dimarts, 21 d’abril del 2009

Què és això?

Tenia ganes d'escriure aquest missatge.

Us penjo la lletra d'una cançó que em té intrigat... intrigat, no; és una autèntica poca-soltada. Inclús estúpida. Plena de metàfores absurdes i grandiloqüència buida.

La veritat és que he estat injust, perquè potser caldria que fessiu les valoracions després de llegir-la i no a posteriori... que condiciona.

L'autor/s o volien demostrar molt o anaven plens de substàncies... estimulants?

Si voleu, jugem responent la pregunta de a qui pertany. Confio en el vostre fair-play.

La lletra.

Detengo los barcos de papel, el viento se asoma de puntillas.

Te asesino con un beso y se descubre el crimen.
Pido el carnet a las colillas, apago los ojos de los gatos ...

El atardecer sentado en mis rodillas se come una naranja,
galopan mis días perdidos de ayer, mis días de hoy duermen.

Madruga la muerte hambrienta y desayuna a 4 ó 5 ...

Y se que estoy, estoy ahí ... y yo estoy en esa lista.
El abuelo se duerme en el sillón, su nieto lo mira, y se ríe ...

El atardecer sentado en mis rodillas se come una naranja,
galopan mis días perdidos de ayer, mis días de hoy duermen.
El atardecer sentado en mis rodillas descubre mi venganza,
galopan mis días perdidos de ayer, mis días de hoy duermen.

Las nubes lloran piedras. Piedras que lapidan mis sueños.

No cal dir-ho... però aquest post no es mereix música.

2 comentaris: