembla que la millor manera de retre homentage a aquest fet és organitzar una nit canalla, la de diumenge a dilluns.
dimecres, 20 d’octubre del 2010
La cançó de l'estiu 2010
Ara que ja estem en plena tardor i el concepte de la "cançó d'estiu" és caduc he decidit que l'escullo jo mateix.
Aquests darrers mesos han sonat peces com "Hey, soul sister" de Train o "All that lovers" de la Kylie Minogue (el vídeo original està vetat a youtube per les seves escenes de nudesa) fins la sacietat, esdevenint-se ritmes "avorrits" i massa predibles. En aquest sac també hi col·locaria alguna de l'Alicia Keys.
Però la sorpresa ha estat el hit de la Macy Gray, "Beauty in the world". Cançó molt oportunista de fraternitat amb tocs molt folk i d'ambientació hippy, amb un estil molt love power com si ens transmutés als anys 70' a California. La trobo simpàtica. Em dóna bon rollete.
Aquests darrers mesos han sonat peces com "Hey, soul sister" de Train o "All that lovers" de la Kylie Minogue (el vídeo original està vetat a youtube per les seves escenes de nudesa) fins la sacietat, esdevenint-se ritmes "avorrits" i massa predibles. En aquest sac també hi col·locaria alguna de l'Alicia Keys.
Però la sorpresa ha estat el hit de la Macy Gray, "Beauty in the world". Cançó molt oportunista de fraternitat amb tocs molt folk i d'ambientació hippy, amb un estil molt love power com si ens transmutés als anys 70' a California. La trobo simpàtica. Em dóna bon rollete.
dissabte, 16 d’octubre del 2010
- 42
Si no vaig errat i el ditet sobre el calendari no s'ha equivocat resten 42 dies per la Marató de Donostia.
Serà el gran objectiu per acabar l'any.
Quinze dies abans hi pujaré per córrer la "Behobia", la millor cursa que mai he participat. Aquest cap de setmana serà un premi. Hi aniré a disfrutar; el recorregut, l'ambient del públic, la gastronomia, la ciutat,... Però quan toca Marató, caldrà estar concentrat, seré i sobretot amb ganes de menjar-se l'asfalt.
Serà el 28 de Novembre. Sí, el mateix dia de les eleccions al Parlament de Catalunya i del Barça-Madrid. Del primer esdeveniment ja he fet les maniobres oportunes per poder votar per correu... que suposo que serà suficient per eviat ser elegit per participar en una mesa electoral. I pel segon, com a espectador,... que li tinc ganes al Mourinho i tota la parantela que l'acompanya.
Podria ser un cap de setmana sonat. Procurarem que així sigui !!!
dijous, 14 d’octubre del 2010
Katie
Avui tenia una cita, nocturna, amb la Katie. Però se n'ha anat a pastar fang... la cita, no ella.
Ella està cansada del ritme que duia, stress li diuen, i el metge li ha recomanat descans. Des de finals d'Agost n'està i per afegiduria ha ajornat totes les dates dels concerts; tot i que ja s'està refent la gira de cara a la Primavera de 2011.
Em refereixo a la Katie Melua, georgiana de naixament i francesa d'adopció. Un pop elegant amb certs tocs de jazz. La conec poc, però m'agrada.
De fet, l'anul·lació de la gira és l'excusa perfecte per recuperrar la seva discografia.
Ella està cansada del ritme que duia, stress li diuen, i el metge li ha recomanat descans. Des de finals d'Agost n'està i per afegiduria ha ajornat totes les dates dels concerts; tot i que ja s'està refent la gira de cara a la Primavera de 2011.
Em refereixo a la Katie Melua, georgiana de naixament i francesa d'adopció. Un pop elegant amb certs tocs de jazz. La conec poc, però m'agrada.
De fet, l'anul·lació de la gira és l'excusa perfecte per recuperrar la seva discografia.
dimecres, 13 d’octubre del 2010
Marató de Chicago
És tan espectacular el vídeo que sobren les paraules. No té desperdici.
Tots els que correm sabem com de difícil és lluitar per uns segons quan les forces són escadusseres.
La conversa que mantens entre la teva neurona i les cames.
Agonia pura. Espectacle al 100% !!!
Tots els que correm sabem com de difícil és lluitar per uns segons quan les forces són escadusseres.
La conversa que mantens entre la teva neurona i les cames.
Agonia pura. Espectacle al 100% !!!
dijous, 7 d’octubre del 2010
Tardor
Ja fa uns dies que ha arribat la tardor... encara que per les temperatures actuals no ho sembli.
Ara començarà el llarg declivi climàtic cap el fred, dies més curts i poca activitat heliotèrmica.
No obstant, la melangia que ens pot embolcallar sempre li podrem contraposar la calidesa d'una bona dosi de jazz., amb una saxo o trompeta que t'abraci i una secció rítmica marcant-te el pols. Cadència sensual per fer-nos mantenir dempeus.
Un bon exemple seria aquesta maravellosa peça, l'"Autumn leaves"; originalment francesa, composta per en Joseph Kosma, però que en aquesta versió jazzística pren una dimensió espectacular. És de l'àlbum "Somethin' else", amb un combo de gama molt alta.
No té desperdici.
Ara començarà el llarg declivi climàtic cap el fred, dies més curts i poca activitat heliotèrmica.
No obstant, la melangia que ens pot embolcallar sempre li podrem contraposar la calidesa d'una bona dosi de jazz., amb una saxo o trompeta que t'abraci i una secció rítmica marcant-te el pols. Cadència sensual per fer-nos mantenir dempeus.
Un bon exemple seria aquesta maravellosa peça, l'"Autumn leaves"; originalment francesa, composta per en Joseph Kosma, però que en aquesta versió jazzística pren una dimensió espectacular. És de l'àlbum "Somethin' else", amb un combo de gama molt alta.
No té desperdici.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
