Fins ara, quasi sempre, a les curses que hi participava tenia un objectiu de temps. Intentar anar més ràpid
Però la darrera curs, la d'aquest cap de setmana, la de Vallhonesta el què cercava era l'ampolla de vi. Cercava ser sub-vi... sempre que baixés de l'hora.
Malgrat no va ser possible... problemes aliens m'ho van impedir, vaig gaudir com un camell. La pluja va ser un aliat més; així com el fang i els bassals.
Els camell gaudeixen? D'on deu sortir aqueta dita? Segur que és importada perquè per aquestes contrades no s'hi acostumen a veure'n.
Reconec que no sóc objectiu amb aquesta cursa. Conec els organitzadors, conec la seva empenta i les seves viscisstuts per tirar-la endavant. És una gran cursa !!!
A la contra de La Vanguardia surt l'entrevista a un caçador d'eclipsis. Ignorava que se'n podia fer una professió, però sembla que sí.
Entrevista que, a part de la publicitat del seu del negoci, et mostra que sempre queden indrets a la Terra per sorprendre't. I si li sumem fenomens meteoròlogics, la llista és inabastable.
Ufffff... llegint-lo encara em vénen més ganes de viatjar... amb les poques que tinc. Jajajaj...
Una cita atractiva és pel 2012, al Nord d'Austràlia. Estic segur que més d'un lector d'aquest bloc s'hi apuntaria. M'equivoco?
Ai que em foten enlaire un dels meus plaer predilectes, la xocolata negra. Ai, ai, ai,...
En David Edwards, professor de la Universitat de Harvard, és l'ideòleg d'aquesta collonada. És un spray que omple la boca d'un agradable sabor a xocolata; i l'anomena Le Whif.
Considera que uneix l'art culinari amb la ciència dels aerosols per intentar aconseguir una revolució gastronòmica.
Amb l'intens subidón que em dóna la xocolata negra (la de llet i blanca no en són), només falta que el manipulin i es posi de moda
Mira, David, queda't al laboratori amb els teus aerosols de proves, que entre tu i en Ferran m'esteu atabalant.
Diada de caire catalanista, encara que força diluïda per un mercantilisme literari i botànic exacerbat.
Sembla que es redueixi a comprobar quants milers de roses i llibres s'han venut; no la seva qualitat i, molt menys, el motiu. S'anteposa els euros als sentiments. Llàstima.
I perquè aquesta dicotomia sexual llibres/roses? No ho entenc.
És que les noies no llegeixen? O no cal que fomentem la lectura en tots els àmbits?
Dicotomies absurdes.
En fi, com quasi sempre la quantitat té més importàcia.
Però avui fa sol, com sovint em recorda l'Àngels, i aquest surt per a cadascú de nosaltres. I millor posar-hi ganes per enfocar-ho de la manera que més considerem.
Marató, sí perquè el recorregut és de 42 km. Però, diferent. El que més modificaré serà l'enfocament mental. No serà competitiva, sobretot perquè no l'he entrenada i desconec el perfil. Serà un passeig per la muntanya, sí, i en bona companyia. Un passeig llarg i trenca-cames.
Reconec que no sé ben bé a on m'he ficat. I si aquesta aventura surt bé i la disfruto serà una etapa cremada cap el gran repte.
Us penjo la lletra d'una cançó que em té intrigat... intrigat, no; és una autèntica poca-soltada. Inclús estúpida. Plena de metàfores absurdes i grandiloqüència buida.
La veritat és que he estat injust, perquè potser caldria que fessiu les valoracions després de llegir-la i no a posteriori... que condiciona.
L'autor/s o volien demostrar molt o anaven plens de substàncies... estimulants?
Si voleu, jugem responent la pregunta de a qui pertany. Confio en el vostre fair-play.
La lletra.
Detengo los barcos de papel, el viento se asoma de puntillas.
Te asesino con un beso y se descubre el crimen. Pido el carnet a las colillas, apago los ojos de los gatos ...
El atardecer sentado en mis rodillas se come una naranja, galopan mis días perdidos de ayer, mis días de hoy duermen.
Madruga la muerte hambrienta y desayuna a 4 ó 5 ...
Y se que estoy, estoy ahí ... y yo estoy en esa lista. El abuelo se duerme en el sillón, su nieto lo mira, y se ríe ...
El atardecer sentado en mis rodillas se come una naranja, galopan mis días perdidos de ayer, mis días de hoy duermen. El atardecer sentado en mis rodillas descubre mi venganza, galopan mis días perdidos de ayer, mis días de hoy duermen.
Las nubes lloran piedras. Piedras que lapidan mis sueños.
No cal dir-ho... però aquest post no es mereix música.
Reconec que no sóc gens objectiu quan es parla de l'Índia, i aquest vessa elements indis per tots els racons.
És una autèntica faula plena de bons sentiments i que retrata una vida molt allunyada dels estereotips turístics. Olora autenticitat. Em crec tot el què retratata. Guió molt acurat i un gran muntatge, anant del passat al present amb bon criteri.
No he llegit la novel·la, però crec que seria interessant recuperrar-la en un futur.
I mira que hi ha personatges "dolents", però el presentador del programa concurs és molt llefiscós.
El passat diumenge vaig tenir l'oportunitat de poder compatir un entrenament per Collserola, els meus barris, amb l'Edu i en Manolo.
Per un, que acostuma a entrenar tot sol, sentir pateinxar a aquest parell, que són més ràpids, és un petit plaer. I si li sumen a la situació brams com "Esto es una encerrona"... el plaer ja és majúscul.
Després dutxa i dinar. Però un dinar quilomètric. Iniciant-lo poc abans de les quatre i acabant-lo vora les nou !!! Sobretaula? Sí, però canviant de local. Vam passar de japonés a pizzeria, i per rematar-ho, unes tapes. I és clar, la tertúlia es va allargar... amb la presència de l'Anna.
Què vaig fer diumenge? Entrenar i dinar. Sí, però va ser un petit plaer immens.
En Kip Keino feia tard. L'autobús que l'havia de dur a destí estava aturat en un merder de tràfic, característic de cada vespre a la ciutat de México DF.
Així doncs va saltar de l'autobús i va començar a recórrer la distància que el separava del seu destí, destí tan geogràfic com emocional. El geogràfic, l'Estadi Olímpic; i l'emocional, ser campió olímpic de 1500m.
Aquell tram que el separava del tartán el va usar com escalfament de tan just que arribava per córrer la final. Increïble una correguda entre els cotxes és el pas previ a ser campió olímpic !!!
Era el 20 d'octubre de 1968.
Aquella era la seva tercera final durant aquells dies d'octubre. Va haver d'abandonar, per problemes estomacals quan encapçalava els 10.000m i restaven tres voltes, i va quedar segon en els 5.000.
Va passar el primer parcial de 800m massa ràpid en aquella alçada, segons els experts. Inclús per ell, habituat a entrenar a la meseta del Rift a Kenya. No aguantaria, continuaven dient els experts. I no només va aguantar, sino que va fondre al seu màxim rival, en Jim Ryun, i arribant amb més de 20 metres de distància.
El seu temps, 1.34.86... el segon més ràpid de la història fins llavors.
Kip Keino pesava i media més o menys el mateix que jo, kg o cm amunt o avall. Potser tinc opcions de ser campió olímpic...
Ah! I no tenia entrenador... s'entrenava ell.
Impressionat.
4 anys més tard va guanyar l'or en 3.000 obstacles a Munich.
No és això generar una avantatge més enllà de l'entrenament?
Per mi, sí.
I a on està el límit?
L'espècie humana no està adaptada a nedar o córrer; sí a caminar. Si haguéssim evolucionat per ser corredors, segurament, ens desplaçaríem amb les quatre extremitats. Malgrat això ens desplacem en un medi, el terrestre, pel qual estem adaptats i així podem trempejar prou bé l'opció de córrer.
Però al medi aquàtic... ai, el medi aquàtic. Ja es veu que qualsevol avantatge ens transforma; al no estar adaptats ens convertim en "ràpids".
No sé si en l'àmbit de l'atletisme sortirà alguna avantatge com per guanyar tant. Ho dubto, però...
Doncs ja el tinc !!! I adquirit legalment. Res de baixar-me'l de la xarxa.
No sóc "pirata", però, malgrat els preus, no m'importa gastar-me'ls quan crec que val la pena. I aquest és un dels grups dels quals tinc la discografica completa... i més.
He comprat una limited edition amb accés a una pel·lícula... que encara no he vist. I també un llibret amb fotos, que només he fullejat.
Tot molt maco, tot molt ben empaquetat, però la primera audició ha estat decepcionant. Trobo que les peces són vulgars, no els trobo cap de les gràcies musicals que m'havien enganxat anteriorment a aquest grup.
Em calen més audicions. Sempre recomano tres com a mínim abans d'emetre judici.
M'aplicaré la recepta.
Tant si m'agrada com sino l'entrada per anar al Camp Nou el 30 de juny ja la tinc. I la companyia, també. Oi Joan?
Així és; primer aniversari de la Marató de París. De la Marató "perfecte", de la cursa rodona.
Això que sembla tan difícil d'aconseguir ho vaig obtenir el passat 6 d'Abril de 2008.
En aquella jornada tots els paràmetres que conflueixen en la Marató van ser favorables; la preparació, la mentalitat, les ganes, la climatologia, les sensacions, el recorregut. Tot. Absolutament tots els astres en van ser aliats.
Podria interpretar-se com una pedanteria, però va sortir tot tan rodó que vaig catalogar la cursa com a "fàcil"... i això que una Marató mai n'és !!!
Vaig aconseguir marca, el meu ansiat sub3h10'; vaig doblar, inclús uns 40" més ràpida la segona meitat que la primera; i alhora, em vaig demostrar que apropar-me a les 3 hores no era una entelèquia.
Sempre hi ha algun però; avui no corresponen.
Inclús la tarda abans vaig poder fer una miqueta el guiri. Suficient per no cansar-me; suficient per comprovar que aquesta ciutat continua sent tan maca com la recordava; i suficient per adonar-me'n de que tinc ganes de recórrer-la una vegada més.
Des de feia un bon grapat de setmanes que no entrenava sèries curtes com les d'avui. Una combinació de 500, 300 i 200m. Molt divertit !!!
Entrenament curt i intens. M'agrada.
Aquest és el primer entrenament de qualitat d'un petit cicle d'unes quantes setmanes de cara a agafar una miquesta de xispa a les cames.
L'objectiu és inscriure'm a alguna cursa de 10km i cercar un registre una mica digne... del qual pugui sentir-me satisfet. Busco més sensacions que no pas obsessió per un temps. No obstant si milloro marca... benvinguda serà !!!
Potser estic madurant... els registres no m'agobien tant com abans. És un bon senyal.
Sessió de massatge. En teoria, de descàrrega; a l'hora de la veritat ha estat un patiment. He vist la de la padrina !!! I a més m'he "escapat" en algun instant.
Malauradament no hi ha fotografies d'aquest magne moment. Llàstima.
Les darreres sessions les estic passant una mica magres. No sé si el llindar de dolor l'estic baixant o bé que tenia les cames molt carregades. Ja dono per segur que les mans d'en Dani fa les seva feina a consciència. No en dubto. La de problemes que m'ha solucionat... i els que encara ha de resoldre.
