Out of control

Inicio una sèrie sobre U2. No sé quant durarà, ni quantes peces penjaré, ni en quin ordre.

El motiu és intentar que l'Àlex vagi ben trempat al concert i s'oblidi de les cabòries anti-Bono... que també són les meves.

Sí, ja sabem que és el salvador del món, el que ens perdona la vida a diari, el personatge més influent (després de l'Sting i la seva croada amazònica) i l'enviat de les tenebres per il·luminar-nos el sender correcte.

Però U2 és molt més que la cara del Bono i de tots els missatges sectaris que ens llençarà durant el/s concert/s. U2 és una banda de rock i vibrem amb la seva música. O hem de recordar el 8 d'Agost de 2005 al Camp Nou?

Començaré per "Out of control", una peça de "Boy", el seu primer LP. I us penjo dos videos per comprovar com han evolucionat els seus moviments corporals a ritme de la cançó amb el temps.

Disfruteu-la.

Subidón si la toquen !!!

Gran Torino

Fluixeta, força fluixeta. Aquesta és la valoració que en faig... trista, és veritat.

Després de moltes setmanes de no trobar el moment per escapar-me a veure-la i després de molts comentaris, crítiques favorables i puntuacions altes em trobo una pel·lícula forçada, artificial, que costa de creure i amb moralina final. O sigui, la pitjor combinació.

La vaig veure en versió original i els subtituladors han estat tan originals amb alguns jocs de paraules que queden penosos. Per exemple, davant la incultura i incapacitat de l'actor central d'admetre que hi ha coneixement més enllà del que respresenta Amèrica, no entén alguns del noms no saxons: al personatge de Thao li "diu" atontao; i a l'ètnia hmong, jamón.

No m'estendré més... però si algun dels lectors vol debatre, n'estaré encantat.

Cursa de Pineda

La idea inicial, un cop aparcat el tema de la Marató, era preparar un 10.000 com a comiat de la temporada i la cursa escollida, la de Pineda.

Ara bé, pel mig va sortir l'opció de l'intent de recórrer els Cavalls del Vent en modalitat sub24h (cada cop que ho penso m'esgarrifa... però en positu... per si ho llegeix algun dels companys del repte).

Il·lús de mi pensava que podria combinar la preparació d'ambdues. I no !!!

Malgrat que m'han dit que anem ben preparats per Cavalls, no sóc del mateix parer; crec que, més aviat, un mica curts. I per Pineda?... Uffffffffffff, per Pineda. Malgrat que les sortides que hem fet han estat bàsicament caminades, i algun tram trotant, aquestes també provoquen desgast i fatiga muscular, motiu pel qual m'he hagut de "saltar" algun entrenament de qualitat de cara a Pineda, i d'altres no han sortit com pretenia. Però en fi... jo solet m'he enbolicat en aquesta fascinant aventura "eqüestre"

Res, procurar arribar ben fresquet a Pineda; donar el callo i que surti el què surti em donaré per satisfet si considero que m'hi he esforçat. És clar que això és el que es diu sempre a priori...

Estadi Olímpic, diumenge 7 de Juny de 2009

No hi seré present però hi tocaran els AC/DC.

Una de les bandes de rock més llegendàries de la història de la música.

Juntament amb els The Ramones no tenen cap balada en el seu repertori.

I com a mostra la fantàstica "Highway to hell".

Sub24 hores

Definitivament sembla que ha pogut més la seducció que l'enteniment.

L'animalada d'enguany es diu intent sub24 hores per recórrer la travessa Cavalls del Vent; ja hi estic inscrit. I si encara no, n'estaré en breu.

He dubtat moltes vegades, i fins i tot havia pres la decissió de no fer-la; però uns dies de descans després de la Marxa dels 7 cims, i comprovar que la idea em seduïa força, m'he deixat arrossegar i ara ja no hi ha volta enrere.

Al contrari, estic prou engrescat i amb molta curiositat. No sé ben bé amb què em toparé, ni si el desgast que suposa estar en marxa 24 hores serà superior al gaudi, però m'arrisco. Sino, el meu gurú, m'ha dit que em penediria. I és clar, cal fer-li cas.

Fa uns mesos vaig escoltar una entrevista a l'Eduard Punset; comentava que no calia tenir tota la informació abans de prendre la decisió. I així ho he aplicat. També li "vaig fer cas" abans de decidir-me a anar a Liverpool i va ser un encert !!!

A mi que m'agrada tenir-ho tot lligat i més o menys previst em sorprenc prenent decisions poc assenyades. Estaré madurant?

Marxa 7 cims

Amb els minuts la banyera va començar a tenir l'aigua tèrbola. Pedretes, sorra, palets, fulletes, pols, ... tot va passar del meu cos a l'aigua sense esforç. Però tocava fregar una mica per acabar de desprendre'm de tota aquesta brossa variada que m'acompanyava.

El meu turmell és el segon començant per l'esquerra i puc confirmar que després d'aquesta immersió a la banyera m'ha quedat com tocava... color de pell amb uns quants pèls i esgarrinxades.

Bé la culpa de tot plegat va ser la Marxa dels 7 cims organitzada pel centre Excursionista del Penedès. Una marxa de 58.8 km tot fent honor, "coronant" aquest número de cims i algun collet de propina. En total uns, quasi, 5000 metres de desnivell positiu invertint onze hores i mitja a un ritme d'anar fent, sense sortir a competir-la i aturant-nos als avituallaments no només a respondre forces si no també a arreplegar força fruits secs, beguda, pa amb tomàquet i embotit, fruita...quasi bé podria dir arrasant les taules parades.

També la podria anomenar la Marxa de la Coca-cola. Aquesta beguda estava present en tots els avituallaments i jo que no en sóc bebedor habitual, si no més aviat al contrari, vaig tenir com un desfici. I apa !!! Coca-cola gola avall.

Parlo en plural perquè vam constituir un equip que, amb més o menys estira-i-arronsa, anàvem plegats. L'anomenat Comando Senglar: la Princeseta, el Comandante Rojals, en Xino, en Psycho i un servidor... tot plegat amb el major carinyo... i si algú s'ofèn ho modifico ipso facto.

Comproveu que les onze hores donen per a molt temes i el del rebateig dels integrants n'és un.

Marxa de poca dificultat tècnica, amb algun tram difícil, però que el Sol i la calor que va fer van condicionar les prestacions. Inicialment havíem calculat que trigaríem unes 10 hores... vam fer curt. Ja se sap... les previsions. I és que quasi 60 km és tralla, sobretot si no has preparat específicament la prova.

Malgrat la quilometrada va haver-hi trams que trotàvem tot i que pensava que les cames dirien "no !!!". Això vol dir que algun bagatge atlètic queda en aquest corredor "convertit" en marxador ocasional.

En breu penjaré fotos, us les dec.

Final

Avui és dia de Final, la de la Champions League.

No sóc esportista d'elit, tinc limitacions tècniques i físiques... jajajajaj..., però puc entendre el que els pot passar pel cap als futbolistes aquestes hores prèvies.

Ho comparo amb els dies previs a una competició important. Aquell neguit, aquelles ganes de que s'iniciï l'esdeveniment, el run-run estomacal dues hores abans, l'ansietat per inicar l'"aventura" per la qual has entrenat, les ganes i motivació que tens; l'insomni de la nit abans.

Mmmmmmmmmmm... tinc ganes de notar totes aquestes sensacions... però sent protagonista. Serà qüestió de cercar una "aventura". Tardor? Any vinent? Veurem.

Half IM de Calella

Vaig poder assistir, com a voyeur, a un espectacle fascinant. El Half IM !!!

Sí, amb molt signes d'exclamació... perquè va ser una experiència sensacional. Fins ara m'havia emocionat en diferents curses però sempre sent un dels participants. Ara era un simple espectador... i potser per això amb una sensibilitat diferent. Sabia el què els podia passar pel cap, el patiment, l'eufòria, alló de "per tossut jo, que no paro i no paro malgrat anar com vaig".

No crec que hi participi mai, això de nedar no em motiva gens ni mica, però va ser un plaer poder assistir-hi.

Em vaig deixar part de la veu al tram final de la Mitja Marató, al cim d'un pujada duríssima, tant per la tralla que deus dur a sobre, com per les condicions de calor. Desganyitant-me animant a esportistes que no sabia ni que existien però que em feia co-partícipe del seu esforç. Emocionant-me amb ells, patint amb ells, gaudint amb ells.

La meva absoluta admiració per cadascun d'ells i sobretot pels "meu atletes": l'Eduard, l'Albert, en Ruben, l'Andreu i en Carlos. Nens, moltíssimes felicitats !!!

Us ho mereixeu.

Marató La Forestal

És curiós, tinc una sensació ambivalent. No puc afirmar que hagi gaudit, però, ni molt menys, que m'hagi avorrit. Vaig anar fent... i el resultat global ha estat prou satisfactori.

Sembla una contradicció, segurament per la meva manca d'expressar-me. Recordo, enguany, un parell d'entrenaments tot preparant la Marató de Barcelona... i aquests sí els vaig considerar com d'una satisfacció altíssima.

Suposo que com que és un medi que desconec encara no el sé valorar com correspondria.

No obstant els pros d'aquest cap de setmana guanyen per golejada a algun contra que pugui haver-hi.

D'aquesta Marató en recordaré tres fets. La variació dels colors al llarg de tot el recorregut; la sensació de respiració feixuga que em produeixen les pujades fortes intentant tirar de valent; i la companyia, sobretot de l'Anna.

Vaig sortir sense cap tipus de pretensió de temps final, intentant tenir ben presents les paraules de l'Edu:

"Disfruta i no pensis en arribar, ja que el plaer estarà en els camins, corriols, salts i rieres que passareu. L'arribada és la fi, la cursa és el gaudi !!!"

I què millor que aplicar aquest principi tot sortint sense rellotge? Així ho vaig fer.

Malgrat que la majoria dels participants, i entre ells jo, valoraven la vista des del Pic de l'Orri, amb molt cims dels Pirineus nevats, em quedo amb l'assortit de corriols; paral·lel sal riu, sota vegetació espessa, escarpats, amb milers de fulles de roure al traç. Inclús un moment màgic al sortir d'un d'aquests i anar a parar a una cúpula verda translúcida... no, no vaig ensumar ni un bolet. Tot això hi era.

Com acostuma a passar quan es tracta de baixar i el tram és un pèl tècnic em disfresso de corredors prudent, doncs és molt el respecte que em produeixen. En definitiva, sóc poruc. Temo fer-me mal. I així va ser, baixant del Pic de l'Orri el meu ritme va ser lent, lent, lent,... i malgrat això, dues torçades de peu.

Al darrer avituallament, uns piropos. "Quina bona cara que féu i que somrients veniu !!! No com d'altres que només deuen haver vist les pedres del terra i passen amb cara de desencaixats".

Potser sí que al final de tot vaig gaudir més del que sé expressar-me.

Vaig quedar penúltim... i no m'importa ni mica.